XX

Dengus va estar a punt d’advertir Meler per tercer cop aquell dia, però es va mossegar la llengua. Meler era un home d’armes experimentat i bregat, i Dengus no volia que pensés que la seva prudència es devia a la falta de valor. Però Dengus, encara que era jove, ja havia lluitat contra els sarraïns, i Meler, no.

Feia tres anys, a la primera incursió d’Almansur, la partida d’homes d’armes on anava Dengus es va trobar amb un grup de cavalleria sarraïna a prop de Wutina. Ells anaven tots a peu i eren més de quaranta; en canvi, els sarraïns només eren una dotzena, encara que tots a cavall. Normalment, en un enfrontament així, els homes a peu s’ajuntaven, escut contra escut, i amb les llances o amb les espases llargues impedien que els cavalls els aixafessin. Això gairebé sempre funcionava bé, i quan una partida de cavalleria s’enfrontava a uns homes d’armes més o menys disposats per a la batalla procurava no atacar-los directament.

Però els andalusins es van comportar de manera ben diferent; els seus cavalls corrien més, tot i que eren més petits que els dels comtats, i eren capaços de saltar, cosa que els cavalls comtals no podien fer perquè pesaven molt més.

Els van atacar en un prat prop de Wutina. Els cavallers comtals i els seus homes d’armes van ser molt lents a l’hora d’agrupar-se, i els cavalls musulmans van entrar com un llamp per entremig. A més, les llances sarraïnes eren més llargues que les comtals i traspassaven els cristians de banda a banda.

Quan en van haver mort vuit o deu, els comtals van començar a fugir sense ordre, i encara va ser pitjor. Aleshores alguns sarraïns van treure unes espases llargues i estretes i es van dedicar a perseguir sistemàticament tots els homes que fugien esperitats. Dengus, simplement, va tenir sort i va aconseguir arribar a un bosquet sense que els perseguidors, prou enfeinats rematant els ferits al prat, se n’adonessin.

—Què, noi, fas cara d’espantat. Encara et cagues a les calces quan te’n recordes de Wutina, oi? Ha, ha, ha!

Dengus va maleir la feblesa que havia tingut al principi del viatge quan li va explicar a Meler com havia salvat la vida a Wutina. El camí cap a Olèrdola se li estava fent molt llarg acompanyant aquelles desenes de pagesos mal armats i la dotzena de carros plens de queviures que havien de reforçar la guarnició.

Des que el dia anterior els havien abandonat la cavalleria de Geribert i Ermengarda i els mercenaris sueus, Dengus havia patit per la sort de la seva expedició. El centenar d’homes d’armes que hi anaven eren de diversos senyors, cedits a Geribert, però el fet que el germà del vescomte no fos amb ells havia causat molta dissensió. Tots feien el que volien, encara que teòricament qui manava era el vell Meler. I després hi havia els pagesos, un altre desastre. Eren nois més o menys joves que gairebé no havien tingut un acer a les mans en tota la vida; estaven molt sobreexcitats i contents, però això no els feia més ràpids caminant ni més cauts a l’hora de moure’s per un territori que desconeixien. Havien hagut de fer nit molt abans del que preveien perquè el desgavell de la marxa no havia facilitat que mantinguessin un ritme constant. Si un carro s’aturava, tota la comitiva ho feia, molts dels pagesos s’apropaven per ajudar i destorbaven més que cap altra cosa, i els homes d’armes, desvagats, es barallaven entre ells o bevien més vi del que era convenient. Per a Dengus, que era un jove disciplinat, aquell espectacle era molt desagradable. A més, si els rumors eren certs, un cop arribessin a Olèrdola potser haurien de patrullar per alertar si venien els sarraïns, i les patrulles s’havien de formar amb ordre i habilitat, perquè si no podien portar a la mort tots els seus components.

Per això, Dengus i alguns pocs homes d’armes més amb dos dits de front volien que el camí fins a Olèrdola servís per ensinistrar la tropa. A més, encara que era molt improbable, podien tenir alguna trobada amb l’enemic, com li havia passat a ell tres anys abans a Wutina. No semblava gaire probable, però no es podia descartar. En tot cas, aquella marxa caòtica no es desenvolupava com Dengus entenia que havia de ser, i la deixadesa de Meler i els altres l’exasperava. Va fer el cor fort i va decidir que la seva obligació, malgrat el que considerés Meler, era dir el que pensava.

