XIX

Riquilda no havia estat mai tan feliç com ara. Els darrers dies la tensió creixent que es vivia a Barcelona havia ensopit a alguns, feia tremolar a la majoria, a d’altres els preocupava i els atabalava, i molt poca gent l’havia convertit en un moment excitant, saborós, intensament vital.

Això és el que li passava a Riquilda: per primer cop a la seva vida, gaudia d’una manca de temps deliciosa. Udalard, el seu marit, estava tot el dia preocupat, en consonància amb el seu caràcter. Això no aturava la feina que havia de fer, però li impedia mostrar-se obert i afable, cosa que en general ja li costava en circumstàncies menys punyents. Però a Riquilda no l’amoïnava que Udalard estigués reconcentrat i més aviat callat. Mentre ell es passava tot el dia rebent gent i missatges, i discutint de vegades en veu alta i d’altres en veu ben baixa, ella corria lliure per la ciutat, sobretot per les muralles, controlant que estiguessin ben adobades i sense desperfectes.

La seva sogra, Geriberga, sovint l’acompanyava a les visites. Quan es tractava d’examinar les torres que no eren possessió del comte, del vescomte o del bisbat, les dues dones es preparaven per a una mena de batalla social. Aquest tema obsessionava Geriberga. La majoria de les torres de defensa estaven sota el control de les famílies més benestants de Barcelona, que, teòricament, havien de tenir-ne cura i mantenir-les preparades per si hi havia algun atac. A l’hora de la veritat, la majoria d’aquestes famílies feien servir les torres com a estan-ces de les seves cases, unes cases que sovint s’havien construït enganxades a la muralla. Riquilda i Geriberga es presentaven a les cases d’aquestes famílies sense avisar, perquè no tinguessin cap altre remei que rebre-les. Riquilda trucava a la porta, que normalment obria un esclau. Les vescomtesses, aleshores, no tenien miraments i entraven directament a la casa sense esperar cap mena de permís.

En general, els barcelonins propietaris es mostraven sorpresos per la irrupció sobtada de les dues dones i les feien passar a la millor estança de la casa, on sempre els oferien alguna cosa de menjar i de beure. Depenent del moment del dia, encara quedaven restes a l’estança de les màrfegues plenes de palla que havien fet servir els propietaris per dormir i una certa pudor de tancat embafava tota la casa. Si era de bon matí, o ja cap al vespre, no era estrany també haver d’apartar els animals de la casa, sobretot els porcs, que tenien fama d’escalfar molt les estances, cosa que les dues vescomtesses trobaven especialment fastigosa.

—Sempre és el mateix, això no pot seguir així —va dir Geriberga un cop van sortir d’una de les visites, i amb un vi calent al davant barrejat amb mel i canyella, una espècia molt rara que havien dut feia algun temps uns mercaders d’Orient—. Les torres no estan ben preparades; les fan servir com si haguessin ampliat un palau i no pensen que, si ens ataquen, són la nostra defensa principal. Quanta gent irresponsable que hi ha a Barcelona, quina vergonya!

La vescomtessa va deixar la tassa de fang a sobre d’una taula baixa, moble que, entre d’altres, havia fet portar al Castell Vell perquè l’estada del seu fill i de la seva jove fos una mica més còmoda. Amb gest cansat es va treure les botes de pell de cabra i sola de fusta, que ara li feien mal, després d’haver estat tot el dia amunt i avall per les muralles de Barcelona.

Riquilda, més jove, no estava cansada, ni de bon tros; més aviat se sentia excitada per tot el que havien constatat en les visites a les cases dels rics de la ciutat. La nova esclava, un altre regal de Geriberga, li va dur, atenta, una tassa de vi especiat com el que estava prenent la seva sogra. La jove el va tastar, però no la va acabar de convèncer el gust d’aquella espècia que tant agradava al paladar de la mare del seu marit.

—Ara, quan vingui Udalard, l’hi direm i ell segur que farà alguna cosa.

—Sí, que t’ho penses… Ui, com es nota que no l’has parit, com jo… En moltes coses és com el seu difunt pare. Guitard cridava molt i després feia poca cosa. Doncs bé, Udalard calla molt, però després fa el mateix que el seu pare: res de res!

Riquilda va pensar que Geriberga estava més irritada del compte perquè estava cansada. La seva sogra ja era gran; potser tenia fins i tot més de cinquanta anys. Aquells dies que anaven juntes amunt i avall, Riquilda s’havia fixat que Geriberga, de tant en tant, estirava el coll amb un gest adolorit o es posava la mà a la ronyonera i, dissimuladament, es masegava el costat per alleugerir-ne la fatiga.

La jove va fer un gest amb el dit a l’esclava, i li va dir a cau d’orella que li dugués de la cambra un coixí de plomes d’ànec que era molt tou i que ella s’havia endut del Palau Comtal quan es va casar.

