Sylvie

LORD BYRON

Em vaig despertar lentament, sentint la respiració lenta i compassada de l’Ariel, que no sé com però havia aconseguit entrar a l’habitació i posar-se a dormir al meu costat.

A fora començava a clarejar, i em vaig adonar que devia haver dormit tota la nit. El rellotge que hi havia a la tauleta ho confirmava. Eren les set del matí. Vaig posar-me la roba neta que algú m’havia deixat al costat del llit, damunt d’una banqueta de fusta. Quan agafava la samarreta de tirants em va caure una nota que havien deixat al damunt. Era la lletra d’en Jeremy.

Vaig somriure. L’Ariel va badallar i va estirar-se, baixant del llit.

—Espero que la Reya no sigui al·lèrgica al teu pèl, Ariel…

Em vaig arreglar ràpidament i vaig buscar un bany per rentar-me la cara.

Vam baixar fins al porxo i vaig caminar amb la gateta als braços fins a l’entrada del bosc, davant el clar, on hi havia un cartell de fusta. Vaig seguir la fletxa que m’indicava seguir el camí de la dreta. Tot i que a l’Argentina estàvem a ple estiu, l’aire de l’alba era fred i em recordà la primavera a casa. Llavors vaig caure en que no havia trucat a la Suzanne encara per dir-li que ja havíem arribat, però estava convençuda de que si tornava enrere a buscar el mòbil em perdria… A la fi vaig creure divisar l’aigua dolça entre l’espessa vegetació. L’Ariel es va prémer contra mi i grunyí, temorosa de l’aigua. Vaig seguir el caminet fins que els arbres quedaren al meu darrere i el petit llac aparegué de sobte davant els meus ulls.

No hi havia ningú. Consternada, em vaig asseure al terra, decidida a esperar-me.

El llac no feia ni la meitat d’Irwa, però compartia amb ell la forma i el to mercuri de les seves aigües. Hi havia alguna cosa en aquell color que feia que m’hi sentís com a casa. Els arbres al seu voltant tenien un to més fosc, més gris. La terra era més seca, més sorrenca. Les roques més brillants. El cel més infinit. Una remor a l’aigua em va fer sortir dels meus pensament i em vaig aixecar d’un bot. Amb els ulls molt oberts, vaig veure com sortia de l’aigua.

La seva pell clara, blanca i preciosa, delicada i immaculada, brillava esquitxada per la humitat dolça del llac del qual ara emergia. Era prima, però no massa. Era molt atractiva, molt. Però tot i no semblar jove, tampoc tenia aspecte de masses anys. Era, simplement, adulta. Amb un rostre bell i perfecte, equilibrat i dibuixat per la gràcia dels déus. Les celles fines, el nas recte i petit, els llavis carnosos i molt rojos. Els pòmuls marcats, el front no massa ample, el mentó suau. Els seus cabell queien xops damunt les espatlles, i no els duia gaire més llargs. Escalats i amb petites ondulacions. Les mans de dits llargs, les cames perfectes, llargues i atractives, els braços prims, els moviments gràcils. Elegants. A mesura que s’acostava el seu poder m’anava colpint més i més. Era com un segon cor que bategava amb el meu; més del que mai havia sentit. Absolutament devastador. Enorme. Un poder fora del corrent, la força del qual em dificultava la respiració. Però sorprenentment equilibrat, controlat fins al mínim detall per aquella dona magnífica.

Tombà el rostre i el vent féu balancejar els seus cabells atzabeja. Lentament, dirigí la seva mirada cap a mi. I em vaig sentir defallir per dins. Els seus ulls eren del color de la lavanda i tenien reflexos violeta. No eren ni compassius, ni dolços, ni afables, ni angelicals. Eren, simplement, poderosos. Caminà fins a arribar a la seva tovallola i s’assecà els cabells lentament, es posà una camisa de lli que amb prou feines li arribava a la meitat de les cuixes i es dirigí cap a mi.

—Sóc la Sylvie —digué simplement.