—Meler, no vull insistir però…

—Doncs per no voler fer-ho, estàs insistint molt. Què vols ara, collons?

—Hem de mantenir l’ordre, i això ho has de fer tu. Mira, fixa’t un moment darrere nostre…

Meler, amb cara de pomes agres, es va tombar per fer una ullada a la tropa. Els homes d’armes, els professionals de la guerra, caminaven en grupets xerrant entre ells, entremig dels pagesos armats, que es distingien d’una hora lluny per la diferència i la pobresa dels vestits en comparació amb els servidors dels nobles. Alguns pagesos portaven forques i llances sobre les espatlles i, de fet, durant el viatge, tres ja s’havien ferit a la cara amb les llances portades així. Els carros amb armes i queviures no estaven agrupats, n’hi havia un allí i un altre més enllà, i en tots els casos hi havia homes a sobre dels carros dormint o descansant.

—Veus a què em refereixo, Meler? Això no és cap tropa, és un grup d’homes que camina sense cap ordre.

—I quin problema hi veus? Davant de nosaltres només hi tenim la cavalleria de Geribert, després ve Olèrdola, i si algun dia arriben els maleïts sarraïns hi haurà temps de sobres per tenir tota aquesta gent a punt, un cop hagin fet feina darrere de la muralla de la fortalesa.

—I si venen i ens ataquen, què faríem, aleshores?

—Ets un tros d’imbècil, Dengus! Qui coi vols que vingui i ens ataqui aquí, enmig del no-res? I si venen, no veus que devem ser més de tres-cents homes armats? No ens podran fer ni pessigolles. Ara bé… —Meler es va aturar enmig de la frase i va apropar la cara a Dengus. Havia estat menjant carn adobada amb all i l’alè tirava enrere, i això que Dengus no era precisament sofisticat a l’hora de la menja—. Tu m’estàs tocant massa allò que no bota. Aquí només tenim por de Déu i, mira què et dic, si Déu vingués sense espasa, ni d’Ell en tindríem, de por! O sigui que ves amb compte i deixa d’emprenyar, perquè jo sí que porto espasa, i a falta de sarraïns, sempre puc tallar el cap d’un idiota com tu!

—Meler, Meler! Mira, mira! —Un dels homes d’armes que anava més avançat va posar-se a cridar cap a ells dos mentre assenyalava una dotzena de genets que venien pel camí del sud.

Meler, seguit de Dengus, va anar cap endavant per veure què passava. Els dos primers cavallers portaven escuts amb franges vermelles verticals, que era el més habitual entre els cavallers del comte Borrell. Quan van veure la barreja d’homes d’armes, pagesos i carros, van aixecar les llances per saludar. Aquest gest va despertar l’entusiasme de molts pagesos i d’uns quants homes d’armes, que també van començar a aixecar les llances i les forques, molt contents d’haver retrobat els homes de Geribert.

La gresca d’aquell grup va contagiar en un moment tota la partida. Semblava que el fet que haguessin tornat a contactar amb la cavalleria implicava o bé que els cordovesos s’havien retirat o bé que ara encara tindrien més protecció. Fos com fos, tothom estava molt content. Bé, tothom, no, perquè Dengus no se’n fiava, li recordava massa el que havia viscut quan va sobreviure a l’enfrontament de Wutina. Per això, el guerrer es va separar una mica del camí i va buscar amb la vista on podria resguardar-se en cas d’un atac, tal com havia fet tres anys enrere.

Els genets s’aproximaven al trot i, més enllà de la dotzena que es veien clarament, es distingia la pols que aixecaven altres cavallers que venien més enrere.

Dengus va començar a fixar-se en els cavallers que s’apropaven, i no en va reconèixer cap ni un; encara que això no era tan estrany, li va semblar sospitós. A més, tret dels dos primers que saludaven amb les llances, els altres portaven uns ausbergs diferents, més llargs, i uns escuts rodons, no ametllats com eren més habituals als comtats entre les tropes a cavall. A cada metre que recorrien els desconeguts i les seves muntures, Dengus estava més preocupat, i va voler avisar Meler, malgrat la discussió que acabaven de tenir. Però el vell home d’armes ja corria cap als nouvinguts, cridant desaforat, totalment contagiat per l’alegria dels seus soldats i dels camperols del grup.

