XL

Quan va sortir el sol, Arnulf va assistir a la missa de la catedral. No estava sol; de fet, la missa de matinada estava molt més concorreguda que habitualment perquè molta gent necessitava comunicar-se directament amb Déu després de les desgràcies del dia anterior.

Arnulf volia pregar a Déu per l’ànima de Donabella, i demanar consell al Senyor sobre què havia de fer amb la seva vida, que veia buida i sense cap mena de sentit. Va acabar la missa amb la mateixa sensació de vacuïtat que havia tingut al principi.

Arnulf va anar al Palau Bisbal i allà va encarregar a un diaca que anés amb un parell de novicis a casa de Donabella, on trobarien el seu cadàver, i que, en la mesura del possible, li donessin sepultura cristiana. El diaca va començar a posar-hi pegues, perquè realment amb tot el que estava passant no es podia accedir a la majoria dels cementiris parroquials, i prou feina tenia ell, però Arnulf no el va voler escoltar i li va demanar que sobretot tractessin la dona amb el màxim respecte, com si fos la seva mare. El diaca el va mirar amb estranyesa, però va obeir.

L’ardiaca no sabia què fer. Tenia molta feina, molta gent comptava amb ell, molta gent depenia d’ell, el primer, el seu amic i vescomte Udalard, però la mort de Donabella li havia robat l’ànima. Va seure en un banc apartat, dins del Palau Bisbal. No havia vessat ni una sola llàgrima des de la mort de la dona i ara tampoc no li sortia la pena. Sense Donabella, ell no era res. Un novici va interrompre els seus pensaments.

—Ardiaca! Ens han enviat avís que el vescomte us vol veure urgentment.

—Molt bé, que passi quan vulgui —va dir, distret.

El novici es va quedar desconcertat.

—No, no, que l’hauríeu d’anar a veure ara mateix. Que estarà a la barrera del Decumanus.

Arnulf es va aixecar i s’hi va dirigir lentament. Potser li calia distreure’s, però Donabella ocupava el seu pensament; Donabella rient, Donabella parlant, Donabella gemegant, Donabella morta, freda, a la sepultura…

—Ah, ets aquí, Arnulf, mira, et volia comentar… Quina cara més rara que fas, que et passa res? —va preguntar Udalard, estranyat de la cara de pal del seu amic.

—No, no et preocupis, estic cansat, simplement. Per a què em volies?

—Vull el teu consell. —Udalard el va agafar del braç i es van posar a caminar al costat de la barrera—. Com ja deus saber, tota la meva família i la família de Borrell han quedat aïllats en una de les torres de defensa.

—Doncs no en sabia res. Però ho saps del cert?

—Bé, si els haguessin capturat, a hores d’ara ja ens hauria arribat una petició de rescat.

—I si han mort? —va dir Arnulf amb la veu trencada.

Udalard va aturar el pas, es va girar i va mirar el seu amic. Realment no ho havia pensat, perquè no s’ho volia ni imaginar.

—No, no; alguna notícia ens hauria arribat, no poden haver mort. També ens haurien demanat diners per recuperar els cadàvers, no?

—Suposo que sí…

El vescomte estava una mica sorprès del laconisme del seu amic, que normalment era efusiu i entusiasta, i en canvi, ara, es veia apàtic i desinteressat. Devia ser el cansament. Eren dies molt durs que demanaven esforços extrems de tothom.

—Uc pensat que hi hauria d’anar a obtenir notícies i, si puc, rescatar-la.

—Només Riquilda? Salvar la teva esposa? Has dit rescatar-la, i no rescatar-los.

—Això he dit? No, no; volia dit a tots, rescatar-los a tots.

—Ja.

