Albades i declaracions

Estava asseguda als peus de l’àngel. Una pluja fina em mullava els cabells. Tenia els ulls tancats i el cor alterat. Recordava amb exactitud cada fragment de l’escena que havia viscut, i una sola paraula ressonava repetitivament dins la meva ment. Perdona’m. Sabia que m’ho havia dit a mi, sabia que la Irina m’ho havia dit directament a mi. Una disculpa, la més sincera que mai abans havia sentit. Sentia el formigueig a les mans esvaint-se poc a poc.

Vaig quedar-me allà asseguda fins que vaig sentir-me capaç de caminar fins a casa sense problemes. Em vaig aixecar agafant el braç inert de l’àngel i respirant profundament. Havia reposat prou estona com per poder-me sostenir dreta. El mòbil vibrà a la butxaca dels pantalons. El vaig agafar protegint-lo amb l’altre mà de la pluja. Era la Kim. Tenia quinze perdudes seves i dotze missatges. El vaig apagar guardant-me’l a la butxaca de nou i vaig enfilar el carrer cap a casa.

S’havia fet tard, era l’hora de dinar. La Kimberley era al porxo i quan em va veure li va faltar poc per llançar-me el mòbil al cap.

—Es pot saber on eres? —cridà, agafant-me pels braços i sacsejant-me.

—Tenint visions, i tu? Què hi ha per dinar?

—Ets boja, Katye? —xisclà, avaluant-me els genolls bruts i enfangats com si hi busqués la resposta a la seva pregunta.-On t’havies ficat?

—No m’hauries pas trobat, era al segle dinou, compartint turment amb la Irina Bennington. Hem xerrat una estona, he vist com es carregava un vestit preciós i com li sortia sang de les mans de tant pegar un arbre d’Irwa i després m’ha demanat perdó.

La Kim es quedà muda, tant quieta que vaig dubtar que respirés. Em vaig compadir d’ella una miqueta i vaig afegir:

—La part de la xerrada no és certa, era per la ironia, ja saps… —no semblava escoltar-me.

—Et mataré, ho faré abans que em matis tu a mi a base d’ensurts, t’aviso, ho faré.

—No parlis de morts, ja n’he vist prous avui.

Vaig obrir la porta de recepció i vaig entrar a recepció. Per sort no hi havia ningú. La Kim em va seguir i va pujar l’escala amb mi.

—Em vigiles? Només vaig a posar-me roba seca, Kim.

—No et penso deixar sola mai més. T’hauria pogut passar qualsevol cosa, no sé com no pots…

—Passejar pel meu poble i anar a veure el meu pare per primera vegada en onze anys? —vaig interrompre—. No m’he desmaiat, ha estat lent i intens però m’he quedat asseguda una bona estona abans de venir cap aquí. No et preocupis, estic bé.

Vaig obrir la porta de l’habitació i ella la va tancar, entrant darrera meu i asseient-se damunt del llit. Vaig treure’m la roba xopa i em vaig posar uns texans i un jersei verd fosc. Vaig agafar una tovallola del segon calaix i em vaig assecar els cabells mentre la Kim es calmava.

—Faran el concert de l’Alex al pavelló per la pluja —digué.

Vaig assentir.

—Hi anirem?

Vaig tornar a assentir.

—Segur que vols?

—L’Alex gasta tota l’energia vital del seu cos en aquest grup, si no hi vaig es farà pues noves amb els meus ossos i les pintarà amb la meva sang, saps?

La Kim va somriure i es tombà al llit abraçada a un dels meus coixins de colors.

—Avui hi ha sopa i croquetes de bacallà —digué, mirant el sostre—. M’ho havies preguntat… —li vaig tornar el somriure que m’oferia.

—Baixem, tinc gana.

* * *

Vam anar al pavelló a les cinc de la tarda per ajudar l’Alex a muntar l’escenari. En Neil i l’Alex col·locaven els focus quan jo i la Kim vam arribar. L’Aris s’havia posat malalta i no vindria i l’Amanda i la Rachel estaven netejant el terra del pavelló. Vam ajudar a fregar el parquet i després a muntar els instruments dels altres membres del grup.