Probablement va ser dels primers que van veure com, de darrere el núvol de pols, començaven a sorgir molts cavalls i genets del tot diferents dels que havien vist fins aleshores. Els animals eren més petits i nerviosos, més àgils, potser la meitat de grossos que les cavalcadures militars dels comtats. Però la principal diferència no estava a les muntures, sinó en els genets: vestits de negre, amb llances llargues amb cintes i banderetes de colors, la majoria verdes. Uns quants portaven espases que refulgien, totes a la mà, i, encara que els separava un bon tros fins als infants dels comtats, s’apropaven a una velocitat impressionant.

Aquell canvi de ritme no va ser percebut per la immensa majoria de la partida, i molt menys el que significava. Només uns quants, més espavilats que els altres, es van estranyar que la dotzena de genets que havien vist a primera línia del batalló abaixessin el ritme, fins a deixar el cavall al pas, com si esperessin els del darrere, que venien a galop.

Quan els genets dels cavalls lleugers estaven ben a prop, aquella dotzena de cavallers, probablement mercenaris navarresos disfressats de cavallers dels comtats, va pensar Dengus, van treure les espases, van brandar les llances i van començar a accelerar.

Un dels primers a caure, travessat per una llança andalusina, va ser Meler, que va morir amb les costelles ben obertes i una expressió a la cara de pura sorpresa. Però ell només va ser dels primers, perquè immediatament els enemics van començar a despatxar aquella massa d’homes d’armes i de pagesos desprevinguts. Molt pocs van intentar defensar-se, i encara menys genets andalusins van caure ferits per les espases comtals.

La majoria dels homes de Geribert van arrencar a córrer en direcció nord, pel mateix camí per on havien vingut, i allà van topar un altre grup de genets andalusins que els esperaven, a punt per executar-los. Aquests no eren gaire nombrosos, només uns quants homes que el comandant Bakr havia enviat fent marrada, però van ser suficients per provocar un pànic encara més gran.

Els que corrien més, que es van adonar abans que els tallaven el pas, van girar cua, però xocaven amb els que venien espaordits per darrere. Ben aviat el pànic es va convertir en terror: si algun dels que fugia queia era trepitjat sense pietat pels seus companys.

Els genets andalusins i els seus aliats navarresos no van aturar la matança fins que no va arribar el mateix comandant Bakr amb els seus oficials a aquell camí que s’havia omplert de sang i de fang.

Bona part dels homes dels comtats que s’havien afegit a la partida de Meler i les desenes de pagesos que anaven amb ells eren morts o molt malferits. Uns altres havien estat fets presoners i estaven agrupats sota una petita elevació, després d’haver llençat les armes que els havien resultat tan inútils.

Els carros amb queviures i els animals dels soldats i els pagesos ja eren en mans dels vencedors.

Els genets andalusins i navarresos que havien participat en el combat es van dedicar, finalment, a passejar entre els morts i els ferits per veure què els podien robar i, en la major part dels casos, per rematar els agonitzants.

Molt pocs atacants havien perdut la vida; en canvi, en les files cristianes hi havia una gran estesa de morts.

Una estona després van arribar els escassos contingents a peu que acompanyaven la incursió andalusina, entre ells Marcus i Enego, el traductor. Marcus estava rebentat de caminar a bon ritme seguint els passos lleugers dels andalusins. Tot i així, quan es va assabentar que els andalusins havien enxampat desprevingut, tal com els havia explicat, aquell grup de soldats de la infanteria comtal a peu, acompanyats d’uns quants pagesos mal armats, va respirar alleugerit. Ja havia demanat mentalment perdó a Déu pel desig que tenia que l’atac dels homes de Bakr fos reeixit, perquè això corroboraria la seva bona fe i vàlua i, per tant, no hi hauria cap motiu perquè el matessin. I els cristians que havien mort, segur que Déu els acolliria en el seu si, cosa que sense l’ajuda indirecta de Marcus potser no haurien aconseguit.

Tot i aquests pensaments tan reconfortants, quan Marcus va arribar al lloc de la matança i va veure l’estesa de cadàvers, en va quedar impressionat. Al llarg de la seva vida n’havia vist molts, de morts, però mai en aquella quantitat i amb tanta violència. Els executats per la justícia o per l’Església sovint acabaven esquarterats, però rarament se’n veia més d’un al mateix temps. Ara, en canvi, potser n’hi havia cinquanta o cent morts, bona part d’ells concentrats al principi del camí, allà on s’havia produït la primera topada. Els que havien mort a causa de les llances o esclafats pels cavalls de guerra tenien els cossos força sencers, però els que havien estat abatuts per les espases i les llances dels genets sovint mostraven mutilacions terribles, i en alguns casos havien mort dessagnats, cosa que es veia pels grans bassals de sang plens de mosques que els envoltaven.

