IX

Udalard estava resant a la capella de Sant Celoni quan Taperic, l’emissari enviat per Borrell, el va trobar. El jove missatger, que havia fet el llarg camí des de Manresa tan ràpid com el seu cavall l’hi havia permès, estava baldat, però la seva obligació era comunicar les notícies com més aviat millor.

El vescomte va veure de reüll que el jove l’esperava a la porta de la capella, situada just al cementiri de l’església dels Sants Just i Pastor. Anar a resar a aquella capella no li acabava de fer el pes, perquè el fet que en un recinte tan petit es veneressin dos màrtirs que havien mort de manera horrible a mans dels pagans li semblava un mal averany. Però com que era l’església habitual dels nobles barcelonins, no tenia cap altre remei que anar-hi de tant en tant. Ell preferia resar a l’església de Sant Miquel, perquè demanar l’advocació del cap dels exèrcits celestials li semblava una actitud més positiva davant de les proves a les quals potser s’hauria de sotmetre com a vescomte, que no pas deixar que uns màrtirs guiessin la seva sort.

Va enllestir l’oració potser una mica més de pressa del que hauria estat ben vist en altres circumstàncies i va anar a parlar amb el missatger, Taperic, un petit noble que, per l’accent, devia ser d’algun indret dels Pirineus. L’emissari va explicar-li que Borrell havia enviat cavallers al sud a comprovar si s’apropava algun exèrcit, com semblaven assenyalar alguns indicis, i també li va comunicar el desig del comte de reunir les mainades dels comtats prop de Barcelona. Udalard va sentir un cert vertigen i, alhora, un gran alleujament en adonar-se que Borrell tenia els mateixos dubtes que ell. Encara que l’emissari no ho sabia, perquè el comte no li havia dit res més, era molt significatiu que Borrell volgués concentrar les forces a prop de Barcelona. La ciutat era un objectiu obvi si els cordovesos atacaven de nou els comtats. En les altres dues incursions de les tropes d’Almansur, Barcelona se n’havia deslliurat, però un dia o altre els andalusins es plantarien davant de les muralles que havia de defensar Udalard. Calia esbrinar si la ciutat estava preparada per a un atac o si era necessari intensificar els preparatius.

El vescomte va anar cap al Castell Vell i va fer avisar la gent en qui més confiava o que podia ser clau en uns moments així.

Els convidats van anar arribant a la sala capitular del castell. Riquilda, Ermengarda i Geriberta havien estat fàcils de localitzar perquè estaven juntes; semblava que esperessin la reunió. A Geribert l’havien trobat en una casa prop de la porta Regomira, jugant als daus. El bisbe Vives i Arnulf eren a missa a la catedral, i el castlà del Castell Nou —que, de castell, només en tenia el nom, encara que hi havia plans de construir-ne un aviat—, Fedancius, estava practicant amb les armes a cavall prop de la basílica de Santa Maria, davant del bosquet de pins, fora muralles. El jutge Ervigi Marc, un dels homes més rics del comtat i que tenia cases i terres al Penedès, també s’hi va afegir, encara que ningú no l’havia convidat. Tots es van anar aplegant al Castell Vell mentre Udalard es menjava les ungles dels nervis.

El vescomte els va explicar el que Taperic, que era allà present amb cara de cansat, li havia dit, cosa que el jove cavaller va corroborar. Udalard volia que entre tots repassessin les diferents alternatives que tenien i posar en marxa tot el que calgués per refermar la seguretat de Barcelona. Però abans de començar a repassar l’estat de les muralles i les existències de queviures als magatzems, el bisbe Vives es va redreçar i va aixecar la mà reclamant silenci.

—Si no ho he entès malament, el comte Borrell i el mateix vescomte Udalard temen que ens ataqui l’exèrcit sarraí d’Almansur, com ja ha passat dos cops en els darrers anys. I aquesta vegada l’objectiu podria ser Barcelona, oi?

—Només és una suposició, és clar —va dir Udalard.

—D’acord —va continuar Vives, mirant tothom amb els ulls aquosos que el distingien—, però si els indicis es confirmen, podem témer un atac d’unes dimensions mai vistes. Suposo que tots teniu present les profecies de sant Metodi…

Arnulf, assegut darrere del bisbe, lleugerament apartat, va esbufegar, cosa que va provocar que Vives es girés cap a ell amb cara d’empipat.

—Sí, sant Metodi, encara que a alguns els sembli una bajanada!

