XXXIV

Al matí del segon dia de setge, els vigies van advertir que els sarraïns havien començat a treure dels carros unes fustes gruixudes que estaven muntant molt ràpidament. Almansur i els seus s’havien empescat un sorprenent sistema per construir en un sol dia màquines d’assalt, sense necessitat de portar-les muntades des de Còrdova o començar de zero al costat de la ciutat assetjada. Eren sis màquines, quatre de grosses i dues de més petites. Les quatre grosses eren almanjanecs, una mena de monstres que llançaven pedres enormes Tenien dos defectes: d’una banda, s’havien d’apropar molt a les muralles per ser efectives, i, de l’altra, la pedra sortia en una trajectòria baixa i força recta, que feia que aquestes armes només servissin per atacar les muralles, però no pas per a l’interior de la ciutat. Les altres dues màquines, més petites, eren fonèvols. De fet, s’assemblaven força als almanjanecs, però eren més lleugeres i més gràcils, i l’arc que feia la fona era molt més alt. Encara que només podien llançar pedres relativament petites, les enviaven força lluny i amb una gran elevació, cosa que feia que els projectils caiguessin dins de la ciutat.

La construcció de les màquines de guerra va minar la moral dels defensors. Fins llavors, hi havia hagut molts barcelonins i refugiats que havien esperat que els andalusins només fessin una demostració de força davant de les muralles i marxessin poc després a saquejar objectius més fàcils. Però el muntatge d’aquelles màquines de guerra implicava una voluntat ferma d’entrar a la ciutat i augurava molt patiment per a tots dos bàndols.

Les catapultes, per si soles, no aconseguien mai conquerir una plaça forta; necessitaven un atac conjunt de la infanteria. Per tant, hi hauria assalts, i els assalts portaven molta mort per als uns i per als altres.

El primer que van acabar els enginyers andalusins van ser els fonèvols. Era una arma més senzilla que els almanjanecs i, a més, la van fer servir immediatament i d’una manera molt desagradable.

Riquilda era dalt d’una torre, al costat, com sempre, de Geriberga, quan va veure que els dos fonèvols començaven a llançar pedres a l’interior de la ciutat. Van observar, paralitzades per la sorpresa, la trajectòria dels projectils, que van passar molt per sobre d’elles. Riquilda va trobar peculiars les pedres que els andalusins havien fet servir: eren irregulars, algunes peludes, i ho va voler comentar a la seva sogra.

—Geriberga, t’has fixat que… Oh, estàs blanca! Et trobes bé? Vols que sortim d’aquí i descansem?

Geriberga la va mirar amb els ulls una mica desencaixats.

—No te n’has adonat, oi?

—De què? Què ha passat?

—El que han llançat no eren pedres. Eren caps, suposo que de cavallers comtals.

Els dos fonèvols andalusins estaven a punt per tornar a llançar. A la distància que es trobaven de les màquines, Riquilda no podia distingir encara si el que havia dit Geriberga era cert. Quan van llançar, pràcticament de manera simultània, Riquilda s’hi va fixar i ho va veure clar. Realment eren caps, i encara que no era possible distingir les faccions dels morts, devia tenir raó la vescomtessa vídua. Caps de soldats comtals, o de nobles, o potser algun d’aquells caps era el del seu pare, va pensar amb un estremiment. Van baixar de la torre, a poc a poc, i van anar cap a l’interior de la ciutat.

Els caps que llançaven els fonèvols van caure en una zona relativament estreta. Els andalusins no tenien interès a canviar la trajectòria dels projectils perquè la finalitat no era destruir edificis, sinó soscavar la moral dels defensors. Per això va ser relativament fàcil trobar tots els caps que els andalusins anaven llançant i, després, agrupar-los en un descampat que hi havia a la part nord-est de la ciutat.

Allà, molts s’hi van apropar en part per veure si identificaven algun conegut entre els morts, en part pel plaer morbós de presenciar aquell espectacle horrible.

Reconèixer algú era pràcticament impossible. Els caps havien estat tallats uns dies abans i amb la calor no s’havien conservat bé. A més, l’impacte contra el terra o contra els edificis de la ciutat n’havia rebentat alguns i d’altres els havia deformat. El resultat era grotesc i alhora molt trist.