—I què et sembla? Què n’opines? Digues alguna cosa…

L’ardiaca i el vescomte es van aturar. Arnulf el va mirar durant una estona llarga i aleshores li va dir, amb un posat molt seriós:

—Mira, Udalard, has de ser sincer amb tu mateix. Per què vols fer una cosa tan arriscada, un rescat suïcida? Per quedar bé? Per pujar la moral dels barcelonins? Per reivindicar-te davant del teu sogre i mostrar-li que, malgrat la derrota d’ahir, pot confiar en tu? O perquè estàs enamorat amb bogeria, amb passió, de la teva dona, i se’t fa insuportable pensar que ella estigui en perill? Quan tinguis clara la resposta, m’avises i en parlem. I ara, em disculparàs…

Arnulf se’n va anar sense mirar el seu amic. Necessitava estar sol, perquè per primer cop havia notat que les llàgrimes li estaven a punt de borbollejar, i no volia testimonis.

Udalard es va quedar molt pensatiu. Qualsevol de les preguntes era pertinent i prou important per donar sentit a una incursió a la Barcelona ocupada. Però es va adonar que, realment, el que volia era que Riquilda el veiés com un home enamorat i decidit, més que cap altra cosa. Podria viure sense l’obediència dels barcelonins, podria viure sense l’honor de ser vescomte, però ara sabia que no podria viure sense l’estimació i el respecte de Riquilda. Havia d’anar a dir-l’hi, a rescatar-la.

A la tarda va avisar Arnulf i li va explicar la seva decisió. L’ardiaca, inexpressiu, li va contestar que li semblava molt bé i que ell també aniria a l’expedició de rescat, programada per al matí de l’endemà, i que no admetria un no com a resposta.

Aquell dia van començar a cremar moltes cases del sector ocupat. Segons podien observar des de les torres, els andalusins entraven sistemàticament a les cases, desallotjaven els ocupants i els agafaven presoners. Aleshores hi tornaven a entrar i prenien tot allò que els venia de gust. I sovint, després del saqueig, hi calaven foc, potser com a divertiment, potser per marcar territori o per indicar que en aquella casa ja no hi quedava res de valor.

Malgrat la destrucció, a Udalard no li va semblar un mal senyal per al comtat, perquè si els andalusins cremaven les cases de Barcelona volia dir que no tenien intenció de quedar-s’hi, i això era, en definitiva, una bona notícia.

No obstant això, per als barcelonins atrapats a la part ocupada, tot allò era un desastre i una tragèdia. Els andalusins trucaven a la porta de les cases. Si ningú no els obria, hi entraven a la força i escorcollaven l’habitatge. Quan trobaven algú l’enviaven al carrer, on un traductor i un escrivà n’anotaven el nom, el lloc on vivia i els noms dels parents, amics o senyors amb qui calia parlar perquè paguessin el rescat. Després, entre el fum dels incendis, els despatxaven cap a l’exterior de la ciutat, rodejats de guardes: vells, joves, dones, nens, lligats entre ells amb cordes, sense possessions, presoners i esclaus.

La casa d’Ursuli, on s’havia amagat Marcus, encara no havia estat escorcollada. De fet, els andalusins necessitaven més dies per controlar tots els habitants i edificis de la ciutat, entre altres coses perquè amb la calor tan intensa que feia i els centenars de cadàvers escampats pels carrers, bona part dels soldats van haver de dedicar el segon dia a treure els morts del mig amb carros, per tal que l’aire fos mínimament respirable.

Els cadàvers dels musulmans rebien un tracte especial, una tomba individual ben orientada cap a la Meca i totes les oracions que necessités la seva ànima, mentre que els morts comtals eren soterrats de qualsevol manera, en una fossa comuna, a prop de la porta de Mar.

A Gondemarus li va tocar ajudar en aquesta tasca tan trista. Tot l’assalt el va passar al soterrani de Regomir, amb Enego i Hamid, i no en van sortir fins que el soldat va decidir que era segur.

Fora del castell, l’estesa de cossos era terrible. Encara s’estava lluitant a prop de la barricada interior que partia Barcelona quan alguns dels guerrers victoriosos van començar a saquejar els cadavers. Els ferits comtals també eren espoliats i, si algun s’hi resistia, un cop de coltell al coll o al cor acabava amb el problema.