—Perdoneu, bisbe, però ara a què treu cap parlar d’aquest tal sant Metodi? —va dir Gilabert, que fins aquell moment s’havia estat assegut mirant-se els peus amb cara d’avorrit.

—De sant Metodi, que jo sàpiga, només n’hi ha hagut un! —exclamà el bisbe, una mica molest perquè el senyor d’Olèrdola el qüestionés d’aquella manera—. Sant Metodi va explicar amb tot detall com seria l’arribada de l’Anticrist, que, us ho vull recordar, s’esdevindrà l’any que en faci mil del naixement de Nostre Senyor.

—Doncs podem estar tranquils, perquè encara en falten quinze —va dir Riquilda amb la veu tenyida de menyspreu.

—Benvolguda vescomtessa, no podem saber del cert que siguem a l’any 985. Els astròlegs de Carlemany van establir que feia aleshores 799 anys que havia nascut Jesucrist, i sospito que va ser així perquè ja els anava bé que l’any següent fos rodó, el 800, que, per cert, és l’any en què els francs van començar la conquesta de Barcelona. Altres astròlegs diuen que podria ben bé ser que ara fóssim molt més a prop de l’any 1000.

—I d’altres, que els mil anys es compliran quan es commemori la mort de Jesús, el 1033… No entenc la importància de tot això i, ja ens perdonareu, bisbe, però amb la gran quantitat de temes rellevants que encara hem de tractar, potser estem perdent una mica el temps… —digué el vescomte Udalard.

Vives, encara dempeus, no va fer cap cas de les crítiques i va continuar dient-hi la seva:

—Metodi va pronosticar que els dimonis que viuen al voltant de les terres de la cristiandat l’atacarien amb totes les seves forces. Els dimonis estan tancats darrere d’unes grans muralles de coure, i mengen els animals més infectes, com ara rates, gossos i gats, i fetus avortats d’humans. Els dimonis arrasaran la cristiandat fins que només en quedarà Constantinoble, i el seu emperador, que s’haurà de refugiar a Jerusalem, al mont Gòlgota, ascendirà al cel després del combat amb l’Anticrist!

Arnulf feia que sí amb el cap. En aquell moment, Geribert va badallar sorollosament i la seva dona, Ermengarda, no va poder evitar riure. Els altres també presentaven una brillantor burleta als ulls, molt allunyada de la reverència que se suposava que havien de mostrar davant de la proclama del bisbe de Barcelona. Vives se’ls va anar mirant d’un en un i tots van acotar el cap, girant la cara, avergonyits.

—Rieu, rieu, si us ve de gust… Però algú sap com es diuen els caps dels dimonis que comanden els exèrcits de l’Anticrist?

Hi va haver un silenci. Fins i tot Arnulf va mirar al sostre, perquè, encara que havia llegit l’Apocalipsi i havia sentit a parlar de les profecies de sant Metodi, era incapaç de recordar tots els detalls d’aquells vaticinis tan catastròfics.

—El primer dimoni es diu Gog, també dit Algog. I el segon… —Vives va fer una pausa melodramàtica i va seguir parlant, davant una audiència ja captiva—. El segon es diu Masor, també dit… Almasor!

Almasor s’assemblava massa a Almansur perquè tots els presents no sentissin un calfred. Ermengarda va sufocar un crit tapant-se la boca amb les mans. Vives va continuar:

—Les muralles de coure de la profecia són les aigües vermelles del riu Laxer, que passa pel sud de les terres andalusines. Els musulmans són els dimonis de Metodi, que no mengen porcs ni beuen vi, aliments que Nostre Senyor consumia. I Almansur és la reencarnació del dimoni Masor o Magog! Estem més a prop de l’any 1000 del que diu el nostre calendari! Està a punt de caure sobre nostre l’assot de l’Anticrist… —Vives va estirar els braços i va apujar la tèrbola mirada cap al cel, com si volgués apel·lar Déu mateix.

Després d’uns segons de silenci, la proclama de Vives va causar un gran neguit a la sala. El bisbe potser tenia tendència a fer-ne un gra massa, però aquest cop els senyals semblaven prou evidents per no tenir-los en compte. Geriberga es va aixecar, i, sempre sensata, va posar seny a la reunió.

