V

Riquilda va aixecar-se del llit i va caminar nua per l’habitació. Se sentia suada i amb la pell una mica enganxifosa i, sobretot, li molestava la coïssor que tenia als cabells.

Des de ben petita sempre havia estat molt primmirada amb els polls, i feia que una criada o, quan encara hi era, la seva mare li traguessin els paràsits cada matí amb una pinta o amb les mans. Aquesta escrupolositat la feia ser també extremament curosa amb el seu cos. Molts matins es rentava la cara i, amb una esponja que el seu pare havia comprat a uns mercaders grecs, es fregava el cos amb aigua un dia a la setmana, cosa que havia fet que la seva germana Ermengarda li digués quan era petita que semblava un gripau, amb la pell sempre humida.

Amb disgust, va veure que no hi havia cap gibrell amb aigua a la cambra i que hauria de vestir-se per procurar-se’n un. Havia estat una nit intensa amb Udalard; pensar en el que havien experimentat junts li va fer venir un calfred de gust.

Al llit, des del primer dia, ella portava la iniciativa. La nit de noces el jove vescomte va estar molt absent. S’havia ficat al llit amb la gonella posada i ella també, tal com era d’esperar. Riquilda havia fantasiejat molts cops amb el misteri del sexe, des que el seu cos havia canviat i havia deixat de ser una nena.

Encara que no estava bé parlar obertament de certes coses, les criades eren descarades i no tenien manies a xerrar de manera molt torbadora davant d’ella, que ho sentia tot i que no se’n volia perdre detall. Així havia descobert que els penis dels homes creixien més o menys com els dels gossos o els dels porcs, però no eren punxeguts, vermells o caragolats com els de les bèsties.

No era difícil veure pels carrers de Barcelona alguns homes que exhibien el penis, sobretot els més desgraciats que no tenien pràcticament cap roba per cobrir-se. I també era possible trobar-se homes mig despullats a prop del mar; normalment eren pescadors que entraven a l’aigua per furgar la sorra coberta pel mar i treure’n algunes petxines. No era estrany que aquells pescadors mostressin de tant en tant el cos, perquè l’aigua feia que la roba se’ls obrís. Aquells membres eren ben diferents dels que tenien els cans o els marrans o, sens dubte, els cavalls. La majoria dels que havia vist la jove no li causaven cap sensació, però alguns, de forma més harmoniosa i suau, se li havien gravat a la memòria.

Pel que deien les criades, el membre dels homes creixia quan veien una femella que els agradava, i aquesta grandària era una qüestió molt important. Aquells a qui no els creixia gaire o se’ls desinflava aviat no eren gens respectats, mentre que els que transformaven el seu penis —o semaler, o botifarra, o gaiato, segons els noms que els posaven les criades— en un pal monstruós, se n’enorgullien i feien fruir les dones.

De fet, després d’obtenir aquest coneixement, Riquilda es va adonar que moltes referències que feien els homes de si mateixos tenien a veure amb aquella singular qüestió de la mesura dels seus penis. A la noia li hauria agradat comentar amb algú de confiança tots aquells pensaments, però l’ambient a casa no era el més propici.

El seu pare, el comte Borrell, no parava mai al castell, i quan l’acompanyaven en algun viatge, sempre estava distant i preocupat per alguna cosa, malgrat que ella, com la filla preferida que era, hi tenia bona mà, però això no volia dir que hi tingués prou confiança per parlar d’aquests temes tan íntims.

La mare, Letgarda, va morir quan Riquilda era molt petita, i el pare va decidir que, per preservar el seu dot i els contractes matrimonials, calia que es casés amb la cunyada, la vídua Aimeruda, una dona eixuta i poc afectuosa, que preferia la companyia dels frares que no pas la de la família. I això que la vídua recasada ja tenia una filla, Àldia, però la nena vivia tancada en el seu món, potser perquè era molt tímida, o ves a saber per què.

Després hi havia el germà petit i hereu, Ramonet Borrell, que vivia atemorit per les dones del voltant. I, finalment, Ermengarda, que era un any més gran que Riquilda i preferia els jocs dels xicots i fer malifetes que no pas dedicar-se a pensar en els homes i els seus penis absurds.

Riquilda estava tan evidentment perduda que va cridar l’atenció de la mare del que seria el seu marit, Udalard, la vescomtessa Geriberga, molt més sensible que la seva família, doncs, i, òbviament, que la colla de guerrers, frares i beates que rodejaven la nena. Riquilda va poder parlar de tot amb aquesta dona, i va començar a passar molt més temps al castell del Port, fora muralles, que no pas al Palau Comtal, gris i inhòspit.