Vam acabar als voltants de les set i mitja i ens vam asseure a les primeres files de la grada mentre ells provaven els instruments i feien la prova de so. Mentre la Sue feia un solo de bateria i l’Alex ajustava els altaveus, la Kim va rebre una trucada i va agafar el mòbil amb les celles arrufades. Es va separar de nosaltres per anar a parlar. La Rachel estava estirada amb el cap damunt la falda de l’Amanda, i el meu era sobre la seva espatlla.

—On és en Jeremy? —murmurà la Rachel—. No ha vingut a la gimcana i no l’he vist en tot el dia, els nois comptaven amb ell per muntar-ho tot.

—Se n’ha anat a Tucuman —vaig respondre.

—A Tucuman? On és Tucuman?

Em vaig adonar que no ho sabia. Per sort va tornar la Kim de seguida i li vam preguntar.

—Tucuman es una petita regió de l’Argentina, la més petita. Allà hi viuen la nostra àvia i els seus cosins.

—I quan tornarà en Jeremy?

—No ha agafat bitllet de tornada.

—Vaig aixecar-me bruscament.

—Què? M’has dit que tornaria el dia dos!

La Kim va prémer els llavis.

—Estaves molt nerviosa, no volia preocupar-te.

—Doncs ho acabes d’arreglar!

—M’acaba de trucar —digué, en actitud conciliadora—. Segurament arribarà abans del que t’he dit, però no ho sabem.

Es va sentir un renec bastant important. L’Alex s’havia carregat una corda i ara es recordava de tota la família del fabricant.

A les nou en punt, tota la pista i la part inferior de les grades eren plenes de gent, les llums apagades i un murmuri impacient recorria les files. Podia sentir els nervis de tot el grup, podia sentir cada una de les respiracions accelerades dels components de la banda, cada esbufec de la Sue, cada cruiximent de dits de l’Alex, cada cop que fregava les cordes del seu baix per relaxar-se. La Sue feia anar les baquetes contra la paret. La Rebecca s’escurava la gola cada dos segons i es tirava els cabells enrere amb les dues mans. Érem a primera fila i teníem un centenar de persones darrere nostre esperant que comencés el concert.

Finalment els dos focus laterals es van encendre i la bateria i la guitarra principal van obrir el concert. Vaig distingir de sobte, enmig de la cridòria d’un públic entregat, uns cabells ros platí i uns ulls negres fixes en mi. Vaig girar-me buscant la Kim però s’havia esmunyit, i quan vaig girar el cap envers on havia vist a l’Andrea, hi vaig veure la Kim al costat, discutint acaloradament. Van sortir a fora del pavelló i jo les vaig seguir. La Rachel em va agafar la mà i li vaig llegir els llavis: «On vas?».

«Ara vinc».

Em vaig deslliurar de la seva mà i vaig anar cap a la porta. En sortir a fora em vaig adonar que no hi sentia d’una orella i que feia moltíssim fred, i jo tenia l’abric al backstage.

Tremolant, amb els dents petant-me, vaig buscar una de les dues dones en la foscor de la nit entrant però no les vaig trobar. Llavors em va començar a fer punxades el cap i vaig grunyir fluixet, era el principi d’una visió, però no vaig veure res. El dolor es va esmorteir lentament mentre m’adonava que alguns dels meus sentits es feien més aguts. Vaig sentir de nou el brunzit de l’abella d’aquella vegada i una onada d’una energia desconeguda, dues, dues onades sensorials d’energia que s’acostaven a mi fins a treure’m l’aire per la seva potència. Vaig caure al terra humit de genolls prement fort els ulls. El brunzit s’incrementava i les dues ones m’embolcallaven. Una era una força neta, resplendent, la notava potent, pura, original, nova. L’altre era fosca, diferent però igual de forta, tosca, carregada de fúria i serenor a parts iguals.

—Kim! —vaig cridar, posant-me dreta i caminant cap al bosc del costat del pavelló, de d’on sentia ressonar crits i grunys dins de la ment—. Kimberley!

De cop tot va desaparèixer i la Kim va sortir del bosc amb cara d’ensurt, corrent. Duia la camisa blanca que s’havia posat per venir una mica descordada.

—Kim, què hi fas aquí, et glaçaràs! —em va mirar amb gest de preocupació.

—Katye, per favor, per què surts? Entra de seguida, t’agafarà alguna cosa, no veus que fa un fred terrible? —em renyà.

—T’he vist sortir amb l’Andrea i…

—Entra!

