Els Jaled

LORD BYRON

Vam travessar el bosc fins arribar al llac on havia vist per primer cop la Sylvie aquell matí. El sol es trobava en el seu zenit i la seva força feia brillar formosament la superfície del llac i li proferia un aspecte estiuenc i acollidor. Alguns nois eren dins l’aigua i d’altres ajudaven a estirar un llençol al terra i a col·locar-hi diversos plats amb menjar. D’altres jeien estirats rebent la càlida llum del sol, o asseguts contra els troncs dels arbres, parlant.

El xipolleig de l’aigua i els crits d’entusiasme eren encomanadissos. Sense pensar-s’ho, la Kim s’acostà corrent a la vora de l’agua i s’hi llançà tan ràpid com s’havia tret la camisa i la faldilla que duia segons abans. Emergí poc després amb els llarguíssims cabells atzabeja totalment amarats, movent els braços perquè m’hi afegís. Mentre dubtava, una ombra es va creuar rapidíssimament en el meu camp de visió i es capbussà dins l’aigua amb una elegància que em tallà la respiració. Quan en sortí per agafar aire, la Lydia intentà fer submergir altre cop a la Kim empenyent-la entre les rialles de les dues.

—Són com nenes petites… —rigué l’Eidurn, darrere meu, amb una pila de plats a les mans.

—Dóna’m, que t’ajudo —vaig oferir, estirant els braços.

—No… —murmurà la veu dolça d’en Jeremy, que m’abraçà la cintura. Em vaig ruboritzar lleugerament quan els seus llavis van acariciar la pell fina de la nuca.

—Jeremy… Ah! —M’estirà amb força i quan me’n vaig adonar ja era dins l’aigua, totalment xopa.

En Jeremy em va agafar la mà dins l’aigua i nedà fins on eren les petites, damunt unes roques.

L’Ellie, la Greta i l’Aiine van xisclar quan el seu cosí els tirà aigua.

—Jeremy! —cridà l’Aiine, llançant-se a l’aigua per intentar estrangular-lo.

Vaig aprofitar-ho per pujar jo també a la roca.

L’aigua estava més freda del que em pensava. La Greta m’allargà una tovallola que tenia al costat.

—Gràcies… —em va oferir un somriure com a resposta. L’Ellie va preguntar si volíem prendre alguna cosa i vam respondre negativament.

Vaig recolzar les mans enrere i vaig tancar els ulls per deixar que els càlids rajos de sol banyessin el meu rostre massa pàl·lid.

—La llegenda d’Irwa i Irina era el conte que ens explicaven els nostres avis abans d’anar a dormir —digué l’Ellie.

—Vam créixer amb el referent d’aquesta història —afegí la Greta—. I ara tu ets aquí, ets real. Tu, que en el fons ets ella.

—Jo també vaig créixer amb aquesta llegenda. Però vosaltres sabíeu que era real. Jo no ho vaig saber fins fa uns mesos. —La Greta somrigué.

—Devia ser fort, no? Tanta informació de cop…

—I tant —vaig assentir. Havia estat com un huracà, un vendaval que havia capgirat tot el que creia saber.

—És tan bonic com diuen, el llac Irwa? —feu la Ellie. Vaig assentir.

—És el lloc més bonic del món.

—Enyores casa teva?

—Encara no he tingut temps de trobar a faltar res.

—Mira, Katye —murmurà la Greta, amb veu emocionada, donant-me un copet a l’espatlla. Vaig entreobrir els ulls per mirar on em senyalava, a l’inici del camí. No vaig veure res.

—Què passa?

—Els Jaled —va fer l’Ellie.

Algú va cridar un nom que no vaig reconèixer i tots els qui eren dins l’aigua es van fixar en els nouvinguts.

—Sergei! —xisclà la Kim, intentant córrer sota l’aigua.

Els qui eren fora van córrer a saludar-los, amb abraçades i petons. Jo vaig seguir tímidament la Greta i l’Ellie mentre continuaven explicant-me coses.

—La Laisha es va casar amb l’Alexander Jaled i té tres fills, en Sergei, de disset anys, la Vilma, de dinou, i l’Argimir, que en té tretze i és un nen prodigi, amb un poder superior al normal.

Allà hi havia dos nois, que rebien les salutacions de tots els seus cosins, efusives i gracioses.