Gondemarus va caminar enmig d’un bassal de sang, apartant les mosques que havien aparegut a milers i que cobrien els cossos mutilats a terra. El noi es va sentir malament, culpable en certa manera de tota aquella matança. Com en un malson, va seguir Hamid, que buscava els seus companys de l’esquadró del comandant Bakr.

Poc després del migdia, Hamid, Enego i Gondemarus van sortir de Barcelona per la porta de Mar, mirant d’evitar trepitjar els cadàvers que la cobrien com una catifa de carn i sang. El curt camí fins al campament es va fer molt dur a Gondemarus. Hamid els havia dit que cap ni un dels saqalibes que els havien acompanyat pel túnel havia sobreviscut a la lluita. Gondemarus els tenia molt presents i, per a ell, eren la representació dels centenars de persones que havien mort aquell matí a Barcelona.

Quan van arribar al campament es van apropar a veure Youssef. L’home tenia molt mal aspecte, estava adormit, amb la pell grisa, i respirava amb dificultat, amb un soroll ronc i desagradable. Però no havia mort, i això els metges ja ho consideraven un èxit.

Finalment, van anar a seure i a menjar una mica. Els van donar unes farinetes amb panses i pinyons i una mica de pollastre que els soldats magribins de l’exèrcit preparaven molt sovint, i que agradava especialment a Gondemarus, encara que aquell dia no li va trobar cap gust. Després de la batalla, el noi sabia que el seu futur estava lligat als cordovesos. Barcelona no el podria acollir, perquè a dins ja no hi devia quedar ningú que el conegués i el volgués ajudar i, a més, si s’arribava a descobrir el seu paper en la invasió de la ciutat, la seva vida no valdria res.

A dins de Barcelona, el matí de dimecres 8, Udalard, Arnulf i quatre homes d’armes estaven preparats per fer la incursió. Arnulf havia renunciat al martell de guerra i havia agafat una espasa curta, mentre que els altres portaven coltells i espases llargues. Havien decidit que s’aproparien a la torre de defensa on eren les famílies avançant per l’interior de les cases i trepitjant el carrer tan poc com fos possible, per evitar ser detectats. No seria senzill; haurien d’estar molt amatents als moviments dels andalusins, que en aquells moments eren imprevisibles, perquè la fúria del saqueig no havia decaigut.

Inicialment, van foradar, procurant no fer soroll, la paret d’una casa inclosa en la zona ocupada pels cordovesos. A poc a poc, tots sis s’hi van introduir i van començar a avançar cap a la torre. A la primera casa no hi havia ningú i, amb precaució, van pujar fins al terrat per veure si per allà podien avançar. Quan hi van pujar, ajupits, van observar que en alguns terrats hi havia soldats andalusins, tot i que no vigilaven gaire perquè no esperaven cap atac per aquell costat. Algunes cases, poques, s’havien enfonsat amb els incendis i a causa de les pedres llançades per les màquines de guerra, però en general el camí pels terrats era relativament viable, sempre que fossin discrets.

El seu progrés era arriscat i molt lent. Però, amb paciència i molta cura, saltant d’un en un i arrossegant-se quan calia, van anar-se apropant a l’objectiu. Tres vegades van haver de baixar al carrer per travessar-lo; en la darrera ocasió, Udalard i Arnulf el van creuar corrent, però quan anava a travessar el primer home d’armes, va aparèixer una patrulla enemiga. El vescomte i l’ardiaca es van amagar bé, però els homes d’armes del seu grup van haver de fugir cap a l’interior de la casa propera i els soldats cordovesos hi van entrar a perseguir-los.

—Què fem? Els esperem, els ajudem, seguim…? —va preguntar Arnulf a l’interior de l’edifici on s’amagaven.

—Anem, no podem fer res per ells. Hem de seguir, ja som a prop.

—D’acord.