Riquilda es va obligar a mirar-los un a un, per veure si trobava el seu pare. En un parell d’ocasions li va semblar reconèixer alguna cara, un cavaller del comte, però no n’estava segura, era impossible confirmar-ho. La vescomtessa es va obligar a si mateixa a estar-se allà molta estona, fins que els fonèvols van parar de llançar la seva càrrega macabra i van deixar de portar els caps a aquell descampat horrible. Sentia que era la seva obligació, pel seu pare i també pels barcelonins.

Encara que la notícia de la derrota de Borrell era secreta, inevitablement s’havia anat filtrant a través dels traginers i dels pocs monjos que havien escapat amb vida de Sant Cugat d’Octavià. Ara bé, una cosa era un rumor i una altra la constatació del desastre, a través d’aquella pluja de restes humanes. Per això, la vescomtessa va voler estar en aquell funest descampat tot el dia, rendint homenatge als morts i donant exemple als defensors.

Almansur, en canvi, a no gaire distància en línia recta d’on era la vescomtessa, no es va apropar als fonèvols ni va supervisar com s’estaven muntant els almanjanecs; va estar tot el dia tancat a la seva tenda, amb els comandants, i només s’aturava quan pertocava per resar.

La seva moral i la del seu exèrcit eren molt altes, però, en definitiva, seria Al·là qui decidiria l’esdevenidor. En els precs, va demanar a Déu que l’inspirés i que protegís els seus homes, i que aquells que havien de morir ho fessin en pau. Després va menjar frugalment i va llegir una estona l’Alcorà abans de dormir, amb l’ànima confortada. Les sis màquines de guerra ja estaven construïdes i preparades. Cadascun dels seus homes sabia què havia de fer i els auguris eren prou bons. L’endemà era divendres, el dia sagrat de l’Islam, i el dia que assaltarien Barcelona.

El matí del tercer dia de setge es va aixecar una mica ennuvolat, i la calor marejadora dels darrers dies es va apaivagar una mica. Els soldats andalusins que havien de vestir la roba més pesant i feixuga per protegir-se en el primer assalt van agrair la petita treva que representaven aquells núvols sobre el cel.

En el campament, els soldats tenien clar que aquell era el dia de l’assalt. Les tropes seleccionades per al primer embat estaven especialment neguitoses. Sabien que, per a una bona part d’ells, aquella seria la darrera sortida de sol que veurien. Molts soldats van anar fins a la platja, que no estava gaire lluny, just en direcció contrària a les muralles, per resar les pregàries de l’alba, mentre sentien a l’esquena la sortida del sol des del mar. La majoria dels soldats andalusins no veien mai el mar perquè vivien a l’interior d’Al-Àndalus, i aquella pregària serena, sobre la sorra encara freda i humida de la nit, els va impressionar de tal manera que els que van sobreviure aquell dia en van guardar el record fins a la seva mort.

Aquell dia els soldats de Bakr no formarien part de la primera línia. Per a l’assalt, Almansur volia els soldats més hàbils a peu, els més fornits, els que corrien més. Els exploradors del comandant Bakr eren més hàbils sobre el cavall que no a peu, tenien bona vista i eren ràpids i sigil·losos. No eren les virtuts òptimes per vèncer muralles. Malgrat això, com tota la resta de l’exèrcit, els genets de Bakr havien d’estar amatents per si els cridaven per a alguna missió, com, per exemple, contrarestar una sortida inesperada dels defensors. També podrien ser cridats si es trencaven les defenses i una allau d’andalusins entrava a Barcelona. Aleshores, els exploradors podien tenir un paper tàctic com a tropes auxiliars dins la ciutat.

Gondemarus, sense que ningú no l’hi hagués explicat, només sentint la vibració de la gent que l’envoltava, havia intuït que aquell dia era el que Almansur havia escollit per atacar Barcelona. Durant la jornada anterior, el jove havia observat com centenars d’homes carregaven rocs immensos als carros per apropar-los a les màquines de guerra, i havien construït un camí llis perquè les màquines més grosses s’aproximessin a les muralles amb facilitat. També havia sentit els cops dels martells dels fusters i el xerric-xerrac dels ribots mentre construïen escales llargues i flexibles i proteccions de fusta per portar sobre el cap, i motxilles per carregar fletxes i fiblons.

La casualitat havia volgut que l’esquadró del comandant Bakr estigués acampat no gaire lluny del magatzem que amagava l’entrada secreta a Barcelona, el seu túnel soterrani, la seva troballa. Gondemarus l’havia reconegut immediatament, però procurava que no es notés gaire que mirava aquella cabana per por que algú li pogués llegir els pensaments. No volia cap mal ni als barcelonins ni als seus nous amics musulmans i, per tant, no ajudaria a ningú. Per una qüestió ètica, però també per una qüestió pràctica, perquè preferia passar desapercebut en aquells moments de conflicte.

