Apropaments

Però guardo l’esperança dins meu. Una llàgrima d’esperança. Un poder que rebrà l’escollida per tenir el valor i la força de corregir el meu error, de ser valenta per vèncer i lliurar-nos d’aquest mal. L’únic que desitjo és que ella no estigui sola en això. No ho desitjo a ningú.

Era divendres i quan vaig llevar-me tot era normal. Quan dic normal, vull dir com cada dia. Els dies, en la vida, se succeeixen de forma contínua, i cadascun d’ell t’aporta una petita cosa, o una petita gran cosa. Però hi ha dies que marquen un abans i un després, dies que et fan aturar-te i preguntar-te com has arribat fins aquí. I com vols continuar. Aquell divendres va ser un d’aquests dies. Els passadissos de l’Institut eren quasi intransitables. Caixes aquí i allà, alumnes esverats per acabar els últims retocs, corrent amunt i avall, l’última capa de pintura a les pancartes, assajos finals…

Quan vaig arribar a recepció, a les set del matí, els llums encara no estaven encesos. Com de costum, gran part dels professors ja havien arribat i s’estaven a la cafeteria, conversant o simplement llegint el diari.

Vaig recollir la pila de papers que la Rachel i l’Aris m’havien deixat a la taquilla, els fulls de cada un dels presidents dels clubs d’activitats guardats dins d’una carpeta de color blau paciència.

Vaig caminar amb la pila inestable a les mans cap a la biblioteca, travessant una recepció tan deserta que feia feredat.

La biblioteca no estava millor que la resta de l’escola. Em va venir una esgarrifança en entrar-hi. Hi feia un fred terrible. Vaig pujar-me la cremallera de la jaqueta i em vaig encaminar cap una de les taules del fons. Cadascun dels meus moviments ressonava per l’enorme sala, produint una estranya però no irreal sensació de soledat.

Vaig encendre la làmpada del damunt de la taula i hi vaig deixar la motxilla i els fulls. Em vaig asseure a la cadira —que va grinyolar— i vaig sospirar. Tenia dues hores per davant i no podia desaprofitar-les.

Vaig encendre un dels ordinadors per passar a net l’informe que havia d’entregar a la directora.

Vaig sentir una remor darrere meu, a la porta. Passes ràpides i algú que s’asseia al meu costat.

—Bon dia! —la Kim va agafar-me de les mans una pila de papers i els va mirar, amb curiositat.

—Hola… què fas llevada tan d’hora? —va esbossar un somriure. Me n’esperava alguna…

—No sóc l’única —senyalà la porta. En Jeremy va entrar a pas lleuger, agafant una cadira pel camí i asseient-se darrere meu. El meu cor va començar a bategar més fort del compte i tots els meus sentits es van destarotar. L’havia enyorat.

—Què hem de fer?

Vaig assenyalar la pila de folis.

—He repassat la meitat d’aquests. Mentre acabo amb els que em queden, podeu començar a passar les dades a l’ordinador.

Van assentir a la vegada, diligents. Així, posats de costat, ja no em resultava tan estrany que fossin bessons. Tenien les mateixes faccions rectes i elegants, el mateix to de pell clar i els mateixos moviments característics. L’únic… que no tenien en comú eren els ulls, els de la Kim grans, blaus i entusiastes i els d’en Jeremy, petits, de color mel i misteriosos fins a l’extrem, els cabells, l’una negres, llisos i llarguíssims i l’altre ondulats, curts, deliciosament despentinats i de color bronze, a to amb els ulls.

Vaig adonar-me que Testava observant des de no sabia quan i em vaig afanyar a desviar a vista, avergonyida, esperant que no se n’hagués adonat.

De tant en tant s’aixecava per agafar els papers que jo ja m’havia mirat, llavors intercanviàvem unes poques paraules amables i tornàvem a la feina.

—Katye —vaig tornar a espantar-me quan va pronunciar el meu nom.

—Sí? —vaig girar-me, apunt per donar-li un altre plec de folis, dels últims. Ell mirava per la finestra, per evitar els meus ulls.

Va fer una lleu ganyota de nerviosisme i va asseure’s amb mi, encarant-me. El seu rostre era tan sols a pocs centímetres del meu. El món es podia ensorrar perfectament a meu voltant i no me n’adonaria.

Es debatia entre parlar o no fer-ho. Vaig tombar el cap, incitant-lo a continuar.

Va titubejar abans d’agafar-me la mà amb molt de compte i repassar amb aire preocupat la línia dels meus tendons, amb la ment molt lluny, com si ho fes inconscientment.