Geriberga fins i tot va contractar un mestre, el mestrescola de la catedral, anomenat Marcus. Com a mestrescola, Marcus era l’encarregat d’ensenyar els homes de l’Església que estaven sota el manament del bisbe Vives. Era un home molt llegit, o almenys això deia ell, i coneixia tots els romans il·lustres i alguns grecs del passat, que havien dit moltes coses assenyades, però, de vegades, una mica allunyades de les ensenyances de Déu Nostre Senyor.

Riquilda i Geriberga fruïen amb els ensenyaments del mestre, que els parlava de filòsofs i de polítics, de Ciceró, de Tàcit, de Plató i d’Aristòtil. Ermengarda, en canvi, badallava sovint, i de seguida que podia s’escapava per enfilar-se com una cabrera pels cingles de la muntanya de Montjuïc, sola o en companyia d’algun esclau.

Marcus, però, no va durar gaire en el càrrec, perquè tenia la mà molt llarga i procurava sempre quedar-se sol amb la quitxalla per abraçar-los i omplir-los de petons bavosos.

Riquilda el defugia, però Marcus no va deixar de perseguir-la fins que, un dia, Udalard li va clavar un petit punyal al cul, no gaire endins, quan el capellà estava a sobre de la noia.

La jove vescomtessa, mentre es vestia, no es va estranyar que el seu marit, Udalard, no fos a la cambra. Mig adormida, l’havia sentit sortir, potser després d’haver parlat amb algú.

Ara, fora de la cambra se sentien les veus de dues dones. Probablement eren la seva germana Ermengarda i la seva sogra, Geriberga.

Va decidir sortir a comprovar-ho.

—Mira qui apareix per aquí, la dormilega… —va dir Ermengarda. La germana gran de la família Borrell era molt diferent de Riquilda: tota ella era més contundent, més fornida, més marcada. Tot el que en Riquilda era finesa, en Ermengarda era força bruta.

—Ja feia estona que estava desperta —va mentir Riquilda—. I els homes, on són?

—Han marxat a esmorzar. Voleu venir a casa, al castell del Port, a menjar alguna cosa? Ja he dit que al vespre hi seríeu.

—Aneu passant vosaltres dues, si voleu —va dir Ermengarda—. Jo vaig dir que aniria a veure Ramonet Borrell avui.

—Així també hi hauria d’anar jo…

—No, Riquilda, no cal si no vols, tu ja el vas veure l’altre dia. Ves-te’n amb Geriberga, si et ve de gust.

Geriberga, que tenia ganes de parlar a soles amb Riquilda, de seguida s’hi va afegir.

—I tant, anem-hi tu i jo, i la teva germana ja vindrà més tard.

Van sortir totes tres del Castell Vell i, un cop més, Geriberga va pensar que havia de comprar un parell d’esclaus que atenguessin l’edifici. O millor, ho diria a Riquilda, que ara era la vescomtessa.

Ermengarda va girar cap a la dreta, cap al Palau Comtal, que no era gaire lluny del Castell Vell, mentre que Geriberga i Riquilda van posar-se a travessar Barcelona per sortir per la porta sud, la del Castell Nou. Just a la sortida hi havia les quadres on agafarien els cavalls per anar al castell del Port.

Des del Castell Nou, el camí pel carrer dels Apotecaris feia pujada fins a l’església de Sant Jaume, el centre geogràfic de la ciutat. Com que les portes de les muralles ja eren obertes, el carrer s’havia omplert de gent, tant els que havien dormit fora com els habitants de Barcelona que tenien quefers fora muralles.

Les dues dones eren molt conegudes a la ciutat; Geriberga, per haver estat durant anys vescomtessa, i Riquilda, per ser la filla del comte i nova vescomtessa. Això feia que molta gent les saludés i que molts altres, en canvi, preferissin apartar-se’n per no ser mai gaire a prop del poder. Els més pobres, els vells, els mutilats i els malalts estiraven el braç mentre les dues dones passaven sense gaires ganes de donar almoines.

Com que en aquell carrer hi havia uns quants apotecaris, les aromes d’herbes i de compostos l’inundaven. Era un carrer animat, el pas natural de la gent que travessava Barcelona de banda a banda.