Finalment, van tenir a la vista la torre on residien les famílies dels nobles. Ara la qüestió era aconseguir advertir-los de la seva presencia, perquè els obrissin quan hi intentessin entrar.

Per una finestra, Udalard i Arnulf van veure Ramonet Borrell, desvagat, mirant cap al cel. Tots dos van començar a fer senyals amb la mà, fins que, amb un gest incrèdul, el nen els va aguaitar. En un moment, va aparèixer Riquilda, que va saludar els dos homes. Udalard li va fer el gest que estiguessin preparats per obrir la porta de la torre en el moment adequat.

—Vinga, anem! —va dir el vescomte.

Tots dos homes van baixar al carrer, van mirar a banda i banda, i quan els va semblar que no hi passava ningú van travessar fins a la porta de la torre, van picar amb la mà i la porta es va obrir immediatament, tot just perquè poguessin passar a dins. Riquilda es va abraçar molt fort a Udalard.

—Però què hi fas, aquí, boig! Estava molt preocupada per tu.

—Havia de venir a buscar-te, no et podia deixar aquí.

Geriberga, que també hi era present, no estava tan contenta.

—Això que has fet, fill meu, és una imprudència. Nosaltres estem bé, ningú no ens ha molestat i no hi ha cap motiu per patir. Però tu ets el vescomte i t’has exposat innecessàriament. Et quedaràs aquí o tornaràs al Castell Vell? Què vols fer?

Udalard va pensar que la capacitat de la seva mare d’espatllar un moment feliç era extraordinària.

—La meva intenció, mare, és rescatar-vos i portar-vos a una zona segura. No sabem quant de temps durarà l’ocupació, i aquesta torre no pot estar aïllada indefinidament. Com abans sortiu d’aquí, millor per a tots.

Geriberga va pensar-s’ho un moment i va contestar:

—Doncs mira, Udalard, amb mi no hi comptis, no em penso moure d’aquí. I si Aimeruda hi està d’acord, tampoc no es mourà l’hereu. Tu, Riquilda, òbviament pots fer el que vulguis.

Riquilda va pensar que Geriberga tenia raó, era millor quedar-se allà; però ara que tenia l’oportunitat d’estar amb Udalard, i després del risc que el seu home havia corregut, volia marxar amb ell. Van decidir que, després de descansar una estona, a prop del migdia, s’escaparien i que, finalment, només Riquilda els acompanyaria.

Mentrestant, Marcus esperava una oportunitat per sortir i canviar d’amagatall. Li feia molt mal la cara per culpa dels cops que havia rebut en la lluita amb Donabella, però tot i així volia marxar d’aquella casa. Havia vist com els andalusins treien la gent dels seus habitatges per esclavitzar-la, i era una qüestió d’hores que arribessin a aquell edifici. Si els homes d’Almansur el detenien i el reconeixien, la seva vida no valdria res. Era molt arriscat canviar de casa, trobar una que els soldats ja haguessin escorcollat i quedar-se allà confiant que no hi tornessin mai més. A més, no tenia menjar ni aigua i no sabia quant de temps hauria d’estar-s’hi amagat, però lliurar-se als andalusins li semblava encara una idea pitjor.

El monjo estava mirant per la finestra, avorrit, quan va veure una cosa que el va deixar estupefacte. A la torre que tenia pràcticament al davant hi havia gent, però no eren persones qualssevol. Des de la finestra va reconèixer Riquilda, la vescomtessa. La dona seria un ostatge de primer nivell! Va pensar si seria suficient per fer-se perdonar davant dels andalusins, i en va tenir dubtes. Va continuar mirant per la finestra i aquest cop va descobrir el mateix vescomte Udalard. Udalard i Riquilda, la parella vescomtal, aquell sí que seria un intercanvi avantatjós. Si els lliurava, podria negociar com a mínim el perdó, i potser fins i tot la llibertat. Va decidir-se.

