XXIII

—Em cago en Judes, abat! Ets un tros de mula, un cabut, un superb, un… un… —Al comte Borrell la indignació li feia perdre la capacitat de trobar adjectius que definissin la personalitat de l’abat Joan de Sant Cugat d’Octavià.

Ja podia renegar tant corn volgués, que el comte no el faria canviar de parer, d’això, l’abat n’estava ben segur. Si abandonava el monestir i el deixava obert al saqueig, no hi hauria cap possibilitat de conservar el tresor ni els magatzems ni les collites ni, el que era més important de tot, el prestigi aconseguit pel monestir en les darreres dècades sota la seva mà de ferro. No, l’exèrcit comtal havia de defensar el monestir i plantejar la batalla abans que els sarraïns arribessin i no després, tal com volia el comte.

Des de la darrera reunió amb Borrell, Dom Joan havia tingut temps de meditar i de sospesar les notícies ben alarmants que arribaven des del sud. Així com al principi havia estat força escèptic respecte a la intenció dels andalusins d’atacar el territori, ara començava a veure clar que aquella expedició d’Almansur no era com les altres, que els dos atacs anteriors podien ser només una preparació del que ara estava a punt d’abatre’s sobre els comtats. Sant Cugat d’Octavià, sens dubte, estava en perill, tota l’obra de la seva vida se’n podia anar en orris per culpa de l’ambició d’aquell cabdill andalusi.

—Ja t’ho he explicat, Joan; un dels meus cavallers ha trobat un lloc perfecte per a la batalla, més amunt de Paulinum, un indret on podem parar una emboscada als sarraïns. Ells són molts més que nosaltres i no tenim cap altre remei que lluitar-hi en un indret on els nostres avantatges prevalguin sobre el seu nombre. Els nostres cavallers són més forts i més feixucs que els seus. Què vol dir això, eh? A veure si ho saps…

L’abat no estava gaire convençut de posar-se en aquesta mena de discussions, però va pensar que era millor que donés una mica més d’aire al comte, a veure si li passava aquella enrabiada.

—No, no sé què vol dir això, comte.

—Doncs que els nostres cavallers han de fer un front més estret, que no pugui ser rodejat pels flancs i així fer prevaldré la seva superioritat. Si un cavaller dels comtats cavalca contra una formació andalusina en camp obert, ells poden eludir el xoc, simplement perquè corren més, i aprofitar la seva velocitat i quantitat de genets per afeblir-nos de mica en mica. En canvi, si són ells els que han d’atacar-nos i tenim els costats coberts, aleshores nosaltres som molt més poderosos. Per això necessitem escollir amb cura el camp de batalla, no ho veus?

L’abat es va aturar. Tots dos anaven caminant per l’hortus medicinalis del monestir, i l’olor de les herbes aromàtiques que hi creixien feia especialment agradable el passeig. Hi havia un parell de frares llecs treballant a l’hort i uns quants esclaus o serfs construïen en un dels costats una edificació que, amb el temps, acolliria nous monjos disposats a engrandir el poder de Sant Cugat.

—Tot això que em dieu em sembla molt bé, jo no hi entenc, però una cosa és que els vostres cavallers hagin trobat un lloc adient per a una batalla prop de Paulinum i una altra que Almansur i el seu exèrcit estiguin disposats a desplaçar-se fins allà per lluitar amb els nostres. No obstant això, si ho fan, si es dirigeixen a la vostra emboscada, el camí més lògic és per enmig de les terres de Sant Cugat, cosa inacceptable de totes totes. M’estranyaria molt que no hi hagués a poca distància d’aquí, abans d’arribar al monestir, un lloc igualment adient per plantejar la batalla amb avantatges, tal com desitgeu.

—Això és més fàcil de dir que de fer. Primer cal trobar l’indret; un cop l’haguem trobat, s’han d’enviar missatges a tots els castlans i senyors perquè portin les mainades al nou lloc de reunió, quan ja s’estan dirigint cap a Paulinum, i, a més, no sabem si l’exèrcit sarraí arribarà abans i ens agafarà amb els pixats al ventre.

—Comte, sempre heu tingut una llengua massa viva per al meu gust! —L’abat va seure en un muret de l’hort i va convidar Borrell a seure al seu costat—. Deixeu que us faci una proposta: fins ara el nostre pacte se centrava en el fet que jo us prestava els queviures dels nostres magatzems i uns quants homes d’armes a canvi d’un parell d’alous, oi?

—Sí, així havíem quedat…

—Doncs bé, si la batalla la plantegeu en algun lloc al sud de Sant Cugat, jo us enviaré tots els homes d’armes i els pauperes que pugui, i els alimentaré, i dels dos alous que m’heu de lliurar, vós en podreu escollir un. Què us sembla?

Borrell no ho va mostrar, perquè la política no permetia fer aquesta mena d’efusions, i menys en una negociació, però en aquell moment hauria saltat d’alegria. Disposar dels homes d’armes i dels pauperes del monestir era molt important; potser eren centenars d’homes armats que li vindrien molt bé. El problema de canviar les ordres i enviar ara tot l’exèrcit que ja havia convocat en un nou lloc de reunió no era menor, però la seva experiència pel que feia a la velocitat en què es movien els exèrcits li feia pensar que, encara que la cosa aniria molt justa, tindria temps de desplaçar les seves forces abans que els sarraïns arribessin a Sant Cugat. Tot i així, no podia cedir del tot, per principis, i menys amb l’abat Joan.