Era poderosament bella. Freda i distant. Increïblement equilibrada. La seva veu denotava caràcter, però era educada, reservada, melosa, dolça. Vaig assentir i vaig acotar el cap, sentint-me superada.

Ella esbossà un mig somriure i m’alçà el rostre sostenint-lo amb dos dits per la barbeta.

—Mira amunt, petita filla d’Irina, mira amunt —digué, amb un to amable.

L’Ariel miolà al meu darrere i saltà a la meva espatlla. La Sylvie somrigué a la gata i li allargà la mà, que ella ensumà. Em costava cada cop més respirar i m’estava marejant.

L’Ari saltà fins als seus braços i tot es tornà fosc abans de que caigués de genolls al terra.

* * *

—Katye —murmurà una veu llunyana, sorpresa.

—Sylvie, es pot saber què li has fet? —bramà una veu de noia, una mica més lluny. Era la Kim.

—Katye! —xisclaren dues veus femenines més, a la vegada.

Sentia corredisses, passos al meu voltant. Però no els donava massa importància. Estava enmig d’un somni… i tenia molta son… i no volia despertar… no calia que despertés.

—Kristin, fes alguna cosa!

Més passos… unes mans gelades.

—Ah! —vaig xisclar, obrint de cop els ulls, tornant a la realitat. No sabia què m’havia fet tant de mal.

Al meu costat els germans Doots, l’Ellie i la Greta. Davant meu la Sylvie i l’Aiine, de genolls i amb una mà al meu front, una noia que no coneixia.

—La Katye percep els poders de tots els àngels amb qui es troba. L’has deixat estabornida, Sylvie —murmurà, compassiu, en Jeremy.

—M’ho podríeu haver dit, i ens hauríem estalviat aquest ensurt —grunyí la Sylvie, i em va semblar que no anava precisament per a en Jeremy.

—Sí, esclar, li podríem haver escrit en un cartell i fer que se’l pengés al coll, no? —replicà la Kim, en un violent to sarcàstic.

—Se suposa que ets una protectora, Melissa, és feina teva protegir, la meva és dirigir —s’hi tornà la Sylvie, amb to altiu.

—Sempre has de tenir l’ultima paraula —murmurà la Kim, furiosa.

—Això tu —s’hi tornà, entre dents, ella.

—Ho veus?

En Jeremy aliè a la baralla de les dues noies, m’abraçà i em murmurà paraules tranquil·litzadores.

—Estàs bé? La Sylvie ha reduït la percepció natural del seu poder, ara amb prou feines el notaràs. Ho sento, no sabia que et llevaries tan d’hora.

—Tranquil… estic bé… —vaig fer-li un somriure i vaig intentar aixecar-me.

La noia que m’havia ajudat a despertar s’havia aixecat i s’estava espolsant la pols de les cames.

Era molt pàl·lida i tenia uns enormes ulls grisos, envoltats de pestanyes negres i pintats lleument amb tinta del mateix color. Duia els cabells llisos, completament negres, rectes fins les espatlles, i unes arracades platejades en forma de petites creus. Vestia de negre, amb una espècie de cotilla de cuir tancat per davant amb entrellaçaments de cinta de vellut negre, i una faldilla de conjunt també fins als genolls, estreta. Les sabates eren senzilles i obertes, unes precioses sandàlies atzabeja entortolligades a la cama amb una llarga cinta de vellut del mateix color. Duia una cinta negra al coll i a ambdós braços guants de reixeta oberts pels dits.

Es girà en sentir-se observada i assentí amablement amb el cap.

—Em dic Kristin Celène.

—Sóc la Katye. —Va tornar a fer un petita reverència amb el cap i desaparegué per entre els arbres.

Vaig girar-me per agafar la mà que en Jeremy m’oferia.

—Anem a fer una volta.

Vam allunyar-nos d’on encara estaven discutint la Sylvie i la Kimberley, vorejant el petit llac i internant-nos una mica en el bosc.