Marcus, caminant entre els cadàvers, va procurar no trepitjar en cap cas aquella sang, i no va atrevir-se a mirar els ulls dels morts per tal d’evitar que li tornessin la mirada, reprovant-li la seva traïció.

—Bakr ens crida —va dir Enego, molt menys afectat per l’escena de desolació que els envoltava.

—A mi també? Segur que està content perquè la informació que li vaig donar era precisa… No t’ho sembla, Enego? —va dir Marcus, més espantat del que volia mostrar.

—A mi no em sembla res, prou feina tinc jo a sobreviure per preocupar-me per tu.

Els dos homes anaven caminant per la via plena de sang i de morts, esquivant tant els cadàvers i les vísceres del terra com els guerrers andalusins que recollien el botí, fins a arribar al lloc on es trobava Bakr, just al costat d’on guardaven els presoners. El comandant andalusi estava resant, inclinat sobre d’una catifa que algú havia estès a terra. Bakr tenia el cap dirigit cap al sud-est, on, segons havia explicat Enego a Marcus, hi havia la ciutat de la Meca, que era com el Jerusalem dels musulmans. Bakr no estava sol; inclinats també sobre una catifa hi havia altres guerrers resant.

Marcus va voler parlar a Enego, però l’esclau el va fer callar fins que es van acabar els precs. Aleshores Bakr i tots els altres es van aixecar, van plegar ells mateixos les estores i les van desar en els seus cavalls. En un moment, sense que el comandant ho demanés, van treure d’un dels carros una cadira de tisora de cuir i, amb l’ajut d’un tros de roba i uns pals, van improvisar un tendal perquè el sol no molestés Bakr.

El comandant va seure i va demanar amb un gest que s’aproximessin Marcus i Enego. Aleshores va deixar anar en to sec tres o quatre frases a Enego i va fer ordenar que portessin a empentes els dos cristians cap al grup de presoners, que estaven rodejats per trenta o quaranta guerrers amb les llances i les espases a punt. Alguns estaven lligats; altres, simplement, seien a terra amb la mirada perduda.

—Què passa? Què t’ha dit? Per què ens porten amb els presoners? —Marcus estava realment espantat, perquè pensava que l’anaven a incloure entre aquell grup, cosa que era, al seu parer, molt mal senyal.

—Bakr diu que tu, que coneixes els teus, escullis entre els presoners aquells que són rics o de bona família per demanar-ne rescat.

—I els altres? Què en faran, dels altres?

Enego va mirar Marcus gairebé amb pena. Què es pensava que farien amb els altres? Encara gràcies que un destacament d’exploració com aquell volgués quedar-se algun presoner i no matar-los a tots. El frare va ser de nou conscient que havia tingut molta sort que no l’haguessin travessat amb una espasa en el moment de capturar-lo.

Es van atansar al grup de presoners, un centenar llarg. Quan s’havien trobat tots en un prat del pla de Barcelona per emprendre el camí cap a Olèrdola sota les ordres de Geribert, Marcus no s’havia fixat gaire en aquella colla de pagesos i homes d’armes que no arribaven a la categoria de cavallers. Per tant, no sabia si algun d’ells era fill d’alguna família rica que pogués pagar el rescat.

Un home de Bakr anomenat Youssef, acompanyat d’un parell de guerrers més, va increpar Marcus i Enego.

—Què ha dit?

—Que t’afanyis, que no tenen tot el dia. Quins són els rics?

—No ho sé, el que sé segur és qui són els més pobres; aquests que no porten cap mena d’ausberg o protecció de cuir són els pagesos. Aquests sí que no tenen res.

Enego ho va traduir, i aleshores Youssef va assenyalar un dels presoners i els seus guerrers el van agafar pels braços. Era un noi jove, fornit, amb els pòmuls molt sortints i la cara marcada amb molts forats per alguna malaltia passada. Youssef va tornar a parlar i Enego el va traduir de seguida.

—Pregunta si et refereixes als que són com aquest…

—Sí, sí, aquest és un dels pagesos i tots els que tenen aquest aspecte també ho són. Aquell, aquell, aquell d’allà… Tots aquests —va dir Marcus, assenyalant-los amb el dit.

