Esvan

EMILY JANE BRONTE

Estava estirada damunt d’un llit envoltat de coixins. El meu llençol era de seda i m’acariciava la pell. Parpellejant, encara molt confosa, vaig tombar el cap i vaig poder apreciar el balanceig de les cortines de fil, onejant al ritme d’un vent suau, matinal, que acompanyava el naixement d’un nou dia.

Tot i no reconèixer les parets blanques del meu voltant, ni la suavitat del llit on em trobava, sabia que no era a casa la Reya, i que no estava sola en aquella habitació. Amb compte, em vaig asseure al llit, encara mig adormida, i vaig observar el meu voltant. Em va faltar poc per caure al terra. El llit estava suspès en l’habitació, sense tocar al terra. De fet, era una placa de fusta enganxada al sostre amb fines cintes d’algun metall, envoltades amb mocadors de colors clars. El matalàs i els coixins estaven col·locats damunt seu, i els llençols queien pels costats, elegantment. Sota meu, i en una altre llit semblant però de tons blavosos, hi dormia l’Ellie, abraçada a un coixí vermell fosc. Uns metres enllà, un altre llit igual, però de tons verds, guardava el descans de la Greta. L’Aiine dormia envoltada de coixins daurats i la Kristin de llençols negres i platejats. L’habitació tenia parets de fusta pintades de blanc i terra de parquet, i tots els llits suspesos en l’aire mitjançant els fils metàl·lics. Era fascinant. Em vaig tornar a estirar contemplant el finestral que hi havia a la meva dreta. L’alba em saludava acariciant amb la seva llum les meves mans, recolzades al coixí. Un moviment rapidíssim va creuar el meu camp de visió provinent d’allà fora, fent-me estremir. No m’havia espantat. El seu poder m’havia tallat la respiració.

Panteixant, vaig obrir molt els ulls intentant tornar a veure algun moviment a l’exterior. Havia passat tant ràpidament que amb prou feines l’havia notat. Però sabia que era allà. Ho podia notar com una força palpable. Esvan.

Del llit al terra hi distava un metre. Vaig agafar-me a la plataforma i vaig baixar. De puntetes, vaig creuar l’habitació, procurant no despertar cap de les noies. Vaig obrir lentament la porta vigilant que no grinyolés i em vaig escapolir amb el cor bategant-me a cent per hora. Al porxo hi havia les meves sabates. Me les vaig posar ràpidament, ignorant la camisa de dormir de seda blanca que algú —la Kim, segurament— m’havia posat i que m’arribava fins als genolls. Vaig envoltar la casa fins a trobar la paret sota la finestra on l’havia vist. Allà davant només hi havia arbres. Arbres altíssims i frondosos, de troncs gruixuts i poderosos. Vaig sospirar, sabent que de totes maneres, ho faria.

Sense pensar-m’ho dues vegades, vaig internar-me en el bosc. A cada pas el sentia més proper. A cada pas notava el seu poder innat. Creixent.

Bategant com un segon cor sota la seva pell. Un poder que m’oprimia el pit i em dificultava la respiració. Enorme. Superior.

Encara que sabia que s’estava controlant. Per mi. M’estava esperant. Em vaig deturar, panteixant. Vaig recolzar la mà contra el tronc d’un arbre, i, lentament, vaig aixecar la vista. Un capritx de la natura havia creat un diminut clar envoltat d’arbres frondosos de verdes fulles tendres. El terra era daurat, brillant per efecte de la llum solar els rajos de la qual incidien directament damunt l’herba resseca.

Estava assegut damunt d’un tronc caigut. La llum il·luminava el seu rostre curosament, fent semblar fantàstiques les seves faccions eslaves i el seu aspecte delicat però alhora poderós, fent més clara la seva pell blanca com la llet. I més blancs els seus cabells, d’un ros platí.

La seva imatge em va fer trontollar. Em resultava vagament familiar. Alguna cosa d’ell em remetia a certs records que no podia ubicar.