Havia sortit el sol del tot i la llum càlida s’obria pas per entre les fulles tendres dels alts arbres que ens envoltaven. Em sentia com a casa. En Jeremy es va asseure sota un dels arbres i va recolzar-hi el cap, tancant els ulls. Em vaig asseure al seu costat, observant-lo de cua d’ull. Somrigué i murmurà alguna cosa inintel·ligible.

—Què?

—Que tanquis els ulls i escoltis.

Vaig tancar els ulls i em vaig concentrar en els sons del nostre voltant. Vaig escoltar amb atenció una estona, i vaig sentir els lleus refilets de les aus que ocupaven l’entorn, el xiuxiueig d’un riu d’aigües generoses, el brunzir del vent entre les fulles, la remor de l’aigua del llac, a la llunyania, la calma infinita de la llar dels Àngels Obscurs.

Els dits d’en Jeremy van recórrer el meu avantbraç, fent-me estremir. Vaig obrir lentament els ulls, i me’l vaig trobar a un pam del meu rostre.

—Benvinguda a casa…

Acostà els seus llavis als meus i els acaricià.

—Sento el que t’ha passat amb la Sylvie… —repetí, separant-se per asseure’s al meu davant—. Com que nosaltres no ens notem els poders, no ens afecten… hauria d’haver…

—Shht… —vaig fer— no passa res. Però la veritat és que no m’ho esperava, tant de poder.

—És la matriarca… —murmurà, concentrant-se en un floc dels meus cabells—. Va néixer amb tota aquesta força i va ser entrenada per saber controlar-la i utilitzar-la convenientment.

—I l’Esvan? —vaig preguntar, encuriosida. Recordava haver sentit de la Kim que el seu poder també era immens.

—Mh… no sé on és… —respongué distret, cargolant i descargolant els meus cabells.

—Em refereixo al seu poder…

—Oh… —deixa anar el floc i tancà els ulls—. L’Esvan no té pares, ni memòria, no sap d’on va venir, només es recorda a si mateix a casa dels seus tiets, encara que probablement no eren realment familiars seus. Té el poder de controlar els elements naturals amb summa facilitat i sense ni tan sols esforçar-s’hi, i de distingir entre la veritat i la mentida tan sols mirant fixament algú als ulls o mesurant-li el pols. No recorda haver estat entrenat. Quan va arribar aquí ja es podia controlar.

Vaig deixar que la meva ment assimilés lentament les paraules i me’l vaig imaginar, a l’Esvan i a tot el seu immens potencial. Imitant en Jeremy, vaig tancar els ulls i vaig concentrar-me en la suau brisa d’aire fresc que passava per entre els arbres, l’últim vestigi de frescor en aquell estiu assedegat.

* * *

Un frec de fulles seques en alguna part pròxima del bosc em va fer obrir ràpidament els ulls, alerta. En Jeremy s’havia mig adormit, reposant contra el tronc de l’arbre, i no s’havia mogut ni un mil·límetre després del soroll. Vaig prémer inconscientment el penjoll que duia al coll i em vaig posar dempeus. El frec es va tornar a sentir i per poc no caic de l’ensurt. Una ploma negra amb reflexos platejats va aterrar des d’algun punt indefinit del boscatge fins als meus peus, seguit del so d’un aleteig furiós i una ona de poder immensa i torbadora. Vaig caure al terra amb el cap a punt d’explotar per la pressió de la percepció i vaig ofegar un crit.

En Jeremy es va despertar de cop i es redreçà de forma brusca.

—Què et passa? —m’instà, agafant-me les espatlles, amb to ansiós. Incapaç de parlar sense fer un xiscle, vaig mirar de calmar el meu interior, però la pressió era insuportable. Era tan brutal i destructora que ni tan sols em veia capaç de distingir-ne l’origen ni les característiques, amb prou feines i si era obscura o pura. L’ona d’energia m’oprimia de tal manera el pit que amb prou feines podia respirar, ni tan sols em veia capaç de deixar-me anar i perdre la consciència.

—Para! —vaig xisclar, amb totes les meves forces, amb tota la meva veu, espantant en Jeremy que se’m quedà mirant amb els ulls molt oberts.