Vam entrar de nou al pavelló, on la munió de gent havia escalfat l’ambient. Jo estava tremolant i la Kim em fregava els braços mentre tornàvem al nostre lloc, amb la colla. Encara podia percebre espurnes diluïdes de l’energia que havia sentit segons abans. Espurnes que desprenia la Kim.

* * *

Vam tornar a casa molt tard. Eren quarts de cinc de la nit i encara sentir el so de la bateria ressonant dins del meu cap. La Kim caminava diligentment al meu costat, una mica seriosa. Veníem de casa de l’Amanda, on havíem anat a celebrar l’èxit del concert. Havíem arribat allà a les dotze i mitja, després d’ajudar a desmuntar l’escenari, els focus, i de guardar els instruments. L’Alex estava exultant de felicitat i ens volia convidar a qualsevol cosa, però per sort per la seva butxaca no hi havia res obert a aquelles hores a Grunx, així que vam anar a casa de l’Amanda a sopar pizzes.

Vam arribar al porxo i vaig treure’m la clau de la butxaca interior de l’anorac, badallant. Vaig empènyer la porta per que la Kim passés i ens vam separar a recepció. Vaig pujar badallant les escales i vaig entrar a l’habitació per deixar-me caure damunt del llit, des d’on, estirada, em vaig treure la roba i em vaig posar el pijama que hi havia sota el coixí. Llavors vaig refugiar-me sota les mantes i em vaig quedar completament adormida. Érem diumenge però demà dilluns, de fet avui dilluns, era pont a Grunx i no teníem classes. Vaig somriure en somnis.

* * *

Vaig despertar-me ben entrat el migdia. Una llum ataronjada entrava per la meva persiana oberta tenyint la meva habitació dels colors de l’estiu. Vaig grunyir fluixet, s’hi estava molt bé sota les mantes amb aquesta llum càlida escalfant-les, però tenia molta gana. Protestant-me a mi mateixa, em vaig aixecar i vaig anar descalça, corrent, cap al bany, per despertar-me sota una dutxa calenta.

Quan vaig sortir, amb el cabell sec i totalment vestida, vaig fer el llit i vaig baixar a recepció. La Suzanne seia darrere el taulell llegint el correu.

—Bon dia dormilega —digué, somrient—. La Kim és a la biblioteca.

Li vaig fer un petó a la galta i vaig anar cap a la biblioteca. La porta estava entreoberta i no vaig picar abans d’entrar-hi. La Kim seia darrere l’escriptori. Duia un vestit de color malva de màniga llarga i llarg fins els genolls i els cabells recollits en una cua de cavall.

—Bon dia Kim —vaig saludar. Ella m’oferí un somriure.

—Hola.

—Què fas?

M’ensenyà la carta que estava llegint.

—En Jeremy? —vaig aventurar.

—No, la meva mare. I la Sylvie també.

—Qui és la Sylvie?

—La matriarca —murmurà.

—Com?

Sospirà.

—La Sylvie és la responsable de tots nosaltres. És com l’àvia de la família.

—La vostra àvia?

—No, la de tots.

—Entesos. Sou molt estranys —esbossà un somriure franc.

—Sí, això diuen.

La panxa em va tornar a sonar.

—Vens a dinar?

—Ara mateix, quan acabi de llegir això.

—T’espero?

—Si m’ho dius amb aquesta veu de pena no cal —rigué ella.

Vaig anar cap al menjador comunitari, buit. Eren les dues i la Julie havia marxat feia uns minuts, però m’havia deixat el dinar preparat damunt la taula.

Vaig haver d’aixecar la tapa del plat i sentir l’olor de la carabassa per recordar que avui érem trenta d’octubre. La Katherine va entrar a la saleta amb el cistell de cosir amb la Maron al darrera.

—Mira, Katye —digué la nena, ensenyant-me la seva disfressa—. Sóc una papallona.

Vaig somriure mentre ella feia voltes fins a marejar-se.

—Que maca, Maron.

—Tu no et disfresses Katye? —preguntà.

—La Katye és massa gran per aquestes coses, Maron —respongué la seva mare.

—No, senyora Harrick, no és això, vaig tenir un desafortunat incident amb una disfressa —vaig dir, empassant la sopa de carabassa.

La Kim aparegué radiant i besà a la Maron als cabells somrient.

S’assegué davant meu i em mirà com menjava el silenci.

—Què esperes?

—Que acabis.

—Per què?