El rostre equilibrat i bell i el posat rebel i desafiant m’haurien sorprès si no m’hagués preparat tant —encara que inconscientment— per aquell moment. Les celles, tan rosses que quasi no es veien, damunt els ulls petits emmarcats per les espesses pestanyes blanques. El nas petit i recte, i els llavis prims i rosats. Els pòmuls marcats i aquells cabells quasi blancs, amb un serrell recte perfectament retallat, curts per la nuca, llargs a l’altura de la barbeta, emmarcant-li el rostre. Duia un penjoll entortolligat al coll, unes cintes negres de cuiro amb una creu platejada, les mateixes cintes que duia a ambdós canells. La camisa blanca que vestia, entreoberta, mostrava el seu tors musculós i perfecte, blanc com la neu, igual que els braços forts. Els pantalons llargs estaven lligats per sota els genolls amb unes cintes fines de setí atzabeja. El meu cor continuava bategant massa ràpid, i els meus ulls assimilant tota la bellesa d’aquell àngel, i tot el que no podia veure, sinó només percebre, que m’atordia els sentits i em feia massa por no entendre.

L’Esvan Armas dirigí la seva gèlida mirada cap a mi. Les seves pupil·les eren d’un blau fosc platejat massa fascinant. Massa estrany. No podia evitar de mirar-lo fixament, sabia que havia de parar però no n’era capaç. Em tenia atrapada.

Féu el més lleuger dels moviments per aixecar-se i tombà el cap envers a mi, dibuixant un somriure murri. Es va quedar uns instants en aquella posició, observant-me fixament, més del que hauria desitjat, fent-me sentir incòmoda. Llavors, caminant d’una forma irreal, acostà en un sospir a deu centímetres el meu rostre del seu i repassà cada detall de les meves faccions. Estava completament al·lucinada i massa espantada per moure’m. Quan parlà, la seva veu em sorprengué. Sentir-lo parlar el feia més real.

—O sigui que tu ets la Katye.

La seva veu era deliciosament masculina, juvenil i harmoniosa. No era ni melosa ni massa suau, simplement una veu normal, massa normal per pertànyer a un àngel com ell.

Em vaig adonar que estava esperant. Esperant que jo digués alguna cosa.

—Eh… Sí, Katye Bennington. Tu ets l’Esvan.

Assentí breument.

—No hi ha res de mi que et pugui explicar que no sàpigues ja. —Sense desviar els seus ulls dels meus, m’envoltà mentre parlava, fent-me girar com un satèl·lit segueix al seu planeta—. T’han parlat de mi tantes vegades, i de tantes coses, que et mories de ganes de conèixer-me.

S’aturà al meu costat, espatlla contra espatlla, i acaricià la pell fina del meu coll amb les puntes gelades dels dits, fent-me estremir.

—A mi també m’han parlat molt de tu —continuà, alçant la vista del meu coll als meus ulls, clavant-los fins al fons de la meva ànima, glaçats i impertorbables. Era incapaç de veure-hi res, jo, tan sols un buit infinit, i sabia que ell hi veia de tot al fons dels meus. Sabia que m’estava llegint, utilitzant el seu poder en mi—. He sentit durant anys la història de les teves avantpassades. La història que va unir-nos amb vosaltres per culpa d’Irwa…

Allò em va despertar. Vaig pestanyejar, sent conscient de sobte que m’havia tingut semi hipnotitzada, en trànsit, i vaig arrufar les celles, mirant-lo malament. De cop tota la seva influència sobre mi s’havia esfumat.

—Per culpa d’Irwa? De què parles? —vaig cridar-li, furiosa.

L’Esvan es quedà atordit. Em mirà amb la boca oberta i els ulls al·lucinats.

Tartamudejant, se separà per observar-me amb perspectiva.

—C-com?

—Ningú va escollir unir-se a ningú, les coses són com són i no m’agrada que critiquis les històries amb les que he crescut! Les llegendes a les quals pertanyo!

L’Esvan no se’n sabia avenir. I el més fort, jo tampoc. D’on sortia tanta ràbia? Finalment, traient força de l’orgull, aconseguí sobreposar-se.

—Tens els mateixos rampells de la Kimberley. I l’Ica Dajorn et podria dir que són idèntics als d’Irina —murmurà, somrient amb altivesa—. No sé com pots ignorar el meu poder… però em resulta fascinant…

Vaig creuar-me de braços, a la defensiva.

—No puc dir que no sigui una sorpresa per mi…

—Mh… —murmurà, avaluant-me per enèsima vegada.