Sorprenentment, la pressió es deturà.

Vaig tapar-me la cara amb les mans, em sentia marejada. En Jeremy va murmurar alguna cosa al meu costat i d’immediat vaig sentir dues mans gèlides al meu front. La Kristin Celène Armas em va calmar el dolor i em va retornar l’energia pròpia.

—Què ha passat? —demanà saber en Jeremy, mirant-me amb les celles arrufades de preocupació.

—Algú… i el seu poder… encara pitjor que la Syl… vie.

—L’Esvan —van murmurar tres veus a la vegada.

Vaig aixecar la vista i vaig veure a la Kim, que s’acabava d’unir al grup. Posava mala cara i tenia les ales esteses. D’un costat del braç hi penjaven les restes mortals de la seva samarreta blau marí. La Kristin també tenia les ales esteses, eren de color gris perla, tirant a blavós, petites i allargades. La seva cotilla negra s’havia mantingut intacte després del creixement de les ales, de forma miraculosa.

—Aquest espavilat s’haurà posat a volar aquí al mig del bosc, saps? Com si no l’haguéssim avisat de que la Katye era molt sensible als poders… —renegà la Kim en veu baixa, perjurant en arameu, mentre clavava puntadetes de peu a una pedra.

—L’has avisat? —preguntà en Jeremy, mirant de cua d’ull a sa germana, que es posà una mica vermella.

—Mh… algú ho deu haver fet… —remugà, baixant la vista.

En Jeremy bufà i esbossà un somriure irònic.

—Què et creus, que l’Aiine li haurà dit? O l’Eline? O la Greta?

La Kristin va tenir el detall d’explicar-me un parell de coses.

—L’Eline és l’Ellie, el seu nom complet —explicà—. I el que diu en Jeremy és perquè a les noies els fa por l’Esvan… més que por, molt respecte, perquè és tan fred que a vegades resulta groller.

Vaig mig aclucar els ulls recordant a certa persona amb les mateixes qualitats uns mesos abans. I també recordant quan creia que tots els Àngels Obscurs eren així. Ara veia que a més de ser molt diferents entre ells, fins i tot es marginava als que eren altius i freds.

Tant de bo conegués aviat a l’Esvan. Només per haver sentit el seu nom tantes vegades em moria de curiositat per saber com era… volia conèixer-lo, saber per què era tan especial i per què tothom en parlava de manera tan diferent.

* * *

Quan els nois van haver fet desaparèixer les ales, vam anar fins a la casa de la clariana perquè la Kim es pogués posar alguna cosa decent més que els quatre parracs que li penjaven del braç i que anava perdent a cada branqueta que li rascava el costat. Malhumorada, va pujar les delicades escales de fusta de casa la Reya picant fort de peus i va obrir bruscament la porta del dormitori, on hi havia les maletes. Renegant en veu baixa, remugant per sota i mirant malament a tots els objectes amb els quals es topava, va treure una camisa sense mànigues de la seva maleta i se la va posar pel cap, sense descordar-la. Em vaig esperar al llindar, amb un mig somriure divertit als llavis. La Kristin era darrere meu, amb el seu posat seriós i reservat, amable i compassiu a la vegada. Em vaig mossegar el llavi inferior. La Kim i la Kristin eren infinitament atractives. La Sylvie era bella, simplement bellíssima, i la Reya i la Lydia eren precioses. Les noies, l’Aiine, l’Ellie i la Greta, eren dolces i encantadores. En Jeremy era molt atractiu. L’Eidurn magnífic.

Tots els àngels eren d’una bellesa indescriptible, i d’un cor enorme. D’un coratge colpidor i una força sobrehumana. I jo era allà, enmig de tots ells, sentint-me una més. M’hi feien sentir. La Kim era una gran amiga per mi. En Jeremy l’amor de la meva vida. Tothom era amable amb mi, tothom volia fer-me sentir bé. Tant, que no enyorava casa meva, ni la mare. Tant que ja havia oblidat que veia visions i que si ara estava allà era perquè un bon dia la mare de les meves avantpassades, Irina Bennington, havia conegut a un àngel anomenat Irwa i se n’havia enamorat.

