III

Les notícies eren realment dolentes. El comte Borrell estava assegut sobre una pedra grossa que vorejava el camí que sortia de Manresa i es dirigia cap a Barcelona.

Feia calor, o almenys ell en tenia molta, però la prudència l’obligava a dur sota de la gonella la cota de malla que en principi només feia servir per als combats i que el feia suar i suar.

Uns quants anys enrere, portar una cota de malla i, fins i tot, el cap tapat amb cervellera i pantalons de cuir, per protegir-se dels cops d’espasa, li havia semblat d’allò més lleuger. Però ara ja tenia cinquanta-vuit anys i, encara que sempre havia tingut bona salut i es mantenia àgil i vigorós, l’edat començava a pesar-li.

En aquells temps, quan tenia preocupacions —i això, per a un comte, era el pa de cada dia—, ja no pensava en les dones com abans. El seu esclau de confiança. Branco, era qui li buscava, quan convenia, una noia que li escalfés el jaç, i ell sempre n’havia tingut ganes i empenta. El comte volia pensar que moltes d’aquelles noies, pageses, serves, esclaves o monges, quedaven contentes de l’experiència, perquè la majoria cridaven i esbufegaven amb intensitat mentre ell les envestia i les masegava. Branco, quan el comte les feia fora, acostumava a donar-los alguna moneda o algun queviure, com ara una gallina, un tros de formatge o una empanada de verdura, sempre segons la categoria de la noia. En tota la seva vida, el comte havia jagut amb centenars de dones, i estava segur que els seus dos fills i les dues filles legítims tenien una munió de germans i germanes repartits pels comtats de Barcelona, Girona, Osona i Urgell, que eren els seus, i per tot arreu per on ell havia passat, fins i tot a la mateixa Roma.

Roma. Precisament d’allà venien les notícies que ara afegien un pes més a les seves preocupacions. Un monjo de Santa Maria de Serrateix que havia tornat de Roma havia parlat amb Sunifred Llobet. I l’antic ardiaca havia anat a buscar el seu senyor Borrell per portar-li les notícies.

—Roma està immersa en el caos. L’antipapa Ferrucci, que es fa dir Bonifaci VII, ha empresonat el papa Joan XIV al castell del Sant Àngel i el sotmet a tortures i vexacions. Els soldats de l’antipapa recorren els carrers de la ciutat, violen les dones, castren els nens i pengen els homes que s’hi oposen o, simplement, els fan el que els plau.

—Són notícies ben tristes, Sunifred, una prova més que el món cada cop s’apropa més al desastre.

—Estimat comte, només falten quinze anys per arribar a l’any 1000, i és ben conegut que l’Anticrist es revelarà a partir d’aquesta data. No és d’estranyar que el dimoni estigui començant a trasbalsar l’obra del Senyor. L’Apocalipsi ja parla de la destrucció de Roma i potser el que estem contemplant és el principi del final de la Ciutat Santa.

Tots dos es van quedar en silenci un moment, pensant en les implicacions que aquell fet tenia per a tots plegats. Borrell era molt religiós, però, francament, les profecies de l’Apocalipsi i de l’arribada de l’Anticrist cap a l’any 1000 no l’havien preocupat mai. Encara que havia patit alguns entrebancs, en general les coses li havien anat bé a ell, a la seva família i als comtats, fins ara. De fet, es podria dir que les desgràcies havien portat resultats positius.

Quan es va morir el seu germà Miró, per exemple, feia prop de vint anys, Borrell es va haver d’encarregar tot sol de manar en els quatre comtats: Barcelona, Osona, Girona i Urgell.

Havia plorat Miró, però en poc temps es va adonar que se sentia més còmode governant tot sol que no pas havent de consultar el germà.

Miró s’havia encarregat bàsicament de la ciutat de Barcelona, i no ho havia fet malament; fins i tot havia solucionat el problema de l’aigua que durant molt de temps havia patit la ciutat des que els aqüeductes romans s’havien deteriorat. Miró havia utilitzat trossos dels vells aqüeductes per fer un nou canal, el rec comtal, que ara permetia als barcelonins beure una aigua abundosa i fresca tot l’any.

Des que Miró havia mort, Borrell s’havia recolzat en el vescomte Guitard i tot havia anat molt bé. Guitard era un incondicional de Borrell, company d’armes i de putes, però al mateix temps fidel i respectuós als desitjos del comte; no com el seu germà Miró, que sempre feia la seva i qüestionava constantment les decisions de Borrell.

