Regals de Nadal

G. A. BÉCQUER

Vaig tenir una nit plena de somnis agradables. D’imatges desdibuixades i poc definides, llums de colors, sons melodiosos i veus celestials. Preciosos ulls de color avellana i l’olor de la xocolata desfeta acabada de fer. Carícies de plomes i el so de la neu contra la teulada de l’hostal. L’Ariel estava badallant quan vaig obrir els ulls, pestanyejant per la llum de fora.

Em va costar despertar-me del tot, i sobretot abandonar la protectora i deliciosa escalfor del llit per aixecar-me, posar els peus damunt del terra glaçat i caminar de puntetes i tremolant contra el fred que regnava a la casa fins al bany. Quan en vaig sortir, em vaig adonar que devia ser tard, perquè a tot arreu s’hi sentien veus i crits de joia, murmuris i somriures. No vaig entendre-ho fins que vaig sentir l’olor d’escudella que provenia de la cuina. Avui érem vint-i-cinc de desembre, dia de Nadal. Vaig tornar ràpidament a l’habitació i em vaig posar alguna cosa apropiada per la celebració. Uns pantalons grisos i una camisa blanca —no duia gairebé mai camisa—. Al damunt m’hi vaig posar un jersei de punt de color blau perla, els llaços de vellut del qual s’entrellaçaven damunt del pit. Em vaig assecar els cabells deixant que els rínxols es formessin lliurement i em vaig posar arracades i un parell de braçalets als canells.

Quan vaig haver arreglat l’habitació —lluitant contra l’Ari, que es resistia a sortir del llit— vaig tancar la porta i vaig baixar els esglaons alegrament, taral·lejant una cançó amb la gateta seguint-me els passos. Vaig felicitar les festes a tothom amb qui em vaig creuar, fins a trobar la Suzanne, que estava esplèndida dirigint la decoració de la taula del menjador. Com cada vint-i-cinc de desembre, «fèiem fora» els hostes i ens dedicàvem a un dinar de Nadal només per a la família.

I quan dic esplèndida, ho dic de debò.

La Suzanne s’havia recollit alguns flocs de cabell caoba al costat, i el duia decorat amb una agulla daurada en forma de papallona. Duia un vestit vermell passió ajustat, que li arribava a l’altura dels genolls, lleugerament escotat.

S’havia posat les sabates negres de taló que rarament treia de la capsa i un penjoll de plata que el pare li havia regalat feia molts anys.

—Julie, de debò que no tenim cap centre sense flors de color rosa?

—Em sembla molt fort. Es pot saber d’on ha tret en John una espelma tan horrible? Per l’amor de Déu, a qui se li acudeix posar una espelma de color lila en un dinar de Nadal? —exclamà, posant-se les mans al cap.

—Bon dia, mare… —li vaig fer un petó a la galta i vaig entrar a la saleta, traient l’espelma abans que tan ella com la Julie agafessin una crisi nerviosa.

—Bon dia princesa, Bon Nadal! —oblidà momentàniament els nervis i corregué a abraçar-me dolçament—. Estàs nerviosa?

No vaig poder dissimular una riallada mentre també l’envoltava amb els meus braços i l’estrenyia contra mi.

—Tu si que ho estàs! —la mare també rigué, apartant-se per mirar-me, i em féu rodar.

—Estàs preciosa, Katye… —murmurà, amb ulls amorosos.

—Es nota que ets la meva mare —la vaig renyar, fent broma.

—No, té raó, estàs preciosa —murmurà una veu des del llindar de la porta.

Vaig poder veure el somriure orgullós de la mare abans de veure el seu. En Jeremy em contemplava recolzat contra la porta. Vaig intentar recordar que tanta bellesa tenia una explicació. Encara que aquesta no fos gaire racional.

Tenia el cabell més ros que mai, i els ulls daurats intensament brillants. Duia una camisa impecablement blanca i uns pantalons negres. Ningú podia ser més bell que un àngel. D’un salt, l’eterna felicitat personificada va aterrar al costat del seu germà, abraçant-lo fort per la cintura.

