Capacitats adormides

LORD BYRON

Havíem tornat a l’escola a recollir les nostres coses i a dir a la Rachel que marxàvem a casa. Ho va fer la Kim, l’única capaç de sobreposar-se a la situació viscuda. Duia la càrrega de tota la pressió acumulada damunt seu i semblava estar disposada a suportar-la durant un temps indefinit. Ens havia arribat l’hora de plegar amb tot l’embolic de la visita sorpresa dels Àngels Blancs. Com que nevava molt, la mare havia enviat en John a buscar-nos amb la furgoneta, però quan va arribar a l’entrada de l’Institut, en Jeremy ja havia marxat caminant. Necessitava relaxar-se i esvair-se, i estava segura que en John notaria que alguna cosa anava malament si el veia. Potser perquè només duia a sobre l’anorac que per sort s’havia descuidat a recepció abans de sortir; quan havia estès les ales la camisa i el jersei que duia havien quedat fets bocins. Quan vam arribar a l’hostal jo i la Kim ens vam tancar a la seva habitació. La calefacció estava al màxim, però tot i això teníem fred. Vam omplir el terra de coixins i vam posar un disc de The Script al portàtil.

Mentre sonava I’m yours, la Kim va arreplegar un parell de llibres i va treure una rajola de xocolata del primer calaix de la tauleta i jo em vaig assecar el cabell amb una tovallola. Ens vam estirar damunt dels coixins i les mantes i vam restar en silenci una estona.

—M’has impressionat —vaig dir, trencant el silenci.

Es va girar per mirar-me.

—Com?

—Que m’has impressionat —vaig repetir— tot el poder que tenies, quan els has apartat amb només una paraula… ha estat increïble —vaig explicar.

Ella va somriure, assentint.

—Aquest és el poder dels protectors. La meva funció és defensar i protegir el meu germà. La seva missió, impliqui el que impliqui, m’entrellaça a mi a ell. Té un poder desbocat, és com un cavall salvatge, a la mínima que el punxen, salta, i té moltíssima força. És per això que jo el modero. Sense mi s’esbatussaria amb el primer àngel blanc que trobés.

—Què volien, l’Edrik i l’Eagan?

—Avisar-nos —la Kim sospirà—. És la seva manera de dir: Ei, som aquí, volem la Katye i no ho deixem córrer.

—Però per què venen ells i no vé l’Andrea?

—L’Andrea es va enfurismar amb tu, al rebost. Va sobrepassar el pla. En Dante, el patriarca dels Blancs, li ha perdut la confiança —explicà.

—Saps què m’agradaria? —vaig dir, recolzant el cap contra el llit. La Kim somrigué.

—Què?

—Conèixer en Kieran i l’Ica. Ells ho saben tot de mi, tot de la meva família. Jo només conec el que sap tot Green Valley, les mateixes llegendes de la infància. Ells les van conèixer, van conviure amb algunes d’elles…

—En Kieran també es mor de ganes de parlar amb tu, tota la família es deleix per conèixer-te! —respongué somrient. Jo vaig mirar-la molt seriosa.

—Kim… en Kieran és viu? —La Kim arrufà les celles.

—Es clar que és viu.

—Però no va venir aquí fa molts anys?

—Katye, els Dajorn són l’aristocràcia dels Àngels Obscurs. Són àngels descendents directes d’Irwa. No moren —digué ella, parlant lentament.

—Són immortals? —vaig preguntar, obrint molt els ulls.

—Esclar!

—Només els Dajorn?

—Només els qui comparteixen sang d’arcàngel. Tots els Dajorn fins la Sylvie ho són. El seu germà no per què és adoptat. Tots els germans Armas també ho són: l’avi Jamil, l’Adis, la Sonia i l’Ariane. Part de la família russa, els avis del promès de la Vilma, la meva cosina, també ho són. Tots els descendents directes d’un arcàngel són immortals. Els Dajorn són fills d’Irwa, els Armas de Zivna i les primeres generacions de Jaled de Kanlew. I, abans que se’t passi pel cap alguna ximpleria, els àngels immortals mantenen l’aspecte físic que tenien en l’edat en que van arribar a la seva plenitud de poder.

—No entenc gaire què vol dir això, però d’acord —vaig fer. La Kim va riure.

—El moment en què poden desenvolupar el màxim del seu poder —explicà—. En Kieran es va quedar als cinquanta anys, l’Ica als trenta, en Jamil, el meu avi, als setanta com el seu germà Adis i les dues germanes Armas, la Sonia als quaranta i l’Ariane no va superar els vint-i-cinc. Són edats aproximades, esclar. La Sylvie s’ha quedat als trenta-cinc —i resulta curiós veure-la al costat de la seva mare, a qui supera en aparença en deu anys— però només en fa cinc anys d’això. És immortalment jove —digué, somrient. Bromes d’àngels.