—Katye! —Vaig parpellejar bruscament, espantada. La Kim em feia senyals des del final de l’escala, i la Kristin em somreia divertida. M’havia tornat a perdre en els meus pensaments.

—Ja vinc.

Quan sortíem de la casa ens vam trobar la Lydia, que duia una pila de roba xopa a les mans, dins un cove. S’aturà en veure’ns i es dirigí a mi a mitja veu, amb aires misteriosos.

—Katye, diu la Sylvie que vagis a veure-la de seguida que puguis.

Em vaig quedar una mica impressionada de sentir-la. La Kim, al meu costat, m’agafà la mà i l’estrenyé fort, fent-li una mala mirada a la Lydia, que es cargolava de riure en veure la meva cara de por.

—Tranquil·la, no et preocupis —digué, posant una falsa cara seriosa de cop—. Em penso que no he vist com treia la katana. Però no et puc assegurar res.

—Para ja, Lydia! —l’escridassà la Kim, mentre la noia es tornava a recargolar de riure.

De sobte va parar de cop i el seu rostre es va tornar pàl·lid. El cove de roba neta va caure al terra.

Amb veu escanyada, dins del meu horror, vaig poder sentir com murmurava:

—Jeremy maleït sia, deixa’m anar…

I la pressió que l’ofegava desaparegué de cop. Quan va haver respirat fons unes quantes vegades, dirigí una mala mirada al costat i bufà. En Jeremy es personificà al seu costat amb un somriure burleta als llavis. La Lydia cridà alguna cosa horrible i s’abalançà contra ell amb tota la seva ràbia, maleint en llengües que jo mai havia sentit. Ell se’n reia i esquivava cadascun dels seus cops.

La Kim m’estirà de la mà.

—Anem, deixa que aquests dos juguin, els encanta barallar-se quan estan aquí.

—Aniré al llac, la Reya prepararà el menjar perquè dinem allà, Kim, us hi espero —ens digué la Kristin, suaument, abans de marxar cap a l’altra banda de la clariana.

La Kim em portà cap a l’interior del bosc per camins que em resultaven estranys i misteriosos. A cada pas, el cel semblava anar-se enfosquint perquè el boscatge es feia més espès, donant-li un aire tenebrós notable. Com que rarament s’hi escolava cap raig de llum, el terra era humit i l’ambient fresc, fins i tot massa. El sòl estava cobert d’herbes que cobrien els troncs, falgueres i molsa, o els seus equivalents en flora argentina. Al fons se sentina la remor de l’aigua d’un riu, i el so reconfortant d’una cascada enorme, el repiqueteig constant de l’aigua contra les roques del terra i el xipolleig llunyà d’algú que s’hi banyava.

—No he conegut als vostres avis, ni als vostres pares encara —vaig dir.

—L’Evelyn és de viatge amb en Jamil a Buenos Aires, i els pares són a Austràlia, treballant. Ens esperaven per d’aquí una setmana —vaig assentir.

—I vindran abans que marxem?

—Sí, els pares volen venir però no tenen clar si podran agafar festa, la mare té un encàrrec a Etiòpia aquest dijous. Els avis vindran segur. Viuen a l’altra banda del llac, ja t’hi portaré algun dia, has de conèixer els Dajorn, saps? —vaig tornar-li un somriure.

La Kim caminava amb pas segur i directe entre els arbres, per camins que no ho eren. Finalment es deturà just davant del que semblava una espècie de cova, coberta tota ella d’herba de tonalitats fosques. Picà a la porteta de fusta i esperà resposta.

—Entreu —sonà una veu a dins. La Sylvie.