—Benvolgut bisbe, de les profecies d’aquest sant només podem dir dues coses: o bé no tenia raó, i per tant no ens hem de preocupar pels dimonis, sinó simplement pels soldats enemics; o bé tenia raó i, per tant, si volem que les nostres ànimes vagin al cel, hem de mereixe-ho, i hem de lluitar contra els dimonis que ens atacaran en forma de soldats enemics. Així doncs, passi el que passi ens hem de preparar per lluitar amb ànim de victòria, i oblidar-nos de si els musulmans són dimonis de l’Anticrist o són tan humans com vós i com jo. I ara proposo, fill meu —va dir dirigint-se al vescomte—, que baixem del cel a la terra, i que comencem a decidir què és el que hem de fer per salvar Barcelona i protegir el comtat.

Vives es va quedar astorat. Coneixia Geriberta des de feia anys, i li havia semblat que des de la mort del seu marit la veia més apagada, però, afortunadament per a Borrell i per a tothom, la personalitat de la vescomtessa vídua havia tornat a ressorgir.

Udalard va reprendre la reunió, alleugerit, immediatament. Els presents van repassar junts l’estat de la muralla i van constatar el que ja tots sabien: que la porta de mar, la Regomira, per una banda, i la porta del Sud, allà on amb el temps volien construir un nou castell, eren les més difícils de defensar, perquè les fortificacions estaven més malmeses. Tot i així, el seu deteriorament no era gaire greu.

—Vaig fer-ne una revisió personalment fa uns quants dies —va dir l’ardiaca Arnulf—, i vaig comprovar que la porta és sòlida.

—Ara, a més —va interrompre el bisbe—, he enviat allà l’antic mestrescola, Marcus, perquè treballi durant uns dies en la consolidació de l’edificació.

Geribert, en sentir el nom de Marcus, va fer un apart amb Arnulf:

—Aquest tal Marcus no és el frare que ha de venir amb mi a Olèrdola?

—Sí, sí… T’emportes una bona peça, Geribert! —va dir l’ardiaca rient en veu baixa.

Udalard va continuar dirigint la conversa. Recordava com ho feia el seu pare, Guitard, i patia perquè l’estil del vescomte desaparegut era ben diferent del seu. En cas de crisi, Guitard feia parlar per ordre aquells qui convocava i, en acabat, prenia decisions. Ell, al contrari, estava deixant que els altres discutissin i opinessin, per arribar plegats a conclusions, i no sabia si allò donava una imatge de feblesa del seu lideratge. Com que la discussió de si calia netejar o no el peu de la muralla exterior de Barcelona allargava massa, Udalard va decidir centrar el debat i tallar la xerrameca.

—Prou! Un home d’armes de cada porta haurà de revisar el seu tros de pany de muralla, i avisar de si s’ha de netejar o no. I això s’hauria de portar a terme com a molt tard demà. Entesos?

Malgrat que el jove vescomte havia tallat la discussió de manera brusca, hi va haver un cert alleujament perquè Udalard havia pres amb fermesa les regnes de la reunió. A més, a falta de la darrera inspecció, l’estat de les muralles semblava en general bo, i els barcelonins no havien de témer per la seva seguretat dins del recinte. El darrer setge a la ciutat havia tingut lloc l’any 800 i Barcelona es va rendir al cap de set mesos a causa de la gana, però no perquè els enemics, en aquest cas els carolingis, hi haguessin pogut entrar per la força. Aquella muralla era una màquina gairebé perfecta, amb prop de vuitanta torres de defensa en un espai reduït, uns murs gruixuts, soldats ensinistrats per a la defensa puntual, bones comunicacions dins del recinte, aigua abundosa… No calia patir per aquesta banda. Només si Almansur estava disposat a mantenir un setge llarg, la ciutat podia caure, i això era improbable, perquè, des que l’hàgib de Còrdova havia començat la seva política de ràtzies, mai havia emprès un setge llarg; el seu estil sempre havia estat entrar i sortir ràpidament dels emplaçaments assetjats. El que volia Almansur era el botí i castigar les fronteres, i fins ara no havia fet cap d’aquestes incursions per conquerir un territori, sinó només per saquejar-lo.

Tots els presents coneixien les tàctiques del cahdill cordovès, i, per tant, el que calia era derrotar l’exèrcit d’Almansur, si és que acabava apareixent, al més lluny possible dels territoris comtals, i si no s’aconseguia això, preservar al màxim els béns de tothom en llocs segurs, com a la mateixa ciutat de Barcelona, o en els territoris més al nord.