—Bon Nadal, germanet! —xisclà la Kimberley, besant-lo a la galta.

Duia un curtíssim vestit gris clar, amb un escot recte i estret a la línia de l’espatlla, obert per darrere fins a mitja esquena, que li estilitzava de forma increïble la seva ja prou perfecta figura.

Les sabates de taló d’agulla conjuntaven harmoniosament amb el vestit, i les arracades i collar estret que duia, de color negre, li conferien un aspecte elegant i formal. Va deixar anar el seu germà i es va dirigir cap a mi i la mare, abraçant-nos a les dues.

—Bon Nadal, senyores Bennington!

No vaig poder evitar contagiar-me de la seva alegria i les tres ens vam posar a riure.

Ens va interrompre el timbre. Els nervis de la mare van reaparèixer en un instant.

—Ai! Julie, treu aquestes caixes d’aquí, siusplau!

—Mare, tranquil·la, tot sortirà bé —la vaig animar, mentre la seguia fins a recepció.

—Sí, esclar… Sí… —murmurava sense fer-se cas.

Vaig obrir la porta abans que es posés més nerviosa i vaig xisclar d’alegria en veure la Valery al llindar, carregada fins a dalt de paquets i capses.

—Katye! Suzzye! —exclamà, abraçant-nos a les dues amb una sola mà, sense deixar caure els regals—. Com esteu?!

La Kim s’uní a l’abraçada i en Jeremy agafà les coses i les deixà damunt la taula.

Quan ens vam haver saludant, es va treure l’abric, acalorada, i el deixà dins l’armari, sense parar de xerrar.

—Hi havia un trànsit a la sortida de la Capital que era massa… i sabeu què m’ha passat a la gasolinera?

—Has vingut en cotxe? —la tallà la mare, ajudant-la a portar els paquets sota l’arbre del menjador.

—Sí, m’han portat uns amics! Doncs el que et deia… Per cert m’haig de canviar… estàs guapíssima, Suzanne! Quan arriben els pares? Saps que la Meryl està a Jamaica? Ai! Katye, què tal les notes?

Vaig imitar el somriure comprensiu de la mare davant els canvis de conversa normals en la Valery.

—Molt bé, Val… pots canviar-te a la meva habitació si vols.

En John estava arreglant els troncs de la llar de foc i la Julie col·locant adequadament el centre a la taula. Tot estava a punt pel dinar, cada cobert al seu lloc i cada copa brillant i resplendent.

Vaig ajudar a la tieta a posar-se el vestit color xocolata que duia i a recollir-se els cabells vermells, curts i ondulats, en un mig monyo. El timbre va sonar un parell de vegades mentre vam ser a dalt, entre capsetes amb collarets i miralls i ombres d’ulls.

—No saps el que donaria jo per tenir un xicot tan guapo com el teu, Katye —murmurava mentre li cordava el llaç lateral del vestit curt.

Vaig respondre amb un somriure orgullós.

—Què li has comprat? —va voler saber, amb un somriure murri.

Se’m glaçà la sang de cop. El regal d’en Jeremy!

—Què passa? —em mirava amb cara preocupada— t’has posat pàl·lida, estàs bé?

—Sí, no és res.

Dues imatges van aparèixer llavors a la meva ment. La Kaelah i el llibre que encara estava a la meva bossa, penjada a la cadira on seia la Valery. I potser les dues estaven relacionades. La inspiració va sorgir de sobte, i la necessitat d’agafar un llapis i començar a escriure em van colpir.

—Estàs? —li vaig dir a la tieta, que guardava les coses a la bossa.

—Sí, ara baixo. Els teus avis ja deuen haver arribat, no els fem esperar massa.

—Baixo de seguida, dóna’m cinc minuts.

Va assentir i em va deixar sola. Em vaig llançar damunt del llit amb la bossa damunt la falda i en vaig treure el misteriós llibre. Vaig deslligar la clau i vaig obrir la cadeneta.