Qui hagués estat molt content de reconèixer el magatzem hauria estat Marcus. El problema era que ell mai no havia arribat a sortir del túnel i, per tant, no sabia quin aspecte tenia el magatzem des de fora. El frare, examinant discretament aquella zona, es va maleir una vegada i una altra per la seva covardia i deixadesa, que li havien fet confiar que reconeixeria el lloc encara que no l’hagués vist mai des de fora. Va trobar uns quants magatzems que podien ser l’entrada del túnel, però tots ara estaven ocupats pels andalusins. Entrar en un i amagar-se podia ser factible, però, un cop a dins, començar buscar el forat amagat, sortir i provar en un altre li semblava del tot impossible, i amb raó. Si no trobava el magatzem i l’amagatall del túnel, els seus plans se n’anirien en orris. Ell havia d’entrar a Barcelona, recuperar l’arqueta del seu tresor i amagar-se en algun lloc segur —la qual cosa no seria difícil amb or— fins que marxessin els cordovesos. Aleshores seria lliure per canviar d’aires i aconseguir la vida de luxes que desitjava. Però tot passava per trobar el forat amagat. I per això necessitava Gondemarus.

El problema era que aquell coi de xicot estava protegit per dos guerrers terrorífics que el vigilaven. Caldria trobar el moment adequat.

Enmig de l’expectació del seu exèrcit, Almansur, de seguida que va acabar les oracions de l’alba, va dirigir-se cap a l’àrea on s’ubicaven les màquines de guerra. Va pujar a un gran cavall negre, capturat als comtals, i, des d’allà, es va incorporar sobre els estreps, va aixecar la mà dreta i va mirar al seu voltant. Milers i milers de soldats musulmans van callar en un moment. Un estrany silenci va regnar en aquella esplanada, entre les muralles de Barcelona i el mar. Aleshores l’hàgib va abaixar lentament la mà que havia alçat, va assenyalar cap a la ciutat i va cridar «In-xa-Al·lah», que es complís la voluntat de Déu. I així va començar l’atac a Barcelona.

Reproduint el crit d’Almansur, les goles de tots els guerrers andalusins van proclamar la voluntat de Déu. Desenes de soldats van començar a empènyer els quatre almanjanecs fins a la posició d’atac, fent cruixir la fusta amb un soroll esgarrifós que feia vibrar el terra amb el seu avanç gegantí.

Davant dels almanjanecs hi havia situat un gran grup d’homes que portaven planxes de fusta per protegir els servidors de les màquines, i ells mateixos, de les fletxes que poguessin llançar els guerrers barcelonins.

Aquests últims estaven posant en marxa les defenses de la ciutat. Des d’una balista, a la torre més propera, una gran fletxa va passar volant en direcció a les màquines de guerra que els homes d’Almansur aproximaven a la muralla. La fletxa va quedar curta, tal com era d’esperar, però la distancia que va recórrer va ser el punt de referència de totes les balistes preparades a les torres d’aquella part de la muralla.

Un arquer, des de la muralla, va llançar una fletxa encesa amb resina perquè fumegés i marqués també la distància del llançament. Quan els guerrers andalusins que anaven davant dels almanjanecs van ultrapassar les marques, els va caure una pluja de fletxes que va abatre els que encara no s’havien protegit bé. Tot i així, cada cop que queia un home, un altre corria des del darrere per substituir-lo en la primera fila de defensa de les màquines.

Finalment, els almanjanecs van estar situats al lloc òptim per a l’atac i, malgrat els projectils que causaven baixes des de les torres comtals, els enginyers andalusins van aconseguir preparar-los per actuar.

A un crit d’un dels comandants, les quatre màquines van començar a llançar rocs de manera simultània.

Els almanjanecs van concentrar els llançaments en el llenç de la muralla que tenien just al davant, entre la porta de Mar i la torre següent. Les màquines no eren gaire precises i, pràcticament, només un de cada quatre rocs colpejava amb força aquella zona, i encara que la muralla patia, no semblava que els desperfectes que produïen els impactes fossin gaire greus. Els dos fonèvols, mentrestant, llançaven rocs, l’un darrere l’altre, cap a l’interior de la ciutat. L’objectiu era la cara interna de les muralles, on els andalusins suposaven que es devien concentrar les tropes dels defensors, però aquest blanc era molt difícil d’assolir i els rocs colpejaven més sovint els terrats dels edificis que no les zones baixes més obertes.