Borrell tenia tendència a ser optimista, però darrerament semblava que la realitat es contradeia amb aquesta visió de la vida. En els últims quatre o cinc anys, els fils de la política i la diplomàcia que tant li havien costat de teixir a la vida se li desfeien davant dels ulls. Borrell, a diferència del seu pare, Sunyer, que era un bèstia que tot ho volia resoldre amb guerres i devastació, havia cregut sempre més en el diàleg, en el pacte i en la comunitat d’interessos, que no pas en la imposició, la força i el sotmetiment dels contraris. Òbviament, no sempre podia ser així; de tant en tant calia tallar uns quants caps, i Borrell ho havia fet sense vacil·lació i, en alguns casos, literalment.

El comte, a més, tenia una mirada elevada sobre la feina que havia de fer a la vida. Tot i que els comtes no els escollia Déu, com era el cas dels reis, Borrell pensava que Déu mai no estava gaire lluny d’ell.

El seu avi, Guifré, va ser el darrer que havia estat nomenat pel rei franc, i des d’aleshores ser comte de Barcelona s’havia convertit en una herència que passava de pares a fills. Però, malgrat que el càrrec, com el de rei, era hereditari, les cartes i els emissaris que rebia de tant en tant de reis i senyors d’altres indrets no deixaven mai —o, almenys, a Borrell li semblava així— de recordar-li que l’origen de la seva noblesa no li venia directament de Déu, sinó del rei dels francs.

El comte s’ho prenia amb resignació, perquè en definitiva sabia, com el seu avi i el seu pare, que per sobre d’ell hi havia el rei dels francs, Lotari, un tipus obsessionat amb la pèrdua de la dignitat imperial, que ara ostentava un tal Otó II. I a ell, pensava Borrell, què coi li importava la dignitat imperial i totes les baralles que tenien aquells dos a Germania i a mig món? A Borrell només li preocupava el que podia passar en els seus comtats i en alguns comtats veïns, on les famílies que manaven —que sovint estaven emparentades amb la seva— li demanaven consell i ajut quan calia. El comte de Barcelona era el marquès, el cap de la marca, i, per tant, estava per sobre dels altres comtes, encara que era escèptic. Teòricament, si anaven mal dades, podia demanar ajuda al seu rei, Lotari, però Borrell no es feia gaires il·lusions sobre això. Feia seixanta anys que el rei dels francs feia cas omís als comtats del voltant dels Pirineus i semblava que el tarannà de Lotari no diferia en absolut del dels seus avantpassats. A més a més, els comtats dels Pirineus, encapçalats pel de Barcelona, no eren tan forts com Borrell hauria volgut. Massa dividits, en un territori en general pobre i de difícil comunicació, ple de muntanyes, muntanyetes i turons, amb poca aigua, de vegades torrencial. Poca gent per omplir-lo, pocs espais plans per conrear cereal que donés menjar a la població…

Borrell patia i donava gràcies a Déu de l’empenta de la gent dels comtats que feia que les ciutats, la més destacada de les quals era Barcelona, comerciessin pel Mediterrani, com ja es feia des d’abans del naixement de Déu Nostre Senyor. El comerç i una mica de pirateria i l’habilitat de tots plegats no seria suficient si algun veí més poderós que ells decidís emparar-se del territori. Per això, des que el seu pare s’havia retirat a un monestir i havia deixat el comtat a les mans de Borrell i del seu germà, el comte s’havia obsessionat amb la diplomàcia. Calia estar bé amb els francs, encara que no se’n pogués esperar gaire cosa. Si era necessari, potser algun dia els podria recordar que els comtats eren, d’una manera o d’una altra, de la seva jurisdicció, i, en qualsevol cas, valia més tenir contents aquells que tenien exèrcits tan nombrosos. I també s’havia d’estar bé amb els musulmans, amb Còrdova, la gent del sud i de l’oest.

Els musulmans eren molt poderosos i comerciar amb ells era vital per a la supervivència de Barcelona i de Manresa i de Girona i de la Seu… De tots els comtats, en definitiva.

En temps del seu avi, el Califat de Còrdova havia esdevingut més poderós que mai. El pare de Borrell, Sunyer, va lluitar sovint amb els musulmans de la frontera, en un joc constant d’atac i represàlia, de morts i de venjances, encara que va intentar que el poderós califa, Add-ar-Rahman III, no s’amoïnés gaire per allò que feien els insignificants veïns del nord.

