Orgull i prejudici

No era arrogància el que desprenia, no era supèrbia ni l’evidència de la noblesa explícita que fluïa per les seves venes, no era elegància el que els seus moviments denotaven, ni tan sols ràbia. Era quelcom tan profund, tan salvatge i primitiu, tan amagat en el més profund de la seva història que vaig arribar a tenir-ne por. Amb un sol d’aquells gèlids somriures va trencar un destí i va encreuar dues històries per l’eternitat. Aquell dia els meus somnis van morir.

Tenia a les mans un dels meus llibres preferits. Era un exemplar antiquíssim, d’una edició tan vella que el nom de l’autora brillava per la seva absència en la desgastada portada marronosa. Les seves pàgines eren el lleu record del que havien estat, grogoses i gastades, i les lletres una mica borroses, però res d’això li restava encant, al contrari. A la primera pàgina, blanca, hi havia escrit un nom. Isabella. Isabella Bennington, la germana bessona de Marie-Paule Bennington, dues avantpassades més de la meva família. La meva còpia d’Orgull i prejudici, o First Impressions en la versió original de l’autora, tenia cent noranta anys. Però el seu esperit es mantenia intacte. L’havia anat a buscar presa d’un dels meus impulsos nocturns. No podia dormir i em rondava una cosa pel cap en la qual no podia deixar de pensar. Les pàgines passaven, els personatges reapareixien, vells coneguts, bells amics que retrobava un altre cop. Sospirs, llàgrimes i una idea dèbil. Odiava en Jeremy com la Lizzy havia odiat en Darcy en algun moment de la seva història. Odiava les seves maneres, el seu posat, el caràcter altiu, reservat. No veia en ell ni rastre de la dolça sensibilitat d’en Darcy, no trobava res que m’hi aboqués. En Jeremy era més aviat com la germana egoista i pretensiosa del senyor Bingley. Això és absurd. En Jeremy… m’havia recordat des del primer moment a en Darcy. I aquesta idea em turmentava. Em turmentava per què no volia trobar semblances en una de les meves històries d’amor preferides i la seva persona. No volia que un dels meus més estimats personatges tingués cap lligam amb ell. L’odiava per això. L’odiava per cada vegada que em dirigia els seus ulls daurats i cada cop que premia els llavis quan volia parlar. Em treia de polleguera la seva manera de fer i el que més ràbia em feia era que jo m’hi sentia atreta; i no ho podia evitar. Feia més de quinze dies que ens coneixíem i mentre havia trobat una gran amiga en a dolça Kim, a ell ni tan sols el coneixia. No havia mantingut una sola vegada una conversa assenyada amb ell, sinó tan sols retalls bruscos en forma d’intercanvi d’opinions, sempre contràries. No em podia veure, ho notava per com em mirava, per com mirava la Kim quan era amb mi i per com m’evitava quan ens trobàvem en una mateixa habitació. Per com a classe m’ignorava i mai ens esperava a la sortida. Odiava en Jeremy Doots i m’odiava a mi mateixa per haver-me’n fet il·lusions.

Però tot això va canviar el tercer dissabte de mes. Feia un fred gelat i el cel era tot tenyit de color gris perla, tapat per complet pels núvols que ens prenien el sol. La Kimberley s’havia quedat al llit perquè tenia mal de cap i febre i la mare necessitava que anés a buscar una capsa a l’oficina de Correus. En John era a la La Capital i la Katherine es cuidava de la Kim, o sigui que no tenia opció. M’estava posant l’anorac al porxo quan en Jeremy va sortir de recepció.

—Puc venir amb tu?

No va ser un t’acompanyo? Ni un Necessites ajuda? Va ser un clar: Puc venir amb tu? Sense marge per la negativa, almenys per una negativa amb cara i ulls. Vaig delectar-me imaginant com reaccionaria si li digués que no i quines imaginatives excuses em podia inventar per evitar la companyia no desitjada, però al final, com deia Bécquer, el sentit comú es la barrera dels somnis. Vam sortir junts de l’hostal en direcció a correus, que desgraciadament es trobava a l’altra banda del poble, al racó més allunyat possible en tot el poble de Grunx.

