Hekate

Sóc el record, la flama vivent d’una història vigent. Jo moriré però el que he viscut mai ho farà. Les meves victòries i les meves derrotes es mantindran eternes al pas del temps. Les primeres seran l’orgull dels qui les contin, les segones la creu de qui les pateixi.

En Jeremy estava esgotat del llarg viatge des d’Argentina i jo de no haver dormit en tota la nit. Ell es volia quedar despert per estar amb mi però vaig ser jo la primera en quedar-me completament adormida al sofà de la saleta, al seu costat. El meu únic consol va ser que vaig veure per primera vegada el seu somriure sincer i afable.

Quan em vaig despertar era dins del llit, a la meva habitació. En obrir els ulls, encara enmig la tela embriagadora del son, vaig creure que tot havia estat un deliciós somni. Feia temps que no dormia tan bé, que no somiava amb crits, llàgrimes, sanglots i mirades glaçades. Eren les cinc de la tarda quan vaig baixar a la saleta altre cop. En Jeremy dormia, i la Kim seia davant del foc llegint, enmig de la pila de coixins de colors. Plovia a bots i barrals i els finestrals eren xops. Vaig seure al sofà, davant la Kim, que va aixecar la vista del seu llibre de tapes blavoses.

—Bon dia dormilega! Saps que ja ha tornat en Jeremy? —digué, deixant el llibre al seu costat.

—Sí, ho sé —vaig sospirar. La Kim va arrufar les celles, estranyada.

—Què m’amagues?

—Res —vaig dir, tan ràpidament que era evident que li amagava alguna cosa.

La Kim va pujar al sofà mirant-me fixament.

—Jo…

—Tu…

De sobte se li il·luminà el rostre i començà a picar de mans entusiasmada.

—De debò!

—No ho sé, jo no t’he dit res…

La Kim esclatà a riure i m’abraçà.

—Kim, m’estàs… ofegant —vaig balbucejar. Em va deixar anar, somrient.

—Què podem fer per celebrar-ho?

—Celebrar-ho? No celebrarem res.

—Oh, ets tan avorrida, Katye —protestà.

—Només estic mandrosa. No he dormit gaire saps…

Somrigué.

—Quan vegis en Jeremy, vull que li preguntis una cosa.

—Què?

—Pregunta-li quin és l’origen del teu nom. Aquest migdia, mentre tu dormies, he rebut una carta de l’àvia Evelyn. Li vaig parlar de tu per telèfon i em va penjar quan va saber el teu nom, volia buscar una cosa. Quan la va haver trobat, em va enviar la carta explicant-m’ho, però vull que t’ho digui en Jeremy, li encanten aquestes coses.

—Entesos.

La mare em va cridar des del llindar de la porta. La Julie necessitava ajuda. Vaig deixar a la Kim al menjador i vaig anar a la cuina per ajudar-la. Estava preparant pastís de pastanaga i necessitava motlles, per què els tenia tots bruts. Vaig anar al rebost a buscar-ne.

Vaig prémer l’interruptor però no hi havia llum. Contrariada, vaig encendre el d’emergència i vaig anar fins al prestatge dels estris de cuina. Els motlles eren a dalt de tot. Vaig allargar els braços per agafar-los quan una esgarrifança em va recórrer l’esquena. Vaig tombar-me de seguida i els motllos van caure tots a terra.

—Senyora Salzburg! M’ha espantat! —vaig fer, esbufegant.

L’Andrea estava asseguda en una cadira al fons de l’habitació.

—Hola Katye —digué. El seu to no sonava gens amistós—. Volia parlar-te dels teus nous amics.

—Què?

Es redreçà molt més ràpid del que creia possible i s’acostà tant a mi que els seus cabells de color platí em feien pessigolles a les galtes.

—Els Doots. Hi ha moltes coses que no t’han explicat, no és cert?

—No sé de què parla, senyora Salzburg, jo…

—No et moguis! Saps molt bé de què parlo. No entenc com pots confiar tan cegament, com pots ser tan estúpida de creure-te-les. Fins i tot t’has permès enamorar-te del noi.

—Senyora Salzburg —vaig cridar, enfadada—. Faci el favor de no posar-se on no la demanen!

—Pots molt bé ser qui ets, Katye Bennington, però per mi no deixes de ser una nena, una nena amb moltes preguntes, un ésser vulnerable que s’aferra al primer somriure amable que li ofereixen.