—No ho sé, Geriberga, potser és tal com dius, però em sembla que ara Udalard està tan preocupat per tot el que està passant que no crec que ens engegui. Ens farà cas, ja ho veuràs.

L’arribada de l’esclava amb el coixí de plomes va coincidir amb un soroll a la porta del Castell Vell. Semblava que Udalard pujava les escales, i no venia sol; se’l sentia xerrar fort amb algú. I, a més, lladrucs de gossos. Riquilda va tenir una gran alegria quan va veure qui era l’acompanyant del seu marit: el comte Borrell, el seu pare.

—Pare! Quina alegria! No t’esperava! —va cridar Riquilda mentre corria cap als braços del comte.

Els dos gossos que acompanyaven el comte i que coneixien perfectament la noia es van excitar i es van posar a bordar i a saltar a sobre de la família comtal per llepar-los.

—Prou, prou… Que només feia un parell de setmanes que no venia…

Finalment, els gossos es van tranquil·litzar i tots van seure, tret de Branco, l’esclau de Borrell, i d’un parell d’homes d’armes que, simplement, acompanyaven els seus senyors.

—Borrell m’estava explicant com li havia anat aquests dies i les darreres notícies que tenia del sud —va dir Udalard.

Geriberga es va posar pàl·lida. No oblidava que el seu fill Geribert i la seva jove Ermengarda eren a Olèrdola, i no en sabia res des de feia dies. Per això, va ser la primera de parlar:

—Digues, què en saps, Borrell? L’exèrcit musulmà ve cap aquí? Han atacat ja algun castell? Quants són? Se sap que…

—Paciència! Ara us explicaré tot el que en sé, que és menys del que voldria… Tinc notícies certes que els cordovesos han enviat un exèrcit monstruós, com mai s’havia vist fins ara, i que han estat localitzats a l’oest d’Olèrdola. No ho sé del tot segur, però molt probablement és el mateix Almansur qui el comanda, atès que ell va dirigir en persona les dues incursions anteriors, amb menys soldats, i com que aquesta és més gran és més lògic encara que el malparir aquest l’estigui encapçalant.

—Si Almasur ha mobilitzat una força militar tan nombrosa, el seu objectiu deu ser important; no es tracta d’una incursió per rapinyar unes desenes d’esclaus i alguns ramats. Volen molt més, i em sembla que el que volen és precisament el lloc on som, Barcelona sencera —va dir Riquilda. Udalard la va contemplar amb orgull per la seva intel·ligència, fins que la mateixa Riquilda se li va dirigir amb fermesa—. No ho veus així, Udalard? No hi dius res?

Encara que una mica molest pel to de la seva dona, el vescomte es va veure obligat a parlar:

—Tens raó en el que dius, però hem de ser lògics i posar-nos en la pell de l’enemic. Les muralles de Barcelona no poden ser derrotades, és impossible! Massa fortes, massa torres de defensa ben orientades, amb aigua fresca que no es pot tallar… Impossible!

—Doncs ja ha passat un parell de cops… —va dir, sorneguera, Geriberga—. I estic segura que quan van arribar els magribins per primer cop, o quan el bon Guillem de Tolosa es va emparar de la ciutat, tots i cadascun dels barcelonins d’aquells temps pensaven el mateix que tu ara: que les nostres muralles eren invencibles, que era impossible superar-les…

Udalard es va molestar. Estava acostumat que la seva mare es fiqués amb ell tothora, però davant del comte Borrell, i quan feia tan poc que ell havia heretat el vescomtat del seu difunt pare, no li semblava gens oportú.

—No diguis bajanades, mare. Els francs van trigar més de sis mesos a poder entrar a la ciutat, i només ho van fer perquè s’havia acabat el menjar, i els musulmans van capitular perquè sabien que cap exèrcit aliat no els vindria a rescatar. Va ser la gana i la manca d’esperança el que va derrotar Barcelona. Això a hores d’ara no passa ni pot passar: tenim els magatzems plens, aigua en abundància, ramats dins de la ciutat…