Abans d’arribar a la parròquia van haver d’aturar-se perquè dos porcs s’estaven barallant i s’havia format una corrua de gent que mirava com les bèsties es clavaven els ullals enmig del carrer. Van aparèixer dos homes, que devien ser els propietaris dels animals, i els van separar. Aleshores es van començar a barallar entre ells pel que havia passat, amb la qual cosa l’animació del carrer no va decaure. Les dues dames aristòcrates van aconseguir passar de costat i continuar el seu camí.

Després de travessar Sant Jaume, van emprendre la lleugera baixada on començava el barri dels jueus i, finalment, van arribar a la porta sud, la del Castell Nou.

—Tu, Fredari —va dir Geriberga a un dels homes d’armes de la porta—, ves a preparar dues egües per anar al castell del Port i, quan les tinguis, ens les dus a casa dels terrissaires, saps on és?

—I tant, vescomtessa, no passeu pena que d’aquí una estona us portaré les egües… Si us sembla, jo us acompanyaré.

Fredari va marxar cap a la quadra, mentre les dues dones anaven a casa dels terrissaires, al costat mateix de la riera de l’Areny. Era una edificació baixa amb una era àmplia on la família preparava el fang i posava a assecar al sol les peces que no calia que passessin pel forn. Amb l’aigua que extreien d’una font propera, en tenien prou per treballar el fang.

—Déu vos guard, Geriberga, Déu vos guard —va dir el terrissaire—. I veig que avui veniu molt ben acompanyada! Vescomtesses…

—Venim a veure què hi ha avui a la vostra cuina. No hem esmorzat encara i…

—Però què dieu, a aquestes hores! Veniu, veniu, que us poso un seient aquí mateix, a l’entrada, a l’ombra…

Les dues dones van seure, mentre el terrissaire s’afanyava a veure què els podia oferir. No era el primer cop que Geriberga s’havia aturat allà a esmorzar, ja que la cuina dels terrissaires era coneguda pel seu sabor. Aviat va sortir la dona del terrissaire amb dues escudelles de pulmentum que feien una olor que enamorava. Riquilda no era gaire aficionada al pulmentum, perquè la barreja de cereals estovats en aigua calenta li semblava poc gustosa, però va haver de reconèixer que aquells eren especialment bons. A més, quan tot just anaven a començar a menjar, va sortir el fill de la casa amb dos ous acabats de pondre que va obrir i posar dins de les escudelles.

—Com et va amb el meu fill? Ja us enteneu com cal? —va preguntar Geriberga a la seva jove, quan ja estaven acabant-se l’escudella.

—Bé, tot bé, cap problema…

La vescomtessa vídua no va dir res. Ja feia temps que havia après que, de vegades, no contestar facilitava que l’altra persona sentís necessitat d’omplir el silenci i expliqués més del que potser pensava dir. El parany va funcionar.

—Ens entenem molt bé en algunes coses…

Silenci.

—En les coses dels esposos, ja m’entens…

Més silenci.

—Al llit, vull dir. Ell és una mica parat, tu ja el coneixes, és el teu fill… Però noto que m’estima. No són només les ganes, no sé si m’explico, és una altra cosa.

—I tant que t’estima, segur! A més, això ha estat tota la vida. Te’n recordes quan va morir ta mare i vau començar, tu i la teva germana, a venir més a casa nostra? Jo vaig desitjar sempre que vosaltres arribéssiu a casar-vos amb els meus fills… La teva germana amb Udalard, els dos grans, i tu amb Geribert, que éreu els més petits. Però de seguida va ser evident que us enteníeu a l’inrevés. La cabra boja del meu fill Geribert sempre estava corrent i omplint-se de nafres amb la teva germana, mentre que Udalard… Udalard i tu teníeu, ja de petits, molt més en comú.

—Hi ha una cosa que no entenc, Geriberga, del fet que el meu pare arribés a proposar que ens caséssim entre nosaltres… Ell és el comte, no li hauria convingut més casar-nos, almenys a Ermengarda, amb algun hereu d’algun altre comtat, per afegir-lo amb el temps al Casal de Barcelona?

Abans que Geriberga respongués a la seva jove, va arribar Fredari sobre un cavall i, agafades de les regnes, dues egües de la quadra dels vescomtes. Les dues dones, que s’havien acabat el pulmentum, van aixecar-se i van donar unes monedes al terrissaire abans de muntar als cavalls.

Fredari va obrir al pas la marxa, mentre la sogra i la jove anaven unes quantes passes enrere. No van reprendre la conversa fins que no van creuar la riera de l’Areny, que en aquella època de l’any estava pràcticament seca.