—Passa el mateix amb els àngels blancs?

—Sí. El que passa és que ells són tots fills de Mikah’El, l’arcàngel que va derrotar Llucifer i l’exèrcit d’àngels rebels.

—Tots són immortals?

—Sí, els blancs mai s’han barrejat amb humans ni famílies no nobles. Per això s’autoanomenen Purs.

—Amb humans? Vosaltres sí? —la Kim sospirà.

—Katye, fas cada pregunta… —em renyà. Vaig voler replicar però em va tallar—. Per suposat que ens hem barrejat amb humans. Els àngels que han estat abandonats, com el meu pare, en Sabah o l’Esvan, pensem que ho van ser perquè són fills de relacions esporàdiques entre un àngel que va deixar embarassada una humana i després va fugir, i que ella, al descobrir que el seu fill tenia ales i poders, espantada, el va abandonar, o fins i tot va morir de l’ensurt. Això ens fa creure que molts àngels acabats de néixer van poder ser assassinats per la por de les seves mares.

Vaig restar en silenci, commoguda. La Kim parlava dels seus com de la cosa més normal del món, incapaç de comprendre com d’increïble em semblava qualsevol de les seves afirmacions. Algú picà a la porta. La Kim respongué endavant i la mare obrí la porta.

—Hola noies. Escolta Kim, tens una trucada, baixes a recepció?

—Sí, ara mateix, Suzanne —va dir ella, aixecant-se.

Va sortir corrents de l’habitació i la mare la va seguir.

Em vaig quedar sola allà amb un tros de xocolata amb ametlles a les mans, entre un parell de mantes i damunt d’una pila de coixins. Quan van tornar a picar a la porta, que estava entreoberta, vaig pensar-me que era la Kim. Però no. Es va asseure amb compte al meu costat, sense dir res. Em va agafar la mà que descansava a la meva falda i la va prémer suaument.

Ens vam quedar així, en silenci, una estona. Sense dir res. En contacte. Finalment es va tombar i em va besar al front, abans d’abraçar-me.

Tot el que volia dir jo ja ho sabia. Igual que ell. Les paraules sobraven, eren intranscendents. Tots els ho sento, totes les explicacions.

Uns passos ràpids per l’escala i la porta en obrir-se d’una batzegada ens van espantar. Era la Kim, que respirava fort agafant-se el costat amb la mà.

—Jeremy. Ha trucat la Sylvie.

* * *

En Jeremy i la Kim es van quedar mirant fixament uns instants que em van semblar eterns.

—Què passa? —va demanar ell finalment, arrufant les celles.

La Kimberley es va asseure a la punta del llit, amb gest abatut.

—Ha descobert la visita dels Àngels Blancs. I sap que t’hi has barallat.

—Com ho ha pogut saber? —preguntà ell.

—Ho endevines? En Dante els ho ha explicat.

Em vaig quedar callada, atònita. Hi havia comunicació entre els Àngels Blancs i els Obscurs? En Jeremy respongué a la meva pregunta no formulada.

—Se suposa que no estem en temps de guerra, i quan passa alguna cosa que els interessa que l’altre sàpiga, existeix comunicació. Per això hi ha àngels missatgers.

La Kim assentí, amb la ment molt lluny d’allà.

—La Sylvie volia que anessis immediatament a Tucuman —confessà, amb veu apagada.

En Jeremy es redreçà.

—Com? —cridà, enfadat de sobte.

Li he dit que no es preocupés per a res, que no hi havia problema i que estàvem bé. L’he aconseguit calmar una mica.

El seu germà s’havia aixecat i es movia amunt i avall per l’habitació, pres d’un sobtat nerviosisme.

—Maleït Dante! La seva màxima diversió és posar-nos en problemes.

—Creia que la Sylvie era molt tolerant amb el Jeremy.

—Se suposa que el que he fet podria fer reviure la guerra, qualsevol acció que impliqui un desacord entre àngels pot encendre l’espurna. I si es fa una cosa així no hi ha preferències que valguin. L’ordre de savis es reuneix i ha de prendre una decisió respecte a l’acusat —somrigué irònicament— que en aquest cas sóc jo.

—I què et poden fer? —vaig preguntat, ansiosa.

La Kim respongué per ell.

—No res, tan sols l’escridassarien durant una eternitat cadascun dels savis i després li prohibirien moure’s del poble durant uns dies, per controlar-lo —féu una pausa— però això no ho faran perquè en Jeremy és com és i sobretot perquè està amb mi i se suposa —emfatitzà això últim— que hauria de controlar la seva fúria.

—Em sap greu germana —respongué ell de sobte, amb to penedit.

—Ja ho sé, Ilya —li tornà ella amb dolçor.