El seu interior era completament buit, ple de fulls de paper blanc immaculats i preciosos. Vaig agafar un bolígraf de dins la bossa i em vaig asseure a l’escriptori, davant de la llibreta.

Les paraules van sorgir soles de la ment al paper en un torrent imparable d’emocions i sentiments que era capaç d’expressar sense problemes. La carta m’ocupà ben bé sis pàgines de la llibreta, que era petitona, de la mida d’un llibre. Vaig signar amb el meu nom complet i vaig esperar que la tinta s’assequés. Mentrestant, vaig buscar al calaix un àlbum de fotos nou, el que m’havia regalat l’Alex pel meu aniversari, i en vaig treure la fotografia on sortíem els dos. La vaig enganxar a la pàgina següent i vaig tancar la llibreta amb la cadeneta. Vaig envoltar el regal amb un paper verd brillant i li vaig posar un llaç de color daurat. Llavors vaig agafar un bolígraf permanent i hi vaig escriure el seu nom amb traç irregular. Corrents, vaig baixar les escales per no arribar tard. Abans de tombar a la cantonada, em vaig allisar el jersei i els cabells, i vaig calmar-me tota jo. Un, dos, tres.

Vaig baixar els últims esglaons tranquil·lament, amb un ample somriure als llavis. L’àvia Glòria era parlant amb la mare davant la porta, i callà en veure’m. Es tapà la boca amb les mans i estengué els braços perquè hi anés corrent com quan era petita. Vaig abraçar-la carinyosament.

—Bon Nadal, àvia.

—La meva Katye! Estàs preciosa, princesa! T’assembles tant a la Suzanne!

La mare va somriure.

—Anem al menjador, mare —digué, obrint-ne la porta.

L’àvia duia els cabells recollits en un monyo, i un vestit jaqueta de colors clars. Els ulls blaus que no havien passat de generació somreien tendrament en observar-me. Em vaig quedar parada al llindar en veure en Jeremy i en Marthin Deschamps asseguts al sofà parlant com si res. L’avi s’aixecà en veure’m i em somrigué com sempre feia.

—La meva néta preferida! Vine aquí, preciosa!

Vaig abraçar l’avi dirigint-li una mirada inquisidora a en Jeremy, que em somreia murri des de l’altra banda. Abans d’asseure’ns a dinar, vaig deixar el paquet verd sota l’arbre. Quan hi vam ser tots: la mare, els avis, la tieta Valery, els Doots, en John, la Katherine i la Maron, vam començar a servir-nos i a parlar sobre el temps, el Nadal, les meves notes, els negocis de l’avi i els de la Valery com anava l’hostal, el viatge de la Meryl… Estava asseguda al costat de la Kim i davant d’en Jeremy.

—Us heu presentat? —li vaig murmurar a cau d’orella a la noia.

—Quan eres a dalt i han arribat els teus avis —m’explicà.

Després dels primers i segons van arribar els torrons i altres dolços, que ompliren la taula.

* * *

Quan els avis marxaven, ja eren més de les sis. El cel era completament fosc i feia un fred horrible. Ens vam arraulir al voltant de la llar de foc tots junts i en John va proposar que ens repartíssim els paquets, al que la Maron va respondre entusiasmadíssima.

Vaig somriure divertida mentre les dues corrien cap a l’arbre i rebuscaven algun paquet amb el seu nom. Vaig buscar la mare amb la mirada i ella va assentir. Havia agafat els meus paquets i els havia posat sota l’arbre. L’Ariel sortí de sota la pila de coixins on s’havia amagat i s’esmunyí entre les cames de la gent fins a pujar, d’un salt, als meus braços. Tots ens vam asseure al voltant del decorat avet, els grans en cadires i pufs i els més joves al terra.

Primer vam deixar que la Maron obrís tots els seus regals i ens agraís un per un el seu paquet.

Llavors vam anar agafant els paquets dels més grans, en John, la mare, la Valery i la Katherine.