Sense dir adéu als amfitrions, va sortir al carrer i es va dirigir a pas ferm cap a un dels escribes que estaven anotant el nom dels captius, al costat d’un traductor, asseguts tots dos en una taula enmig del carrer. Hi havia una cua de quatre persones, barcelonins que havien estat capturats, esperant, i dos soldats amb llances que, teòricament, vigilaven.

—Parles vulgar?

L’aparició sobtada d’un monjo amb la cara inflada i nafrada que es dirigia directament als homes de la taula no va semblar sorprendre’ls gaire. L’escriba tenia un pergamí i escrivia amb la lletra tan estranya que feien servir al Califat, mentre l’home del costat, que Marcus esperava que fos el traductor, s’ho mirava avorrit.

—Sí, has d’esperar que et toqui, ara no podem estar per tu.

—No ho entens, he de parlar amb Almansur.

—Tu i tothom, a la cua… —va dir el traductor mostrant-li el camí amb el dit.

—Mira, tinc una informació que valdrà més que tot el botí junt que s’ha aconseguit fins ara. Només digues a Bakr que Marcus ha de parlar amb Almansur.

El traductor ho va explicar en andalusi a l’escriba, i l’home es va mirar Marcus amb cara d’incredulitat. El musulmà va fer venir un soldat i li va dir unes paraules; el soldat va marxar.

—Espera’t aquí, i ja et direm alguna cosa.

Marcus va esperar, impacient. No sabia si la jugada li sortiria bé. Potser podria dir que havia seguit Udalard per lliurar-lo i per això havia escapat.

Almansur estava a punt d’arribar. Dos dies després de l’entrada de les tropes a la ciutat, i un cop els seus soldats havien acabat amb la resistència, havia decidit visitar Barcelona. Era bo per a la moral, i la seva intenció era arribar a la ciutat amb tota la pompa, un gest que agradaria especialment a aquells que tant havien lluitat per aconseguir emparar-se de la ciutat coronada. Per això es va fer acompanyar per molts dels que havien participat en la victòria. Amb ell, entraven els comandants de les màquines de guerra, els pocs supervivents que havien participat en tots dos assalts, el comandant dels saqalibes, que tantes vides havien donat per aconseguir Barcelona, i, naturalment, el comandant Bakr, amb Hamid i Gondemarus, a qui, per a l’ocasió, havien vestit amb una gel·laba verdosa, la millor roba que el noi havia tingut en la vida.

L’entrada d’Almansur va ser solemne i alegre. Uns soldats tocaven timbals i feien sonar trompetes, i altres ballaven acompanyats de panderetes, sonalls i castanyoles. Almansur, a dalt d’un cavall molt mansoi, somreia i saludava. Quan va travessar la porta de Mar, va descavalcar. El principal comandant de les tropes ocupants li va oferir pa i sal i, després, una branca d’olivera com a símbol de la victòria.

Almansur i el seu seguici van començar a desfilar pels carrers. L’hàgib s’aturava a parlar amb els soldats, escoltava les explicacions dels comandants i, en general, no deia gaire cosa.

Poca estona després d’entrar, van arribar a un descampat on havien parat una taula amb infusions, sucs de fruita i alguns dàtils i avellanes portats directament d’Al-Àndalus. Allí va ser arrossegat Marcus de males maneres, davant la presència d’Almansur i de Bakr, tal com, en definitiva, havia demanat.

El monjo, ara que tenia al davant el general i el comandant, no es va sentir tan segur de sortir-se’n bé com ho havia estat feia una estona, quan havia descobert els vescomtes.

—Veig, monjo, que l’entrada a Barcelona t’ha resultat dolorosa —li va dir Almansur com a salutació, assenyalant la cara tumefacta que lluïa Marcus—. Bé, m’han dit que tenies una informació important per a mi.

Marcus anava a parlar quan Almansur va aixecar la mà perquè s’aturés. El general va agafar un got de vidre amb suc de fruites i en va beure un glop. Després, un ajudant li va passar un mocador de lli, amb el qual es va eixugar delicadament els llavis. Després de plegar amb cura el mocador i de tornar-lo a l’ajudant, Almansur va fer un gest displicent indicant a Marcus que ja podia parlar.