—Mmm, abat… No sé què dir-te… Home, si a més d’alimentar i armar els teus homes, ho fessis amb la meitat dels que jo porti, potser sí…

—Alimentaré una desena part i gràcies.

—Una quarta part i els dos alous els escullo jo.

—Fet.

—Fet.

El comte i l’abat van cridar els seus ajudants respectius per impartir-los ordres. Borrell havia d’enviar missatgers a tots els seus homes perquè canviessin les ordres de marxa i anessin a reunir-se a Sant Cugat. Per a alguns seria molt senzill, perquè eren a prop i rebrien aviat les instruccions; però molts altres no en sabrien res, dels canvis, fins que no entressin a Paulinum, i això endarreriria la seva arribada al nou indret. Per la seva banda, l’abat Joan va parlar amb un dels seus frares perquè comencés a convocar tots els homes d’armes i els pauperes al monestir. De fet, no pensava endur-se’ls tots: a finals de juny els conreus estaven en un moment clau i no es podien deixar de banda. I si s’havien de fer feines al camp, els homes d’armes del monestir eren del tot necessaris, perquè ell dubtava que, sense mà dura, els pagesos fessin bé la seva feina. Tot i així, uns quants centenars d’homes d’armes i de pauperes estarien preparats per a la batalla amb els andalusins, cosa que a l’abat ja li semblava suficient.

—Borrell, he d’anar a missa i a complir altres obligacions religioses. M’hi acompanyeu? —va dir Dom Joan mentre s’aixecava.

—Ja em perdonareu, tu i Déu, però ara tinc molta feina. Si hem de lliurar la gran batalla tan a prop de Barcelona, trobo que la ciutat està massa desguarnida de soldats; hauré de fer una altra crida per reforçar les defenses, perquè si els andalusins escapen o guanyen, potser voldran atacar Barcelona. Ah, i abans que marxis, m’has d’enviar algun dels teus homes que conegui aquestes terres perquè m’ajudi a localitzar el millor camp de batalla. I ho hauríem de fer ràpidament, no podem perdre el temps.

—Molt bé, faré que el meu home d’armes, Radulf, parli amb qui vós digueu.

—Que parli amb Witardus, que acaba d’arribar de Paulinum.

A Witardus la notícia del canvi de plans el va enrabiar. Tanta feina feta, tanta cura buscant un lloc adient per a la batalla, per a res. Canviar els plans de concentració de les tropes era molt complicat, però això no semblava preocupar excessivament el comte Borrell. Witardus va recordar el que sempre li deia el seu pare, quan enyorava l’habilitat guerrera del comte Sunyer, el pare de Borrell, i com deia que el primogènit del comte, Ermengol, el germà gran de Borrell, hauria estat molt millor comte que Borrell II si no hagués mort quan combatia el malparit del comte de Cerdanya, Miró Bonfill. Borrell sempre pactava, sempre mirava d’arribar a un acord, sempre cedia per guanyar. Però ara no era el moment de negociar, pensava Witardus, sinó de preparar-se el millor possible per destrossar el gos rabiós d’Almansur. Borrell havia pactat amb l’abat per aconseguir un tracte més bo, però ves a saber si de tot plegat no en sortirien ben escaldats, comte, abat, cavallers, monjos, homes d’armes i pauperes, sense distinció de rang o poder.

Radulf va resultar ser un home poc parlador, una mica taciturn fins i tot. A Witardus la tercera cosa que més li agradava a la vida, després de guerrejar i fornicar, era parlar, i la boca tancada del seu company d’exploració li va abaixar encara més els ànims.

Van anar al pas amb els cavalls vorejant la serra de Serola. Un cop ultrapassada, el terreny s’obria en un gran pla, cosa que no era gens semblant al que estava buscant Witardus, però després de dues o tres hores d’avançar van arribar a un lloc que, més malament que bé, podia servir per als interessos comtals. No era tan bo com Matabous, però s’hi assemblava.

El pla s’estrenyia en una zona on hi havia un turonet cap a l’oest i un bosc, no gaire dens, a l’oest. A Witardus no li agradava que el bosc fos més aviat petit i, a més, passades unes canes, hi havia un parell de corriols que podien permetre la incursió de l’enemic. I, d’altra banda, el turonet era molt escarpat, tant que si s’hi apostaven arquers tindrien problemes per mantenir l’equilibri mentre disparaven les fletxes. D’altra banda, però, tenia aquell gran pla al darrere, que permetria apostar les reserves i podia convertir-se en una via d’escapada cap a Sant Cugat. No li acabava de fer el pes, però no hi havia res més.

Witardus va demanar a Radulf com es deia el lloc i l’home d’armes va pronunciar una sola paraula:

—Rovirans.

Doncs bé, acabaven de canviar Matabous per Rovirans. Ara a veure com s’ho manegaven per arribar-hi a temps i, sobretot, per guanyar la gran batalla que els esperava.