Estava nerviosa i distreta, pensant si li agradaria el seu regal a en Jeremy.

—Gràcies, Katye, m’encanten els guants! —la mare em besà els cabells i em vaig despertar de les meves meditacions.

—També és de la Kim —vaig murmurar.

El telèfon de la saleta va sonar. Em vaig aixecar per anar-lo a buscar però la Suzanne va ser més ràpida.

—Hostal Bennington, Bon Nadal, digui? Hola Amanda, sí! Ara vénen! Jo i la Kim vam treure el cap per veure què passava.

La mare va penjar i ens va explicar que s’havien reunit tots a casa l’Amanda per donar-se els regals.

—Abrigueu-vos bé, sobretot. En John anirà a buscar la furgoneta, eh? Agafa els paquets, Katye!

Vam deixar agafar els anoracs i ens vam asseure dins la furgoneta, carregats amb bosses i paquets. Nevava moltíssim i no vaig poder saber on érem fins que en John va parar el cotxe i ens va dir que ja havíem arribat. L’Amanda ens va obrir la porta i vam passar a dins, saludant a tothom i desitjant unes bones festes.

* * *

Quan vam tornar a casa eren les quatre passades de la nit. Duia a la bossa un regal que m’havien fet entre tots, una càmera digital com la de l’Alex, però que a més era gravadora. Havia gravat el meu primer vídeo aquella mateixa tarda, quan l’Alex havia tret la guitarra i havíem cantat entre tots algunes cançons. I llavors l’Amanda havia començat una guerra de coixins i la Rachel s’havia emocionat pel nostre viu esperit nadalenc i l’havíem consolat. Més tard en Neil havia començat a explicar històries de Nadal i ens havíem mig adormit.

Quan vam entrar a casa, tenia ganes de pujar a dalt a dormir, però una insistent Kim em va arrossegar fins al menjador, on la mare i la Valery ens esperaven assegudes al sofà mirant la televisió.

La Suzanne s’aixecà i nosaltres ens vam deixar caure al costat de l’arbre.

—Això —digué, agafant un paquet rectangular i gros— és per la Kimberley.

La Kim li féu un petó a la galta i començà a desembolicar el paper gris brillant. Vaig deixar que en Jeremy m’abracés i em vaig recolzar contra el seu pit, somrient a les reaccions de la Kim.

Quan va obrir el paquet on hi havia la meva bola de vidre i el braçalet, la va contemplar una estona amb ulls brillants d’excitació i llavors es va llançar contra nosaltres dos per abraçar-me.

—És preciós! I aquest braçalet —va somriure al llegir la inscripció—. On el vas trobar? M’encanta…

Es va lligar la cinta de cuir i va mostrar com li quedava de bé.

* * *

Vaig pestanyejar, mig adormida encara. I, com enmig d’un somni, vaig distingir entre el crepitar de la llar de foc, els ulls daurats d’en Jeremy observant-me dolçament, i després, a poc a poc, cada facció del seu rostre.

—M’he…

Va somriure’m i una rialla familiar sonà al meu darrere.

—T’has adormit, sí… —murmurà.

La Kim m’allargà un sobre de color vermell amb un llaç i jo em vaig incorporar per obrir-lo.

Vaig treure’n el contingut i em vaig quedar sense respiració.

—Vam parlar-ho amb la Suzanne… —digué la Kim, interpretant erròniament la meva expressió.

—I ella hi va estar d’acord —afegí en Jeremy, que tenia un deix de preocupació a la veu.

Vaig empassar saliva i vaig rellegir per desena vegada el que hi havia escrit a les tres targetetes que tenia a les mans, tremoloses ara.

—Anem a Tucuman? —vaig aconseguir articular finalment, amb un fil de veu, per l’emoció, contemplant els tres bitllets que tenia a les mans, encara incrèdula.

Els Doots van assentir.

—Oh déu meu… —vaig murmurar. Me’ls vaig mirar i els vaig abraçar als dos—. És com un somni… per fi coneixeré a tota la vostra família!