En un moviment tan ràpid que no vaig ni tan sols notar, l’Esvan va desaparèixer del meu davant. Vaig tancar els ulls i vaig intentar percebre el seu poder, però s’havia esfumat per complet. El so d’unes passes al meu darrere em va fer sortir dels meus pensaments. Espantada, vaig retrocedir uns passos.

—Què hi fas aquí? —La Kimberley aparegué entre els arbres i em saludà amb la boca plena—. Estava esmorzant, vols torrades?

Em vaig quedar immòbil sense poder reaccionar uns instants. La Kim tombà el cap, amb gest preocupat.

—Què passa?

—Res —vaig respondre massa despresa. Arrufà les celles i s’acostà, observant-me inquisitivament.

—Què has vist?

Nerviosa, em vaig girar per tornar cap a la caseta. La Kim em seguí enganxada als meus talons.

—Per què portes la camisa de dormir?

Les seves preguntes sonaven com un brunzit molt lluny de mi. Les preguntes que ara m’absorbien eren les relacionades amb l’Esvan.

Perquè havia pogut sortir del seu «encantament»? Perquè ell havia fugit tan bon punt havia aparegut la Kim? D’on havia sortit tota aquella ràbia cap a ell?

—Ves-te a canviar, la Reya està preparant l’esmorzar.

Dit això, va desaparèixer de tornada a casa la Reya. Jo vaig entrar a la caseta, on les noies seguien completament adormides. Vaig trobar en una banda de l’habitació la meva maleta i vaig pensar en posar-me alguna cosa elegant, tot i que finalment vaig triar uns pantalons grisos i una samarreta de ratlles. Vaig trobar el bany i em vaig pentinar, raspallar les dents i rentar la cara. Després vaig sortir de la caseta de les noies cap a la de la Reya. Havien parat la taula de fusta just davant del seu porxo, tot i que ara no hi havia ningú. Vaig sentir una deliciosa olor de menjar sortint d’una de les finestres laterals de la casa. La Kimberley va sortir de la cuina amb una pila de pots i culleres.

—On és tothom?

—Sí per tothom et refereixes a en Jeremy, ha marxat amb la resta a la clariana més apartada d’aquí. A primera hora sempre entrenen, sobretot ara, que la Mina i l’Argi són aquí. Tots aprenem d’ells.

—I tu?

—Jo tenia son i m’he quedat aquí —digué, deixant les coses que duia damunt la taula i fent una ganyota. Després va somriure àmpliament—. Els vols anar a veure?

Vaig fer que sí amb el cap.

—Reya, anem a veure els entrenaments!

—D’acord, però no trigueu massa o es refredarà l’esmorzar! —respongué dolçament des de dins la caseta.

La Kim em va conduir per un caminet senyalitzat que s’endinsava al bosc. Hi havia fulles groguenques a la base d’alguns arbres, mortes per la calor. Aixecàvem pols caminant, per la sequedat del terra. Després vam arribar a una part del trajecte molt més humida i plena de mosquits.

Vam travessar la zona humida i vam arribar a un clar lliure d’arbres. El terra era ple d’herba verge i flors silvestres, roques aquí i allà, i el seu sostre era un immens i immaculat cel blau. Quan vam arribar vaig distingir en Sergei, l’Eidurn i en Jeremy asseguts damunt les roques mirant al cel amb atenció. La Kim em va fer aturar. Vaig mirar amunt jo també i vaig distingir-hi dues taques fosques. En pocs segons els dos àngels van descendir veloçment. L’Argi va caure amb un genoll al terra i la Mina giravoltant gràcilment. Les ales de la Mina eren amples i allargassades, d’un to gris perla, i les movia amb molta més agilitat que en Jeremy. Va posar els peus a terra i les va esbategar. El vent em va dur una ploma de color perla. Duia un top d’esport i uns pantalons de malla estrets, pirates. Anava descalça i s’havia recollit els cabells daurats en dues trenes arran. La Kim es va avançar per anar a seure amb els nois. Mentre ens apropàvem, anava sentint fragments de la seva explicació.

—… caure bé, perquè en una lluita cos a cos l’adversari sempre ha d’estar davant teu, si es col·loca darrere, has begut oli a menys que tinguis l’agilitat de l’Argimir per esmunyir-te…

—Sou guerrers de debò —vaig murmurar a la Kim.

—No tots. Però has d’entendre que som descendents dels Àngels Rebels. Ho duem a la sang.