—Perquè avui es el dia de les disfresses, rebel Bennington!

—No sóc rebel, sóc avorrida —vaig defensar-me.

—No pas amb mi aquí —respongué la Kim—. Si demà és la festa d’en Neil, no et deixaran pas entrar vestida de carrer, no?

—Evidentment.

La Kim va arrufar graciosament les celles.

—A més, Kim, ningú es disfressa…

De sobte es va obrir la porta de fora i va entrar la Julie carregant una bossa plena de castanyes. Va entrar a la saleta per preguntar si estava bona la sopa de carabassa.

La Kim va picar de mans entusiasmada i jo vaig sospirar, el món estava de part de la Kim i en contra de mi.

—Us agrada la meva disfressa?

—Ets una gran bruixa, Julie —vaig respondre, fent-la riure.

—Sí… Suzanne, t’he dut el barret!

—La meva mare també?

La Kim em mirà somrient triomfalment.

—Ho veus? Acaba’t això de seguida, va.

—No vull que em disfressis gaire.

—No sé què vol dir gaire.

—No vull semblar un espantaocells.

—No semblaràs un espantaocells si no et disfresses d’espantaocells. Em fas por.

—Ja ho sé —digué, picant de mans una altra vegada—. Vinga, va, has acabat?

—Per desgràcia sí. A més, no sabem quin és el tema.

—El tema?

—Sí, a la festa hi ha un tema i tothom es vesteix per seguir-lo més o menys. Ha de tenir relació amb la nit de Halloween, com les bruixes, les carabasses… l’any passat eren els caramels. Tothom anava disfressat d’un caramel diferent.

—I quin és el tema aquest any?

Vaig encongir les espatlles.

—No ho sé.

—Ara truco en Neil.

—Se n’encarrega la Rachel.

—Doncs ara truco la Rachel.

La Kim dugué el meu plat a la cuina mentre jo anava a la biblioteca. Va aparèixer segons després que jo m’assegués al sofà i va treure dues caixes de sota l’escriptori.

—Puc posar-me un llençol al damunt —vaig proposar. La Kim arrufà les celles—. Com un… fantasma Calla i observa.

Desplegà cinc vestits al meu davant.

—Si me n’ha d’agradar algun, ho portes clar.

—Mira, aquest és de peix globus. S’ha d’inflar una mica, això sí. És de ratlletes, molt maco! Te’l vols provar?

—Kimberley Doots, no em vull provar cap disfressa.

Féu morros.

—Entesos… —sospirà amargament—. Però em deixaràs que et vesteixi amb un vestit meu i et pinti i et pentini per no desentonar, almenys?

—Tota la vida desentonant i ara vens tu i ho vols arreglar?

—Ets una exagerada —protestà—. Sí?

—Entesos… —vaig dir finalment, sospirant tan amargament com ella abans.

—Truco a la Rachel vejam si tinc alguna cosa que s’hi ajusti… —buscà el seu mòbil damunt de l’escriptori i hi marcà el número de la Rachel—. Hola! Sí, esclar que sí! Diu la Katye que cada any hi ha un tema. No. Sí. Entesos. Fins després!

Vaig esperar mentre penjava i el guardava.

—I doncs?

—Mitologia.

—Mitologia?

—Sí. M’ha dit que ella es disfressarà de sirena i en Neil de Zeus.

—Mitologia grega?

—No, m’ha dit mitologia en general.

La Kim m’ensenyà totes les disfresses i m’explicà totes les idees. Va treure de la caixa totes les teles i ens vam passar la tarda sencera dissenyant el seu vestit. No em va voler dir què seria, o sigui que la meva participació va ser més aviat reduïda.

L’endemà a les sis de la tarda, mentre jo escrivia una carta a la tieta Valery asseguda a l’escriptori de la meva habitació, la Kim entrà d’una revolada.

—Hola, bona tarda, hora de complir promeses, deixa el que estiguis fent —digué, obrint el meu armari de bat en bat.

Rumià una estona i tornà a desaparèixer. Després va venir carregada de vestits.

—No, ara de debò, d’on treus tanta roba? —em va ignorar, deixant-la damunt del llit.

—Treu-te tot això, vinga!

—Quan dius tot això què vols dir exactament?

—El jersei i els pantalons.

Vaig obeir entre protestes i ella s’assegué, somrient àmpliament.