Udalard va començar a organitzar, per tant, dues coses ben diferents: per un costat, va decidir convocar les seves mainades, els homes disponibles sota el seu servei que podien dur una arma. Era una decisió difícil, perquè allunyar homes de les seves possessions implicava descurar els camps, i ara, amb l’estiu a punt de començar, era sens dubte un mal moment. I, per altra banda, des del moment que arribessin a Barcelona els hauria d’alimentar i repartir les armes que tingués entre els més destres. També havia de preparar l’acolliment a la ciutat de centenars, o potser milers, de persones, que, davant de la hipotètica invasió, s’hi voldrien albergar juntament amb els seus ramats. I no era fàcil, perquè l’espai no sobrava i caldria augmentar les existències de cereals en els magatzems per tal de mantenir a bastida la gent. Tot plegat s’havia de dur a terme simultàniament, a l’espera que arribés Borrell en les properes hores. Si el comte volia canviar alguna disposició, ja ho diria.

Quan Udalard va acabar de repartir les tasques i ja s’havien discutit les possibles conseqüències de l’hipotètic atac, la gent va començar a marxar. Geribert s’hi va quedar una estona, a requeriment del seu germà, que volia parlar amb ell.

—Has rebut alguna notícia d’Olèrdola? Suposo que no, perquè ja m’ho hauries dit…

—No, no, res de res. Abans he estat parlant amb el jutge Ervigi, que té molts interessos allà, i tampoc no en sabia res del cert. Home, em preocupa una mica, francament. Si Almansur puja pel camí del sud, toparà amb Olèrdola, i podria decidir assetjar-la o bé passar-hi de llarg.

—Olèrdola és inexpugnable, com Barcelona; jo no me’n preocuparia gaire. Amb tots els reforços de la muralla que va fer Sunyer, la fortificació hauria d’aguantar. El que sí que voldrà Borrell, m’imagino, és utilitzar-la de base per poder frenar Almansur.

—O sigui que potser que vagi pensant a tornar-me’n per veure si està tot a punt… Tot i que, allà, hi tinc Isimblert, que sap el que es fa. El coneixes, oi?

—De vegades sembles més tarat que quan eres petit! I tant que el conec, i de fa més temps que tu, a més…

—Si me’n vaig no podré preparar la meva mainada, la que no és allà. Podràs encarregar-te’n tu?

—Sí, ja ho faré jo, no et preocupis. Però no penses portar reforços a Olèrdola?

—Potser alguns homes d’armes lliures. Últimament he guanyat força als daus i em puc permetre pagar uns quants mercenaris.

—Pa pocs dies va arribar un grup de mercenaris sueus al port. Diuen que són rossos, amb els cabells llargs fins a mitja esquena, i ben alts; alguns s’han d’acotxar per passar per les portes. Jo diria que no et costarà gaire trobar-los.

—Segur que no! Ha, ha, ha! A més, em distrauran una mica en el viatge i així no hauré de parlar amb el paquet que m’ha col·locat el bisbe Vives.

—Ah, sí? Qui t’has d’endur a Olèrdola, Geribert?

—Marcus, el que fins ara era el mestrescola de la catedral… Va venir algun temps a casa, quan érem petits, a ensenyar-nos de lletra.

—Ah, aquell malparit que es passava el dia amb la mà sota la nostra roba. Un dia li vaig clavar un punxó al cul i no ens va tornar a empipar mai més.

Geribert el va mirar amb ulls burletes i va dir:

—I després la mare em va fotre un clatellot a mi perquè es pensava que el punxó l’hi havia clavat jo!

—Ho sento, això et passa per ser el germà petit. —Udalard va somriure i després va continuar—: Fa força temps que no en sé res, d’ell, vull dir del monjo. Ni ganes…

—No m’estranya! Au, tant se val. Resulta que el bisbe l’hi té jurada perquè ficava mà a la caixa de la catedral i a les cuixes dels novicis, o potser era a l’inrevés. Has vist? Caixa, cuixa… Ha, ha, ha!

Udalard va riure amb ganes. Geribert sempre havia estat enginyós i divertit; no era estrany que totes les noies li haguessin fet sempre tant de cas. Tot i així, era important que Geribert marxés ben aviat cap al sud, a Olèrdola, com a mínim per tenir notícies del que hi passava i del que podien esperar en les properes setmanes.

—Doncs val més que el frare et beneeixi, perquè no sé què t’hi trobaràs, allà.

—El que tinc més clar és que els cavalls d’Ermengarda i el meu seran els més ràpids, perquè no sé si ens trobarem alguna sorpresa pel camí i val més que estiguem preparats.

—Així, quan te’n vas?

—Si puc, demà, i si no, demà passat. A veure si tinc temps de veure Borrell per saber quines notícies té.