VI

Marcus sabia que havia de posar-se en marxa i anar a, veure el bisbe Vives, però no li venia gens de gust i deixava passar el temps, allà, a la seva cambra de la catedral, entre altres coses perquè així provaria un cop més fins a quin punt podia tibar la corda de la relació que l’unia amb el bisbe.

Com a mestrescola, tenia al seu càrrec els gramàtics, els que ensenyaven de lletra i, de vegades, doctrina i litúrgia als novicis o als llecs. Això, francament, no li interessava gaire. Els gramàtics eren, en general, una colla de lletraferits vulgars i barroers que es pensaven que repetir constantment les lliçons als alumnes era la millor manera de fer-los avançar. Marcus impartia ben poques classes, i sempre que ho feia procurava que el gramàtic i els seus alumnes s’adonessin de qui manava. Feia uns quants anys havia acceptat ensenyar els fills del vescomte i les filles del comte, però aquella experiència havia acabat sent molt desagradable.

Marcus es va gratar la natja allà on una cicatriu que no podia veure, però que podia notar amb el tacte, li recordava la ganivetada que li va clavar el cabronàs de l’actual vescomte, Udalard, ja feia alguns anys. I tot plegat, per ser un home afectuós amb els nens, i especialment amb la puta que ara era la seva dona, Riquilda. Marcus es va recordar de les lliçons que li donava sobre Aristòtil i com li acariciava l’espatlla suaument per ajudar-la a entendre millor la filosofia natural del grec.

El mestrescola es va obligar a deixar de pensar en la pell de Riquilda, i en la d’Ermengarda, i fins i tot en la finor de Geribert i d’Udalard de nens. S’estava acalorant massa i potser ja era el moment d’anar a veure el bisbe.

Es va incorporar i va revisar-se l’hàbit. Aquí i allà hi tenia algunes gotes de cera solidificada, que va arrencar i va espolsar. Llestos. Va sortir de la cambra per una porta dissimulada que donava al carrer. De fet, com a canonge tenia dret a viure allà, en un edifici annex al Palau Episcopal, encara que la seva cambra era la pitjor de l’edifici.

En comptes d’anar directament a veure el bisbe, va decidir passar per la catedral, que tenia a tocar, per veure si hi havia res de nou, no fos cas que l’Honrat Vives l’hagués cridat per algun afer… A més, necessitava contemplar el seu tresor com el pa que menjava. Si passava més de tres dies sense veure’l, Marcus s’ofegava.

Al llarg del temps havia anat omplint un cofre d’un pam d’or, plata i joies que havia rapinyat d’aquí i d’allà. Encara que pensava que l’amagatall on el conservava era segur, el mestrescola patia. El cofre romania sota una llosa de la catedral, una llosa que ell havia tapat amb un altar vell i malmès, arraconat al costat d’un petit magatzem on es desaven, dins d’un armari, el paper, el pergamí i els estris d’escriure; es tractava d’una estança només accessible a través d’una porta de la qual ell tenia la clau. No hi havia perill, doncs, però Marcus s’angoixava, i més quan, de mica en mica, anava omplint el cofre amb noves adquisicions.

Mentre s’hi dirigia, el mestrescola va pensar en l’Honrat Vives. Quin gran contrasentit amagava el tractament dels bisbes! Els bisbes, honrats, honorats? Doncs hi havia de tot… Igual que els reis, als quals s’anomenava Alt i Altesa, i alguns eren taps de bassa. El que era segur és que ell, si arribava algun dia a bisbe, cosa francament improbable, riuria molt quan li diguessin Honrat. L’Honrat Marcus. No sonava gens malament, no.

Va entrar a la catedral i, un cop va haver acostumat els ulls a la poca llum de l’interior, va veure uns captaires que dormien als racons, o potser era alguna parella fornicant? Ni ho sabia ni li importava.

L’edifici aguantava malament el pas dels anys. Quan plovia, entrava aigua pel cobert, i aquelles finestres tan estretes el feien massa fosc, i els frescos de les columnes i de les parets, amb la maleïda humitat de Barcelona, es desfeien i queien a trossos.

Marcus es va mirar amb disgust la pintura que mostrava el Tetramorf, la representació dels quatre evangelistes, que estava especialment malmesa. Mateu, que havia de ser representat per un àngel, pràcticament ni es veia, de borrós i trencat que estava. El lleó de Marc havia perdut la crinera per efecte del pas del temps i semblava un gat. El bou de Lluc encara es distingia, però l’àliga de Joan ja no tenia color i semblava una gallina. Deplorable, tot plegat.

Quina merda de lloc, va pensar, com cada dia des de feia anys. I quina merda de vida, va afegir avui. Marcus estava fart de la catedral, dels gramàtics, dels novicis, del bisbe, dels vescomtes, del Tetramorf i de la seva cambra. Estava fart de Barcelona i de tot el que representava, i de tothom que vivia en aquella refotuda ciutat.