—No sé què pretén, però ja n’hi ha prou d’insultar-me —vaig esclatar. La dona m’ignorava.

—No et deixis guiar per qui no et convé. Et decebran, et faran mal i llavors vindràs a nosaltres.

—«Nosaltres?». Qui són «nosaltres»? No sé què s’empatolla, però no té cap dret de ficar-se en la meva vida.

—La teva vida? Com si fos tan senzill. No és la teva vida, és el nostre problema.

La porta es va obrir amb un cop sec. La Kim va aparèixer al llindar va prémer l’interruptor, il·luminant l’habitació.

—Ha estat una bonica metàfora de les nostres diferències, Armas. Jo la foscor i tu la llum, quina ironia —rigué en to lúgubre l’Andrea.

La Kim ens mirà a les dues, primer a mi, després a ella, a mi amb preocupació, a ella amb ràbia.

—Katye, estàs bé? —preguntà. Vaig assentir.

—Andrea Abjad —digué, amb una veu serena i calmada—. No et permetré que et passis ni un pèl.

—No em pots fer res, renegada! Ho hauries de saber, tants anys després.

—No parlis així davant seu!

—Jo no li haig d’amagar res.

—No li estem amagant res! —es dirigí a mi—. Katye, sisplau, ves-te’n a la biblioteca.

—Kim, jo…

—Sisplau.

Vaig sortir. El seu to no admetia discussió. A fora em vaig adonar del que l’espant m’havia fet obviar. Les energies de l’altra vegada, fora del concert, les mateixes energies latents, les sentia igual, potents, vives, diferents entre elles.

* * *

La Kim no en volia parlar. Va dir-me que l’Andrea tenia afició en provocar a la gent i que només volia incitar-la a ella a una discussió. L’eterna enemistat familiar, pel que es veia. Jo no podia deixar de pensar en el que m’havia dit, i com m’ho havia dit.

—No t’hi capfiquis —em demanà, mirant al jardí de davant des de la finestra de la biblioteca.

Vaig sospirar. En Jeremy picà a la porta oberta.

—Hola —digué—. La Suzanne m’ha dit que éreu aquí.

—Hola —digué la Kim.

Vaig somriure quan s’acostà per besar-me.

—L’Andrea t’ha espantat? —preguntà, asseient-se al meu costat.

—Com ho saps? —vam fer la Kim i jo a la vegada. En Jeremy va somriure.

—Aquest matí era a l’aeroport. M’ha vist tornar. He suposat que en faria alguna.

—Doncs m’ho podries haver dit —el renyà carinyosament la Kim—. M’hauria estalviat l’ensurt… i la Katye igual. En fi, me’n vaig a fer alguna cosa molt important en algun lloc molt important mentre vosaltres parleu, eh?

—Kim, això havia de ser subtil?

—Ha estat subtil, no t’enganyis Ilya.

Va desaparèixer tancant la porta darrere seu. Vaig mirar interrogativament en Jeremy.

—Ilya? —assentí.

—Jeremy Ilya Doots.

—Pel teu pare?

—No, per la meva padrina, la Sylvie.

—La matriarca —em mirà sorprès—. M’ho va dir la Kim.

—Doncs sí. La Sylvie bateja a tots els nounats de la família.

—A tots? —vaig creuar les cames, amb el cap recolzat al sofà—. Com es diu la Kim?

—Kimberley Melissa Doots.

—I quin criteri segueix la Sylvie? —vaig inquirir.

—Tots els noms tenen un significat —explicà—. Ilya significa instrument. Ve del rus Elijah. Melissa és com s’anomenaven les sacerdotesses gregues. Recorda a la mel, dolça com la mel, treballadora com les abelles que la fabriquen.

—La Kim m’ha dit que et pregunti si saps d’on ve el meu nom —se li il·luminà la mirada.

—Sí. És una història grega però que barreja moltes cultures, realitat i ficció.

—Explica-me-la —vaig demanar.

—Et dius Katherin, oi?

—Sí, Katherin Irina Bennington.

—Tothom creu que el teu nom prové de Katharos, puresa. Però Katharos va derivar a Katherine. D’altra banda, jo sempre he pensat que el rus Ekaterina, Katherin, té una història molt més profunda i fascinant: la història d’Hekate, la deessa grega de la bruixeria i el món sobrenatural, la deessa dels fantasmes.

Em mirava d’una manera estranya, barreja d’orgull i consideració.

—Deessa dels fantasmes? Què passa, veia visions?

Va riure.