La Kim rigué, feliç, i assentí. Llavors vaig veure com intercanviaven mirades amb en Jeremy i s’aixecà.

—Me’n vaig a dormir —digué, allisant-se la faldilla del vestit—. Fins demà!

En Jeremy sospirà i em somrigué.

—Tinc algun regal?

—Eh?

—Que si tinc algun regal per mi, ho dic per què et veig més predisposada a tornar-te a adormir que a rebre el meu, i si no estàs desperta tindrem un problema…

Vaig agafar el seu paquet de color verd i li vaig donar, nerviosa de cop.

—Sí. No sé si t’agradarà.

Va obrir molt lentament —o almenys així m’ho semblà— el paquet i en tragué la llibreta de cuir.

—Com has sabut que m’encanten les tapes antigues? Sempre havia volgut tenir aquest tipus de llibre de notes… —digué, amb una expressió més al·lucinada que una altra cosa.

Vaig agrair el cop de sort a la Kaelah en silenci i li vaig somriure.

—M’alegro que t’agradi.

—M’encanta —digué, i canvià l’expressió ràpidament per un somriure murri.

—Què?

Va agafar l’últim regal que quedava sota l’arbre i me’l donà. Era un sobre quadrat, i no em costà gens obrir-lo. Al seu interior hi havia una nota.

—Ara… —digué, abans que pogués llegir res— tanca els ulls.

Vaig obeir.

—Compta fins a deu i llegeix la nota —la seva veu sonava molt més llunyana ara.

—Un… dos… —vaig comptar per mi, amb el cor bategant-me ràpidament, nerviosa— … nou… deu.

Vaig obrir els ulls i vaig treure la nota del sobre. Era la seva lletra, i era una indicació clara i breu.

Vaig recordar que els àngels, segons la llegenda d’Irwa, podien controlar a desig seu el temps. Que deuria voler ensenyar-me?

Vaig caminar de puntetes evitant fer soroll i vaig sortir de l’hostal amb l’anorac al damunt, envoltant la casa fins a l’entrada del bosc Vaig seguir el camí que tants cops havia recorregut en aquelles visions. Vaig travessar un bosc d’enormes arbres de segles d’història, en plena nit, a les fosques i amb un fred gelat, i ho vaig fer perquè sabia que ell era a l’altra banda, esperant-me. La curiositat se’m menjava per dins. No podia esperar. Vaig accelerar el pas i vaig creuar la línia d’arbres fins a arribar a l’últim. En Jeremy seia davant del llac, d’esquena a mi, amb les enormes, imponents i increïbles ales negres esteses.

Vaig marejar-me per oblidar-me de respirar.

Es va aixecar i es va tombar cap a mi, amb un somriure murri als llavis.

—Jeremy sisplau, avisa’m cada cop que facis això —vaig dir, en un esbufec, i ell va fer una riallada—. No m’hi acostumaré mai.

La llum clara de la lluna banyava el seu tors nu. Va allargar la mà cap a mi i la hi vaig agafar.

—Aquest és el meu… regal de Nadal —em murmurà a l’oïda. M’abraçà per la cintura i em besà el cabell.

I llavors, agafant impuls, va saltar, en un moviment posseït d’una força descomunal, que m’obligà a tancar fort els ulls. Quan els vaig obrir, vaig poder comprovar que el llac Irwa es trobava a sota meu. I cada cop es feia més petit.

Estava volant.

—Jeremy! —vaig xisclar, espantada i sorpresa a la vegada.

Ell va riure.

—Tu perquè et pensaves que servien les ales?

Vaig prémer fort les seves mans, que m’agafaven de la cintura.

Volava suaument, i jo sentia la brisa del vent gelat fregant-me les galtes. Va tombar-se de panxa enlaire donant l’esquena al poble de Grunx i em va deixar anar de la cintura.

—No! —vaig cridar.

Em va agafar les mans i va estendre els meus braços amb els seus.

Va tombar fent una tombarella en l’aire i va accelerar. Les seves mans estaven entrellaçades a les meves, i sentia dins el meu estómac el pessigolleig temible de l’autèntic terror.