Va mirar a banda i banda; ningú es fixava en ell, així que va entrar a l’estança del seu tresor. Amb delicadesa, va enretirar el borrissol de rata morta que havia deixat sobre la llosa per comprovar que ningú no ho hagués tocat, va aixecar la llosa i va admirar el seu meravellós cofre.

El havia costat Déu i ajuda, però ja en aquells moments Marcus sabia que, passés el que passés, gràcies a l’or que havia acumulat, no patiria gana ni fred en tot el temps que li quedava de vida. Alleujat en veure que el tresor estava intacte, Marcus ho va deixar tot tal com estava, i va mirar cap al sostre mentre donava gràcies a Déu per haver-lo protegit uns quants dies més.

En sortir de l’estança, el frare se’n va anar cap a les escales que portaven al segon pis, va treure una clau de sota la roba i va obrir la porta que conduïa al pont que duia directament al Palau Episcopal. El va travessar, però abans va mirar cap al carrer. A aquella hora ja era ple de gent que anava amunt i avall, bàsicament pagesos tant del pla de la ciutat com dels terrenys de dins les muralles.

A Barcelona hi havia molts horts i vinyes a l’interior de les muralles, cosa que li havia estranyat en arribar feia anys a la ciutat, quan era jove. No entenia com es construïa tant fora de la muralla, al costat dels camins, i en canvi a dins es deixaven molts terrenys sense edificis ni conreus. Ho va entendre, però, l’any anterior, quan els musulmans van passar pel pla i van delmar algunes cases de l’altra banda de la serra de Serola. Aleshores tots aquells pagesos que vivien al pla i, el que encara era pitjor, els seus xais, cabres, porcs, vaques i coloms, van acollir-se a la seguretat de les muralles, per uns dies. Com que aleshores no s’hi cabia dins la ciutat, aquells solars abandonats van servir per tancar-hi els animals i deixar que els pagesos hi dormissin.

Marcus va fer servir la mateixa clau per obrir la porta que comunicava amb el Palau. El pont donava a un passadís interior del primer pis de l’edifici, obert a un verger que molt pocs barcelonins havien vist mai. Es deia que en l’època dels visigots aquell tros només era una quadra, però que els musulmans l’havien convertit en un jardí preciós feia més de dos-cents anys.

El bisbe actual era molt afeccionat a les plantes i acostumava a passar tant de temps com podia en aquell tros de paradís celestial secret situat dins del seu palau, encara que de vegades sortia de les muralles per anar a l’hort del bisbat, que era just darrere del mur. Allà, doncs, esperava trobar-lo Marcus, i així va ser.

El bisbe Vives estava inclinat sobre uns matolls de romaní perfumat que li arribaven a la cintura. Era un home prim, de cabells escassos, i amb uns ulls que semblava que li anessin a sortir de la cara en qualsevol moment. De fet, no s’hi guipava gaire i, tret de quan era al verger de Palau, sempre es feia acompanyar per un novici o per un acòlit, que l’ajudava a no ensopegar amb cada clot o pedra que es trobava pel camí. Potser per la poca vista que tenia, havia desenvolupat un sentit de l’oïda de primera classe, cosa més meritòria si es tenia en compte que era més o menys de l’edat del comte Borrell, si bé al seu costat es veia escanyolit i malaltís. El seu aspecte era enganyós perquè la personalitat de Vives no era ni escanyolida ni malaltissa, més aviat el contrari. Era un home viu i inquiet, a qui tothom preferia tenir d’amic que no pas d’enemic.

Marcus havia estat escollit pel bisbe anterior, Pere, un home que s’havia passat tota la vida conspirant amb i contra Roma al mateix temps, intentant assolir el control de totes les diòcesis dels comtats, i que es va rodejar de frares tan retorçats com ell. L’únic que va mantenir-se en el càrrec després que Pere morís i fos substituït per Vives va ser el mestrescola Marcus, perquè era el més jove de tots i, sens dubte, era un home llegit i, en principi, adequat per impartir lliçons als novicis.

—Honrat Vives, m’havíeu cridat?

Vives va continuar espigolant el romaní un moment, va escapçar-ne unes fulles i se les va acostar al nas.

—Aaah, Marcus… No et sembla meravellosa, l’olor del romaní? Nostre Senyor, quan va caminar entre nosaltres, segur que es devia delir per aquesta aroma i la de les altres plantes medicinals. No surt a les escriptures, però no m’estranyaria gens que hagués estat Ell mateix qui els hagués atorgat aquest do, gràcies a la seva senzillesa i honradesa.

Vives va fer una pausa i va fitar Marcus amb els seus ulls boirosos. El mestrescola no sabia què havia de respondre.