El més gran vaig deduir que era en Sergei. Era molt alt i atractiu, de pell blanca i ulls blau-grisós, faccions eslaves, i cabells ros madur, una mica llarg i escalat. Tot i ser de complexió prima, era musculós i semblava que estigués en molt bona forma. L’altre noi tenia un rostre infantil però un no-se-què especial en la seva mirada i moviments. Tenia els cabells més clars que el seu germà, del color de la panotxa i els duia desordenats. Els seus ulls gris perla brillaven intensament i compartia amb en Sergei les faccions familiars. Era esprimatxat i la samarreta que duia li anava gran.

—Greta! —cridà en Sergei, agafant-la per la cintura en veure-la i donant-li voltes fins a marejar-la—. Cosineta, t’he enyorat!

—Sergei! —En Jeremy corregué a abraçar el seu cosí i el deixà xop d’aigua. Els dos rigueren mentre es donaven copets amistosos a l’espatlla. Llavors es fixà amb mi.

Em dirigí una mirada curiosa amb aquells ulls grans i preciosos, i somrigué amb un posat interrogatiu.

—Hola —vaig dir, tímida de cop—. Em dic Katye…

Com m’havia de presentar? …Sóc l’escollida? Sóc amiga dels Doots? La xicota d’en Jeremy? La descendent d’Irina Bennington? No va caldre. Sense preguntar més, em donà gentilment la mà i em saludà amb un somriure encantador.

—Sé qui ets, Katye, encantat de conèixer-te —digué.

—Calma’t nano, que tens novia —bromejà la Lydia, fent-los riure a tots.

L’Argimir, l’adorable germà petit, vingué a donar-me la mà ell també.

—Tenia ganes de conèixer-te, Katye! —digué, posant-se de puntetes per fer-me un petó a la galta—. Em dic Argimir Jaled, i ell és en Sergei, que no s’ha presentat.

Em va fer riure amb el to en què ho digué, fent que l’al·ludit es girés per mirar-se’l malament de broma.

—Ja m’han explicat que perceps el poder… —digué, murmurant-me a l’orella—. Per això he intentat que no notessis el meu.

Feu un somriure de gatet i em tornà a fer riure.

—Molt agraïda, Argimir.

De sobte, sense saber d’on havia sortit, l’Ariel salt à damunt el cap de l’Argimir i s’hi agafà amb les potetes.

—Vaja —rigué ell, deixant que la gateta s’hi quedés—. T’agrada el meu cabell?

L’Ari miolà, afirmant.

En Sergei estava encara parlant amb en Jeremy quan una noia increïble aparegué pel camí i s’hi acostà talonejant amb les seves sabates d’agulla blanques. Besà a en Jeremy i entrellaçà els seus llargs dits, d’immaculades ungles pintades de blanc, amb els d’en Sergei.

—És la Mina Kukilay, la seva xicota.

L’Ellie abraçà l’Argimir i m’ho explicà.

—De fet són cosins. En Guillem i la Mina són els germans Kukilay, els fills de la germana del marit de la Laisha. Estan promesos, surten junts des de fa la tira de temps i formen una parella increïble —sospirà—. Oi que són molt atractius tots dos?

Vaig assentir, mirant de cua d’ull la Mina.

El seu rostre era de pell clara i ulls grans i mercuris. Els llavis rosats eren prims, i somreia de forma sensual. Els seus trets eren delicats i formosos. Era tan alta com el seu xicot i posseïa una cabellera rossa amb reflexos bronze, ondulada i amb tirabuixons daurats fins a mitja esquena. Vestia de forma acurada i elegant, faldilla arrapada, camisa i jaqueta color crema. Desprenia una aura de delicadesa, sensualitat aclaparadora, elegància innata.

Algú pronuncià el meu nom i la Mina em buscà amb la mirada. Somrigué i se separà del seu promès per venir a fer-me una forta abraçada.

—Encantada de veure’t per primer cop, Katye! Sóc la Mina, com estàs?

—Igualment Mina. Bé… —vaig fer, titubejant. Feia olor de roses i herba, canyella i lavanda.

—Oh! La Sylvie! —va prémer la meva mà suaument abans de retirar-se per anar a saludar a la matriarca.

—També és protectora? —vaig preguntar a l’Ellie, que s’havia quedat al meu costat.