Em vaig anar provant vestits fins que no en va quedar cap. Després la Kim va deliberar una estona i em va fer provar els que més li havien agradat de nou. Finalment va somriure murmurant coses que no vaig sentir i em tapà els ulls amb un mocador.

—Ara et poses el que et donaré, entesos? I deixaràs que et maquilli sense obrir els ulls, sí?

Vaig emetre un so que semblava més un gruny que no un sí i em vaig posar el vestit que m’havia donat. La Kim cordà la cremallera.

—Kim, és molt curt, no?

No respongué mentre agafava alguna cosa de damunt el llit i hi feia unes puntades amb fil i agulla. Després em va fer seure i vaig sentir la cremallera d’un estoig obrir-se. Em va treure el mocador però no vaig obrir els ulls, deixant que em posés crema i em pintés una mica els ulls i els pòmuls. Després em va arreglar els llargs cabells caoba trenant-ne dos flocs que entrellaçà a la part posterior del cap. M’allargà les meves convers i em deixà que obrís els ulls.

—Ara t’esperes, m’haig d’anar a canviar jo! —digué, tancat la porta darrer seu.

M’havia posat un vestit verd libèl·lula paraula d’honor estret molt curt, però la mini faldilla estava tapada per fines teles translúcides que hi feien alguna cosa semblant a un tutú, però menys ample i incòmode, aquestes eren lleugeres i onejaven amb el moviment. M’havia posat la mateixa tela damunt de les sabates, semblaven diminutes aletes. Aletes? Vaig tocar-me l’esquena i hi vaig trobar les mateixes teles. Vaig sortir de l’habitació cap al bany i em vaig posar de perfil. Eren dues petites aletes blanques. Semblava una libèl·lula.

Tenia les parpelles pintades de color daurat i els pòmuls ressaltats. Vaig baixar fent saltets les escales. No em desagradava el resultat però estava decebuda de la meva poca capacitat de convicció. Li havia dit que res de disfresses i m’havia disfressat de cap a peus. Vaig girar per agafar les escales cap amunt, cap a la seva habitació. La vaig enxampar sortint de la porta.

—Déu meu Kim! —vaig fer, admirada—. Venia a preguntar-te què sóc, però…

Duia un vestit llarg fins als genolls, blau cel sedós, de tires amb un escot en forma de V on hi havia un brodat platejat preciós. S’havia trenat els llarguíssims cabells atzabeja amb cintes blau cel i duia dues ales de la mateixa tela que les meves però una mica més grosses a l’esquena.

—T’agrada? —donà una volta perquè el pogués veure sencer.

Vaig assentir.

—Sembles un àngel…

—Sóc un àngel —digué. Semblà dubtar—. Vaig disfressada d’àngel vull dir.

—Esclar. I jo?

—Tu? No ho has vist? Ets una petita fada, una pixie anglesa, amb aquests cabells caoba, tot i que si els tinguessis taronges et quedaria molt millor, però no puc lluitar contra la genètica.-sospirà dramàticament.

—Per sort —vaig afegir jo—. Baixem a buscar els abrics, la festa comença a les vuit i falten deu minuts.

Vam arribar deu minuts tard a casa d’en Neil. La música se sentia des del principi del carrer. Els Jonas vivien a la part més nova del poble, en una casa bastant gran de dues planes on no eren mai. La façana estava pintada de blanc i hi havia un enorme balcó al centre, dues finestres allargades als laterals i una gran porta a sota. A la part del darrere hi havia un gran jardí ple d’herba, avui gelada, i una piscina. Vam pujar els tres esglaons que duien a l’entrada i vaig picar el timbre. El so de campanetes va ressonar per tota la casa. La Rachel ens va obrir.

—Hola noies! Carai, quin fred, passeu, us estàvem esperant però encara no ha arribat l’Aris ni la cosina de l’Alex.

La Rachel duia un vestit blau cel molt arrapat amb un escot pronunciat i unes malles verdes amb estampat d’escates resplendents. Les sabates tenien la forma de la cua d’un peix, cada peu una part de la cua.

—Si em poso estirada fa l’efecte, però caminant és molt ridícul —explicà, rient.

