Presses

G. A. BÉCQUER

Un cop sec em va fer sortir bruscament dels meus pensaments. M’havia quedat absolutament absorta mirant el meu bitllet, la porta a un món que em moria per conèixer, un món fascinant de gent magnífica que m’esperava amb ànsies. Un món màgic. El món dels Àngels Obscurs.

Tucuman, la llar dels Àngels Obscurs.

Vaig fregar-me els ulls i em vaig aixecar de la cadira, amb compte per no fer soroll. Vaig veure una llumeta dubitativa a la pantalla de l’ordinador i m’hi vaig acostar. El cop que havia sentit havia estat l’alerta de missatge nou. Acabava de rebre un correu electrònic amb les fotos de l’Alex del dia d’any nou a casa nostra.

Ara tots els dies meravellosos de Nadal ja quedaven mot lluny. I la data de la nostra marxa a l’Argentina estava cada cop més a prop. Al calendari de recepció hi havia marcat el dia dos de febrer en color vermell. Em faltava tan sols poc més d’una setmana per conèixer tot allò, nou dies en concret… i no me’n podia estar d’entusiasmar-me com ho feia sempre la Kim. Em feia moltíssima il·lusió.

Vaig apartar l’Ariel de damunt la meva jaqueta i me la vaig posar. La motxilla era sota el llit, carregada ja dels llibres que necessitaria avui. Vaig sortir de puntetes de l’habitació i vaig baixar de pressa les escales fins a la cuina, on vaig agafar una poma i em vaig esmunyir fins al porxo. Vaig deixar la motxilla damunt el banc del porxo i vaig sortir corrents fins a la part del darrere de casa, cap al llac Irwa, que, tot i glaçat, oferia un aspecte preciós. Al meu mp3 hi sonava Zebrahead, i amb tota la seva energia em vaig deixar perdre entre els arbres. Vaig caminar absorta en la música, distreta, fins que vaig arribar a la línia d’arbres que donaven al llac. Em sentia plena de forces i energia. Vaig pujar damunt d’una de les roques i vaig estendre els braços, saludant l’horitzó encara fosc que estava a punt de renéixer.

I llavors van passar dues coses que no m’esperava.

Com un llamp, com fruit de la meva imaginació, una ombra creuà el meu camp de visió, deixant-me amb el cor en un puny. Respirant agitadament, vaig quedar-me immòbil i la visió em va sorprendre. Tot passava molt ràpid en un remolí d’imatges poc definides i sons indesxifrables. Rostres i veus, mirades i sentits, colors i formes, poders molt diferents es barrejaven en una mescla diabòlica que em torturava per dins.

Controlarem el teu temps, no intentis escapar.

Vaig caure de genolls damunt la roca, presa d’un esgotament psicològic sobtat. Mentre em premia el centre del pit per donar-me forces, respirant entretalladament, una ploma blanca va descendir lentament, calmosament, dolça i preciosa, fins davant meu.

Una senyal?

Fos el que fos no em trobarien sola al llac. Vaig córrer cap a casa guardant-me la ploma a la butxaca. Quan vaig creuar la reixa d’entrada vaig veure una noia de llarga cabellera negre que acabava d’obrir la porta per sortir.

Quan la Kim i en Jeremy, que anava darrere seu, em van veure, ella em va somriure de forma encantadora i ell em dirigí una mirada inquisidora. Estava segura que podia sentir que m’havia passat alguna cosa. Però no volia capficar-m’hi, i si li explicava, s’hi obsessionaria i s’enfadaria. I el volia veure somrient. Així que vaig utilitzar el meu poquet do d’actuació i li vaig oferir la més seductora de les mirades.

* * *

Vaig ser la primera d’entregar l’examen d’història a la nostra professora, i per tant vaig tenir temps de sobra per preparar-me la motxilla de cara a dilluns i deixar-ho tot enllestit. Només una setmana… una setmana per les vacances de febrer! Ja tenia tots els deures i treballs entregats i aquests set dies que em faltaven els aprofitaria per pujar notes. Enmig d’un silenci sepulcral, asseguda a la meva taula, vaig treure la llibreta i hi vaig començar a fer senzills esbossos distretament.

Quan va sonar el timbre no me’n vaig adonar. Algú em va prémer les espatlles i em vaig espantar.

—Què fas? —murmurà en Jeremy, besant-me als llavis amb aire distret. Vaig adornar-me de que no en tenia ni idea, del que estava fent. Ell agafà el full i se’l mirà, arrufant cada cop més les celles.

Llavors me l’ensenyà.

Havia dibuixat un àngel amb les ales negres esteses, vestit de blanc i amb gest de superioritat.

Vaig oferir-li el meu rostre més angelical a en Jeremy i esclafí a riure.

—És clavadet a l’Esvan, saps?

—De debò? —La Kim aparegué a la seva esquena i li prengué el full—. Déu meu, té la mateixa mirada!

Posà cara de fàstic i em guardà el foli a la llibreta, mentre desava l’estoig a la motxilla i m’agafava la jaqueta.