—I tant. I de les millors. La seva mare, la Hedy Jaled, és la millor guerrera que ha tingut mai la família. Ella ha heretat tot el seu poder. Els Jaled procedeixen de Kanlew, l’arcàngel guerrer per excel·lència. —L’Ellie desordenà els cabells a l’Argimir mentre l’observava amb una barreja d’afecte i admiració—. És la força dels protectors. És l’altra meitat de l’Argi, que representa la tècnica.

L’al·ludit assentí, seriós. L’Eidurn va cridar a menjar des d’on s’havia estès el llençol i tots van córrer a buscar-se un bon lloc per començar a dinar.

Em vaig asseure amb l’Argimir prop del llac. La Greta i l’Ellie també es van unir a nosaltres. L’Ariel havia trobat un lloc comodíssim entre els cabells de l’Argi, al qual li començava a pesar una mica el cap.

—Tots teniu un poder especial?

La Greta es mirà l’Ellie i somrigué.

—Sí. Estan relacionats amb els nostres noms, perquè així estava escrit i així ens els van posar els nostres pares, en relació a l’especialitat que podríem desenvolupar. Jo domino el poder de la imaginació —explicà—. Sóc capaç de fer imaginar a qualsevol persona que està en un lloc fantàstic en el qual no està. És útil quan has d’enredar el teu enemic i el vols desubicar.

—Són al·lucinacions, però sempre idíl·liques… —aclarà l’Ellie—. Jo tinc el mateix poder però el meu afecta a les persones, puc fer que adoptin l’aspecte desitjat als seus ulls i amb una mica d’esforç, als ulls dels altres. Mira, que t’ho ensenyo.

Buscà alguna cosa dins la bossa que tenia al costat. En tragué un mirall rodó i el posà davant meu. Vaig poder veure els trets coneguts del meu rostre. Vaig aixecar la vista quan vaig notar una punxada dins la ment. S’estava concentrant i podia percebre l’augment del seu poder. Quan vaig tornar a mirar-me a través del mirall, ja no era jo la qui estava allà. El meu reflex mostrava una noia rossa d’ulls blaus i somriure angelical. Em vaig enretirar, sorpresa, i la imatge va canviar. Ara era un noi de cabells negres i somriure murri. Vaig mirar a l’Ellie, que m’oferí un assentiment i em féu recuperar la meva imatge, guardant el mirall.

—Carai… és impressionant… —vaig fer, palpant-me inconscientment el rostre—. Millor que tu no m’ho ensenyis, Greta.

Van esclatar a riure.

—Jo no puc utilitzar els meus poders sola, em cal l’ajuda de la Laja, la germana de l’Eidurn —explicà— ella té do de paraula, a través de la seva veu si que puc desenvolupar el poder.

—Mira-la, és allà. —L’Ellie senyalà el lloc on eren l’Eidurn i la Lydia, al costat d’un tronc caigut.

La Laja s’assemblava molt a l’Eidurn, tenien el mateix color de cabell i el mateix to d’ulls. L’expressió d’ella era despreocupada i còmoda, distreta però alerta. Duia curts els cabells rossos, amb les puntes ondulades, escalades i desordenades. No parlava gaire i sovint esclatava en riallades per les bromes de l’Eidurn.

L’Ellie agafà un altre tros de síndria.

—I la Kristin? —vaig preguntar, sense veure-la.

—Oh, la Kristin Celène domina les arts de la ment, és espiritista. La seva mare és hindú, i passa la meitat de l’any allà. La seva àvia, que és xaman, li ha ensenyat a controlar el seu poder, una branca de la curació, els poders sagrats que ella coneix no els pot conèixer ningú més —explicà la Greta.

Vam continuar menjant en silenci. Llavors l’Argi va començar a explicar el que li havia passat a Rússia la setmana passada i em vaig aïllar una mica per pensar en el que m’havien explicat sobre els seus poders. La Kimberley em buscava amb la mirada damunt d’una roca. Tenia les celles arrufades i l’expressió preocupada.

—Nois, aniré a buscar la Kim —vaig dir, aixecant-me per anar a trobar-la.

—Entesos —van fer la Greta i l’Ellie a l’uníson.

Vaig arribar a la seva altura i li vaig agafar la mà. Se’m va quedar mirant malament i després em va somriure.

—Hola! Creia que l’Esvan t’havia segrestat!