No va caldre que Enego el traduís, perquè Youssef va entendre de seguida a què es referia. Ell mateix va treure un ganivet llarg de la faixa i, sense més preàmbul, va degollar el pagès que tenien agafat els dos guerrers. Marcus es va tirar enrere, però no va poder evitar que el raig de sang que va sortir disparat del coll del pobre desgraciat l’esquitxés.

El degollament del pagès va ser el començament de la matança. Marcus va anar fent passos enrere fins que va topar amb la segona fila de guerrers, que vigilaven que no s’escapés cap ni un dels presoners, encara que no participaven directament en el degollament massiu. Els assassins, amb les poques indicacions que havia traduït Enego, es dedicaven a matar només aquells que no duien cap mena de protecció corporal, perquè aquest era el signe de ser pobre i, per tant, de no tenir cap valor econòmic com a ostatges. Els pobres no eren tresors, eren deixalla.

Marcus, conscient que tenia al darrere alguns homes armats que no vacil·larien a matar-lo a ell també si es feia destacar, contemplava espaordit la matança. Els homes que no havien mort encara, i que esperaven que els assassins anessin a agafar-los, no es resistien ni intentaven fugir, cosa que va estranyar el frare. Alguns miraven amb odi els seus assassins, altres miraven a terra i ploraven, però ningú no intentava lluitar.

L’aire es va omplir d’una mena de núvol càlid i rosat de sang, la mateixa atmosfera que Marcus havia notat algun cop al mercat de la porta de Mar de Barcelona, quan escorxaven els bous i els xais que els barcelonins consumirien. Van començar a aparèixer mosques i borinots, embogits per la sang i l’olor dels homes morts.

Els homes d’armes presoners miraven l’escena amb temor i ràbia, i amb una certa satisfacció per ser els escollits per salvar-se. En quedaven una cinquantena i, a criteri de Bakr, n’eren massa per ser controlats per la seva força de cavalleria, que no deixava de ser una petita unitat d’exploració. Per això el comandant, que s’ho mirava de lluny, va cridar Youssef i li va donar ordres.

Youssef va tornar lentament cap al grup de presoners i va parlar amb els seus homes. Els botxins, amb els coltells ensangonats, es van apropar a tots els homes d’armes que no portaven ausbergs de metall sinó que només duien proteccions de cuir i els van començar a apunyalar sense cap preàmbul.

Els soldats comtals, però, no eren dòcils com els pagesos, i veient el que passava, tots, tant els que duien ausbergs com els que no, es van llançar sobre els seus capturadors amb les mans nues.

La confusió va ser terrible, i alguns van aprofitar el caos per escapar-se.

Dengus va ser un dels pocs que se’n va sortir. Després d’empènyer un andalusi, va agafar un roc de terra i va colpejar un altre botxí amb tanta força que li va trencar el braç. Aleshores un altre andalusi el va voler atacar amb una espasa, però Dengus es va tirar enrere, i tot i que l’atacant el va arribar a punxar, no li va provocar una ferida gaire profunda. A més, encara que no duia ausberg, sí que portava una cota de malla sobre les espatlles, que el va protegir una mica.

La lluita, desigual, es va desplaçar uns quants metres pel camí, i Dengus, que havia quedat tirat a terra, va veure l’oportunitat de tocar el dos. Com ja havia fet a Wutina, va començar a recular fins que es va poder allunyar per un revolt del camí, mentre la carnisseria quedava enrere. Semblava que ningú no l’havia vist.

Marcus va observar la maniobra d’aquell jove home d’armes, com s’escapolia després de desfer-se d’un parell d’andalusins. El frare es va espantar. A ell no li agradava gens el que passava, però va pensar que li convenia que els cordovesos passessin a mata-degolla la immensa majoria dels presoners. Com menys testimonis quedessin de la presència de Marcus entre els cordovesos que els havien atacat, i a qui havia ajudat en la selecció dels executats, millor, perquè sabia segur que no seria difícil que algú lligués caps i pensés que havia estat ell qui els havia avisat de la seva localització. El frare no sabia quin podia ser el seu futur, però, en qualsevol cas, calia passar tan desapercebut com pogués, i la possibilitat de ser assenyalat com un bocamoll traïdor, si algun dia tornava entre els cristians, no li feia cap mena de gràcia. Per tant, si aquells homes sobrevivien a la repressió dels andalusins, el risc de ser assenyalat era molt alt. Millor que no en quedés cap ni un, i, gràcies a Déu, l’intent d’autodefensa i revolta dels homes d’armes els havia fet massa perillosos per al destacament cordovès, i no semblava que tinguessin gaire intenció de conservar viu cap presoner.

