XXXVII

Donabella va arribar molt contenta a la catedral. Després de la conversa del primer dia del setge amb Arnulf se sentia plena d’esperança. Amb les joies de l’arqueta, Arnulf i ella podrien construir-se un futur. No, Arnulf i ella, no; Arnulf, ella i Macianella, que és com es diria, si era una nena, el nadó que esperava, o Saveric, si era un nen, com el fill que havia perdut de tan petit.

Arnulf estava disposat a deixar Barcelona per ella, però volia fer-ho de la millor manera possible: volia que el bisbat estigués endreçat i preparat, sobretot després de les malvestats que segur que hi deixaria el pas dels andalusins pels comtats. Quan els enemics abandonessin la Ciutat Comtal, Arnulf podria posar en marxa la reconstrucció dels béns del bisbat i, en pocs mesos, potser abans de la festa de Sant Cebrià, a mitjans de setembre, marxarien junts d’allà.

Donabella, seguint l’exemple d’Arnulf, volia complir amb totes les seves obligacions, i per això havia decidit anar a la catedral a portar la comptabilitat del paper. Ara, amb el setge, tot estava molt desgavellat, però la dona no volia que el perill que amenaçava la ciutat afectés la seva feina.

Va entrar, distreta amb els seus pensaments, fins a la porta de la cambra. Va introduir-hi la clau, però aleshores es va adonar que no estava tancada. Realment, amb l’embaràs i els dubtes sobre el seu futur amb Arnulf, havia estat molt més descurada que mai. Va obrir la porta i va veure que a dins hi havia llum. Bon senyal.

—Arnulf, no sabia que eres aquí. Venia pensant en nosaltres i…

Marcus va tancar la porta de cop, i s’hi va posar al davant per impedir que Donabella sortís d’allà sense donar-li explicacions.

—En nosaltres? Qui ets tu, la meuca de l’ardiaca? Nosaltres… Què hi fas aquí? Per què tens la clau?

Donabella va pensar ràpid. Aquell home devia ser Marcus. Li sonava la cara. Si era Marcus, era el propietari del tresor, i per això era allà. Els ulls, sense voler, se li van anar cap a la llosa sota la qual havia trobat l’arqueta. I aquella mirada no va passar desapercebuda al monjo.

—Així, mala puta, ets tu qui m’ha robat, oi?

—Jo no he robat res, senyor. Només venia a arranjar els papers i…

Marcus la va agafar del coll de manera brusca i violenta, i Donabella va sentir com les mans punxegudes del monjo se li clavaven a la gola.

—Mira, donota, no em vinguis amb romanços. Has mirat on era el meu cofre, cosa que vol dir que has estat tu qui se l’ha endut. Què n’has fet? Parla!

Donabella es va quedar en silenci, però Marcus no es va conformar amb això. Va estrènyer la mà una mica més i la dona va sentir que s’ofegava.

—Prou, que em feu mal! Sí, el vaig agafar, però no ho sap ningú, no l’hi he dit a ningú, creieu-me.

Marcus va afluixar la mà. Estava molt content, encara que no ho volia demostrar. Si no ho havia dit a ningú, probablement això volia dir que encara conservava el tresor i, per tant, el podria recuperar.

—On el tens, ara? Me l’has de tornar; si no, rebràs, ja ho saps. Ets una lladregota i una mala persona, i jo soc un frare de la catedral. O sigui que pots acabar penjada d’aquest coll tan delicat si no m’ho tornes tot ara mateix.

El que deia Marcus, òbviament, no tenia sentit, però la por s’havia instal·lat en el cor de Donabella després que el monjo l’hagués començat a escanyar. Si anaven a casa a buscar el tresor, molt probablement en algun moment hi apareixeria Arnulf. Acostumava a fer-ho cada dia una estona, quan podia, i aquell dia encara no hi havia anat. Per tant, segur que al llarg de la tarda o, com a màxim, al vespre, passaria per casa seva. Amb una mica de sort, Arnulf enxamparia Marcus i la salvaria.

—D’acord, anem a casa meva. Tinc el cofre guardat en un lloc segur.

Marcus va treure el ganivet amb què havia ferit Youssef i el va ensenyar a Donabella.

—Anirem molt juntets, molt juntets, i ves amb compte, perquè et puc traspassar amb això en qualsevol moment.

Van sortir de la catedral i es van dirigir cap al carrer dels Banys. Els carrers estaven, com tots aquells dies de setge, força plens de gent. Algunes persones, per matar l’estona, havien muntat atraccions de fireta, on nens i no tan nens llançaven pilotes de drap contra ninots de fusta que volien representar el dimoni. Un espavilat havia vestit el seu dimoni amb roba sarraïna i cridava a la gent que provés de matar Almansur per una moneda. Molts s’apuntaven per la satisfacció de fer caure el ninot del general cordovès. El negoci era tan rodó que, així com els altres donaven de premi un dolç de mel o farina endolcida amb llard de porc, aquella parada no oferia cap recompensa i, tot i així, era la més popular.

Donabella anava mirant, sense gaire esperança, si veia Arnulf en algun lloc, però no van coincidir amb l’ardiaca al carrer, com ja s’imaginava que passaria, perquè l’ardiaca defugia els jocs populars.

Finalment, van arribar a la casa de Donabella. La dona feia força estona que pensava com podria allargar l’espera, i no se li acabava d’acudir cap excusa.

—Molt bé, ja som a casa teva. On és el cofre? Dona-me’l.

Marcus estava molt nerviós. Se sentia traït pel destí, dolgut per tot el que havia passat abans d’arribar a aquell moment. I ara resultava que una vulgar minyona li volia prendre el que era seu. El monjo va treure el ganivet per donar més força a l’exigència.

—El cas és que no el tinc aquí.