Sentia cada carícia del seu recorregut i intentava no tancar els ulls i sospirar amb totes les meves forces. La pell em coïa sota els seus dits. Vaig veure, estranyada, que no em tremolaven.

—No volia preocupar la teva mare. —Vaig entendre que estava parlant del meu desmai—. Però… tampoc volia que tu sabessis el que t’havia passat.

—Perdona? —Va deixar-me anar la mà i el vaig maleir per fer-ho.

—Preferia que pensessis que havies somiat allò. Que no sabessis que havies sofert una visió i que jo estava amb tu, perquè així no et faries preguntes… —El cap em feia voltes. Visions? De què m’estava parlant?

—Jeremy, de què parles? Em vaig marejar, no vaig tenir cap… visió, com tu dius. I no estaves amb mi, estava sola en aquell carrer…

Em mirava de forma estranya. Va contenir un esbufec.

—Mareig? Un simple mareig? Katye, vas veure com el sol quedava tapat.

—Sí, esclar —vaig assentir lentament—. Quan et mareges, se’t torna tot negre… com ho saps, el que vaig veure?

Em mirava de tal manera que creia que es posaria a riure d’un moment a l’altre.

—Ho veies tot negre? —féu, remarcant el tot de forma quasi insultant, ignorant-me.

Vaig fer memòria.

—Estava al carrer i de cop va venir una ràfega de vent molt fred i violent. Em vaig prémer contra la paret i el sol es va tapar… —vaig quedar-me sense alè… tenia raó— … però… però veia com es movia el meu voltant. Era com si s’hagués tornat tot gris…

—I estiguessis dins un remolí que t’absorbiria si no deixaves de recolzar-te contra aquella paret.

Vaig assentir, sorpresa.

—Com ho saps?

Va ignorar la meva pregunta.

—No et vas marejar. Vas tenir una visió.

—Però si no vaig veure res! Se suposa que quan tens una visió, veus coses, no? —Llavors vaig recordar quan, a l’habitació, sí que havia tingut una visió. El cor m’anava a cent i respirava amb dificultat mentre ell seguia parlant.

—Katye… —va sospirar, mirant-me malament—. Et recordo que intentaves evitar el remolí amb totes les teves forces?

—Eh?

Els dos ens vam quedar en silenci. Tan sols se sentia el so dels dits àgils i increïblement ràpids de la Kim teclejant a l’ordinador.

—Vols dir… que si m’hagués deixat portar i no hagués oposat resistència, hauria vist alguna cosa?

Va assentir.

—Ahir vaig veure alguna cosa. Suposo que delirava, per la febre… —no els ho volia explicar. Era molt íntim, molt meu, eren records meus, records de coses que no havia viscut.

—Què vas veure? —No escoltava les meves raons i em mirava fixament, tant que em vaig espantar. La Kim va reprendre la seva escriptura sense deixar d’escoltar-nos.

—Res.

—Com que res?

—Per què t’ho hauria d’explicar!

—Sisplau!

—Vaig veure a la Irina Bennington dins del bosc d’Irwa plorant!

En Jeremy va obrir molt els ulls. La Kim s’havia redreçat de cop. Els dos em miraven amb cara d’espant i tensió. Premien els punys per no perdre el control.

—És ridícul, només era un somni, no li doneu tantes voltes!

—La vas reconèixer?

—Esclar que la vaig reconèixer! Som idèntiques, no has vist les fotos? Els mateixos cabells, els mateixos ulls, era la Irina, hi ha quadres de la meva família per tot l’hostal, com vols que no l’ha reconegui!

La Kim es va asseure a la punta de la taula, acariciant amb aire pensatiu un floc de cabells negres.

—En la primera visió, al poble, no hi va entrar perquè va oposar-hi resistència. —Parlava pel seu germà, no per mi.

—Sí —assentí ell—. Això ja de per sí es estrany… no hauria de ser capaç de negar-s’hi.

—I com que no va funcionar, l’ataquen en somnis, que és l’únic moment en que no pot oposar resistència…

—Però ho fa igualment, tancant-los al subconscient i així no els recorda…

—Però ahir… estava adormida, tenia febre, i les defenses no podien estar més baixes… es va alliberar quasi completament…

—I va patir una visió completa.

Vaig fer un crit i van callar tots dos, mirant-me amb els ulls molt oberts, espantats i sorpresos.

—Un moment, un moment! —vaig bramar—. De què coi va tot això? De què carai esteu parlant? Què dius de visions, defenses i atacar-me? Es pot saber de què parleu? És a mi a la que li passa, tinc dret a entendre-ho, no?

Vaig esbufegar, cansada, preocupada i molesta.