—Kim?! I aquestes presses?

—És divendres! Vull que anem a Irwa a patinar, afanya’t! —exclamà, esperant-me a la porta de la sala.

Vaig col·locar-me bé el jersei i vaig seguir-los fins a fora. Vam caminar de pressa pels carrers plens de gent de Grunx. Divendres al migdia el poble s’omplia de turistes i visitants, i ara que tornava el bon temps, ens moríem de ganes de sortir de casa un cop acabades les classes, de ser lliures i no sentir-nos tancats. La Kimberley es balancejava cantant alguna cosa, agafada al meu braç. De sobte, en Jeremy es va aturar en sec. Érem a la cantonada de casa meva, de l’Hostal. Vaig parar-me jo també i em vaig espantar en observar-li el rostre. El tenia contret per una estranyesa convertida en fúria. Va serrar les dents i va prémer els punys. La Kim es posà de seguida alerta.

—Què passa? —preguntà, separant-se del meu costat per agafar el seu germà.

—No el sents? —murmurà ell en veu baixa i ronca.

Jo sí que el sentia. Vaig haver de tancar els ulls quan l’ona de poder em va arribar. Un poder conegut… no, dos poders coneguts. Dos Àngels Blancs davant de casa meva.

Vaig obrir els ulls espantada.

—Què hi fan aquí? —vaig murmurar, amb la veu tallada, a en Jeremy, ja que la Kim semblava que encara no sabia que estava passant.

—Qui hi ha? —demanà saber.

—Àngels Blancs —vam respondre a l’uníson el seu germà i jo.

La Kim es tapà la boca amb les mans.

Vaig tancar més fort les parpelles i em vaig concentrar en un dels poders que m’arribaven, el més conegut. Fresc, jove però recelós. Si em concentrava molt quasi podia imaginar els trets del seu rostre.

—Són… l’Andrea… —vaig murmurar, costosament.

La Kim es posà alerta i col·locà una mà damunt el meu front per donar-me força.

—I l’altre…

—L’Edrik… —escopí en Jeremy—. El gos faldiller d’en Dante.

La Kim féu un gran esforç per controlar les ànsies de lluita del seu germà.

—Ens han vist! —vaig cridar de sobte, sense ni saber d’on havien sortit les paraules—. Ens han sentit i vénen.

Em vaig doblegar de dolor i la Kim caigué de genolls al meu costat, agafant-me el rostre entre les mans. Vaig caure en la segona visió d’aquell dia. Ho veia tot com si necessités dur ulleres. Les formes borroses em marejaven. L’Andrea i l’Edrik avançaven cap a nosaltres, em volien només a mi.

—Em vénen… a buscar…

Un gruny terrible sorgí del fons de la gola d’en Jeremy que es col·locà en posició d’atac i hagués estès les ales si no li arribo a impedir.

—Jeremy, no!

Em dirigí una mirada irada i ferida.

—No deixaré que et facin mal.

—No em faran res, ho entens, no davant de casa meva, pensa una mica!

De cop, tota l’opressió dels dos poders que sentia dins el pit va esvair-se per complet com si no haguessin existit mai.

—Han marxat —vaig murmurar, sentint com la Kim es relaxava i es concentrava en calmar el seu germà bessó.

Els Doots van travessar el carrer fins al porxo, i la Kim em va treure les claus de la motxilla per obrir, però estava tan alterada que li van caure al terra.

—Què passa? —vaig demanar saber, mentre m’empenyia cap a dins de la casa.

Els germans es van dirigir un parell de mirades resolutives i es van separar. En Jeremy m’agafà per la cintura i em conduí amunt per les escales, sense dir res. Va obrir a corre-cuita la porta de la meva habitació i va treure’m la maleta de dins l’armari. Atònita, vaig quedar-me parada al centre de l’habitació mentre agafava roba de l’armari i la col·locava dins la maleta.

—Què representa que estàs fent? —li vaig etzibar, agafant-lo pel braç perquè s’aturés.

—Els Àngels Blancs no avisen. Ni es donen mai per vençuts —murmurà, desconnectant el portàtil i guardant-lo a la seva funda amb la resta de cables corresponents.

L’Ariel saltà del llit per fregar el seu menut cos contra les meves cames. Em vaig ajupir per agafar-la a coll.

—Jeremy, què estàs fent —vaig tornar a preguntar amb veu dura.

—Han vingut a buscar-te. L’Andrea t’ha vigilat des que eres ben menuda. Abans que desenvolupessis els teus poders i fossis una amenaça. Abans de que apareguéssim nosaltres. I ara se n’adona que va cometre un error no tallant això d’arrel.

No entenia res.

—Posa’t això —m’allargà unes peces de roba d’estiu i les vaig agafar, sense saber què dir.

—Es pot saber què… —vaig començar, per enèsima vegada, però em va tallar.