En Jeremy caminava al meu costat en silenci. De tant en tant em mirava, ho notava. Se m’estava esgotant la paciència per moments i a l’enèsima mirada furtiva em vaig parar en sec.

—Es pot saber què vols? —vaig cridar-li, aixecant els braços i arrufant les celles.

El noi va quedar completament mut.

—Què vols dir?

—Para de mirar-me d’una vegada, si vols alguna cosa, digues-m’ho!

—No t’estava…

No diguis mentides!

—Vull dir que no t’estava apunt de dir res. Simplement et mirava.

—I ho trobes normal?

—No et puc mirar?

—No, no pots!

—Per què estàs enfadada amb mi?

—Què? Jo, enfadada?

—En Jeremy arrufà les celles, com jo.

—Sí, molt enfadada.

—No estic enfadada!

—M’estàs cridant!

—No t’estic cridant!

—Katye! —vaig emmudir. Mai m’havia dit pel nom amb tanta familiaritat. Vaig notar com «oh no, desgràcia!», la sang em pujava a la cara.

Vaig creuar els braços i vaig girar la cara per què no em veiés i vaig continuar caminant, remugant raons intel·ligibles per les quals ens havíem d’afanyar.

—No sé per què estàs molesta —remugà, baixant el to—. No vull que estiguis molesta.

—Jeremy, escolta, no et caic bé, no em caus bé, és tot, no li donis més voltes —vaig replicar.

—De què parles? —s’aturà. Jo no.

—De què parlo? —vaig prémer els punys, respirant acceleradament—. Parlo de com d’insociable ets, parlo de com no em mantingut mai una conversa i de com vius ignorant la meva presència i de com fas com si no em coneguessis, de com mai ens esperes a la sortida de l’Institut i de com… —vaig callar. Estava sent infantil.

—Creus que t’ignoro? Creus que no em caus bé? Realment penses això de mi?

—No ho penso, ho sé.

Em vaig girar. Estava parat, atònit. Si el mirava directament cap argument em semblava vàlid. Els seus ulls em desarmaven, la seva mirada em neutralitzava.

Es va acostar a mi, a un pam rostre contra rostre. Sentia com el caramel fos em debilitava. L’estómac se m’encongia. Com si tingués tres anys, igual.

—No t’odio —murmurà, en veu baixa, tan a prop que notava la seva calidesa—. No t’he odiat mai i no veig com podria fer-ho. És la ximpleria més gran que he sentit mai. No t’ignoro, tu m’apartes la mirada. No us espero per tornar a casa perquè si jo fos allà no parlaríeu en llibertat tu i la Kim i no vull fer-vos sentir incòmodes. No sóc insociable, sóc reservat perquè no vull fer mal a la gent que valoro. I per valorar la gent l’haig de conèixer molt bé. Si no hem mantingut mai una conversa és perquè sento com d’incòmoda et sents quan sóc amb tu i si he volgut acompanyar-te a buscar una maleïda caixa a l’altra punta del poble és per estar amb tu.

No vaig poder respondre. No vaig poder replicar-li res. Només vaig adonar-me que totes les meves defenses queien. Només vaig poder assistir, indefensa, a la meva desfeta, a la meva derrota contra totes les meves forces per evitar l’inevitable. Enamorar-me com una estúpida, enamorar-me per primera vegada.

Seguia mirant-me fixament, i jo sentia com defallia per dins. No es va separar ni un centímetre de mi, i em sentia les galtes bullint, el cor a cent, els moviments toscos.

Per estar amb mi. Per estar amb mi?

—Per estar… amb mi? —vaig balbotejar.

—Sí —la seva veu era melosa, dolça, agradable, atraient. La seva seguretat era exasperant. Vaig arrufar el front—. No tornis a fer això!

Em va fer riure la seva reacció. Havia posat cara de nen petit molest i em va fer molta gràcia. Vaig somriure i després no em vaig poder aguantar el riure. Ell em mirava seriós però divertit. No somreia, mai, no l’havia vist mai somriure. No sabia per què.

—La Kim sempre ho fa i m’exaspera —explicà, tornant a caminar.

—Arrufar les celles?

—Sí.

—Com és tenir un germà bessó?