Tot i que les màquines, en realitat, es mostraven poc efectives, cosa que era evident per a l’ull expert dels cavallers que defensaven la ciutat, els estralls que produïen, els cops que feien tremolar els edificis i les muralles, la pols que aixecaven i els ferits o morts que causaven provocaven el temor de molts barcelonins.

Quan van començar a caure els rocs, la població que vivia o que s’havia situat en el terç interior de Barcelona que estava sent atacat es va desplaçar cap a l’altra banda de la ciutat, on els carrers es van atapeir de seguida de gent i animals.

Tot el matí els almanjanecs van estar colpejant la muralla i castigant la ciutat. L’única reacció dels defensors era llançar fletxes a les màquines de guerra i als soldats que les protegien i les manejaven.

Tal com anaven les coses, de moment ni un bàndol ni l’altre estaven resultant gaire efectius, però, en qualsevol cas, aquella era una situació estancada que convenia més als barcelonins que no pas als cordovesos.

Almansur, però, ho tenia tot planejat des de la vigília. Al migdia, quan va imaginar que els defensors estarien fatigats del bombardeig, va anunciar als seus comandants que volia començar l’assalt a les muralles.

Els cordovesos es van preparar; van ajudar-se mútuament a ajustar-se les defenses i els cascos, i van comprovar que les espases, els ganivets i les llances estiguessin ben esmolats. Alguns preferien anar més lleugers, amb menys proteccions, perquè així podrien córrer a més velocitat i, potser, esquivar amb més lleugeresa les fletxes. Altres durien les escales que havien de servir per enfilar-se a les muralles. Eren escales molt simples, un llarg pal en què sobresortien altres pals que servirien per pujar ràpidament. Un petit grup, al darrere dels portadors de les escales, s’encarregarien de falcar-les a terra amb uns maons que duien en motxilles. I, just a la rereguarda de les tropes d’assalt, arquers amb proteccions de cuiro s’aproparien a les muralles per intentar matar els defensors a distància.

Als primers de tots, els que tenien menys possibilitats de sobreviure a l’escomesa, no només els havien promès l’entrada al cel, també tindrien dret a les parts més substancioses del botí que s’aconseguís, per a les seves famílies. L’experiència deia que dels cinc o sis centenars d’homes que encapçalarien l’atac no en sobreviurien més de la meitat. La majoria hi anaven obligats, però altres s’hi havien presentat voluntaris, amb una barreja d’intencions suïcides, inconsciència, valentia i desig de grans emocions.

Udalard contemplava els preparatius des de la muralla. Els seus homes d’armes havien insistit que s’enretirés, però el vescomte volia estar al capdavant dels defensors, com a mínim durant la primera escomesa. Sabia que era un noble qüestionat, entre d’altres coses perquè la mesura de construir la barricada interior no havia estat ben acceptada per la majoria dels cavallers que havien acudit a Barcelona empesos per la crida del comte Borrell. Els semblava una mostra excessiva de prudència, i l’actitud de la seva mare, Geriberga, més aviat ho abonava. Arnulf havia estat d’acord amb Udalard i, de fet, ara estava dirigint personalment els treballs de tancament dels carrers amb maons i morter. Tot i el suport de l’ardiaca, Udalard se sentia sol, i ell mateix es plantejava, un cop més, si la decisió era encertada.

Marcus, que era a la rereguarda dels andalusins, vigilava discretament si Gondemarus es quedava sol en algun moment. Però la tasca no era senzilla; de fet, perdia el noi de vista constantment, i quan el tenia més o menys a prop, mai no estava del tot segur de si els seus dos àngels protectors o, més aviat, els seus dos monstres protectors continuaven amb ell. El noi, aliè a la vigilància de Marcus, estava neguitós. Encara que ja havia viscut la violència i els seus resultats, la magnitud del que es desenvolupava en aquell moment a l’entorn de Barcelona ultrapassava tot el que s’hauria pogut imaginar mai.