Borrell va veure ben aviat que ja no podia practicar aquella política, perquè el Califat cada cop estava més unit i els soldats califals reprimien els senyors musulmans de la frontera que no es comportaven tal com volien a Còrdova. Per tant, el que calia era fer-se amics dels cordovesos, encara que, tenint en compte la desproporció de poder entre el Califat i els comtats, Borrell va optar per jurar vassallatge als musulmans. El vassallatge el comprometia poc i li permetia teòricament viure tranquil sense l’amenaça d’un atac seriós del califa. I, a més, Borrell i els seus cavallers podien seguir atacant els senyors musulmans que no plaïen el senyor de Còrdova.

Per tot això, el comte Borrell s’havia dedicat tota la vida a viatjar i a enviar emissaris amunt i avall, mentre enfortia el comtat i reforçava les fortificacions del territori, les que havien de servir tant per afrontar un atac exterior com una rebel·lió de pagesos o de gent pobra.

En els darrers anys, però, les coses s’havien anat torçant. Feia quatre anys que el visir del califa Hixam —que era un jove sense esma ni empenta— havia ocupat el poder a Còrdova. Borrell sabia de l’existència d’aquell personatge, que es deia Muhàmmad ibn Abi-Amir, perquè des de feia molt de temps, ja en l’època del califa Al-Hakam, havia començat a destacar en la cort plena d’intrigues de Còrdova. Primer va ser jutge, després funcionari del tresor, després administrador dels fills del rei, cap de la policia i un munt de càrrecs més que va anar acumulant.

Abi Amir va eliminar de mica en mica tots els seus oponents a la cort, i fins i tot va derrotar i matar el seu propi sogre. A partir d’aleshores es feia dir Almansur, «el Victoriós», i la veritat era que, fins en aquell moment, l’apel·latiu era del tot encertat. Un home que, fins feia poc, no deixava de ser un funcionari, s’havia revelat com un general magnífic, i sobretot com un polític que utilitzava la violència i l’exèrcit per aconseguir afermar-se encara més en el poder. Als comtats, tothom el coneixia, per desgràcia, i la gent parlava del maleït Almansur.

Borrell es va aixecar de la pedra on era assegut i va caminar uns passos sense direcció. El Llobregat no era gaire lluny del camí i, davant seu, tenia l’estranya muntanya de Montserrat, però ni el riu ni la muntanya estaven en aquells moments en el seu pensament.

Els seus homes se’l miraven una mica inquiets. El comte estava meditant i no era bo interrompre’l, perquè en podies sortir ben escaldat.

La notícia de l’empresonament i la tortura del Papa legítim era preocupant i trista, i l’havia fet reflexionar. Eeia quinze anys, Borrell havia viatjat a Roma per tal que el bisbe Ató fos nomenat arquebisbe de Vic; havia conegut el papa Joan XIII, i fins i tot l’emperador Otó I i l’hereu, el futur Otó II, i havia visitat la ciutat, que havia estat la més gran del món i que en aquell moment era una enorme col·lecció de ruïnes i de pedres, amb una muralla immensa però mig derruïda; una ciutat plena d’intrigues i impossible de controlar.

Joan XIII havia estat imposat militarment per l’emperador, i ara el seu hereu havia caigut per una altra acció violenta. En tots dos casos. Roma estava ben desprevinguda, tenallada per la desídia i l’obsessió per un poder que tenia molt de prestigi, però no armes ni soldats per protegir-lo. Cap ciutat no es podia defensar si no estava preparada, i això venia a tomb al que feia temps que rondava pel cap al comte: Barcelona estava en perill, i si no es movia aviat, aquest perill podria ser mortal.

Des que Almansur havia arribat realment al poder, s’havia dedicat a organitzar expedicions militars de saqueig a les fronteres del Califat. L’any anterior, sense anar més lluny, els homes d’Almansur havien passat pel territori del comtat de Barcelona i s’havien apropat a un dia de distància de la ciutat, però es van limitar a saquejar i destruir sense gaire convicció.

Feia tres anys, Almansur ja havia fet una incursió molt més ferma; va arribar a les portes de Girona i va destruir dos castells.