Ens vam treure els abrics i els vam deixar a l’ample entrada. Al terra hi havia una catifa brodada i a ambdós costats taules d’ivori amb una làmpada, un gerro amb flors i fotos familiars, tot il·luminat des del sostre per una petita làmpada d’aranya. Vaig conduir la Kim cap al saló, que era el que hi havia rere la porta del final de l’entrada. A la seva dreta, un passadís cap a les habitacions principals i a la seva esquerra la cuina. A dalt hi havia més habitacions, la biblioteca i els despatxos del pare i la mare d’en Neil. L’un era empresari i l’altra dissenyadora de moda. Vaig obrir l’enorme porta i la música em va colpejar. La saleta era rodona. Al fons, hi havia els finestrals que donaven al jardí i a la dreta un piano de cua i diversos prestatges plens de llibres. Al seu costat sofàs i més cap a la porta la televisió, catifes, coixins i un sofà molt gran. Havien tret la taula principal, que ocupava tot el centre de la saleta, per col·locar-la cap a l’esquerra, davant els armaris on hi havia fotos, la vaixella i algunes teles de la senyora Jonas. Tota la sala estava il·luminada per una altra aranya, aquesta enorme, penjada al centre de la gran habitació, plena de gent ballant, bevent i parlant en veu molt alta. Hi havia tota la colla i alguna gent de l’escola, a més dels cosins d’en Neil i el germà petit de la Rachel.

L’Amanda ens va veure i va venir a felicitar-me per haver-me disfressat per fi tants anys després. Vaig fer una ganyota i ella rigué. Duia un vestit blanc fins als peus i una cinta daurada a la cintura, cenyida. S’havia deixat els cabells lliures com estranyament feia i duia una tiara del mateix color que el cinturó. Ens va presentar un parell de nois que no coneixíem i ens va preguntar què volíem beure. Jo no tenia set. Em vaig asseure en un sofà quan la Kim se’n va anar amb l’Amanda i vaig sospirar. L’Alex es va asseure al meu costat.

—De què vas disfressat? —vaig protestar.

—La meva cosina té les disfresses però s’ha perdut pel camí, ara vindrà. Estàs molt guapa, ho ha fet la Kim?

—Sí, li vaig dir que no i ja veus quin cas m’ha fet —l’Alex va riure.

—Ets una pixie anglesa, no? —vaig assentir—. Hauries de tenir el cabell més taronja, però tot i això et queda molt maco.

Em va fer somriure.

—Això del cabell ja m’ho ha dit la Kim.

—No estiguis trista —digué de sobte. Me’l vaig mirant arrufant les celles—. Per en Jeremy, dic. El trobes a faltar.

—Jo no…

—Katye, et conec des que no aixecaves un pam de terra, no m’intentis negar el que sé —digué, somrient afablement—. Vols riure? Et portaré en Neil.

S’aixecà cridant «Neilibus!» i es barrejà amb la gent buscant-lo. Un noi que no coneixia es va asseure amb mi i m’oferí un got de color verd poma. Es deia Jason i tenia unes espatlles molt amples i els cabells molt rossos. Jugava a rugby en un institut molt prestigiós de la regió de Cumbria, al nord d’Anglaterra. Després va venir una noia molt maca, petitona, de cabells taronges i piguetes al nas que es deia Abbey. Eren companys de curs a l’Institut i havien vingut convidats per un cosí de la Rachel. Es van disculpar, havien de marxar, i just quan se n’anaven, va aparèixer en Neil enfundat en un llençol de color blanc enroscat al cos lligat en una espatlla per una agulla enorme en forma de cargol. Duia unes sandàlies de color marró —les més horribles de història— i una corona de llaurer damunt els cabells daurats. Em va mirar amb posat suficient i vaig esclatar a riure.

—Sisplau, diga’m que t’has fet una foto!

—No és tan horrible! —digué, mirant-se’l al mirall del costat del prestatge.

—No és horrible, és graciós —vaig dir jo, sense parar de riure.

Van tornar a picar al timbre i en Neil va marxar a obrir. La Kim va reaparèixer i em va arrossegar a ballar. L’Alex va aprofitar que en Neil era fora per connectar el seu mp4 als altaveus, i va posar Sum41. Vam ballar i cantar sense parar fins a les onze, quan estàvem tots morts de gana i en Neil i l’Alex van demanar pizzes i pasta. Vam tornar a col·locar l’enorme taula al mig i la vam omplir de menjar L’Alex va canviar Sum41 per We the Kings i vam sopar. A les dotze menys quart els cosins i companys de classe van anar marxant cap a una altra festa i nosaltres ens vam abrigar per anar cap a l’hostal, il·luminat amb les carabasses que havíem buidat la Kim i jo.