Finalment, els infants andalusins que anaven a protagonitzar l’assalt van estar preparats. Un comandant a cavall va onejar una bandera verda, d’un costat a l’altre, i aleshores els assaltants van començar a córrer, cridant «Al·lahu-àkbar! Al·lahu-àkbar!», mentre s’apropaven en massa al tros de muralla que els projectils de les màquines de guerra havien castigat més. Alguns fragments exteriors de la muralla havien caigut i els andalusins esperaven que allò facilités tant la protecció de les tropes que arribarien fins al peu del mur corn l’escalada dels assaltants, perquè no només podrien recolzar-se en les escales, sinó que també podrien fer servir els forats practicats a la muralla per ascendir aquells metres mortals.

Mentre aquests soldats s’aproximaven, les petites catapultes situades als terrats de les torres van començar a disparar. Llançaven rocs no gaire grossos, però prou per esclafar el cap o el pit d’un o dos homes. Eren armes poc precises, però davant d’una massa enemiga corrent cap a elles, la possibilitat que encertessin i ferissin algú era molt elevada. I així va ser. Encara que no van deturar l’atac, aquests ginys van deixar alguns forats en el grup d’assaltants.

Això no va disminuir l’ímpetu dels qui atacaven, ni tampoc les grans fletxes de les balistes de les torres que els van començar a traspassar. Els que corrien al darrere, que no estaven patint tantes baixes com els capdavanters, van començar a trepitjar els ferits i els morts que anaven caient, i el terra es va omplir del vermell de la sang.

Quan els que anaven davant es van apropar encara més a la muralla, va ser el torn dels arquers. En aquest cas, la precisió era més fina i, comparativament, van ser els que van produir més estralls entre els atacants. De tota manera, quan els arquers andalusins van començar a atacar, alguns dels defensors de Barcelona van rebre l’impacte de les fletxes i també van morir o van quedar impossibilitats.

Udalard no va intentar disparar cap fletxa. Encara que no se li donava malament i tenia prou punteria, estava massa tens. Preferia esperar amb l’espasa a punt, per si algun andalusi aconseguia arribar fins als merlets. De fet, estar en primera línia, caminant entre els defensors i dient-los alguna paraula d’ànim i de reconeixement, com havia vist fer al seu pare moltes vegades, era suficient. No calia que matés ningú.

Einalment, els assaltants, molt malmesos, van arribar al peu de la muralla. Des de dalt, els homes d’armes van començar a llançar pedres que colpejaven i malferien aquells que intentaven col·locar les escales; els atacants, tot i així, van aconseguir, a costa de moltes vides, recolzar-ne unes quantes al mur, i per allà van començar a pujar.

Molt pocs dels que pujaven van aconseguir arribar vius fins als merlets, però cap ni un va donar més de cinc passes dalt de les muralles. Potser si el primer impuls hagués continuat de manera ininterrompuda, els defensors haurien acabat reculant. Però quan els cadàvers dels atacants van començar a formar una pila de sis o set cossos d’alçada al peu de la muralla, la moral dels andalusins va defallir. I en el moment en què un grup que duia una escala va llençar-la a terra abans d’arribar al mur i va girar cua, tots els atacants supervivents van començar a fer el mateix.

Quan van arribar a les seves files, els comandants andalusins van poder comprovar amb detall el desastre: tot el camp fins a les muralles era ple de cadàvers i d’homes malferits que s’arrossegaven lamentant-se cap a les seves files. Alguns dels caiguts cridaven i ploraven, i aixecaven les mans demanant ajut, però l’únic que aconseguien era que algun arquer comtal s’hi fixés i, per misericòrdia, els llancés alguna fletxa per acabar amb els seus patiments, encara que de vegades l’únic que aconseguien era augmentar-los encara més.

En canvi, a les muralles hi va haver una explosió d’alegria. No importaven els companys que havien caigut, perquè eren pocs en comparació amb els enemics eliminats. Molts homes s’abraçaven i alguns gairebé ballaven, i quasi tots cridaven insults cap als andalusins, alçant el puny al cel.

Udalard va ser abraçat i felicitat per molts dels combatents, com si hagués estat del tot decisiu en aquella victòria.

Quan va quedar clar que aquell dia no es reprendria l’atac, Udalard va baixar de les muralles i va anar cap al Castell Vell a descansar. Se sentia marejat de fatiga i tensió i, a més, pràcticament no havia menjat res des del dia anterior. Tenia ganes de prendre un sopar lleuger, de beure una mica, i de dormir unes quantes hores seguides, abans de tornar cap a les muralles a reunir-se amb els homes d’armes o amb algun cavaller aliat, o el que calgués; no importava, però, fos el que fos, primer calia descansar.

