Deus d’amarguesa

El passat, el deliciós record del seu consol em coïa més que totes les ferides. El seu rebuig era pitjor que la mort. De fet, la mort hauria estat el millor remei, el meu únic i més fervent desig. El món havia trontollat un cop als meus peus, tot havia canviat, però ara ja en feia molt d’això. El meu univers havia renascut al voltant del seu ésser, l’un per l’altre, i ara ni podia ni volia continuar amb la meva història.

Vaig aixecar-me amb el cap donant-me voltes del llit i em vaig vestir amb els ulls encara tancats; badallant, vaig sortir de l’habitació.

A recepció semblava que hi hagués passat un huracà. Tot eren paquets, caixes i papers per qui i per allà i la mare caminant per entre les capses amb una agilitat inusitada. La Katherine duia piles de llibres a les mans i la Maron la seguia amb mala cara. La Julie estava tancada a la cuina, des d’on sortia la deliciosa olor de sopa de carabassa. Vaig arrufar el nas evitant topar-me amb ningú per no haver de saludar.

Vaig entrar al menjador arrossegant els peus. Vaig asseure’m al banc i vaig posar-me llet a la tassa. Llet calenta, cacau, sucre, llet freda. Croissant. No. Galetes. De fet, no tenia gana. Tenia por de veure en Jeremy, de veure l’odi als seus ulls. Tenia por d’haver-lo perdut per sempre. La gent em deia coses i jo ni tan sols me n’adonava. Un pessigolleig nerviós em recorria el cos i vaig marxar d’allà tan bon punt recepció va ser buida.

Em vaig refugiar a la biblioteca per no sentir a ningú, per no haver d’interactuar amb ningú. Volia estar sola. Vaig agafar un llibre i em vaig tombar al sofà amb la manta als peus, només en altres mons, vivint altres vides i altres històries em sentia segura, lluny de visions, lluny de pors, lluny de la meva realitat, de vegades més fantàstica que la dels llibres que idolatrava.

Vaig sentir la remor d’un cotxe desconegut i vaig atansar-me a la finestra més pròxima. Era un taxi groc i verd d’on baixà una noia alta amb llargs cabells negres, vestida amb un abric verd ampolla, barret a joc i botes negres altes. Va pagar a través de la finestreta i va obrir amb agilitat la porta del jardí. Quan aixecà la vista envers el porxo, em vaig adonar que era la Kim.

Vaig sentir el taloneig de les seves botes a l’entrada de recepció, la seva amable salutació a tothom qui es trobava i seguidament més taloneig cap a la biblioteca. Obrí la porta i entrà sense mirar a dins. Es va treure el barret i l’abric: duia un vestit negre ajustat a sota i un penjoll platejat a conjunt amb les arracades. Deixà damunt la taula l’abric i el barret mentre saludava.

—Sabia que series aquí. Ni tan sols m’he molestat a pujar a dalt, n’estava segura —murmurà. No somreia.

—On has anat?

—A l’aeroport. —S’assegué al meu costat, i em vaig posar bé perquè hi cabés. Els seus ulls oceà estaven una mica enfosquits, avui eren d’un to metàl·lic. El color de la preocupació. Estava seriosa i no somreia, tot i que notava en la seva actitud comprensió i serenitat. Sospirà—. He acompanyat en Jeremy a l’aeroport.

Vaig rebre aquestes paraules com un cop de puny a l’estómac.

—Què? Se n’ha anat? Per culpa meva?

La Kim em tocà el braç per calmar-me.

—Tranquil·la Katye, tranquil·la. Ha anat a Tucuman, a veure la família. Tornarà el dia dos.

—Se n’ha anat pel que va passar ahir?

—No va passar res ahir.

—Estava furiós… —vaig murmurar— furiós amb mi.

—Ximpleries Katye, en Jeremy és incapaç de sentir-se furiós amb tu.

Em va acariciar els cabells amb gest protector.

—Estàs molt seriosa —vaig dir-li. Va parpellejar i els ulls van tornar al seu color normal. Va estirar els braços per desentumir-se i el somriure va tornar a il·luminar-li el rostre.