—Gran Almansur, en primer lloc felicitar-vos per…

—Ves al gra, no esgotis abans d’hora la meva paciència, que amb tu ja està més que exhaurida, per cert.

Marcus es va empassar la saliva i va continuar:

—Sé on podeu capturar el vescomte Udalard i la seva muller, hàgib.

—I aquesta era la informació tan important? Que poc valores la teva vida, monjo. Jo també sé on el puc capturar: allà, a l’altra banda de Barcelona.

—No es així, senyor. Udalard és aquí, a prop, en aquest costat, amagat amb la seva dona.

—Ah, això sona molt més interessant. Apropa’t, monjo, i seu al meu costat mentre m’ho expliques.

Marcus va donar la volta a la taula de les viandes i els dos guàrdies van apropar dues cadires perquè Almansur i el frare poguessin seure. Des d’aquell costat de la taula, el monjo tenia una bona perspectiva de l’entrada de la torre on estaven amagats els vescomtes. Com que tenia una certa ànima teatral, va pensar que per revelar l’indret s’aixecaria de la cadira i assenyalaria dramàticament cap a la torre. Però tot just acabava de seure, va observar, amb sorpresa, que la porta de la torre s’obria, i que en sortien tres figures, dos homes i una dona, que començaven a marxar en direcció contrària d’on ells eren.

—General, aquells d’allà, mireu-los, aquells que surten de la torre, si no vaig errat, són ells, Udalard i la seva esposa Riquilda! —va dir Marcus, apuntant-los amb el dit amb més ansietat que drama.

Almansur va mirar cap a on indicava Marcus i va veure aquelles tres persones, que podien ser qualssevol, que se n’anaven cap a la part que encara controlaven els barcelonins.

—Molt bé, et faré cas, per ara… Deteniu aquella gent!

Uns soldats van sortir corrents en direcció a les figures que s’allunyaven. Els vescomtes havien decidit sortir de la torre precisament perquè havien vist la concentració de gent que envoltava Almansur. Segur que molts formaven part d’aquells que vigilaven la barrera que tallava en dos Barcelona i, per tant, aquell era un bon moment per burlar la vigilància. Per això havien decidit aprofitar el que pensaven que era una bona oportunitat.

Els soldats van començar a córrer darrere d’ells, i Udalard, veient que no tenien gaire marge per escapar, va voler vetllar primer de tot per la seguretat de la seva dona.

—Riquilda, torna a la torre, tens temps encara! Tu i jo ens separem! —va cridar Udalard a Arnulf.

La vescomtessa hauria volgut seguir el seu marit, però va entendre que no era el moment de discutir res. Va girar cua i va tornar a entrar a la torre. Arnulf va córrer cap a una cantonada, es va treure la roba de sac que duia a sobre, amb la qual havia pretès passar sense ser reconegut, i va córrer a amagar-se en una casa en ruïnes que donava al descampat on era Almansur. No el van veure. En canvi, Udalard no va tenir tanta sort. Va arrencar a córrer, però es va veure tancat en un racó, rodejat de guerrers enemics. Havia tret l’espasa, però va entendre que donaria la vida per no res i la va llençar a terra. Els soldats el van agafar i el van dur en presència d’Almansur.

Arnulf va veure tota l’escena. La captura del vescomte era un gran desastre. Almansur no el deixaria anar fàcilment i el rescat seria desorbitat. Amb Borrell encara sense força i Geribert desaparegut, Udalard trigaria molts mesos, i fins i tot anys, a aconseguir la llibertat. L’ardiaca no es va permetre deixar anar uns quants renecs, però gairebé. Era allà, amagat, l’endemà d’enterrar la que sens dubte era la seva dona, i amb el seu millor amic empresonat. A Arnulf li va venir al cap la conversa que no feia tant havia tingut amb Riquilda a l’església de Sant Miquel. Ell li havia promès que mai no deixaria sol Udalard. Ara, després de la mort de Donabella, Arnulf tampoc no tenia cap al·licient per quedar-se a Barcelona.