La Kim va remugar en veu baixa i va obrir-la, deixant-me que entrés primer. L’interior de la petita cova estava il·luminat per una acollidora llum àmbar, i els vidres de colors penjat als sostre, les mantes gastades multicolors i els coixins de tons foscos i càlids li proferien un aspecte acollidor i agradable. A un cantó hi havia una tauleta baixa coberta de fulls i plomes, brúixoles i regles, estris de dibuix i de pintura. Darrere seu, la Sylvie, escrivint en un immaculat foli blanc, vestida amb senzillesa i elegància, bonica i especial.

—Mh… —murmurà desaprovadorament en veure a la Kim. Amb les celles lleugerament arrufades, féu que no amb el cap.

Vaig sentir com la Kim rebufava i feia un pas enrere, sense ganes. La Sylvie continuà mirant-la malament.

—Està bé! —remugà, deixant-me anar la mà i sortint de la cova picant fort de peus—. Estaré a prop, Katye, crida’m si em necessites!

M’intimidava tant, la Sylvie, que en aquell moment no sabia si riure o plorar de l’ocurrència de la Kim. Vaig optar per mirar-la als ulls. Esbossà un somriure sincer i es tornà a concentrar en el foli. Incòmoda, em vaig quedar allà dreta, davant d’un escriptori diminut contemplant els vidres de colors que es movien suaument reflectint tots els colors de l’arc de Sant Martí.

Finalment, la Sylvie guardà els papers que tenia damunt la tauleta i s’acomodà al banc on era amb els braços creuats, observant-me.

Vaig mirar el terra i em vaig abraçar el cos. Anava a dir hola (una de les decisions més estúpides de la meva vida) quan per fi començà a parlar.

—Katye. Pots seure.

No senyalà enlloc en concret, pel qual vaig seure damunt la pila de coixins que hi havia davant la tauleta, sobre un altre banc, per estar a la mateixa altura que ella. Em repassà atentament tots els detalls del rostre, i sentia com si mirés dins la meva ànima cada cop que buscava als meus ulls.

—T’hi assembles molt —murmurà, a la fi, amb un sospir.

Els seus ulls lavanda brillaven a la llum tènue de la làmpada. Sospirà un cop més.

—T’explicaré la meva història. I una mica de la teva. Hi ha moltes coses que no saps, hi ha molt per descobrir, Katye. Però sobretot, has de tenir present una cosa: jo no ho sé tot. Et faràs preguntes que no et podré respondre. Perquè són les mateixes que m’he fet jo. Que ens hem fet tots. Però has de ser forta i confiar en tu mateixa. No et deixis endur, mai. Tira endavant amb les teves pròpies decisions, i, sobretot, no tinguis por.

Em vaig concentrar a escoltar-la amb atenció. Baixà la vista i creuà les mans damunt la taula. Amb el tercer sospir, començà a explicar-me la història.

Segons la mitologia grecollatina, Rea Silvia, filla de Numíter i mare de Rem i Ròmul, va ser obligada a convertir-se en verge vestal pel seu oncle, que volia evitar que concebés la descendència que li arravataria el poder un cop mort Numíter.

Segons els seus plans, Silvia hauria de viure trenta anys al servei de la deessa Vesta i mantenir-se verge, fora del poder i allunyada de la seva família. El déu Mart s’enamorà d’ella i això capgirà la història per sempre més. Violà a Rea Silvia i la deixà prenyada de bessons, Ròmul i Rem, els posteriors fundadors de la ciutat de Roma. Es creu que Silvia fou la reina de l’alba, del naixement, el poder del nou dia estava a les seves mans. La mare dels fundadors del major imperi mai vist, l’originària de la cultura romana. La deessa de l’obscuritat de la naturalesa, el bosc ombrívol, les ombres de l’inici dels temps…