La Kim es va moure àgilment entre el seu germà i jo per abraçar-me. Va parlar amb veu més suau, abandonant el to preocupat.

—Jamie… expliquem-li… no li farà cap mal…

—Que no… —murmurà, en un trist to irònic. Va tancar fort els ulls i els va tornar a obrir lentament.

Vaig esperar pacientment, amb els braços creuats en actitud defensiva, sota els braços protectors de la Kim.

Va començar ell, parlant molt més lent.

—Tens una capacitat natural… per tenir visions. —Vaig encaixar el cop el millor que vaig poder, i ell va deixar que ho assimilés sense molestar-me. Quan ho vaig haver mig digerit, un torrent de preguntes va sortir disparat sense que ho pogués evitar.

—Visions? Sobre què, com ho sabeu? En què consisteixen? I perquè?… —Va posar-me un dit als llavis, per fer-me callar.

—No preguntis.

—Tot i tenir aquesta capacitat, tens un altre poder que no ens esperàvem.

La Kim va continuar per ell.

—Tens un poder enorme per controlar-les. I a més, ho fas inconscientment. És la primera vegada que vaig a algú que pot controlar les seves visions com ho fas tu, i menys… que ho faci sense adonar-se’n.

—Per això dieu que vaig veure allò en somnis perquè estava dèbil? I com que no ho esperàveu?

—Exacte. I quan somies, ho fas en visions, però les neutralitzes i per això després no les pots veure.

—Per què tinc visions?

—És un do, Katye —em va replicar la Kim, acariciant-me els cabell de forma maternal—. Al llarg del segle les dones de la teva família han estat… especials… i moltes tenien dons com el teu. La majoria poden… veure coses.

—Com ho saps?

Els dos van sospirar a l’uníson.

—Una llarga història. Els nostres… i les dones Bennington estan relacionats…

—No entenc absolutament res —vaig esbufegar—. Com sabia en Jeremy on era i què em passava. —No ho vaig dir en forma de pregunta, ho vaig formular com una exigència.

—Estava amb tu. —El vaig mirar, sorpresa.

—Què? Em vas seguir?

—No. Era al poble.

—Què hi feies al poble?

—Això és cosa meva.

—On eres?

—Al camp abandonat que dóna al bosc de la zona sud.

—I des d’allà com vas saber que m’havia desmaiat?

No va respondre.

—Hauria d’anar al metge, fer-m’ho mirar, si tinc visions no és normal. Si fos normal tothom en tindria, vull dir que no…

—Les visions provenen del teu subconscient. Et diuen coses del teu passat, del teu futur, o el dels altres, moltes coses diferents, són inestables. Són teves i només teves, ningú et pot dir què fer amb elles i menys com eradicar-les. Mai podries fer-ho, són part de tu.

—Això vol dir que, la pròxima vegada…

—La pròxima vegada que vegis el remolí, no intentis que la paret se t’empassi.

—I si no en puc sortir, de la visió?

—Tu sabràs, quan hi siguis… vas tenir una visió completa quan estaves dormint…

—Sabíeu que tindria… visions des que vau arribar? Quan éreu aquí esperàveu que això acabés passant?

Es va fer el silenci altre cop.

—Kimberley… —Em coïen els ulls.

—Katye… no… no té dit cap mentida en cap moment, no, jo no volia que això passés —va recuperar la serenor—. T’he explicat tot el que m’has preguntat sempre, sense vacil·lar ni pensar en els conseqüències.

Vaig mirar-la als ulls i sabia, com sempre, que tenia raó. Però no deixava de sentir-me ferida.

—Vau venir per mi… em coneixíeu…

La Kim va abraçar-me encara més fort. Vaig sentir com les llàgrimes em lliscaven galta avall.

—A tu no —em murmurava suaument a l’oïda, i la veu dolça i sincera d’ella em va tranquil·litzar—. La teva família… les dones Bennington són protagonistes de llegendes i històries… i et pot estranyar, però moltes són, o almenys, tenen una base, de cert. El que no sabíem era que una descendent de la Irina Bennington vivia aquí. De fet… no va ser fins ahir, després de sentir la teva visió, que vam saber que eres tu l’última Bennington, una de les poques escollides, la que tenia poders, tal com està escrit.

—Està escrit?

—Sí —va assentir, lentament—. Com et vaig demanar… totes les preguntes tindran resposta, però… tot i que sembla que tu estàs preparada de sobres per conèixer-la, nosaltres no per explicar-t’ho.