Marcus es va llançar a sobre de Donabella, molt empipat.

—No és aquí? Què t’empatolles? Deixa de jugar amb mi, dona, o acabarem molt malament!

—Us bo prometo, no hi és, però d’aquí una estona el podrem anar a buscar. Haureu d’esperar una mica només…

—Explica’t, va.

—El cofre està amagat en un espai del pis superior. No hi va mai ningú, però per arribar-hi s’ha de passar per casa dels veïns. I tenen molt mala lluna.

—I què? Anem-hi ara mateix!

—I voleu que ens vegin baixar amb un cofre luxós? No en sortiríem vius. No, hem d’esperar que marxin tots i aleshores el podrem anar a buscar.

—D’acord. Quan marxa aquesta gent? No tinc tot el dia, jo!

—Al vespre se’n van sempre, us ho prometo!

Marcus va restar dubtós. No li semblava versemblant que la dona hagués amagat un cofre tan valuós fora del seu control.

—I per què el vas amagar tan lluny? No et crec, dona!

—És un bon amagatall, millor que qualsevol que pogués tenir aquí a casa. Ja ho veureu.

Marcus li va agafar el braç i l’hi va retorçar a l’esquena.

—Mira, noia, em jugo molt amb tot això; et donaré una estona, fins al vespre. Però si abans de la posta de sol no han marxat els teus amics, rebràs un càstig que no oblidaràs mai. I ara porta’m alguna cosa de beure mentre esperem.

El monjo va arrambar a la taula un dels dos tamborets que Arnulf havia dut feia unes setmanes per millorar la casa. El seient no era gaire còmode, i, per això, va recolzar l’esquena a la paret mentre vigilava Donabella, que, després de servir-li una tassa de vi, va seure davant seu.

El temps va passar lentament, amb tots dos en silenci. Marcus, de tant en tant, bevia una mica de vi, i Donabella, cada dos o tres glops, li tornava a omplir la tassa amb una gerra. El monjo se sentia cansat. El vi, de mica en mica, li relaxava la ment i el cos. Havia estat un dia de moltes emocions i s’havia llevat a l’alba. Els ulls se li tancaven, i l’home va lluitar per mantenir-se despert i atent, però li va ser del tot impossible. Va començar a somiar que estava despert vigilant la dona, i que ella li portava menjar i beure, i que la casa era plena de joies de tots colors…

De sobte va aixecar el cap i va obrir els ulls, just per apartar-se una mica del cop amb la gerra que Donabella li clavava. La gerra el va colpejar al pòmul i es va trencar, i li va ferir la cara. La sang li ruixava, li va saltar un queixal.

En apartar-se bruscament, Marcus va caure a terra. Donabella no va poder tornar-lo a colpejar perquè momentàniament va quedar fora del seu abast. El monjo es va aixecar, darrere la taula, molt adolorit i molt enrabiat.

Marcus es va buscar entre la roba el ganivet, però es va adonar amb horror que li havia caigut i que Donabella l’agafava en aquell moment. Aleshores, va recular cap al pati per tal de trobar alguna arma amb què defensar-se.

Una altra persona potser hauria aprofitat aquell moment per fugir, però Donabella havia passat molta por, havia estat maltractada i, a més, es jugava el seu futur. Per això va seguir Marcus al pati, amb el ganivet a la mà, disposada a arribar on calgués per defensar-se i per acabar amb l’amenaça del monjo. Marcus, desesperat, va anar retrocedint, fins que va topar amb la gàbia dels conills. Traient forces, va aixecar la gàbia i la va llançar a Donabella amb els conills a dins i tot.

Mentre Donabella es desempallegava de la gàbia, Marcus va mirar desesperat al seu voltant per si trobava alguna altra cosa per continuar defensant-se. No va veure res. Per això es va llançar cap a Donabella.

La dona va caure a terra, allà on hi havia un farcell de cordes per adobar, al costat de la paret del pati, amb Marcus pràcticament a sobre. El ganivet havia desaparegut; el monjo va agafar com va poder una de les cordes i la va passar pel coll de la dona. Donabella li va colpejar la cara i va intentar clavar-li el genoll a l’entrecuix, però va ser debades. Marcus va estrènyer la corda, i va estrènyer i va estrènyer i, finalment, Donabella es va quedar immòbil i va deixar de respirar.

El monjo va intentar recuperar l’alè, encara mig estirat sobre el cadàver de la dona. Sentia el pòmul tallat, i la sang que li rajava, el llavi obert, se li estava inflant un ull, i notava el gust de la sang a la boca on semblava que li havia saltat un queixal i un parell de dents se li movien. El més dolorós era que encara no sabia on era el tresor. A més, matar una dona no era precisament una cosa de la qual Marcus se sentís cofoi. Hauria preferit que les coses no haguessin anat així, però no havia tingut cap altre remei, va pensar; pràcticament s’hi havia vist obligat per sobreviure a l’atac d’aquella boja.

A poc a poc es va anar incorporant, amb tot el cos adolorit. Els conills havien sobreviscut a la lluita i, com que la gàbia s’havia trencat, ara es movien lentament pel pati buscant herba per menjar on abans hi tenien la garjola. Si no hagués estat pels conills, potser Marcus no s’hi hauria fixat, però allà hi havia la seva arqueta, el cofre del seu tresor, allà, on els conills menjaven herba.

El va agafar amb ànsia, i, en obrir-lo, va veure que no bi faltava res, que semblava intacte. «Gràcies, Déu meu, per la teva bondat!». Marcus va donar un darrer cop d’ull a aquell pati de mort i va sortir al carrer amb l’arqueta amagada entre la roba. Ara havia de buscar un aixopluc per estar-s’hi uns quants dies, fins que els andalusins marxessin i ell pogués esvair-se amb el seu tresor.