—Sí, deu ser així com dieu, Vives… Però Aristòtil ja parla de les virtuts medicinals de les plantes i el filòsof grec és anterior a Crist…

—Ah, o sigui que, segons tu, Crist té un abans i un després, no és etern —va dir el bisbe, aixafant les fulles de romaní dins el puny, amb suavitat—. És un punt de vista molt perillós per a un frare encarregat d’ensenyar als novicis la doctrina de l’Església…

—No, bisbe, no. El que vull dir és que el pas de Crist per la Terra esdevingué després d’Aristòtil, només això —va contestar Marcus, inquiet.

Vives va somriure, es va fregar les mans i va apartar la vista de Marcus per tornar a posar l’atenció en la planta de romaní.

—Em deixes més tranquil; pensava que ara dedicaves el temps que clarament et sobra a rumiar cabòries sacrílegues…

—I ara. Vives, què dieu? Sacrilegi, jo, ni pensar-hi! —En aquell moment, Marcus es va adonar que la trampa de la frase del bisbe no era l’acusació de sacrilegi, sinó de la pèrdua de temps.

—No, és clar, no es pot considerar de debò un sacrilegi que no t’ocupis de les coses que aquest bisbe et va encarregar i, en canvi, continuïs fruint dels privilegis, clarament immerescuts, del teu càrrec.

Marcus es va empassar la saliva. Era cert que potser no atenia les seves obligacions com a mestrescola amb gaire cura, això no ho podia negar. I que també desviava sovint diners destinats al manteniment d’alguns edificis de l’Església de dins i de fora de la ciutat. Però sempre ho feia perquè realment els seus talents i la seva dedicació no estaven ben reconeguts, pensava; a més, tampoc no eren quantitats tan grans, només les necessàries per incrementar sense presses el seu ben merescut tresor i, de tant en tant, pagar els petits plaers que es permetia, entre altres coses alguna nena o algun nen de fora muralles, als pares dels quals no els importava deixar-lo fer a canvi d’unes quantes monedes o d’algun embotit. El bisbe, per sort, no va estar al cas dels seus pensaments i va continuar parlant:

—Marcus, m’han explicat…

«Aquell fill de puta d’Arnulf, segur!», va pensar Marcus.

—… que els teus gramàtics no et veuen el pèl i que els teus novicis només coneixen de tu les teves mans, que sembla que les tens molt llargues. A més, les ermites i els santuaris que et vaig encarregar que reparessis més enllà de muralles cauen a trossos. Les existències d’espelmes i de paper, de les quals teòricament t’encarregues, són mínimes i…

—Però això no és cert. Honrat! —va cridar Marcus, cosa que va provocar que Vives callés i que es girés cap a ell mentre aixecava una mà amb autoritat.

Marcus no es va atrevir a seguir parlant.

—Saps perfectament que això és cert, i estic segur que no en sé ni la meitat, però amb temps me n’assabentaré! Sé que has comprat un alou al peu de Montjuïc, i no sé, encara que ho sospito, d’on has tret els diners. Sé que busques nens i nenes entre els pauperes per satisfer els teus vicis, i sé que han desaparegut dos canelobres de plata de la catedral, just quan tu rondaves per allà…

Marcus va dedicar un pensament fugaç als canelobres, ja fosos i convertits en un bloc de plata dins del seu bagul del tresor.

—Jo sempre soc a la catedral, pare, com és la meva obligació… I els canelobres de l’església se’ls devia endur algun mal cristià, n’estic segur!

Vives es va quedar en silenci un moment i va tancar una mica els ulls per tal d’aclarir la boira que sempre rodejava la seva visió. Es va apropar a la cara del mestrescola, més irritat del que volia reconèixer-se a si mateix. Aquell malparit de frare era una vergonya per a tot el bisbat i ell no estava disposat a deixar passar els seus pecats, però al mateix temps no volia veure aquell home ni un minut més.

—Marcus, prou! No tens cap mena de justificació i ho saps. Per tot el que has fet, i per començar, deixaràs de ser mestrescola des d’ara mateix, des d’aquest mateix instant. Quan surtis d’aquí recolliràs les teves coses. I que quedi ben entès que només les teves… Ben aviat t’enviaré fora de la ciutat, a fer de frare i a purgar els teus pecats. En la propera sortida cap a Olèrdola del germà del vescomte, l’acompanyaràs i no tornaràs mai més aquí. Ah, i explicaré a Geribert perquè t’envio a la frontera.

A Marcus li va caure el món a sobre. Feia una dotzena d’anys que ostentava el càrrec gràcies al qual, ara se n’adonava, havia tingut una vida fàcil i regalada a Barcelona, malgrat que, pràcticament des del primer moment, va sentir que ser mestrescola era ben poca cosa per a ell i que es mereixia molt més. La bilis li va pujar a la boca i va témer posar-se a vomitar davant del bisbe o, pitjor, a sobre d’ell.