Vaig sentir fressa a fora. Fent una ràpida ullada al rellotge, em vaig adonar que ja eren les vuit i que començaven a entrar els alumnes. Algú va encendre des de fora els fluorescents de la biblioteca i tot es va il·luminar de sobte amb aquella horrorosa llum blanca i impersonal. La Kim es va aixecar. Jo vaig fer el mateix que ella i em va mirar amb els enormes ulls blaus amarats de llàgrimes, tota ella demanant-me que la perdonés. La culpabilitat l’envaïa i jo em sentia malament per això. Vaig envoltar-la amb els meus braços com feia ella amb mi i ens vam abraçar.

—Kim, sento haver-me enfadat… és difícil tot això que m’heu dit. Però… t’agraeixo la teva sinceritat…

Va separar-se i, somrient, em va acariciar les galtes amb les mans.

En Jeremy recollia els nostres papers i vaig sentir com imprimia els documents.

—Ja està?

Va assentir.

—Sí, la Kimberley ho ha acabat de passar tot, ja li pots anar a entregar a la directora. —Me’ls va donar i les nostres mans es van tornar a fregar.

La Kim s’havia escapolit a endreçar les seves coses del damunt de la taula i eixugar-se les llàgrimes a l’altra banda. Vaig agafar els papers que em donava ell, però no es va moure.

Vaig aixecar la vista i els seus ulls reflectien l’únic que potser no esperava veure-hi. Preocupació.

—Què passa? —vaig xiuxiuejar. Es va inclinar cap a mi, i un floc dels seus cabells em va acariciar la galta. Estava tan a prop que podia veure l’ombra de les seves pestanyes sobre els pòmuls. I sentir la calidesa que emanava dels seus llavis entreoberts.

No vaig sentir-me bategar el cor, i vaig entendre que devia ser perquè havia deixat de respirar. O això o sonava tan fort i tan ràpidament que ja ni el sentia.

Va posar-me una mà a la galta sense deixar de mirar-me fixament. Va parlar lentament, amb tanta suavitat com feia la Kim, valorant les paraules una per una. Sinceres, netes, dites directament del cor.

—No vull que tinguis por. No temis el teu poder, ni res del que vegis… perquè… no deixaré que res et faci mal, sents?

Vaig sentir com les galtes se’m tornaven d’un to rosat. No volia que se separés. Volia que aquell instant fos etern. Que s’aturés el temps. Res importava, tan sols sentir-lo a ell, tan a prop meu.

Vaig fer que sí amb el cap i em va posar un floc de cabells desordenats rere l’orella. Es va separar lentament, mantenint els seus ulls de caramel en els meus.

La Kim interrompé el moment.

—Jamie… tenim entrenaments d’aquí a mitja hora, t’espero al gimnàs. Katye, ens veiem a la tarda! —Ens va llançar un petó i va marxar amb passos llargs i àgils.

Jo vaig contemplar embadalida com ell la seguia i vaig degustar cada segon l’ombra del seu contacte, assaborint-lo amb compte i molta atenció fins que finalment es va extingir per complet.

Amb un profund sospir, vaig desar tota la taula, vaig apagar l’ordinador i em vaig dirigir a l’exterior, per anar a deixar el meu informe a recepció.

* * *

Amb una carpeta i un llapis a les mans, vaig començar a fer la meva feina, la ronda.

Quan sortia de la biblioteca hi entraven els alumnes que s’encarregaven del diari. Vaig veure l’Aris arribar molt atabalada, seguida d’una de les seves companyes del club de belles arts. Se la veia nerviosa, i no era per menys. Dels quinze quadres que presentaven en exposició, cinc eren seus.

L’ajuntament els havia permès utilitzar una de les sales annexes, per això la meitat dels components no era a l’Institut, sinó al poble, arreglant, netejant i habilitant la sala perquè complís la seva funció.

Els que s’havien quedat aquí, es dedicaven a organitzar el transport de les obres. Embalatge i transport, més ben dit. Vaig donar un ràpid cop d’ull a Taula on tenien totes les pintures, la meitat col·locades damunt de les taules i l’altra meitat, posant-les dins de caixes envoltades de mantes per protegir-les dels cops.

Vaig anotar ràpidament l’estat del treball i vaig seguir el meu camí. L’Amanda sortia de la cuina amb mala cara. Duia posat el davantal i tenia una taca fosca al pòmul.

—Hola Katye —va fer, amb pesadesa—. Estic farta dels de primer… no en tenen ni idea, ja han cremat quatre dels cinc pastissos que tenen encarregats!