—El que passa és que Hekate estava relacionada amb el món de les ombres, amb els fantasmes i els esperits. Era representada per tres cossos units, que a la seva vegada representaven la lluna nova, la mitja lluna i la lluna plena. Si li deien deessa lunar era perquè la titànide Febe, la lluna, era la seva àvia i Astèria, la de les estrelles, la seva mare. Deien que Hekate era la reencarnació de Febe, ja que per la seva ascendència era una deessa preciosa i brillant, lluminosa, sempre acompanyada per un dels seus símbols, les torxes. De nit vagava pels camins il·luminant la nit amb la seva imatge i els seus focs i les nits de lluna nova visitava els cementiris, ja que era la deessa guardiana de les portes del món dels esperits, la convidada del déu Hades als inferns.

Va fer una pausa per prendre aire. Jo me’l mirava atenta, escoltant.

—Hekate va ser l’única titànide que Zeus no va castigar. Quan els olímpics van arribar al «poder», diguéssim, i Zeus va empresonar tots els titans, va permetre només a ella conservar el seu poder, i a més el va incrementar. Li va concedir el poder de donar als humans tot allò que desitgessin i li va atorgar poders per mar, cel i terra, com cap déu abans ni després. Recordes el mite de Persèfone?

—Esclar.

—Doncs Hekate era l’acompanyant de Demèter, la seva mare, les nits en que la buscava sense parar per tots els racons de la terra. I quan Persèfone vivia als inferns amb Hades, Hekate n’era la confident. Com a deessa del més enllà, les ombres i els fantasmes, va ser relacionada amb Circe i Medea, en algunes llegendes com a mare de la primera. Era la reina de la nit, la qui va inventar la màgia negra, el símbol i emblema de les bruixes i els mags. Se l’anomenava «la qui guarda els camins que es creuen», al·ludint les portes del món dels esperits. Als encreuaments, que li eren consagrats, sobretot als camps, s’hi col·locaven estàtues seves amb les tres formes, i els viatgers hi dipositaven ofrenes. Com que se la representava amb tres caps, es deia que podia veure-hi en totes les direccions, també les del temps.

—El passat, el present i el futur…

—Exacte. També deien, de vegades, que es podia fer invisible. A més tenia el poder de veure en el món dels esperits, conjurar somnis, profecies i…

—Conjurar somnis? Visions?

En Jeremy alçà les celles.

—Doncs no hi havia pensat… Sí, suposo que sí.

—Continua, sisplau…

—Era considerada la protectora de les dones, tan de les viatgeres, a les quals protegia quan havien d’anar soles de nit, com a les que es posaven de part. Cuidava els fills durant el creixement, potser donant-los a ells l’instint maternal que mai podria donar a un nen seu.

—No va tenir descendència?

—No, Hekate era una deessa salvatge, amant de la seva pròpia independència i en contra dels llaços del matrimoni.

Vaig assentir. A fora havia començat a ploure. Vaig plegar les cames damunt el sofà i ell va somriure, acariciant-me els cabells.

—Vas néixer vint-i-quatre dies abans de la festa romana dedicada a la divinitat, el trenta de novembre.

—Sembles una enciclopèdia —vaig dir, somrient.

Tot i fer broma, la relació de la deessa que em donava nom amb el món sobrenatural, guardiana dels camins, de l’Infern i del món del més enllà, se’m quedà gravat en foc a la ment. Hekate era la descendent de Febe, la lluna. La lluna de les meves visions, la seva avantpassada, com… com la Irina.

Vam passar-nos la tarda a la biblioteca. Em va explicar com li havia anat el viatge a l’Argentina i jo a ell com havíem celebrat Halloween aquí. Em va dir que m’havia comprat un regal a Tucuman pel meu aniversari però que no me’l donaria fins el dia divuit. Li vaig parlar de la visió al cementiri i es va alegrar que l’hagués sabut controlar tan bé. La Kim va tornar de fer la cosa important al lloc important pocs minuts abans d’anar a sopar. Li vaig explicar el que m’havia dit en Jeremy del seu nom i el meu i es mostrà orgullosa d’ambdues coses. La mare em va dir que la senyora Salzburg havia anul·lat la reserva i que se n’havia anat de l’hostal deixant-se totes les seves pertinències aquí i prometent que tornaria a buscar-les.

Notava aires nous. Sentia que el meu món es regirava una miqueta i que poc a poc el canvi s’intensificaria. Ho podia percebre.