Borrell no s’hi havia enfrontat seriosament, amb l’esperança que, un cop més, la diplomàcia, els regals i les cessions puntuals farien que Almansur els deixés en pau. Però les notícies que arribaven des d’Al-Àndalus no donaven tranquil·litat.

Alguns comerciants andalusins havien explicat als mercaders barcelonins que s’aplegaven al peu de la porta Regomira que a Còrdova se n’estava preparant una de grossa: alguns deien que Almansur volia atacar Sant Jaume de Compostel·la; d’altres, que els andalusins volien ampliar el domini que tenien del Magrib, a l’altra banda de l’estret de Gibraltar, i d’altres en canvi deien que Almansur mobilitzava homes en previsió d’un aixecament contra el seu poder. Però cap d’ells no afirmava, i si els ho demanaves ho negaven fervorosament, que Almansur estigués preparant una expedició contra els comtats.

Això mateix era el que li feia sospitar més, a Borrell. Els comtats, sobretot els seus —Barcelona, Girona, Osona i Urgell—, prosperaven, i cada cop estaven més plens de tot allò que podia ser un botí per a uns assaltants: plata i ferro, gra, roba, moltons i, sobretot, joves que podien ser venuts com a esclaus. Molta riquesa per a qui la volgués prendre, però la dels comtats no era gratuïta: els cavallers i els homes d’armes del comte i dels seus nobles eren prou forts per plantar cara a una partida nombrosa d’assaltants, i, a més, en teoria, els comtats podien obtenir suport del rei carolingi. O no. Borrell i molts dels seus ho sabien de feia temps: res no es podia esperar dels carolingis; no vindrien a ajudar-los en cas de perill.

Però el comte no tenia tan clar que els cordovesos ho sabessin. Si Almansur i el califa Hikam encara pensaven que el rei dels francs podia enviar milers d’homes a defensar els comtats dels Pirineus, no s’atrevirien a intentar la conquesta d’aquelles terres. Era vital que mai no sospitessin la veritat…

—Witardus, Híctor, Sexabert, veniu aquí!

Els tres homes d’armes es van apropar al comte. Tots tres duien ausbergs llargs, que estaven fets de cota de malla no tan fina com la del comte, però prou ben trenada per aturar el cop d’una espasa. Els cascs amb nassal, que els baixava del front fins a prop de la boca, els donaven un aspecte especialment brutal. Es podien permetre totes aquestes proteccions, eren cavallers rics i, de fet, dels més durs que en aquells moments tenia al seu costat Borrell, perquè dedicaven gran part del temps a muntar a cavall i a practicar amb les armes.

—Sexabert, vull que t’avancis i arribis abans que nosaltres al congost del Llobregat. Demana a la gent si ha vist alguna cosa estranya, si…

—Estranya? No t’entenc, Borrell, què vols dir?

—Estranya, sí! —va dir el comte, una mica irritat—. No vull dir si la gent ha vist monstres o llengües de foc al cel, sinó si han observat moviments de tropes o avançades d’algun exèrcit, m’explico?

—Què tems, comte, un aixecament, una altra incursió sarraïna…? Si ens dius quines sospites tens, ens serà més senzill fer allò que ens encarreguis —digué Híctor, que era el més gran i el que li tenia més confiança.

—Ensumo alguna cosa des del sud. Per això vull que vagis fins al congost de Martorell i després tornis cap aquí. I tu, Witardus, ves cap al sud, amb discreció, que no et vegin, i vigila… I si captes alguna cosa, torna i me n’informes, jo aniré cap a Barcelona. I tu, Sexabert, apropa’t a Besalú i després a Girona, i convoca els cavallers perquè es dirigeixin a Barcelona. Si, al capdavall, les meves sospites resulten una falsa alarma, enviaré algú a avisar-vos. Au, partiu, no perdeu més temps! Mentrestant, faré avisar Barcelona, enviaré un missatger a Udalard, perquè estigui alerta.

Els tres cavallers van anar a buscar els seus cavalls amb l’ànim alegre. Els esperaven dies de recórrer camins, potser amb perills i lluites. Per a aquells tres homes, la vida feréstega, només acompanyats del seu cavall, era un dels grans plaers de l’existència. Qui voldria ser pagès, sempre lligat al conreu, o un monjo, tan preocupat per les oracions, o una dona, que carregava la família amunt i avall, si es podia ser cavaller, home de guerra i servidor del millor dels senyors, Borrell II, comte de Barcelona, Girona, Osona i Urgell?