—No et capfiquis, sents? No vull que et preocupis per res. Avui anirem al concert de l’Alex i d’aquí deu minuts sortim per veure la gimcana d’en Neil…

—No en tinc ganes. Em vull quedar aquí.

—No és una proposta —digué, ignorant la meva ganyota de disgust—. Demà ens passarem el matí preparant les coses per la festa a casa de… on era la festa de Halloween?

—A casa d’en Neil.

—Això. I serem allà tota la tarda, nit i matinada i veure’m sortir el sol. I saps què? Serà tan divertit que t’oblidaràs del meu germà.

—Segur que sí —vaig grunyir.

La Kim va desaparèixer per tornar al cap de cinc minuts canviada i amb el meu anorac.

Vam arribar al gimnàs amb retard i tots els seients eren plens a vessar de gent que cridava com si li anés la vida als qui s’escalfaven a la pista. Vaig deixar-me guiar per la Kim a través de les files i per entre les cames del públic entregat fins que va trobar els seients a primera fila que la Rachel ens havia reservat. Vaig dir hola a tothom sense preocupar-me per si m’havien sentit i em vaig asseure sense veure el que tenia davant.

El públic aplaudia, enfervorit, cridava, animava i corejava els noms dels qui guanyaven. Se sentien xiulets i tambors, càntics i xiscles. Volia marxar. Volia ser dins la meva barca, sentir el fred glacial del llac Irwa, la remor de les seves aigües sota meu, el tacte gèlid de les fulles damunt les roques humides, el so del terra del bosc, el fru-fru de les fulles, la humitat calant-me els ossos.

El partit d’en Neil havia acabat. La Rachel i la Kim van anar a buscar begudes. L’Alex i l’Aris parlaven del concert i l’Amanda havia trobat uns cosins seus. Ningú es fixaria amb mi si marxava, tot i que hauria de donar explicacions després. Vaig escapolir-me de la grada i vaig baixar les escales ràpidament cap a la sortida.

—Katye!

Em vaig girar temorosa. En Neil somreia i jo no n’era capaç. Vaig fer un esforç.

—Et trobes bé? —l’esforç devia resultar inútil per l’expressió del seus ulls quan va formular la pregunta.

Vaig assentir.

—Gran partit, Neil! Ara torno, entesos? Diga-li a la Kim que he hagut de marxar. Fins la tarda!

No vaig esperar resposta i em vaig esmunyir fins a la sortida.

Feia fred, molt de fred. La boira havia aparegut del no res i ho inundava tot. Em sentia una mica buida per dins, una mica perduda. El sol havia desaparegut i en lloc seu uns núvols foscos omplien el cel. Vaig caminar fins l’hostal, volia anar a Irwa, però alguna cosa va passar mentre les mans em començaven a tremolar i tot es movia al meu voltant. Vaig passar de llarg el meu carrer pregant a un déu en qui no creia per no desmaiar-me, per no veure res ara, aquí, sola enmig del carrer. El remolí no va aparèixer però el formigueig seguia torturant-me. Vaig tombar un carrer on uns vells xiprers em van custodiar. Notava que caminava amb dificultats i que m’hauria de parar. De moment encara tenia el cap prou clar, tot i que temia que les cames em deixessin de respondre en qualsevol moment. No recordava haver caminat per aquí. Sabia que no era una visió però el lloc em resultava estrany i desconcertant. Estava inquieta i cansada.

Vaig arribar a la fi del carrer, on unes portes de ferro forjat, entreobertes, em saludaven a passar. Vaig creuar-les sense pensar-m’ho massa, la boira ara s’havia enlairat i podia veure el terra que trepitjava. Caminava per sobre la grava en un jardí trist i ombrívol on la meva intuïció substituïa els meus sentis per entre les làpides de marbre blanc i pedra gris. Hi havia xiprers als voltants del cementiri, l’arbre dels morts pels romans. Vaig caure al terra, m’havia entrebancat amb un gerro caigut. Al bell mig hi havia un tancat on la gent plantava arbres petits, rosers i flors de tot tipus. Ara jeien inertes pel glaç que les cobria. A la dreta del jardinet hi havia una làpida blanca, de marbre polit, envoltada d’assutzenes joves, que resava la següent inscripció:

Sota la inscripció hi havia un gravat del seu Impala. Al seu funeral hi havia assistit gairebé tot el poble, i van insistir en fer constar la seva professió i fer gravar la silueta del seu cotxe perquè tothom coneixia el seu amor per la mecànica. La mare cuidava les assutzenes que hi va plantar el mateix dia de la cerimònia. El pare sempre volia que hi hagués assutzenes prop seu perquè deia que quan no veia la mare es consolava observant la flor que li donava nom.