—Especial —baixà la vista, pensatiu—. És com tenir un mini-tu en el cos d’un altre. Sents tot el que ell sent perquè tu també ho sents. No podria separar-me d’ella, i si mai li passés res, no podria suportar-ho. Tenim una sola ànima partida en dos i cadascun de nosaltres en té una part.

—Que maco.

—Però no tot és tan bonic. Sempre sap què penso, què estic a punt de fer, i què callo. No hi ha secrets.

—I per què n’hi hauria d’haver? —vaig replicar jo. Ell sospirà.

—No n’hi hauria d’haver.

—A mi m’agradaria tenir germans —vaig començar. En Jeremy reaccionà.

—Et sens sola?

—No, no és això. Sóc independent, però… hi ha coses que voldria poder explicar a un germà. A la mare li encanten els nens.

—No penses mai en tu mateixa? —preguntà, dolçament. No el vaig entendre—. Dius que vols un germà i de seguida em reveles que el que realment passa és que la teva mare voldria haver tingut més fills.

—No he dit això. Dic que li agraden els nens, i potser n’hauria tingut més, si no… —vaig emmudir. No em venia de gust parlar del pare.

—Ho sento —murmurà.

—No passa res.

Vaig sospirar. L’aire era gèlid i notava com tenia el nas vermell.

—De quin color tens els ulls?

—Què? —tenia les mans a les butxaques, el cap alt, la mirada perduda.

—De quin color són els teus ulls.

Vaig vacil·lar.

—Grisos.

—Grisos?

—I una mica marrons.

—Marrons?

—No ho sé, no són d’un sol color, digam-ho tu.

Va somriure, mirar-me’ls amb un fingit posat concentrat.

—I doncs?

—Són de tots els colors de la tardor —sentencià—. Tens el verd fosc del bosc perenne d’Irwa, el blau metal·litzat de les seves aigües, el marró de les fulles seques de les muntanyes i el daurat del sol del migdia. Tens tots els colors que estimes a la mirada. Com si a força de tant contemplar-los te’ls haguessis quedat.

Li vaig dirigir un somriure sincer.

—Gràcies. M’encanta la tardor.

—I a mi.

Vam restar en silenci una estona, en un silenci agradable, gens tens. Abans que me’n pogués adonar ja havíem arribat a correus. Vaig entrar i ell em va esperar a fora. A recepció, la Sara, la recepcionista, em va preguntar si feia molt de fred.

—Tens les galtes molt vermelles, Katye.

Vaig dir-li que sí, que feia un fred glaçat. Em va donar el paquet i vaig firmar uns papers. Em va enviar records per la mare i la tieta i vaig sortir.

Em vaig posar molt nerviosa. Vaig sortir de correus amb el ressò d’aquestes paraules dins del cap. A fora, en Jeremy no estava sol. Era rossa, de cabells ros platí. Ben vestida. Andrea Salzburg. Callà de seguida i somrigué amb fingida dolçor.

—Hola Katye! Què tal tot?

Vaig mirar en Jeremy. Estava furiós. El daurat dels ulls se li havia enfosquit i tenia la mandíbula premuda. Vaig dir que bé i em vaig col·locar al seu costat.

—Hem de marxar. La mare necessita el paquet —vaig dir-li a l’Andrea. Duia un plec de folis dins d’una carpeta a les mans.

—Es clar, no us entretinc més. Fins després!

En Jeremy caminava ràpid, més que jo. Estava completament nerviós i furiós. Vaig voler calmar-lo, però res va servir.

—Jeremy, estàs bé?

—Sí. Em sembla que plourà, afanyem-nos.

El cel era clar i el sol resplendia, tot i que no escalfada. Res indicava pluja.

—No sabia que coneguessis a l’Andrea.

—Tinc aquesta sort —remugà.

—De què us coneixeu?

—De tota la vida.

Va seguir així de sorrut fins que vam arribar a l’hostal. Després ja no el vaig veure més en tot el dia. Vaig pujar de seguida a veure la Kim.

Estava estirada al llit de matrimoni de la seva habitació, mig adormida amb una tassa de te a la tauleta de nit.

—Com et trobes?

—Ja em passarà.

No va obrir els ulls en tota l’estona que vaig ser amb ella. Vaig entendre que li feien mal i que preferiria estar sola.

No era conscient de que aquella nit la lluna era plena.