Sensacions
Els seus ulls eren negres com el carbó, inescrutables, gèlids fins i tot en contrast amb la seva pell blanca com la neu. La seva veu massa formosa per ser real i la seva actitud altiva i suficient, quasi ofensiva. M’oferí l’únic que volia, com m’hi podia negar? Em lliurà promeses buides i, ara me n’adono, em demostrà que el que jo creia que era l’egoisme no es corresponia a la seva realitat. Ser capaç de condemnar per tota l’eternitat a un ésser que ni tan sols coneixes només per voler ferir-ne a un altre al qual odies és el més miserable que hom pot fer. I ni tan sols parpellejà.
Estava estirada a la barca amb els ulls oberts. Amb prou feines era de dia, un tímid sol despuntava amb inseguretat per entre la densa boira que ho inundava tot. Els meus dits gelats acariciaven l’aigua del llac, mentre la meva ment vagava lluny d’allà. Llucifer.
L’àngel caigut. L’àngel rebel, l’àngel convertit per la hipocresia en desterrat, en heretge i símbol del mal. L’antagònic al bé, a la divinitat suprema. Com Lilith, la primera dona d’Adam, o fins i tot Eva, la segona, totes dues símbol del pecat. Lilith no va ser expulsada, ella va escollir marxar, renunciant a la seva condició de mare de la humanitat per mantenir-se fidel als seus principis: havia estat creada del fang com ell, per què havia de ser inferior, per què havia de jaure sota d’ell? Però la renuncia li va implicar ser considerada per sempre més paradigma del llibertinatge, de la passió, de la insubmissió femenina, tot el que s’havia de procurar que una dona respectable no fos mai. I Eva? Eva, enganyada per la serp que diverses versions apunten a ser Llucifer, altres Lilith, la innocent Eva creada a partir de l’home, individu mai independent i de naturalesa servicial que conduí a la humanitat al pecat, va dur tots els mals al món talment com Pandora i la seva caixa.
No qüestioneu l’autoritat, no tingueu principis i actueu sense raonar, o l’Infern caurà sobre vosaltres. És aquest el missatge sota el qual milers de generacions han crescut, s’han criat i han actuat. És aquesta la norma a partir de la qual ens han lligat de mans i peus, i la corrupció imposada ha convertit aquest món en un pou de foscor i desesperació. La por, la ignorància ens convertí en titelles dels qui ens volien dominar.
M’estava acostant massa a la costa del llac. Vaig redreçar-me per agafar un rem i apartar-me’n, quan el vaig veure. Caminava sol per la vora, lluny de mi, absort.
Em vaig asseure i ell em va veure. Va moure el cap a mode de salutació i jo vaig prémer els llavis. Sempre tan fred, tan altiu, tan superior.
Les paraules vagaven dins la meva ment sense descans, repetint-se, una vegada i una altra:
Envoltat de la turba esgarrifosa / Jeia vençut rodant dins l’abisme / Confós, bé que immortal; i la condemna / Li guarda un mal pitjor, car la memòria / De la ventura que perdé s’ajunta / Al pensament d’aquest dolor perpetu: / Va mirant entorn seu amb ulls tristos, / Senyal d’aflicció i d’una aspra angoixa, / d’orgull tenaç i d’implacable odi…
Llucifer, el qui du la llum, l’àngel més savi, bell i poderós, vençut per l’orgull. No, vençut no, impulsat per l’orgull. Orgull tenaç. Víctima d’una història moralitzadora. Una història que perviu malgrat els temps, perquè la por i la ignorància són els camins més plans de la mentida, de l’engany. I de moralitzadora… la moral no és això. La moral ens ensenya a valdre’ns per nosaltres mateixos, a ser forts.
Vaig patir un espasme. Em vaig redreçar violentament abraçant-me el cos amb els braços, amb ganes de vomitar. Sentia un fort mareig i de sobte era com si la barca fos de paper, i el vent lluités per tombar-la. Vaig voler cridar però no tenia alè. La barca es movia vertiginosament i la meva vista s’havia tornat borrosa.
—Jeremy! —vaig cridar, mentre notava la bilis pujant-me coll amunt. Veia com ombres difuminades els arbres movent-se terriblement ràpid, i l’aigua exaltada; el vent xiulava a els meves orelles i el meu cap volia explotar.
—Katye!
Uns braços em van agafar i de cop era a terra ferma, asseguda contra el tronc d’un arbre, respirant amb dificultat. Em costava terriblement agafar aire.
—Estàs bé? Aniré a buscar ajuda.
—No… —vaig balbucejar, amb molt d’esforç. Les branquetes de l’arbre estaven quietes. Tot estava quiet. Ni rastre del vent ferotge. M’ho havia imaginat—. Necessito…
Vaig tombar-me, de genolls donant-li l’esquena, i vaig vomitar.
—Què li ha passat?
—Després parlem, ara l’hem de tornar a la casa.
—Aviso a la mare?
—No, no val la pena.
Ara em sentia una mica millor, però molt feble. No sabia com havia arribat fins allà la Kimberley. Tenia el front sorrut i els llavis premuts. En Jeremy em va agafar a coll i els dos em van dur fins a l’hostal. Devia perdre el coneixement, perquè quan em vaig despertar estava estirada al meu llit i la Kim seia en una cadira al meu costat.
—Katye, tranquil·la, sóc aquí, no facis esforços.
—Estic bé, em vull anar a rentar les dents —vaig replicar, fent ganyotes. La Kim em va ajudar a incorporar-me i a anar fins al bany, però a mig camí em vaig deslliurar dels seus braços per entrar-hi corrent i tancar la porta d’una empenta. Vaig tornar a vomitar.