—El comtat de Barcelona, Riquilda, es troba en un moment molt delicat —va dir Geriberga—. No està clar què pot passar en els propers anys. Des que el teu besavi Guifré va decidir que seria el seu hereu qui continuaria sent el comte, en lloc d’esperar que el rei dels francs en nomenés un, les coses han canviat molt. Ara, els comtats depenen teòricament del rei Lotari, però a la pràctica els francs ens han abandonat. El teu pare, Borrell, i el meu marit, Guitard, encara conservaven una certa por a desempallegar-se dels francs; són de la vella escola. Però el cert és que les poques ambaixades que hem enviat a Aquisgrà, per ser rebudes pel rei Eotari, han tornat a Barcelona amb la cua entre les cames; ningú no els ha rebut mai. I per aquí fa potser un segle que no es veu el pèl d’un soldat franc.

—I on és el problema? Si els francs ja no ens fan cas, doncs tirem nosaltres sols endavant, no?

—Com es nota que ets una dona i, a més, jove. Guitard era molt bo, però, com el teu pare, no veia més enllà del seu nas. Ai, que Déu em perdoni i, sobretot, que el perdoni a ell, que bona falta li feia, segur… Ells pensaven, encara que el teu pare crec que ha canviat amb el temps, que els comtats no deixaven de ser la frontera de l’Imperi de Carlemany i que, per tant, si sorgien problemes, els soldats francs ens defensarien. Però això no sembla en absolut que sigui veritat, i jo i la teva difunta mare no vam parar d’insistir que no hi comptessin, però el teu pare i el meu marit i aquest babau del bisbe Vives, també, vinga a dir que el rei Lotari no ens abandonarà, que si ens devem als francs, que si els reis els elegeix Déu i els comtes, no… Bajanades, si vols que et digui el que en penso.

—Però no entenc què té a veure això amb el fet que Udalard i jo ens haguéssim de casar…

—Udalard és més com tu, més reconcentrat, més reflexiu. Sempre li han agradat els llibres i els dos que tenim a casa se’ls ha mirat i remirat un munt de cops. Per això, quan Guitard va morir d’aquella manera tan estúpida, pobret, el teu pare em va proposar, amb el cos del vescomte encara calent, que lliguéssim el doble matrimoni. Un comte necessita un vescomte fort, que li administri el territori mentre ell no hi és, i especialment Barcelona i el seu entorn. Sense Barcelona, el teu pare no tindria prou força per mantenir-se en el poder, amb francs o sense francs, ves què et dic.

Riquilda no havia pensat mai que el seu pare era, en definitiva, tan feble, tan dependent d’altres per sostenir-se en el poder i sostenir, al mateix temps, els comtats. La jove vescomtessa va rememorar el moment en què el seu pare, després d’explicar-li que Guitard havia mort sobtadament, li va dir que l’endemà es casaria amb Udalard. En aquell moment, Riquilda no va deixar que cap emoció se li mostrés a la cara, encara que interiorment la satisfeia molt pensar que el seu pare s’havia decidit per allò que ella havia desitjat durant anys. Però, al mateix temps, va sentir una inquietud ambigua davant del fet que es casaria amb Udalard, com ella volia, però no tenia tan clar si tenia ganes d’estar lligada a aquell noi tan reconcentrat tota la vida. No hi havia cap altre remei, no hi havia marxa enrere i, per això, encara que nerviosa, va afrontar la cerimònia de casament amb el nou vescomte amb un ànim alegre que, interiorment, no sentia.

Les dues dones i Eredari, l’home d’armes, es van anar apropant sense gaire pressa al monestir de Sant Pau del Camp, que no era gaire lluny de les muralles. El monestir era molt petit i pocs monjos s’atrevien a viure-hi, potser perquè, en estar fora de les muralles de la ciutat, podien patir atacs dels bandolers i dels homes d’armes enemics.

Tot i així, el fet que allà fos enterrat l’oncle del comte Borrell i avantpassat, per tant, de la vescomtessa Riquilda assegurava que els monjos rebessin donacions habituals de les famílies governants de Barcelona i que sempre hi hagués uns quants joves disposats a trobar la vocació monacal en aquell petit monestir.

—Mira, ja surt fra Ylari; com que ja hem esmorzat, no ens hi quedarem gaire estona, si et sembla bé —va dir Geriberga.

—M’agradaria resar davant la tomba del comte Guifré-Borrell.