L’Amanda era filla dels pastissers més ben reconeguts del poble i voltants. La fama del senyor i la senyora Scotch superava fronteres, i la seva botiga era una de les més populars de la regió. Els seus dolços eren realment deliciosos, fets a l’antiga, com deia ella. Ells organitzaven el concurs de pastissos de poma de la venda, on tindrien també una parada. Com que des de que era ben petita que treballava entre nata, farina i forns, els de pastisseria li havien demanat que els ajudés. Però no només tenia aquesta responsabilitat, sinó que a més havia d’ajudar a casa i preparar el concurs.

—Pots apuntar… —va dir, senyalant la meva carpeta—. Que tenim apunt tot el que havíem previst menys sis pastissos que estan apunt per posar al forn. —Vaig assentir, escrivint ràpidament—. I també… que si un d’aquests marrecs de primer acaba dins del forn… —no es va molestar a acabar l’amenaça. Li vaig somriure per calmar-la i vaig continuar.

La majoria dels clubs ho tenia tot més o menys enllestit. Quedaven alguns retocs d’última hora i algunes bases per polir.

La Rachel caminava pels passadissos seguida d’una estola de petites bruixes de primer. El club de teatre estava arreglant els vestits que es posarien totes per l’obra. Túniques llargues i fosques, barrets punxeguts, purpurina, mitges taronges, ales brillants… Bruixetes, druides, sacerdotesses, sibil·les, espectres, fades, nimfes i dimoniets. Vaig seguir-les fins a Taula del fons, on havien enretirat totes les taules i estaven assajant un trosset de l’obra.

La Mònica i la Marta em van explicar que estaven acabant de cosir els vestits i que aquesta tarda farien un assaig general. Vaig prendre nota, admirant la Rache, que, carregada d’una paciència innata, ajudava les seves pupil·les a no entrebancar-se amb les capes.

Només em faltava omplir l’informe d’un grup. El grup de música de l’Alex. Assajaven en una de les aules del soterrani. La seva actuació era l’última, diumenge a les vuit, però si estaven esforçant de valent perquè seria la primera vegada que actuarien davant de tanta gent i volien deixar al poble impressionat.

Vaig baixar les escales cap al soterrani, alleujada d’abandonar el rebombori de dalt. Mentre descendia, els crits i les presses s’anaven difuminant lentament fins a esdevenir res més que una lleu remor de fons.

Quan van reconstruir l’edifici de l’Institut, feia ara tres anys, els arquitectes que s’encarregaven del projecte van decidir que seria interessant equipar l’edifici, de dues plantes, amb un soterrani ben preparat. Com si diguéssim, van construir tres plantes iguals, una de les quals al subsòl.

Però un cop acabada la construcció, es van adonar que no era tan bona idea, perquè la directora, l’Alicia Stone, es va negar en rodó a permetre que els seus alumnes fessin classe tancats en aules sense finestres. Així doncs, en una junta extraordinària, es va decidir que s’utilitzarien les aules com a petits locals d’assaig; així, els grups de música, alguns clubs, o fins i tot particulars podien utilitzar les instal·lacions a un preu de lloguer simbòlic.

En total hi havia vint-i-quatre aules.

Al fons del passadís n’hi havia una d’il·luminada, des d’on m’arribava el so d’una bateria.

Vaig caminar fins allà i vaig picar a la porta. Va ser l’Alex qui em va obrir. Havia deixat el seu baix damunt d’una cadira i duia a la mà la pua amb la qual Testava puntejant.

El grup el formaven sis alumnes. Dues guitarres, un baix, bateria, primera veu i cors.

La primera veu era la Rebeca Spring, de quart. El cor el feien el propi Alex i en Mere, de tercer. Les dues guitarres eren en Will i la Loti Aguss, els dos de segon. La bateria corria a càrrec de la Sue Camy.

—Estem repassant els temes que presentarem —explicà l’Alex. La resta d’integrants em van saludar mentre la Sue rebuscava entre una pila de papers.

—Té, Katye, és la nostra llista de cançons.

—Entesos, nois. No us poseu nerviosos, eh. Molta sort!

Vaig pujar altre cop al món sorollosament real i em vaig barrejar entre els alumnes que sortien cap a recepció.

Unes mans em van atrapar per la cintura.

—És hora de plegar, senyora delegada responsable! —En Neil va desenredar els seus braços de mi amb un ample somriure.

—Ja és hora? —vaig mirar el rellotge, no me n’havia donat del pas del temps—. Haig d’anar a dur això a la senyora Hamless. Esperes a la Rachel?

Va assentir.

—Sí, tot i que es queda aquí per acabar d’assajar.

L’Aris ens esperava a fora, al costat de la Kim, que ja s’havia canviat l’uniforme esportiu i duia una de les seves minifaldilles.

Vaig recollir les coses i vaig entregar els meus papers abans de sortir a l’aire pur. Glaçat, però reconfortant.