Vaig acariciar la làpida.

—Hola papa. No sé gaire bé què hi faig aquí. Tot està canviant, saps? Diuen que tinc poders, i veig coses, tinc visions i… vaig veure a la Irina, la nostra avantpassada. Diuen que les dones Bennington sempre han dut aquest poder als gens, o sigui que tu no en deus saber res. Sé que saps que no crec en el més enllà, i que no et vingui a veure mai no significa res. Per mi cap pedra m’ha de fer recordar el meu pare. Només necessito tancar els ulls per sentir-te prop meu i pensar en tu. Ho faig constantment. Quan sóc dins el llac Irwa et sento a prop. Sé que tu també ho feies. La mare està bé, l’hostal està molt maco i tenim molta feina. El teu chevy també està bé, dins del garatge, tancat amb clau. La mare el neteja un cop a la setmana i no deixa que ningú el vegi. De vegades desitjo veure’t en alguna de les meves visions. Tinc una amiga, la Kim, que m’ajuda i em protegeix. No et preocupis de res, tot anirà bé. Et prometo que no tindré por. Et prometo que seré forta, com tu voldries, com jo sóc. La mare t’enyora cada dia, però mai ho confessaria, i menys davant meu. Sempre somriu, un somriure sincer, però melancòlic. Ningú ho nota, però jo sí. Ja t’he dit que no sé què hi faig aquí, la boira m’hi ha dut. Volia anar a Irwa i sóc aquí, on no venia des que vas… —se’m tallà la veu. Em vaig adonar que estava plorant i de genolls i que les pedretes de grava se’m clavaven als genolls—. T’estimo, saps? És estrany, però t’estimo tot i gairebé no haver-te conegut. Sé com eres, ho puc sentir, sé que érem molt semblants, sé que senties com jo sento i tenies les mateixes necessitats.

Em vaig incorporar, eixugant-me les llàgrimes que mai abans havia vessat davant una làpida i alguna cosa va fer clic dins la meva ment. Si aquí hi havia el pare, també hi hauria d’haver a prop la Irina, perquè era el racó de la meva família… Al seu costat hi havia els avis, Marcus i Georgette Bennington, darrere els seus propis avis i els pares d’aquests, però no les seves dones. Hi havia més làpides d’homes i algunes de dones de noms que no reconeixia. Vaig alçar la vista. En un cantó, prop de la zona familiar hi havia una estàtua. Em vaig acostar i el so de les meves sabates sobre la grava va ressonar per tot el cementiri. Era un ésser sense sexe, esculpit en marbre i blanc en extrem, sense ni una rascada ni un to més fosc que un altre, tot blanc, immaculat i resplendent. No recordava haver-m’hi fixat mai, però tampoc era estrany tenint en compte que l’últim cop que havia estat aquí tenia sis anys i amb prou feines havia aixecat la vista del terra. Em vaig adonar que tota la zona sud est (la cantonada esquerra al fons) del cementiri de Grunx era de la meva família. L’ésser em tenia absorta i fascinada. M’hi vaig acostar fins a tenir-lo a l’abast de la mà i sense pensar vaig aixecar els dits per acariciar el seu rostre. Era dolorosament bell. Estava dret, amb l’esquena tombada cap enrere i un braç davant els ulls. La boca semblava proferir un crit i els ulls oberts esguardaven el cel gris d’avui com havien esguardat el cel de tants i tants segles. Estava nu i dels seus omòplats sobresortien dues impressionants ales, una extensió del seu propi cos. Els seus cabells eren llargs, mitja melena ondulada que semblava ser empesa pel vent. No hi havia cap placa ni al terra ni al costat de la figura per saber quin any havia estat feta ni qui n’havia estat l’autor. Un àngel, era un àngel. Al seu costat, una làpida de marbre fosc, amb una placa de plata:

La Irina, enterrada en un món real aquí, i no a Irwa sota l’ombra de l’arbre on havia conegut el seu amor, com deia la llegenda. Vaig agenollar-me al seu davant. Sentia coses que no podria explicar, però les sentia. Les mans em formiguejaven i la boira semblava empènyer-me cap al remolí. Sabia que sota el terra que trepitjava hi havia els ossos de l’origen de la llegenda, la dona que havia marcat el meu destí i el nom de tot Green Valley amb la història d’amor més recordada i explicada. Sentia vibracions que podia respirar en l’ambient, una energia palpable i real que no pertanyia a la visió.

—Irina…

Vaig acostar un dit a la làpida i la vaig tocar. No va passar res en un primer moment, però al cap d’uns segons vaig notar com la pedra negra desapareixia del meu camp de visió i era enmig del llac, dins d’Irwa, en la mateixa posició, agenollada davant la làpida que ara era el tronc d’un arbre. Sentia el fru-fru de les fulles damunt meu, la humitat de la terra en l’ambient, la màgia de sempre i el fred gèlid calant-me els ossos. Era a Irwa, era realment allà.

Vaig acariciar el tronc de l’arbre, era humit. Hi havia molsa a la seva falda i aigua que regalimava de les seves fulles. Sentia cada respiració del vent per entre les branques. I de cop vaig començar a sentir les seves llàgrimes dolces i amargues, profundes, des del més fons i intens de la seva ànima. Em vaig tombar i em vaig trobar a pocs centímetres d’ella. I el cor em va començar a bategar com mai abans, desenfrenat. Era ella, era ella altre cop però com mai abans. Els seus ulls eren els meus i la seva pell tan blanca com la meva. Els cabells del color de la caoba queien lliures i xops damunt de les espatlles nues. Em costava respirar per la impressió que causava la seva imatge, per veure-la tant a prop meu, tan real, tan viva. La Irina plorava acariciant l’arbre i podia notar el seu dolor punyent dins meu. Xisclava i picava l’arbre. Es maleïa i s’estirava la roba sota la pluja que l’havia deixat xopa, esquinçant-se-la pel pit. Cridava el seu nom una vegada rere l’altre sense parar, cridava el seu nom i picava l’arbre, tan fort que li sortia sang dels punys. Duia un vestit blanc preciós, brodat per les mànigues llargues i delicades amb fil daurat, prim i sumptuós. Se l’havia estripat a l’escot i tota la faldilla estava plena de fang i restes de la sang de les seves mans. De cop s’aturà, deixant de cridar i buscant per entre les fulles molles, rascant la terra amb les immaculades ungles i destrossant-se les puntes dels perfectes i delicats dits.

—Porta’m amb tu, porta’m amb tu… —cantà, sense deixar de sanglotar i buscar a la terra—. Porta’m amb tu, Senyor, porta’m amb tu al regne del Cel perquè no mereixo viure, no mereixo viure…

La Irina no es donava per vençuda i seguia buscant i xisclant, plorant i picant el tronc de l’arbre amb una fúria que naixia del més profund de la seva ànima completament esmicolada.

—No mereixo viure… —repetia, una vegada i una altra.

S’aixecà de cop xisclant tant fort que me feien mal les orelles i la gola, alçant els braços al cel amb el vestit destrossat i la sang rajant-li per les mans ferides.

—No mereixo viure! —cridà, tan fort que la visió trontollà i tot es tornà borrós al meu voltant.

Ella em mirava directament i em vaig adonar que sanglotàvem igual. Els seus ulls eren purs com un dia net i de tots els colors de la tardor, i els seus llavis prims, vermells. Murmuraven, murmuraven alguna cosa mentre jo queia en el remolí altre vegada. La Irina murmurava mirant-me directament però jo no aconseguia sentir-la.

Perdona’m.