—Molt bé, doncs aturem-nos una estona…

—M’hi acompanyaràs? De fet, vull demanar-li consell i potser el comte parlarà per boca teva…

Les dues dones es van apropar entre les reverències de tres monjos, que esperaven algun gest generós per part seva. Riquilda els hauria donat alguna caritat, però no duia res a sobre, i Geriberga, que estava farta de la melositat dels monjos de Sant Pau del Camp, pensava que ja s’aprofitaven prou de les terres del vescomtat que rodejaven el monestir, que els monjos explotaven sense, pràcticament, lliurar res a la casa vescomtal; per tant va fer cara de múrria i no es va donar per al·ludida.

El cofre de Guifré-Borrell era molt simple, un sarcòfag de pedra col·locat a sobre de la llinda interior de l’entrada de l’església, amb una inscripció sobre la llosa que indicava el nom del comte i l’any de la seva mort, el 911. El sarcòfag no estava gens treballat, i això era una prova dels temps difícils i austers que el mig avi de Riquilda havia patit. La jove es va plantar dins de l’església i va mirar cap amunt, cap al sarcòfag elevat, mentre donava l’esquena a l’altar, que estava folrat de fusta i pintat amb figures vermelles, grogues i negres, com tantes i tantes esglésies.

Riquilda es va agenollar a terra, sobre una peça de roba basta que un dels frares que seguia les dones va col·locar per evitar que els genolls de la vescomtessa patissin més del compte. Va estirar els braços, tal com havia vist fer sempre, i va pregar perquè Déu, i el comte si havia estat prou sant, la il·luminés.

Geriberga no tenia el cap per a gaires pregàries i va sortir de l’església per seure en un banc de pedra enganxat a la paret. Va tancar els ulls un moment per gaudir millor de l’olor meravellosa d’aquell principi d’estiu.

Des del monestir que, de fet, era ben a prop de les muralles, no se sentia la fressa de la ciutat ni la del burg del Port, on ella vivia, perquè la muntanya de Montjuïc n’esmorteïa el soroll. Aquell moment de pau va ser interromput per la seva jove, que ja sortia de resar.

—Que bé que s’hi està, aquí! —va exclamar Riquilda.

—Sí… Has demanat a Guifré-Borrell que intercedeixi en alguna cosa?

Riquilda no va contestar directament, potser perquè encara tenia el pensament perdut en el que havia estat meditant davant del sarcòfag, però sí, sí que havia demanat un desig a l’avantpassat.

—Fa dies que estic inquieta, no sé ben bé per què… Sento com si un mal esperit estigués a punt de caure sobre tots nosaltres i no ens en poguéssim escapar de cap de les maneres. A les nits somio que el teu fill marxarà del meu costat i que la desgràcia ens abatrà… El veig presoner, amb cadenes al coll, caminant amb molta més gent cap a un infern. I el veig deixant enrere una terra cremada, plena de morts i de dolor. No em facis gaire cas, que potser el que em passa és que, simplement, estic cansada o feble. Aquests dies he estat sagnant i sempre que em passa això estic una mica decaiguda.

Geriberga va mirar de reüll la seva jove i es va espantar. Ella no havia tingut aquests pressentiments, però feia temps que estava preocupada per com anaven les coses a Barcelona. Quan Guitard vivia, ella sempre l’havia advertit del que succeïa a les muralles de la ciutat; els nobles i els comerciants rics estaven fent-se pròpies les torres de defensa que tants anys havien salvat Barcelona dels desastres. Ara era cada cop més habitual que aquestes torres es convertissin en annexos de les dependències dels poderosos, i, per tant, els soldats comtals no hi podien accedir.

Geriberga havia advertit sovint el seu marit que, en cas d’un atac, allò podia acabar en un gran desastre, però Guitard deia que no es podia estar tot el dia perseguint els poderosos, perquè a la llarga això els enfortia encara més. I tot allò coincidia amb l’observada absència, d’un temps ençà, de sarraïns a Barcelona…

El que ara inquietava Riquilda coincidia amb els seus propis pensaments, i no tenia res a veure amb el període de la jove, n’estava convençuda.

—Tu i jo, noia, parlarem amb el teu marit i amb el teu pare.

Si no s’acaben de creure les nostres sospites, igualment ens hauran de fer cas perquè…

—Què?

Geriberga es va posar a riure, i semblava que no podria parar, fins que va agafar aire i, assenyalant amb el dit índex la seva jove i a si mateixa, va dir:

—Perquè nosaltres els manem, i te n’aniràs adonant de mica en mica, noieta!