Vam cantar pel camí i ens vam creuar amb tots els nens del poble, vestits amb totes les disfresses imaginables i cistells plens de castanyes i caramels. El carrer de l’hostal feia olor de carabassa, crispetes, castanyes, panellets i moniatos. Vam pujar els esglaons del porxo i l’Aris, que ens havia esperat al principi del carrer, va picar el timbre.

La mare va obrir, amb el seu barret de bruixa. Ens va fer passar entre rialles per les pintes d’en Neil i vam entrar a la cuina. La Julie es va posar molt contenta de veure’ns i ens ve fer un petó a cadascú. Després ens va donar les bosses que ja tenia apunt amb sopa de carabassa, castanyes i panellets. Vam desitjar feliç Halloween a tothom i vam marxar cap al cementiri corrents. Pel camí la Rachel va anar a buscar les espelmes a casa seva i junts vam anar a deixar-les a les tombes dels nostres familiars. Aquest cop, per primera vegada, n’hi vam deixar una a la Irina. Vam enfilar cap al parc del costat del cementiri, il·luminat amb torxes i espelmes, i ens vam asseure en una de les taules de fusta. No estàvem sols, hi havia famílies, parelles i colles d’amics. Vam obrir les bosses, que estaven calentes, i les vam deixar al centre de la taula per començar a menjar. A la Kim no li van agradar les castanyes però li van encantar els panellets de la Julie. La Rachel va encendre espelmes al mig de la taula perquè no feia gens de vent i tenien possibilitats de sobreviure. Vam riure i xerrar en veu baixa fins les tres i quart. Després vam tornar a casa d’en Neil i ens vam asseure fent una rotllana amb els sofàs per explicar històries de fantasmes.

Vaig preparar cafè per tots per evitar que ningú s’adormís abans de l’alba i vam estar a la saleta d’en Neil tota la matinada fins a les cinc. Quan el rellotge del campanar va marcar les cinc en punt ens vam tornar a abrigar amb els anoracs i vam anar al cementiri, a la zona que no tenia tancat i des d’on es veia la carena de muntanyes a l’horitzó. Per allà sortiria el sol.

La Kimberley es va asseure al meu costat amb les cames creuades. Se sentia de fons el so de les flames de la foguera de la plaça i els crits i rialles dels nens que disfrutaven de la seva oportunitat d’estar desperts a altes hores de la matinada. Feia una temperatura glaçada però suportable sota els grans anoracs i bufandes. No feia gens de vent però vam haver de col·locar una manta de llana damunt l’herba per asseure’ns. En Neil s’adormia i l’Amanda el va obligar a veure cafè perquè es despertés. Alguns veïns es van acostar a nosaltres i van seure al nostre costat. Els nens ens van oferir llaminadures i les mares begudes calentes. La Suzanne va arribar poc després amb la Julie, portant més mantes. Ens vam ajuntar uns amb els altres tapant-nos amb les mantes. Vam restar en silenci mentre una llum blanquinosa despuntava per damunt l’horitzó, darrere les muntanyes majestuoses que protegien Green Valley del fred de la regió. Poc a poc la llum trèmula va anar acariciant cada racó oblidat de la nostra terra, pujant amunt en el cel, tornant-se càlid. La Kim va esbufegar amb admiració.

—Mai havia vist una cosa així… —va murmurar.

Poc a poc tothom va anar marxant cap a casa. Ens vam acomiadar a la sortida del cementiri i la Kim i jo vam marxar cap a l’hostal. La Julie ens va dir adéu quan vam passar per davant de casa seva. La Kim va anar a dormir tan bon punt vam obrir la porta de recepció. La mare també se’n va anar a reposar una estona. Jo vaig pujar només per treure’m la disfressa de fada i posar-me uns pantalons vells i estripats i una dessuadora. Eren les sis menys quart del matí i vaig rodejar la casa per entrar al bosc d’Irwa fins a l’embarcador.

* * *

Mentre m’asseia i remava, el ritme embriagador de The Script em va acompanyar. Em vaig dedicar a remar amb força cap al centre i tornar després per vorejar la costa, amb els ulls tancats sentint la carícia dolça del sol, sentint la brisa fresca i la ment en la música.