—Katye, vols que avisi la teva mare? —murmurà ella des de la porta.
No vaig respondre, no vaig poder. No entenia com podia tenir tant de material dins el meu estómac.
Estava abraçada al vàter quan la mare va entrar, tocant-me el front amb la seva mà càlida.
—Katye, has esmorzat? —vaig negar amb el cap—. Et trobaves malament aquesta nit?
Vaig fer que no a totes les seves preguntes. El meu estómac semblava posar-se finalment a lloc.
Quan vaig tornar al llit la Kim ja no era a l’habitació. La Suzanne em va recomanar repòs però ja estava recuperada del tot. La sensació havia desaparegut per complet, ara l’únic que tenia era gana i poca son.
Vaig escapar-me de l’habitació tan bon punt vaig sentir que la mare marxava a comprar. Quan la porta de recepció es va tancar, em vaig aixecar, em vaig posar un jersei i les sabates i vaig baixar a la saleta. Quan la Julie em va veure va fer mala cara.
—Estic bé. Tinc molta gana, Julie.
—Ai, mon chéri. Et prepararé alguna cosa lleugera.
—No, de veritat, em trobo perfectament, no cal que…
Però em va ignorar feliçment. Vaig anar a seure al sofà de davant la llar. La saleta estava buida perquè els dissabtes la gent aprofitava per fer sortides, sobretot quan el dia era clar com avui, i els que no optaven per aquesta via es quedaven dormint fins tard. Eren encara no les vuit del matí.
La Julie em va portar un vol d’una substància llefiscosa que em va fer arrufar el nas.
—C’est très bon, Katye. Mangez!
Tenia gust de patates bullides i d’arròs, de pa i d’espècies. No estava segura que això em pogués fer gaire bo a la panxa però m’ho vaig prendre.
* * *
Sentia un xiuxiueig darrera l’orella, un murmuri persistent. Feia una estona que havia pujat a l’habitació per acabar un treball de l’Institut i fins ara no m’havia parat a escoltar-lo. Era com una ràdio sintonitzant.
M’hi vaig concentrar tot buscant l’origen del soroll en algun programa obert de l’ordinador, però res. Vaig apagar-lo i desendollar-lo però seguia. No tenia cap ràdio a l’habitació i el mòbil estava en silenci. Vaig buscar damunt del llit i per entre els coixins però res. El soroll es deturà un segon per continuar després. Hi havia altibaixos. Era un brunzit, com sentir l’aleteig d’una sola abella tancada dins d’un pot de vidre, però suau, no suficientment molest com per no deixar-me sentir res més.
Vaig baixar a recepció i vaig preguntar a la mare si ella el sentia. La resposta va ser negativa en totes les persones a qui vaig preguntar. De vegades parava durant uns segons però després tornava, i era més fort. Vaig acabar per posar-me els auriculars i encendre l’mp3.
* * *
—No sabia que podia passar una cosa així.
—Ja ho sé que no ho sabies, jo tampoc.
—I què farem ara?
—No ho sé, no ho sé, intento trobar-hi una solució, però no ho puc entendre. Com s’ho feia ella?
—Em sembla que marxava.
—Si marxava és perquè ho sabia.
—Tenen més informació, Jeremy, ells han estat aquí abans.
—Nosaltres també Kim!
—Trucaré a casa.
—No ho facis. No val la pena. Ens dirà que no ho fem i punt. Ens allunyarem i ja està.
—No la vull deixar sola.
—Jo tampoc! Mentre tinguem controlada a…
En Jeremy es va tombar. Vaig notar-ho perquè va callar bruscament i vaig notar el frec de la roba en moure’s. Jo tenia la vista clavada al meu llibre de Geografia i no estava escoltant-los, però no podia evitar sentir-los. I era estrany, perquè ells eren asseguts en una punta de la sala i jo en l’altre, davant l’escriptori. Però les seves veus m’arribaven nítidament des d’allà. No volia espiar-los, ni tan sols tenia el mínim interès en saber de què parlaven, però no ho podia evitar.
—No ens pot sentir, està molt lluny, Jeremy.
En Jeremy no va respondre. Me l’imaginava prement els llavis, contrariat.
La Kimberley havia reaparegut després de l’hora de dinar. S’havia assegut al meu costat i s’havia preocupat de com em trobava. Havíem estat xerrant durant una bona estona fins que en Jeremy havia aparegut al llindar de la porta de la saleta mirant-la inquisitivament i ella s’havia disculpat per anar a parlar amb ell. Jo m’havia dirigit a l’escriptori i havia connectat el pen a l’ordinador comunitari que hi teníem. I havia començat a sentir en forma de murmuri la seva conversa.
—Katye —vaig tombar-me. La Kim tornava a ser al meu costat, somrient afablement. En Jeremy havia desaparegut del menjador.
Aquell dia va ser boirós i gris. A mitja tarda va començar a ploure una altra vegada i en John va haver d’anar a buscar una parella que s’havia perdut al bosc de l’altra banda del pont. Jo em sentia estranya, amb l’estómac ben posat un altre cop, però estranya. Quan me’n vaig anar a dormir seguia sentint el suau aleteig de l’abella rere l’orella i tenia el record ben present del mareig dins la barca, del que enmig de la meva poc definida mirada havia vist: l’aigua exaltada i els arbres movent-se a la mercè d’un vent furiós. I després en Jeremy, que m’havia tret de l’aigua i la Kim, que havia aparegut del no-res.
Al meu somni tornava a ser dins la barca. Tornava a viure el moment i sentia com en Jeremy i la Kim eren a la costa i parlaven en veu baixa, i com milers d’abelles brunzien damunt meu. Després, un vel blanc, una mirada glaçada i un nom: Llucifer.