La Mina va fer aixecar-se al seu promès. En Sergei va estendre les ales i a mi se’m va tornar a parar el cor de l’ensurt. Les seves eren més petites, més amples i d’un to més platejat.

—Els purs sempre miren fixament als ulls. Lluitar amb un pur té una particularitat, tenen unes pautes marcades a les quals no poden renunciar, és innat del seu caràcter. —Va aturar-se davant d’en Sergei mirant-lo fixament als ulls sense moure’s gens ni mica.

—Sempre, absolutament sempre, miren fixament als ulls. Aquesta és la primera batalla que mai s’ha de perdre. S’ha d’aguantar la seva mirada, superar la seva altivesa i penetrar en la seva ment, fer-los por. Hi ha d’haver fúria en els vostres ulls, tota la força del vostre cos en les vostres pupil·les.

—La Mina és l’única, apart de la seva mare, que coneix els secrets de la batalla. Durant tot l’any estudia, entrena i perfecciona les tècniques de combat que ha heretat de la seva família. Quan ve aquí tots aprofitem per aprendre tot el que ens pugui explicar.-explicà la Kim.

I la seva mare per què no ve? Si ella té el poder original, us podria entrenar millor que la Mina, no creus?

La Hedy Jaled fa molts anys que no entrena. No pot —murmurà en Jeremy—, l’Eagan li va fracturar una ala en una batalla, quan la Mina era petita. Des de llavors, no ha tornat a estendre-les, li fan molt de mal. En Serius Felicia, l’avi de la Reya, va marxar de Tucuman per anar a viure amb ella i curar-la, però ella s’hi va negar. Per un guerrer, perdre el que dona sentit a la seva condició és perdre-ho tot.

—L’Eagan va fer això?

—Sí. L’Edrik i l’Eagan són la guàrdia d’en Dante…

—Però com va passar? Quan es van enfrontar?

—En Dante volia aniquilar l’única guerrera pura que quedava a la família, simplement. Creia que si la Hedy no podia entrenar, cap dels seus fills la seguiria i així tallaria el mal d’arrel.

—Com pot dir-se àngel d’un ésser capaç d’això? —vaig balbotejar. La Kim va abraçar-me i va col·locar el cap damunt del meu.

—Això és el que ens preguntem nosaltres —murmurà—. Des de l’inici dels temps.

La Mina i en Sergei es van posar a riure. Em vaig girar per veure què havia passat. En Sergei estava estirat al terra amb els braços estesos.

La seva promesa el va ajudar a aixecar-se donant-li la mà. L’Eidurn lluitava a l’altra banda amb l’Argimir. De tant en tant el menut s’aturava per fer-li algunes indicacions. Es movien a una velocitat vertiginosa fent esbategar les ales, tant fort que en pocs segons tot el seu voltant es convertia en una bombolla de pols grisa i platejada. La Kimberley va aixecar-se quan en Sergei va seure, esgotat.

La Mina va somriure en veure-la i la va abraçar. La Kim va treure’s la samarreta i me la va llançar. Duia un top com el de la Mina. Es va fer una cua i es va col·locar en posició d’atac.

La Mina va tancar els ulls i la Kim va estendre les ales. Les dues es van enlairar esbategant-les i cadascuna esquivava els cops de l’altra. La Mina es movia terriblement bé i la Kim amb prou feines podia aturar els cops de braços i de peus. Abaixava el cap i tombava el cos, però la Mina la va deixar esgotada en pocs segons. Movent-se ràpidament, va envoltar-li el coll amb el braç situant-se darrere seu i la va abraçar.

—Jeremy et toca! —cridà després. Em va veure i em va dirigir un somriure amable.

La Kim va descendir, es va tornar a posar la samarreta i es va desfer la cua. Estava esgotada.

—És terriblement bona —va dir, somrient—. La millor. Anem?

—A on?

—A esmorzar.

Vam desfer camí fins a la clariana i la Kim em va demanar que l’esperés, es volia dutxar i canviar. La Reya seia amb les noies a la taula de davant del porxo. Em vaig asseure entre l’Ellie i la Kristin i vaig acceptar la tassa de llet que m’allargava la l’Aiine. Els vaig explicar on érem i què havia vist. Totes envejaven a la Mina i la seva energia, força i elegància.