Vives, aliè a les angúnies del frare, encara no havia acabat:

—Com que la gent de Geribert trigarà uns quants dies a sortir cap a Olèrdola, pel que m’han dit, hauràs de fer una altra cosa mentrestant. No et vull de cap manera circulant per aquí el Palau; per tant, et traslladaràs a la porta Regomira, que estan adobant, i t’encarregaràs, sota la supervisió de l’ardiaca Arnulf, que les obres es facin bé i prest. Estic sent benèvol, Marcus, encara que no t’ho creguis. Si el meu antecessor. Pere, que al cel sia, encara que, francament, ho dubto, t’hagués enxampat, hauria manat que un home d’armes del bisbat t’arrenqués la pell a tires i clavés el teu cadàver a la porta de la catedral perquè se’l mengessin les mosques.

Marcus va tornar a empassar-se la saliva. No feia gaire que un xicot havia patit aquella sort per haver intentat robar uns estreps de la quadra del comte, tot i que les despulles les havien martellejat a la porta de la muralla i no a la de la catedral. Encara li ressonaven a les orelles els crits del desgraciat mentre li arrencaven la pell i, malauradament, com que el lladre estava en bona forma, no va morir fins que, escorxat, el van començar a clavar a la porta.

—Honrat Vives, jo… —Marcus va caure de genolls i dos llagrimots li van lliscar per la cara mentre gemegava—: Perdó! Perdó! Perdó! M’heu fet veure la llum, vós heu estat la veu del Senyor, vós sou un sant en vida! Perdoneu-me! Que equivocat que estava! Ho tornaré tot, resaré un any sencer, el que vós vulgueu… Però deixeu-me continuar amb la meva feina de mestrescola…

Vives ja s’esperava aquell esclat de plors i mocs. Mai no havia tingut gaire consideració per Marcus, però, a part de ser poc treballador, no li havia semblat especialment pervers. Quan Sunifred Elobet era l’ardiaca, no li havia arribat mai cap queixa de la feina del mestrescola.

L’arribada d’Arnulf, però, ho havia canviat tot. Es notava que el nou ardiaca venia de família de guerrers: fill de vescomte, estava acostumat a manar i a controlar els subordinats, i de seguida va adonar-se de les maniobres de Marcus, que, d’altra banda, amb el pas dels anys havien deixat de ser tan discretes com al principi.

—Calla i comporta’t amb dignitat! L’únic perdó que et cal és el de Déu, la resta no té importància. Jo no et castigo, sinó que et faig complir una penitència. Si d’aquí uns quants anys… —«Uns quants anys!», va pensar espantat Marcus— Geribert em diu que has canviat de debò, potser m’hi repensaré i aleshores et deixaré tornar a Barcelona. Ara, recull les teves coses de Palau i ves a Regomir i t’hi instal·les. Et vull veure tan poc com sigui possible, aquests dies.

Vives es va apartar i va tornar a ocupar-se del romaní.

Marcus va girar cua, desanimat i rabiós al mateix temps. Pel que havia entès, una conspiració entre el nou ardiaca Arnulf i la família del vescomte el portaven a aquella situació tan horrorosa. Olèrdola! Un castell a la frontera, on deien que no passava un any sencer sense que hi hagués un atac dels sarraïns o una revolta dels pagesos; un lloc a l’interior, fred i inhòspit.

Marcus es va adonar que les coses encara podien anar a pitjor. Geribert no tenia cap necessitat de deixar-lo estar-se al castell d’Olèrdola; potser el destinaria a alguna ermita o a una torre de guaita, o a qualsevol lloc a terra de musulmans on el seu cap no valdria ni per veure’l rodolar costa avall.

En lloc de dirigir-se directament a la seva cambra a recollir les pertinences, tal com li havia manat el bisbe, el fins ara mestrescola va caminar uns minuts sense rumb.

Els barcelonins passaven pel seu costat atrafegats com sempre. Els pidolaries, en veure l’hàbit de frare, s’hi apropaven amb la mà estesa, i aquí i allà pagesos i pageses li mostraven pomes, carabasses, naps o petricons de vi, per veure si en comprava, però Marcus en aquell moment no estava per comprar res. Només sentia odi per tots ells, des del comte Borrell fins al pidolaire que es moria de gana en qualsevol racó, per tots sense cap excepció.

L’expulsaven de la ciutat! A ell! Aleshores es va jurar a ell mateix que, d’alguna manera, ho faria pagar a Barcelona. Treballaria de valent perquè la ciutat coronada, la ciutat de les setanta-set torres, fos arrasada, i no en quedés pedra sobre pedra.

Marcus s’ho va prometre: arribaria el dia en què Barcelona hauria de morir!