La tranquil·litat del frare, però, es va esvair quan va veure que Dengus fugia dissimuladament dels seus botxins. No s’ho va pensar gaire, es va dirigir cap a Bakr, seguit d’Enego, i va començar a cridar en vulgar, encara que sabia que el comandant no entenia un borrall de la seva llengua.

—Mira, mira, comandant Bakr! Aquell d’allà s’escapa… Aquell, aquell! —cridava mentre assenyalava cap a Dengus, que tot just estava fent-se fonedís en el següent revolt del camí—. Redéu, Bakr, no el deixis escapar, allà, allà…!

Bakr va reaccionar amb un somriure cap a Marcus i va fer un gest a alguns dels seus homes, que van córrer cap a Dengus.

Des del tendal on estava assegut el comandant, el frare va poder veure com els soldats atrapaven el jove i, entre crits, acabaven amb ell. Bakr es va posar a parlar i Enego el va anar traduint:

—Frare, ets un mal nascut, però veig que entens quines són ara les teves prioritats.

—Benaurat comandant, ja us ho vaig dir: soc un home de religió, només preocupat per les coses espirituals i no per les terrenals. Això no vol dir que no us pugui ser d’utilitat, com ha estat el cas amb vós i la vostra… —Marcus es va aturar, perquè li sortia dir colla d’assassins, però es va mossegar la llengua i va trobar una definició més agradosa a les orelles del comandant—… germandat de guerrers de l’Islam…

—Germandat de guerrers de l’Islam! Ha, ha, ha! A la meva tropa de mercenaris! Germandat! —Per primer cop des que el coneixia, Bakr va començar a riure—. És molt bona, aquesta! Digues, digues, frare, que em fas riure molt!

Marcus, una mica desconcertat, perquè potser era el primer cop a la seva vida que provocava una rialla sincera, va continuar:

—Bé, doncs com deia, penso que us he pogut ajudar, i la prova és la vostra esplèndida victòria sobre aquests soldats, que han pagat amb la seva vida la informació tan precisa que us vaig oferir. Crec, estimat comandant, que estem en paus i que vós, en correspondència amb el meu gest, m’hauríeu de permetre que continués lliurement el meu camí cap a Barcelona.

Bakr, que ja havia tornat a adoptar el seu posat seriós, va restar en silenci una bona estona, tal com era el seu costum, mirant fixament Marcus. El frare es va començar a sentir força marejat, no sabia si per la calor, per les olors de la matança o per la por pel seu futur. Sort que en aquell temps els musulmans no deixaven de menjar ni beure de dia durant un mes, un cop a l’any perquè, si no, els esclaus i presoners haurien estat encara més defallits que els guerrers musulmans, més avesats al dejuni. Finalment, Bakr va parlar:

—Has provat la teva vàlua, frare, però encara et necessito abans de deixar-te marxar, no sé si al teu infern o a casa teva, ja ho decidiré més endavant. Em vas dir que eres un dels frares principals de la catedral de Barcelona…

—Sí, eminència, és així. Soc un dels canonges —«O ho era fins fa uns dies», va pensar Marcus—, i visc a la catedral. Però, al mateix temps, no deixo de ser un modest servidor de Déu; no tinc béns materials, només espirituals…

—Quants anys fa que vius a Barcelona?

La pregunta va sorprendre Marcus, que no veia per on anava Bakr.

—Viure a Barcelona? No ho sé… hi vaig néixer… tota la vida hi he viscut… Per què ho dius, senyor?

Bakr, però, no va contestar; va fer un gest amb la mà perquè Marcus i Enego es retiressin, i mentre l’esclau agafava el frare pel braç, el comandant va ordenar que els seus homes es preparessin per a la marxa amb el botí aconseguit.

Ara ja no tenia sentit continuar explorant el territori, perquè era evident que el camí cap al nord havia quedat lliure. Era el moment de tornar enrere i informar Almansur. El gran hàgib podia potser plantejar-se a hores d’ara algun objectiu més sucós. Bakr no sabia si els seus havien conquerit la fortalesa comtal que havien deixat enrere, però segur que si no l’havien conquerit, estava assetjada i, per tant, neutralitzada. En algun moment toparien alguna gran resistència, de ben segur, però amb l’ajuda d’Al·là i la destresa d’Almansur, se’n sortirien.