—En una guerra, tan sols la Mina podria protegir-nos —protestà l’Ellie.

—Per molts protectors que tinguem, només els guerrers poden atacar, No ens quedaria més remei que renunciar a l’ofensiva —explicà la Greta.

—Però els vostres poders serveixen per això, no? —vaig inquirir—. Distreure l’oponent. No poden atacar si són en un altre món o si no reconeixen contra qui han de lluitar. Vosaltres sou guerreres psicològiques, no us veig gaire lluny de la força física de la Mina —vaig dir jo, innocentment. Les noies se’m van quedar mirant molt serioses—. Em sembla…

La Reya va riure. La Greta i l’Ellie van somriure.

—Mai m’ho havia mirat així —murmurà la pèl-roja.

—És un gran afalac per part teva —digué l’Aiine—. Però de totes maneres tenim poca resistència mental. Hem d’entrenar més la ment, tant com entrena la Mina el seu cos.

La Kimberley va sortir de seguida amb un vestit negre fins als genolls, de tirants. Duia els cabells trenats. S’assegué davant meu.

—Hem d’anar a comprar al poble —digué la Reya, aixecant-se amb dificultat de la taula. Qui vol venir?

La Greta i l’Ellie s’hi van apuntar. La Kim va dir que tenia plans millors per mi i ens vam quedar a la clariana. Quan les noies van haver marxat, vaig recordar que havia promès a la mare trucar-li i vaig anar a buscar el mòbil. La Kim em va deixar intimitat i va pujar a casa la Reya.

Vaig trucar al telèfon de la recepció per què sabia que la mare sempre es descuidava el mòbil a qualsevol lloc de la casa. Van respondre al segon toc.

—Hostal Bennington de Green Valley, digui’m —respongué la seva veu dolça.

Li vaig explicar que tot anava bé, que el viatge havia estat còmode i que els Armas eren encantadors. Vaig respondre a totes les seves preguntes maternals i mentre parlava anava caminant, fins que, sense saber com ho havia fet, m’havia allunyat tant de la clariana que no tenia la més mínima idea de com tornar. Quan la mare va penjar em vaig quedar allà deturada, enmig del bosc verge de frondosos i altíssims arbres amb fulles de totes les tonalitats existents de color verd perduda en la immensitat de la desorientació. De sobte un suau formigueig em va començar a recórrer les puntes dels dits i el terra va vibrar. Vaig recolzar-me en l’arbre més pròxim, em costava respirar. El cor em va començar a bategar fort contra el pit, tan fort que em feia mal. Tenia por, estava aterrada. Sentia la seva presència, la seva fúria. Vaig voler cridar, avisar la Kim, però no podia pronunciar paraula.

Vaig córrer, això sí que ho podia fer. Corria per entre els arbres, trepitjant les fulles sense sentir el vent brunzint a les meves oïdes, sense sentir res llevat d’un profund dolor al cap, un mareig creixent que em feia desplaçar-me dificultosament. Vaig arribar a un riuet i vaig caure de genolls al costat de les roques humides. Ell es personificà a l’altra banda de la minúscula riba, amb prou feines a tres metres de mi. L’Edrik em somrigué com somriuen els guanyadors i m’allargà la mà blanca, pura.

—Què representa això? —vaig dir, traient força de la ràbia. Ell feu un fals moviment de sorpresa i somrigué encara més.

—T’ofereixo la mà per què puguis creuar, Katye. Jo sóc dels bons, te’n recordes?

—T’equivoques. Vau trencar una ala a la Hedy.

—Una guerrera obscura, sí… —murmurà, fingint tristor—. La més poderosa, descendent directa d’un caigut. L’única tret de la seva filla, de fet. Ja és llàstima.

—No em vinguis amb teatre, vols? —vaig grunyir jo.

—Tranquil·la —murmurà—. Protegim el que és nostre, som àngels purs, som fills dels qui Déu creà. Una guerrera obscura és una seriosa amenaça del dimoni, el mal en forma d’arma mortal.

—I és just això? Tu que em parles de Déu, creus justa aquesta guerra?

—Justícia… —sospirà—. Nosaltres som àngels. Ells van renunciar a ser-ho. No hi ha guerra, no hi ha justícia que valgui. Ells van ser derrotats, nosaltres guanyadors.

—I jo què hi pinto aquí?