—I si em permeteu que intervingui en aquesta discussió familiar… —va dir, burleta, Borrell—, a més, no és casualitat la meva presència aquí. No crec que Almansur i la seva colla hagin somiat mai capturar la nostra ciutat, no… Poden tenir dues intencions: o bé continuar pujant cap al nord i atacar els francs, cosa que no crec, perquè aquest desgraciat porta sempre exèrcits de mercenaris, que el que volen és la paga i arriscar poc; o bé arrasar-nos, robar tot el que puguin i emportar-se la major quantitat de presoners que els sigui possible per demanar rescat o per fer-los servir d’esclaus. I ja està… I què hem de fer nosaltres? El que estem fent, ni més ni menys. Jo estic preparant un gran exèrcit, que potser no els derrotarà, perquè això és molt difícil, però els aturarà i els farà tant de mal que giraran cua i cap a casa! He vingut per comprovar que aquí tot s’estigui portant a terme correctament, tal com m’imagino. —Borrell, mentre parlava, va agafar afectuosament de les espatlles el seu gendre i vescomte—. I que entre el martell del nostre exèrcit i l’enclusa de les muralles de Barcelona aviat podrem penjar el cap d’Almansur de dalt de tot del Palau Comtal! A més, he enviat una ambaixada a Aquisgrà, i tot i que normalment no compto gaire que Lotari ens envií uns quants milers de soldats, aquest cop no m’estranyaria que ho fes, perquè pugen molts cordovesos i potser podrien tenir com a objectiu les terres més enllà dels Pirineus…

Riquilda i Geriberga es van mirar, preocupades. Aquella manca de realisme dels homes era un error molt greu. Sempre tan optimistes, sempre tan convençuts que la seva santa voluntat era suficient perquè la realitat s’adaptés als seus desitjós.

—Escolteu —va dir la vescomtessa jove—, Geriberga i jo fa uns quants dies que estem visitant les cases de les famílies responsables de tenir cura de les torres de les muralles, les que no són nostres ni del bisbat. A tot arreu ens han rebut molt bé, amb molts afalacs i llegots, però era evident que tenien mala consciència pel que fa a l’estat de les torres. Un parell les han transformades perquè puguin servir de refugi a la família i als servents, en cas que l’enemic prengui la ciutat.

—Com? De refugi…? —va preguntar, una mica inquiet, Udalard.

—Sí, de refugi. Han reforçat les portes interiors de la muralla, i en algun cas han eliminat l’escala de pedra que hauria de pujar fins al primer nivell i l’han substituït per una escala de fusta que es pot retirar en cas de setge.

—Prop del Castell Nou vam pujar a una torre on fins i tot havien tapat moltes finestres amb queviures i recipients d’aigua per si s’havien d’estar tancats a dins molts dies! Els vam dir que ho havien de treure, però no sé si ens hauran fet gaire cas. Si ens ataquen per aquell costat, allà no hi cap una balista, no té lloc per moure’s. I no m’estranyaria que això mateix passés en altres torres. Si és així, patiríem forats molt greus a la defensa. Si l’enemic se n’assabenta, un atac ben dirigit a les zones on hi ha torres sense una bona preparació pot facilitar l’entrada per les muralles —va prevenir Geriberga.

—No cal que us diguem —va continuar amb gravetat Riquilda— que si hi ha un sol forat a la muralla, s’ha acabat la protecció: Barcelona haurà caigut.

Udalard es va empassar la saliva i es disposava a replicar, quan se li va avançar el comte Borrell:

—Sabeu què us dic? Que sou molt pesades, tot el dia nyigo-nyigo-nyigo-nyigo… Vinga, va, que no n’hi ha pas per tant! Nosaltres, els homes, no deixarem que caigui Barcelona. Ara faré enviar alguns homes d’armes a parlar amb els propietaris d’aquestes cases… —Udalard es va mirar Borrell una mica sorprès, perquè aquesta era una tasca que pertocava al vescomte, i no al comte de Barcelona—. En nom meu… i d’Udalard, és clar, els obligarem a tenir les torres a punt.

El vescomte també hi va voler ficar cullerada:

—A més, de manera ben endreçada, a mi no em sembla tan mala idea. Si adeqüem les torres perquè siguin també un refugi, en cas que algun enemic penetri o si hi ha aldarulls d’alguna mena, les torres es poden fer servir per guardar-hi els tresors o perquè s’hi amaguin les dones…

—Sí, com si ens calgués, a les dones, ser salvades! —va dir, mig rient, mig empipada, Geriberga.

—Potser a vosaltres no us cal, és veritat, sou molt capaces de cuidar-vos soles —va dir Borrell—, però el que diu el noi, vull dir, Udalard, no és cap bajanada. Si tu i Riquilda continueu amb les visites, heu de fer veure als propietaris de les torres que s’han de fer servir per a la defensa, i al mateix temps com a refugi. Que les tinguin ben preparades per a tots dos propòsits.

—Doncs potser nosaltres hauríem de fer el mateix, pare! Si tanta confiança teniu que, en cas que ens ataquin, no arribaran a entrar a Barcelona, també nosaltres hauríem de preparar les nostres torres! O, posats a fer, potser seria millor que fugíssim i deixéssim enrere la ciutat i tot el comtat!

Udalard va mirar Riquilda, que havia parlat ben enfurismada. Els ulls brillants, la cara una mica suada, el cos desafiant. Malgrat que la seva dona estava enrabiada, el vescomte va notar amb sorpresa que li venia una erecció en contemplar-la.