—Et manipularà i et farà creure tot el que mai hagis pogut imaginar. Farà que ens odiïs i vegis que som perillosos i temibles. Farà que sentis desitjos de no haver-nos conegut mai. —En aquest punt, s’aturà en sec i em dirigí una mirada carregada de dolor. Allargà la mà i la col·locà a la meva galta, sense deixar d’observar-me—. Has desenvolupat els talents innats de les dones Bennington fins a un extrem en què t’ha arribat l’hora d’escollir.

—D’escollir què?

—D’escollir un bàndol.

La porta s’obrí de cop, tallant la conversa, i entrà una concentradíssima Kim, amb les celles arrufades. Murmurà alguna cosa molt de pressa a en Jeremy en una llengua que no entenia i aquest assentí. Es dirigí a la meva tauleta i començà a treure’n les meves coses més personals per posar-les en una funda.

—Què vol dir que haig d’escollir un bàndol? —vaig cridar-li a en Jeremy.

Els dos es van quedar en silenci uns instants que em van semblar etern. La Kim parlà lentament, remarcant cada paraula:

—Els blancs et volen Katye, volen que siguis una d’ells. No sabem per què, però et volen apartar de nosaltres.

—Però jo ja he escollit, sou els meus amics, estic amb el vostre bàndol! —vaig etzibar-li, resolutiva—. Sóc obscura, no seré mai blanca, que no ho enteneu? No podran fer-me canviar d’opinió!

—No és tan senzill… —murmurà en Jeremy, sospirant—. Si ets aquí tan desprotegida com ara, no li costarà acostar-se a tu físicament o a través de les visions… no pararan fins que se’t fiqui al cap que necessites formar part dels Àngels Blancs —explicà, en veu baixa i adolorida—. Fins que sàpigues de cor que no et convenim.

—I què esteu fent? —vaig demanar, donant-me per vençuda d’intentar entendre res.

Cordà la cremallera de la maleta i la Kim guardà la meva bossa de bany en un departament contigu. Agafà la bossa de mà que hi havia penjada a la porta i hi posà el mòbil, un llibre, el reproductor d’mp3 i un paquet de mocadors de paper.

—Canvia’t —em repetí en Jeremy, sortint de l’habitació—. T’espero a baix.

La Kim m’allargà la roba, que havia deixat caure.

—Et caldrà, a l’Argentina hi fa calor.

—Què? —vaig xisclar, lligant caps per fi.

—Només hi ha un lloc on estaràs absolutament fora de la influència dels Àngels Blancs.

—Anem a Tucuman?

Assentí lentament, deixant-me sola enmig de l’habitació.

* * *

—He parlat amb la Suzanne per explicar-li que havíem d’avançar el viatge per motius logístics. Em sembla que no m’ha cregut però tot i això m’ha donat el seu consentiment. També he trucat a l’Alicia Stone, la directora, per dir-li que estarem tots fora una setmana abans per motius familiars, i no hi ha posat cap pega. Llavors he mogut fils dins la companyia i he aconseguit un avió que surt d’aquí dues hores.

Tot això ho explicava la Kim mentre col·locava les coses al maleter del taxi que en Jeremy havia demanat. Em vaig separar una mica d’ella per anar fins a l’entrada de casa, on hi havia la mare, i la vaig abraçar.

—Passa-t’ho bé, princesa —murmurà, acariciant-me els cabells—. Et trobaré molt a faltar.

Una punxada de dolor em va travessar el cor. No podia deixar-la sola amb l’hostal, no podia marxar de Grunx, no podia anar-me’n, no la podia deixar allà sense ajut.

No la volia enganyar. No la volia abandonar. M’abraçà més fort encara i em besà al front.

—Truca’m cada dia, sents? —observà els meus ulls amarats de llàgrimes involuntàries i somrigué tendrament—. Estaré bé sola. No veus que aquí tothom m’ajuda? La Katherine, la Julie, en John. No et preocupis per mi. Vés a conèixer els Armas, entesos?

—Mare… es que és tan precipitat que… —em col·locà un dit als llavis, fent-me callar.

—Hi ha decisions que s’han de prendre així o no les prens mai.

Perquè em semblava que estava parlant de coses que jo no sabia?

Em tornà a fer un petó al front i després en Jeremy m’agafà la mà i em portà fins al taxi. Vaig asseure’m al costat de la finestra i no vaig deixar de fer adéu amb la mà fins que vam creuar el carrer principal. La Kim va moure’s al meu costat, buscant alguna cosa a la bossa. M’allargà un mocador de paper i em féu somriure.

—Sabia que els necessitaries —justificà, somrient.

L’Ari sorgí de dins la jaqueta de la noia, i badallà amplament abans d’abandonar l’amagatall i arraulir-se a la meva falda disposada a dormir.

—És tan petitona que si s’està quieta la podrem fer entrar a l’avió sense que se n’adonin —murmurà en to conspirador la Kim.

—De debò pretens que suporti travessar tot un oceà sense sortir de sota la teva jaqueta?! —vaig exclamar, espantada.

En Jeremy tombà el cap i m’oferí un somriure murri.

—No, dins l’avió podrà passejar-se tant com vulgui —respongué.

—Com?

Els dos germans es van mirar, somrients.

—Has viatjat mai en jet privat?