Els meus pares, Ariane Armas i Uriel Dajorn, i els meus avis paterns, Ica i Kieran Dajorn, van saber des del primer dia del meu naixement que el poder que jo guardava era superior al normal. El meu destí estava escrit i el meu poder seria mediador i pacificador. Em convertiria en la matriarca d’aquesta família, en la màxima autoritat de tots els Àngels Obscurs. Per això em van posar Sylvie, reina del bosc, reina de l’alba, mare de l’origen, guardiana del poder. I per això em van entrenar per ser la millor matriarca, per controlar dia a dia tot el meu poder, per equilibrar la meva balança. I aquesta educació que vaig rebre incloïa ser coneixedora de tots els secrets, tots els misteris dels Àngels Obscurs. Totes les històries del passat que obririen les portes al futur. I en aquesta història les filles d’Irina Bennington en són el nucli principal. Els pares del meu pare, Kieran i Ica Dajorn, van conèixer a Macarenna Bennington en un viatge a Green Valley. Es van fer molt amics, captivats mútuament els uns pels altres, i combinaven la vida de Londres amb la del palau Bennington, on sempre eren benvinguts. Macarenna tenia setze anys quan la francesa Lorraine Bouleut, embarassada de vuit mesos, va visitar el palau convidada pel promès de la teva avantpassada. El que ningú sabia era que aquella criatura no era filla del seu marit, sinó del resultat d’una aventura de la Lorraine a París. I això hauria resultat intranscendent si no fos per què el pare de la criatura era, en realitat, Dante Mikah’El, el patriarca dels Àngels Blancs.

Van ser Kieran i Ica els primers en adonar-se que el naixement d’aquell nadó marcaria l’inici d’una nova era. Que alguna cosa perillosa estava a punt de començar. I els únics als quals Macarenna va recórrer per explicar-los les seves visions, els seus somnis i els poders que experimentava. Van intercanviar dues històries llegendàries, creant el vincle que uniria per sempre la meva família amb la teva. Macarenna va saber en una nit que els amics amb qui parlava eren àngels, pertanyents als Àngels Obscurs, i va conèixer els motius i raons de la guerra eterna que els enfrontava amb els blancs. I Kieran i Ica van saber per fi que Irina havia trobat Irwa, que el seu amor havia provocat un canvi radical que ara els tocaria de ple. Que els havien relacionat molts segles enllà. I que no podien deixar-ho tal com estava.

Així doncs, van decidir unir les seves forces i mantenir-se junts allunyats dels Àngels Blancs, des d’aquell precís instant fins a… sempre. Això es convertí en un deure pels Àngels Obscurs, els fills dels quals sempre han sentit la necessitat de cuidar a les dones Bennington, la major part dels casos evitant intervenir en les seves vides. Però el que no saps, i el que ni en Jeremy ni la Kim saben ni han de saber, és que tu, Katye Irina Bennington, guardes dins teu no només el poder de les teves avantpassades, sinó que tens el poder original. Ets l’escollida. Vaig sentir una respiració fatigosa molt a prop meu i em vaig adonar que era la meva. Vaig empassar saliva sense estar segura d’haver sentit bé el que acabava de dir la Sylvie i vaig amagar les mans, que em tremolaven.

—L’escollida? —vaig murmurar, amb veu tallada.

La Sylvie assentí.

—Per alguna raó està escrit que tu marcaràs un punt d’inflexió en aquesta història. Tu guardes dins teu un poder especial i superior, més enllà de els visions. La teva capacitat de percebre la força dels altres no és usual. Com encaixes totes els nostres explicacions, quasi com si fos el més natural del món que als teus amics els surtin ales, no és usual… —esbossà un somriure tranquil·litzador.-Ets molt especial i el teu poder el volen controlar els Àngels Blancs, Katye. Per això creiem que és necessari que et protegim. Ens devem a la teva família i a tu, el nostre deure és assegurar-nos la teva cura des del dia del teu naixement. Tot i que per en Jeremy i la Kimberley Doots això ja és una cosa personal. Tu ets una cosa personal, lluny d’un deure. Ets de la família, com si fossis un àngel més.

Les seves paraules em van relaxar. Així m’hi sentia.

—No et puc dir què seràs capaç de fer o què hauràs de fer, a què o qui t’hauràs d’enfrontar. Per què no ho sé. Només et puc dir que la teva lluita és la nostra lluita, el teu poder serà protegit pels nostres.

Somrigué de forma dolça i encantadora.