—Tu? —somrigué afablement—. Tu ets la noia de les visions, dels poders. No et diuen això?

—Vull que em diguis què en saps, d’ella —vaig dir, amb la veu més ferma del que m’havia imaginat poder pronunciar.

—La Irina, eh? Només et diré una cosa. La Irina no era qui tu creus que és. T’enduràs una sorpresa quan descobreixis què va passar realment.

—Digam-ho tu!

—Tranquil·la, Katye… tot al seu temps. Quan ho sàpigues no hi haurà tornada enrere. Tenim avantatge, com sempre. Potser és injust, com tu has dit. Però ells tenen una cosa que volem. L’única cosa que volem. No tenen res més, però el que posseeixen és tan valuós que ha reobert la guerra. Diga-ho als teus amics, no hi ha discussió, la guerra ha començat.

—De què em parles? Què és això tan valuós?

—Ets tu, Katye Bennington. Només ets tu.

* * *

—On eres?

La Kimberley es va asseure al meu costat, al porxo. M’acaricià les galtes amb dits fins i em tirà els cabells caoba enrere.

—Què ha passat? Katye, estàs tremolant…

—L’Edrik.

—Sisplau, diga’m que no… no pot entrar a la reserva, trencaria el pacte…

—No hi ha pactes, Kim. La guerra ha començat.

—Què? —La Kim s’assegué de genolls davant meu, per veure’m els ulls.

—La guerra —vaig dir, suaument, lluny d’allà—. Ha començat. Em volen a mi. Són l’únic que volen i per mi lluitaran contra vosaltres…

—Katye, no… Jeremy!

La Kim s’aixecà i vaig notar Tonada de poder que desprenia en estendre les ales. Va esfumar-se mentre jo em consumia lentament en el meu remordiment. No el vaig sentir venir. Es va asseure al meu costat simplement, sense dir res. Jo el vaig mirar, estranyada. Ell mirava endavant, ferm, segur, sense dubtes.

—No ens servirà de res que et sentis culpable —digué l’Esvan—. No hi ha res a discutir, si et volen, que lluitin. Ets la descendent de la dona que va enamorar a un àngel, la dona que va trencar tots els esquemes i es va saltar totes les regles. Els humans no hauríeu d’haver sabut mai res de nosaltres. Ella ho va capgirar. Les coses són així, imprevisibles. Si et volen, a tu, la nostra protegida, que lluitin.

—Gràcies.

—No me les donis —murmurà—. Només t’explico el que hi ha.

Em dirigí els seus ulls platejats i mogué el cap per apartar-se el serrell ros platí dels ulls. Els seus llavis prims eren segurs, les seves paraules, tot i que no meditades, dites amb fermesa. La creu platejada oscil·lava penjada de les cintes entortolligades al seu coll.

—Jo no sé qui sóc —murmurà—, però tu sí.

Vaig empassar saliva.

—Tu tens un passat, una infantesa, tens records, tens sentiments dins teu que potser creus que et poden afleblir però només et poden fer més forta. Quan jo busco un record, un sentiment, un ajut, no tinc res, el buit, la foscor més absoluta. No sé qui sóc, Katye. Jo només tinc present —somrigué tènuement—. No ho deia Byron, això? He sentit dir que t’agrada molt la literatura anglesa…

—Al menys el passat és nostre —vaig murmurar jo.

—Exacte. Doncs en el meu cas no, però l’important és que tu sí. Tens un passat, una història viva, una relació vital amb nosaltres. La guerra no és per tu. La guerra la van provocar la Irina i l’Irwa. Que tu tinguis el poder original és cosa del… destí, es diu.

—Charlotte Bronte va escriure una vegada «Per què evocar el passat quan el present és molt més segur i el futur molt més lluminós?».

L’Esvan va fer un somriure burleta.

—Tens resposta per tot, eh?

De sobte es va esfumar. Vaig mirar al voltant, espantada, i vaig veure arribar la Kim i en Jeremy, que em va abraçar fort murmurant-me paraules dolces. La Sylvie era darrere la Kim. Quan en Jeremy em deixà anar, ella s’atansà a mi i em demanà que li expliqués què havia passat. Però ja no tenia por. L’Esvan m’havia donat un cop de mà. Em sentia forta, preparada pel que vingués. Ja havia entrat en el joc, i no tenia cap intenció de sortir-ne.