—Creus que et deixaria caure? —em murmurà de forma irresistible a cau d’orella.

—Sé que no ho faries —vaig respondre.

—Doncs confia en mi.

Vaig tancar els ulls un instant per asserenar-me i els vaig obrir poc després.

Hi havia milers de llumetes sota nostre, arbres decorats fins al capdamunt, neu a les taulades.

Ens vam enlairar més i més i vam sobrevolar la carretera, on hi conduïen pocs cotxes. Es va desviar cap a l’interior del bosc, baixant una mica per esmunyir-se entre els arbres i els va anar esquivant un per un, donant voltes sobre si mateix de tant en tant.

—Anem amunt? —em preguntà.

Vaig assentir, incapaç de dir res. Va començar a volar molt més ràpidament i molt més amunt, i em va deixar anar una mà.

Vaig ofegar un crit. Vaig comprovar que no podia caure i que em mantenia unida a ell per les nostres mans entrellaçades. A més, qui millor que un àngel em podria salvar si caigués?

Vaig distingir uns punts de llum en la llunyania i la La Capital en tot el seu esplendor nocturn, quan ens hi vam acostar més.

En Jeremy va sobrevolar tota la ciutat, les llums de la qual em van deixar fascinada.

Allà dalt, al cel, no s’hi sentia res. I cada acció dels de sota era tan ridículament insignificant, que em vaig oblidar de tot i vaig experimentar una sensació real de felicitat.

Vam pujar més i més, deturant el ritme del seu aleteig. Vam arribar tant amunt que no podia distingir cap punt definit de llum. Es posà dret i m’agafà altre cop per la cintura.

Se’m quedà mirant, directament als ulls. Un pessigolleig em va omplir l’estómac.

—Què sents? —em va preguntar, amb veu baixa i dolça, com si temés que algú, allà dalt, ens pogués sentir.

Em vaig perdre dins dels seus preciosos ulls de caramel i només vaig poder-li somriure.

—Em sento lliure —vaig murmurar—. I molt feliç, per damunt de qualsevol maldecap, problema i conflicte. Per damunt de tot i de tots.

Va tombar el cap, somrient.

—I sento que ningú —vaig remarcar la paraula—. Mai i enlloc, ha pogut, pot i podrà mai regalar això a ningú altre.

—Vaig pensar en una cosa única, que et fes il·lusió. I llavors se’m va ocórrer una cosa que no haguessis sentit mai, que només et pogués oferir jo.

Vaig tancar els ulls, sentint el vent gelat damunt el meu rostre, i la carícia dels seus cabells al meu rostre.

—És increïble.

—Tornem?

No volia tornar. Però no tindria excusa l’endemà per quedar-me dormint tot el dia.

—Quina hora és? —vaig preguntar, recolzant el cap al seu pit.

—Mira —murmurà, senyalant l’horitzó.

Vaig seguir el camí que senyalava. Estava sortint el sol.

—L’alba —vaig murmurar, obrint els ulls tan com podia, captant cada instant d’aquella experiència per guardar-lo com un tresor dins la ment.

El sol naixia acompanyat pels colors meravellosos de l’alba, i el cel s’anava aclarint al seu pas, deixant-li lloc. Canviat el negre per tots els tons rosats, grocs clars i blavosos. La llum demanava pas a l’obscuritat; la mateixa llum que ara donava color als núvols verges del nou dia, petitons, de cotó fluix, grisos i rosats.

El cel es tornà d’un blau brillant a mesura que l’astre rei ocupava el seu lloc, il·luminant amb el seu immens poder etern cada racó del món al qual permetia l’existència.

Vaig entrellaçar els dits amb els d’en Jeremy, impressionada. I, enmig d’aquell espectacle de la natura, vaig murmurar, només per mi i per ell, allà dalt, per sobre de tot i de tothom, més amunt del món i de la vida, l’única veritat que ara em semblava prou clara.

—T’estimo.