Va travessar la ciutat pel Decumanus, que estava del tot obert al pas, i va observar amb satisfacció que al carrer s’havien acumulat maons i carreus suficients per aixecar un mur en poca estona si era necessari, tal com ell havia ordenat. Els homes que estaven de guàrdia el van retenir un moment, un altre cop per felicitar-lo per la victòria de les muralles, però ell, després de dir-los algunes frases de compromís, se’n va poder desempallegar.

Quan va arribar al Castell Vell se li tancaven els ulls. Allà l’esperaven dues esclaves que el van ajudar a treure’s la roba, tret de la gonella. Tenia el cos baldat. Just aleshores, com un miratge, va aparèixer Riquilda. Udalard, en veure-la, va experimentar una barreja estranya de sentiments. Per un costat es veia brut i miserable, vestit amb aquella gonella tacada, els peus descalços i ennegrits, la pell enganxosa amb la suor del dia i tot el cos impregnat de pudor; però d’altra banda es va sentir com un déu, admirat de tenir la dona més bonica del món, que el mirava amb amor. Per a ella no era cap home cansat i brut, sinó un home que era seu i de ningú més.

Riquilda, que recordava els retorns del seu pare de les batalles, havia preparat una bona rebuda a Udalard. Havia fet portar roba neta, i feia estona que un gran calder d’aigua bullia al foc. Fins i tot havia fet canviar la llana vella del jaç on dormien per llana nova i, a sobre, hi havia col·locat un cobrellit de roba fina. A més, ja feia dies que havia seleccionat un vi deliciós que no havia barrejat amb aigua per aigualir-lo just en el moment de beure-se’l. I encara que estaven assetjats, a més del cabrit que havia demanat que cuinessin, havia encarregat préssecs, que ara era el temps, que havien entrat una mica verds a Barcelona just quatre dies abans. El pa era cruixent, fet del matí, i sentia que aquella festa dels sentits que havia preparat per a Udalard constituiria un abans i un després en la seva vida.

Udalard es va deixar banyar, afaitar i vestir gairebé només amb un somriure als llavis i els ulls tancats. Riquilda va fer servir el menjar a la seva cambra, i quan van tenir la taula parada, va tancar la porta i, seguint l’exemple del seu marit, es va treure la roba per quedar-se només amb una camisa llarga, oberta pels costats.

Van sopar junts i després van fer l’amor amb una tendresa i una passió del tot renovades. Udalard va caure adormit just després d’arribar al clímax, però al cap d’uns minuts es va despertar amb una energia que no creia possible.

—Riquilda, que dorms?

—No, aquí l’únic que t’has adormit has estat tu…

—Riquilda —va dir Udalard mentre s’incorporava per poder contemplar la seva dona despullada—, t’he dit alguna vegada que sempre t’he trobat la dona més meravellosa del món?

La vescomtessa va somriure lentament i es va sentir molt afortunada de tenir un marit tan tendre.

—Ets un regal, Udalard.

El vescomte va somriure i, de sobte, li van venir ganes de parlar, d’explicar el que havia sentit feia unes hores, allà a la muralla.

—Saps? Avui, quan he vist com s’apropaven els andalusins, corrents cap a nosaltres, amb ganes d’assaltar-nos i degollar-nos, he tingut una sensació molt curiosa, de felicitat, de comunió amb tota la gent d’aquesta ciutat que érem allà defensant-la. Recordo un dia, fa molts anys, a casa del teu pare; hi érem només el teu pare, el meu i jo. Jo era molt nen i jugava amb un gos, un gos negre molt gros, amb una taca blanca a la cara…

—El Brutus!

—Es deia Brutus? Però si era un tros de pa… En fi, doncs això, jo era allà, però els nostres pares era com si no em veiessin. Estaven parlant de com s’estimaven la terra, la ciutat, la gent que els envoltava. Que governar no era només imposar càstigs o tenir la mà forta o fundar castells i monestirs; era també mirar-se la gent i sentir-la a prop, a dins… Doncs bé, avui als merlets, mentre notava el xiular de l’aire quan els rocs em passaven per sobre del cap, la tremolor de la muralla quan la colpejava alguna gran pedra, escoltant els crits i els plors dels enemics, he mirat la gent que era amb mi allà dalt, i els he sentit com a germans. I he pensat en tu, molt, i he sentit com t’estimo…

Udalard va abraçar la seva dona, i ella el va besar al coll i va seguir pels llavis; després el va besar al pit i, un altre cop, la passió els va fer trontollar.