—Coneixes a Hekate? —digué, jugant amb la ploma que tenia a la taula.

—En Jeremy me n’ha parlat.

—Mh… —murmurà—. Saps que tenim algunes coses en comú, tu i jo?

Vaig negar amb el cap, esperant que continués parlant.

—Àngelus va ser el primer nom donat a Hekate, la deessa intermediària entre aquet món i el sobrenatural, dels encreuaments, la qui intercedia entre la vida d’aquí i la del més enllà. Hi ha alguna versió que la considera filla de Zeus i la germana d’Apol·lo, i l’anomenaven la deessa de les tres cares, lluna al cel, Diana en la terra, Persèfone als inferns. Era la deessa dels mags i encantadors, la guardiana dels somnis i els espectres. Era Lucina, la qui protegia el naixement, Diana, la qui conservava els dies, i Hekate, la qui acabava el dia, la vida. El tot. És una deessa bruixa, té tots els poders malèfics inimaginables i és protectora dels qui valora. A més, és néta de Febe, la lluna.

Alguna idea es va despertar al meu interior.

—La lluna? —vaig fer, més per mi que per ella, que assentí—. La mateixa lluna que provoca mal de cap a la Kim?…

La Sylvie assentí amb el cap.

—La lluna ens atrau irresistiblement. És l’esforç sobrenatural que hem de fer per no lliurar-nos a ella el que ens provoca tot aquest cansament. La mateixa lluna mare d’Hekate amb la qual estàs relacionada. La lluna et vol, la lluna et cuida i et protegeix. La lluna t’atrau perquè vol que coneguis els secrets, vol que sàpigues les veritats. Va ser ella la que et va mostrar en Jeremy.

Vaig quedar-me quieta, commocionada, amb les seves paraules ressonant a la meva ment. La lluna plena. La meva protectora.

—Però no conec fins a quin punt esteu relacionades, ni si pot resultar perillós això —digué, mossegant-se el llavi inferior.

Ens vam quedar callades, cadascuna pensant en les seves coses. Tenia molt per pensar. Però allà, entre tots ells, res m’espantava. Havia vist suficient com per aprendre a creure. Per aprendre en confiar. La Sylvie m’havia fet veure clarament una cosa, no era una mera espectadora. No era algú que coneixia un dels secrets més ben guardats de la història, no la qui tenia uns amics que eren Àngels Obscurs. Jo participava en aquella història, jo era una part important de tot allò. Tenia poder, tenia una responsabilitat i hauria d’afrontar-la quan arribés el moment. Un cop molt fort em va fer perdre el fil dels meus pensaments. La Sylvie també s’havia espantat, tenia els ulls molt oberts i els llavis premuts. Murmurà alguna cosa en una llengua que no vaig entendre i s’aixecà de cop.

—Melissa, vols deixar de comportar-te com si tinguessis dos anys, per favor? —cridà, traient el cap per la porta.

—Vull recuperar a la Katye! —s’hi tornà ella, aterrant des de no sabia on davant la Sylvie, que va mirar al cel i va tancar els ulls.

—Katye, pots marxar si vols —digué ella, dirigint-se a mi en un to més normal.

—Esclar que vol! —exclamà la Kim, entrant i agafant-me per les espatlles, de forma protectora—. Perquè no hauria de voler!

La Kim em va agafar la mà i em va treure de la cova amb presses. Amb prou feines vaig poder saludar amb la mà a la Sylvie, que s’havia quedat amb els braços creuats i la mirada severa al llindar. La Kim caminava ràpidament i m’arrossegava, prement-me amb força.

—De què t’ha parlat? —preguntà, en un fals to desinteressat.

—Mmh… —no li podia explicar, ho havia promès a la Sylvie— … de deesses mitològiques.

La Kim es deturà i girà el rostre per mirar-me amb una cella aixecada. Vaig encongir les espatlles i va sospirar, donant-me per boja.

—On anem?

—Al llac, què passa, no tens gana? —cridà, començant a córrer.

Sí que en tenia. Devien ser les dotze i encara no havia esmorzat.