I ho va veure clar: acompanyaria Udalard en el captiveri, perquè ho havia promès i perquè s’ho devia a si mateix. Va incorporar-se i va començar a dirigir-se cap al lloc on Almansur interrogava Udalard, davant d’una taula parada amb menjar. Segons s’hi va anar apropant, es va començar a fixar en la persona que hi havia al costat del general cordovès. Era un monjo amb la cara masegada per un cop; tenia aquella mirada fugissera que tant el repel·lia. Era Marcus. El maleït frare sí que era a Barcelona, i, per tant, havia tingut l’oportunitat i un motiu per matar Donabella.

L’ardiaca va continuar apropant-se, ja amb el convenciment que aquell malparit era l’assassí de la seva dona. El mataria. Segons caminava, sense que ningú no el reconegués, va començar a pensar si estava tan segur que Marcus havia matat Donabella. Tot apuntava a ell. Tanmateix, si l’havia matat era també el lladre de l’arqueta, i per l’aspecte que mostrava Marcus no semblava que estigués en un gran moment de prosperitat. No podia ser que tingués una arqueta plena de tresors i anés d’aquella manera.

L’únic que, inicialment, va reconèixer Arnulf va ser Gondemarus, que era just al darrere d’Almansur i de Marcus. El noi va sentir una onada d’afecte per l’ardiaca, ja que va entendre que era una persona que el podia redimir de tots els seus pecats, si és que era culpable de la caiguda de Barcelona. Li va sortir del fons de l’ànima un crit de reconeixement:

—Arnulf! —Gondemarus es va disposar a arrencar a córrer per abraçar-lo.

Marcus va sentir el nom d’Arnulf i es va estremir. Amb aquest sí que no hi comptava. L’antic mestrescola tenia al costat Gondemarus, que corria cap a l’ardiaca. El monjo va sentir l’impuls d’aturar-lo, i va estirar la mà per agafar la gel·laba del noi. Però Gondemarus ja corria, i es va desempallegar de Marcus amb una forta estrebada que va fer que quedessin al descobert la cadena amb els crucifixos d’or i els anells.

Tothom ho va veure i tothom va pensar que aquelles joies no durarien gaire en possessió del presoner, d’aquell frare que era al costat de l’hàgib. Per a Arnulf, en canvi, aquelles joies van ser la confirmació que aquell fill de puta era l’assassí de Donabella.

En un tres i no res, Arnulf va treure el coltell que duia entre la roba i va traspassar Marcus de banda a banda, i, fins i tot, amb totes dues mans va aixecar el coltell i va fer que els peus del frare deixessin de tocar a terra. Amb el monjo penjant de la fulla d’acer, Arnulf el va mirar de fit a fit i li va dir:

—Espero que et podreixis a l’infern.

I Marcus va morir en silenci i amb els ulls ben oberts.

La mort de Marcus va impressionar tothom. Arnulf no va fer cap gest per recuperar l’espasa curta que traspassava el monjo; va deixar caure el cos i, aixecant les mans, es va agenollar en senyal de rendició.

—Caram amb els vostres imams! Tenen una manera molt directa de solucionar les diferències, pel que veig. —Almansur gairebé s’havia divertit amb el que acabava de veure—. M’has estalviat una feina, frare, perquè tu també ets frare, oi? A aquest personatge també estava jo temptat de despatxar-lo. Qui ets?

—Soc Arnulf, l’ardiaca de la catedral de Barcelona.

—Renoi, quin dia! Si m’espero una mica més encara capturarem el rei dels francs!

L’acudit va fer riure, potser més del que es mereixia, tots els servidors d’Almansur.

—Ja en tenim prou per avui. Porteu aquests dos presoners amb els altres, però vigileu-los bé, que només amb aquest parell ja hem fet el botí que volíem per a tota la campanya. Tornem a casa!