Vaig tombar-me amb el cap damunt el braç creuat sobre la vora de la barca i vaig acariciar l’aigua gelada amb els dits, que de seguida se’m van tornar insensibles. S’havia despertat un vent suau que em tirava els cabells enrere i em feia sentir el nas i les galtes vermellosos. El vent va guiar la barca de tornada a l’embarcador. Era prop de la costa, amb els ulls tancats, relaxada enmig el so tranquil·litzador de les aigües.

Vaig sentir passos damunt les roques i vaig obrir els ulls massa ràpid. Vaig protestar per mi fregant-me’ls, m’havia enlluernat. Vaig tornar a obrir-los amb compte, fent-me visera amb les mans. La llum m’impedia veure la figura que restava dreta sobre les roques. Llavors un núvol tapà el sol.

—Jeremy!

Era allà, dret damunt les roques, amb els ondulats cabells daurats desordenats, amb cara de cansat, les mans a les butxaques, la melancolia al rostre. Murmurava alguna cosa que no podia sentir.

Era prop de la costa. Vaig fer un salt cap a l’embarcador i ell em va agafar de la cintura per què no rellisqués.

—Sento el que va passar l’altre nit —digué—. Ho sento de debò, no he parat de torturar-me recordant com et vaig cridar i no ha passat un instant en que no desitgés tornar enrere. Perdona’m, sisplau, diga’m que em perdones o tornaré a marxar.

No em deixava anar de la cintura. I no em desagradava.

Vaig envoltar-li el coll amb els braços, mirant-lo als ulls.

—Per què mai t’he vist somriure? —vaig fer, embruixada. Ell es mostrà sorprès.

—No m’has respost…

—Tu tampoc.

Baixà la vista.

—Tinc por. La por, la meva condició, el futur, em fan perdre les ganes de somriure.

—El somriure és la mostra més sincera de felicitat. No ets feliç?

Em mirà fixament amb els seus ulls de caramel fos. Va estrènyer encara més la seva abraçada.

—Diga’m que em perdones sisplau. I fes-ho ja perquè estic apunt de besar-te.

Vaig emmudir. En Jeremy va abaixar el rostre i va fregar els seus llavis contra els meus. Vaig posar-me de puntetes i ell tombà una mica el cap.

—Et perdono.

Va prémer els seus llavis càlids contra els meus, glaçats, i jo vaig preguntar-me moltes coses a la vegada i cap tenia sentit. Vaig sentir com el seu orgull queia, com la meva por desapareixia, com Irwa n’era testimoni.

Va separar-se respirant costosament. Em va deixar anar per acariciar-me els cabells, el rostre, les parpelles, els llavis, i em va tornar besar.

—No tens ni la menor idea de com de captivadorament bella pots arribar a ser. No pots comprendre l’atracció que provoquen aquests ulls preciosos… ni com de bonics són els teus cabells… ni com n’ets de meravellosa quan rius. I quan t’enfades, que poses aquella cara tan curiosa, i prems els llavis i tanques els punys amb tanta força que et claves les ungles. No saps com m’ho he passat de malament intentant ignorar tots els teus gestos i tots els teus moviments, intentant relaxar-me i evitar d’abraçar-te. No podries arribar a imaginar-te mai com n’és de dur per mi tenir-te a prop i no besar-te. Com puc suportar estar ni un minut més sense dir-te que ets el centre del meu univers. Que ets tot el que vull i tot el que necessito. Que no puc viure sense tu. Ets la persona més dolça i dolorosament bella del món, Katye. Des del primer instant en què et vaig veure, quan la teva aura em va embruixar, em vaig adonar que no podria evitar-ho, vaig saber que estava perdut.

—Jeremy… —no tenia paraules. No tenia paraules, ara que la meva ment era clara i els meus sentiments vius, i que res m’evitava pensar raonadament perquè no tenia por, no tenia res que m’evités gaudir completa i absolutament del moment. Fins i tot així, no tenia paraules per respondre a allò.

—No cal que diguis res. Només vull que siguis feliç, només vull que estiguis en pau, que no tinguis por. Et juro que et protegiré per sempre. Katye, algun dia, molt aviat, et prometo que ho entendràs, però t’haig de dir que els qui són com jo. La meva família… no sabem pronunciar paraules buides. Vull que sàpigues que jo… no deixaré mai d’estimar-te com ho faig ara.

—M’estimes… —vaig murmurar.

—T’estimo.