—L’Esvan? —vaig posar-me de puntetes per mirar entre la gent— que està aquí?

Com que no vaig rebre resposta i vaig notar un petit augment del poder de la Kim, em vaig girar lentament. Tenia els llavis premuts i els ulls mig closos, oferint-me la seva pitjor mirada assassina.

—Què?

—Per què carai vols conèixer l’Esvan? —em va etzibar, baixant el to.

—Tinc curiositat… a més, qui t’ha dit que el vulgui conèixer? —vaig tornar-m’hi, posant-me a la defensiva.

Va començar a remugar en veu baixa mentre descendia de la roca i començava a caminar entre la gent.

Per què odiava tan al seu cosí? No es podia enfadar amb mi per voler conèixer-lo… jo només volia saber el per què de tant rancor… de la mania que li tenia…

Vaig tombar a l’esquerra en direcció al bosc però en Jeremy em va aturar.

—On vas?

—No n’estic segura —vaig sospirar.

—Per què odia la Kim a l’Esvan?

Era una pregunta que feia molt de temps que em rondava pel cap. Caminàvem lentament a través del boscatge. Avançava agafant-li la mà al meu àngel protector, que somreia per les meves preguntes. En Jeremy sospirà i em mirà dolçament.

—Per una cosa que va passar… fa molts anys… —murmurà.

—Una cosa que la Kim deixaria que m’expliquessis? —vaig fer, amb veu convincent.

Va fer una rialla i em mirà, fent-se l’interessant.

—Jeremy…

—Curiosa… —murmurà, estirant-me perquè caminés més de pressa.-Quan l’Esvan va arribar a casa, els altres no havien arribat encara. Només hi eren la Sylvie i la seva família, nosaltres i els nostres pares i la família de la Kristin, que era molt petita. L’Esvan va arribar amb cara de controlar-ho tot i de voler-se menjar el món, amb la roba mig estripada i ple de fulles, al clar del bosc, minuts abans de desmaiar-se. La Sylvie va decidir adoptar-lo temporalment i el consell de savis es va haver de reunir durant més d’una setmana, tancats deliberant què calia fer amb aquell noi misteriós que no recordava res del seu passat. Mentrestant, la Kim li va agafar molt d’afecte. La nostra mare el va acollir a casa i era ella la que el cuidava. El vetllava nit i dia a la seva habitació, li canviava les compreses d’aigua freda, es preocupava perquè li baixés la febre, el protegia i el defensava davant de tots. Li curava les ferides i li donava aigua quan, delirant, es despertava algunes nits. Era la Kim la qui el consolava quan esclatava a plorar enmig del somni turbulent, l’abraçava i aguantava els seus crits histèrics.

En Jeremy va fer una pausa. L’observava amb la boca oberta, molt sorpresa. Mai m’ho hauria pogut imaginar. Vacil·lant, es va disposar a continuar.

—Ni tan sols en Serius —tiet de la Sylvie— era capaç de curar-lo, va estar així, amb febres altes i deliris, durant dues setmanes. Quan finalment va despertar, la Kim s’havia quedat adormida al costat del llit agafant-li la mà, i ell li va sacsejar, sense moure’s ni un pam. Quan la Kimberley el va veure, em va cridar de seguida, i estava tan emocionada… —va fer un somriure distret, perdut en aquells records— però ell… ell no li va agrair res del que havia fet, ni tan sols li va preguntar qui era. L’Esvan es va mantenir fred i distant amb tots des del primer moment. Anava al seu aire, no volia relacionar-se excessivament amb ningú, i menys amb ma germana. Es va començar a distanciar, a entrenar sol cada nit, a marxar i no tornar fins la matinada següent, mentre la Kim l’esperava desperta asseguda a la seva habitació. Ella podia perdonar tota aquesta indiferència, podia ignorar la seva altivesa i fredor. Li podia perdonar tot. Li regalava tot el temps del món. Els savis van donar-li un lloc per viure, a casa la Sylvie, quan van comprovar que no era un humà qualsevol, sinó que era membre de la família, i a més compartia i fins i tot superava el poder de la Sylvie. Es va convertir en membre de ple dret dels Armas.-S’aturà, fixant-se en la meva expressió. Devia fer una cara bastant rara, per què esclatà a riure.

—La… la Kim estava enamorada de l’Esvan? —vaig tartamudejar, fent riure a en Jeremy, que assentí amb el cap.

—Perdudament. I la seva fredor encara feia que l’estimés més.

—Què va passar?

—Va passar que l’Esvan no ha canviat des de llavors —sospirà, posant els ulls en blanc— i la Kim ha acabat per sentir odi per ell. Tot i que…

—Tot i que?

Feu un somriure murri i afegí, en un murmuri:

—Encara l’estima.

* * *

Ens vam passar tota la tarda a la vora del llac. Mentre la Greta i l’Ellie em mimaven, l’Argi m’explicava amb detall històries de la seva família. Aquell noi era un amor. Era tot simpatia, i els seus ulls clars i brillants, vius i permanentment somrients, feien feliç a tothom. Podia veure, però, el cansament reflectit en el seu rostre, perquè cada segon, cada respiració, li resultava molt pesada perquè havia de controlar la percepció del seu poder i això era esgotador. Però si era com el de la Sylvie o semblant al de l’Esvan, jo no podria suportar estar al seu costat.

—Els Jaled som la branca de protectors de la família —explicà— un dels germans Armas, l’Adis, es casà amb Cloe, i van tenir tres fills, l’Eames, l’Edmund i la Laisha, tots ells protectors. L’Edmund i l’Eames no van tenir descendència protectora (les seves filles, l’Aiine i la Kristen tenen altres poders independents). Però la Laisha es va casar amb l’Alexander Jaled, fill d’una dinastia de protectors, diuen que descendents de la mateixa branca guerrera que Irwa. La Laisha i l’Alexander van tenir tres fills, en Sergei, la Vilma, i jo mateix. La germana de l’Alexander, la Hedy, que és guerrera pura, es casà amb un protector, i tingué a dos protectors, en Guillem i la Mina, encara que la Mina va desenvolupar ben aviat els mateixos talents guerrers de la seva mare, únics a la família.

Vaig mirar l’Aiine, que estava trenant els cabells de l’Ellie, asseguda damunt una roca.

—Quin poder tens tu, Aiine?

La noia em dirigí els seus ulls daurats i em somrigué.

—El meu nom significa foc, alegria i felicitat. Tinc dins meu la calidesa, la tendresa i l’amor. L’alegria i l’esperança. Sóc com la caixa buida de Pandora.

—Ets l’esperança?

Assentí.

—Sí, sóc capaç de transmetre esperança a qui ja l’ha perdut, als qui se senten tristos, als qui no tenen ganes de fer res.

—Aquest poder és enorme —vaig murmurar, valorant-lo lentament. Les noies van somriure i van assentir.

—I és il·limitat? El pots utilitzar sempre que vulguis?

—No —digué— només en casos especials, la necessitat ha de ser equivalent a la desesperació de la persona. A més, cada cop que en dono, l’esgotament és tan gran que haig de dormir un dia sencer —explicà.

L’Argi s’aixecà de cop. Mirà al seu voltant amb ulls desperts i els dirigí a la Mina, que s’acabava d’aixecar igual que ell. Es van fer una mirada i van assentir.

—Adéu noies, jo i la Mina anem a entrenar —li vam dir adéu amb la mà abans que es girés i marxés.

A mig camí, es tombà i em picar l’ullet.

—Anirem suficientment lluny com perquè no ens notis!

Li vaig oferir un somriure d’agraïment.

Es feia tard, i molts dels nois començaven a aixecar-se i a marxar per la seva banda. La Lydia i l’Eidurn s’havien ficat al llac i nedaven junts, la Sylvie i en Sergei parlaven, la Kristin i la Laja jugaven a escacs, la Kim dormia estirada a l’ombra d’un arbre, en Jeremy estava assegut amb la Reya… i la resta havien marxat a entrenar o cap a casa Estava cansada, havia estat un dia llarg. Tenia un cúmul d’informació dins del cap, i procurava que no se m’emboliquessin les descripcions dels poders de cada persona. L’Argimir, el nen prodigi protector. La Greta i l’Ellie, que jugaven amb la imaginació de la gent i al seva percepció de les coses, i la Laja, que tenia do de paraula. La Kristin que coneixia els secrets de la ment. L’Aiine posseïa l’esperança. La Mina, que era la millor guerrera de la família. La Kim, que estava enamorada de l’Esvan. I el propi Esvan, que continuava sent un misteri.