XI

Geribert va girar el cap i va mirar el grup de genets que el seguia. Ja no estaven gaire lluny d’Olèrdola i, malgrat les notícies, no havien trobat res de preocupant fins ara. Ermengarda, que duia una egua amb massa vitalitat, anava constantment amunt i avall de la comitiva, cosa que posava una mica nerviós Geribert, que hauria preferit tenir-la tota l’estona al costat i poder conversar-hi sense interferències. Però el caràcter de la seva dona, similar al de l’animal que muntava, ho impedia. A més, des que havia decidit que havien de marxar com més aviat millor cap a Olèrdola, feia dos dies, Geribert estava molt neguitós.

Seguint el consell d’Udalard, havia contractat a la Vilanova del Mar, que era com en deien dels habitatges que havien sorgit entre la porta Regomira i l’ermita de Santa Maria de les Arenes, una vintena de mercenaris sueus arribats a Barcelona en busca de fortuna. Li havien sortit bé de preu, perquè per aquelles contrades ningú no n’havia sentit a parlar i ells volien donar-se a conèixer. Un bon combat amb andalusins, que deien que eren baixets i poca cosa, els donaria la fama que els permetria apujar el preu dels seus serveis.

Els sueus eren uns homes enormes, la majoria molt rossos, i tots duien els cabells llargs, lligats amb cues i trenes, que era l’única cosa que mitigava una mica el seu aspecte ferotge. En contra del que era habitual entre els cavallers dels comtats, portaven escuts rodons i no en forma de llàgrima, i per lluitar feien servir unes espases de dues mans. A Geribert aquell armament no li agradava perquè els escuts rodons no cobrien bé la cama si es lluitava a cavall, i les espases de dues mans impedien dur un escut en el combat a terra o bé portar un coltell o un punxó agafat als artells per tal que un cop de puny pogués resultar mortal per a l’enemic. Els mercenaris sueus, que duien pells amb pèl per vestir-se malgrat la calor que ja feia a Barcelona, no volien ni sentir a parlar de portar una altra mena d’armes, i Geribert no els ho havia volgut discutir; mentre fossin efectius en el combat…

A més de la vintena de sueus, Geribert anava acompanyat per un centenar d’homes a cavall i, a unes quantes hores de camí, per darrere, avançant més lentament, venia un altre centenar de soldats a peu, més un bon grapat de pagesos sense armes i deu carros amb queviures, espases i fletxes que segur que farien bon servei a Olèrdola. A més, Geribert duia tres criats de confiança, i Ermengarda, dues dames i tres criades.

Però ni tanta gent, ni tan bona preparació, ni l’emoció de la marxa, ni el fet de tornar al sud, ni el bon temps acabaven de satisfer Geribert, i la culpa era de dos acompanyants que havia de suportar i que procurava evitar tant com podia. Eren el frare Marcus i el seu criat, Gondemarus. Marcus anava a cavall, mentre que Gondemarus, que no n’havia muntat mai cap, s’havia hagut de conformar amb un ase. El frare era especialment insofrible, passava de fer-li la rosca a queixar-se per qualsevol cosa. No parava d’adular tothom, de manera falsa, malparlant d’ells, en el fons, i procurava constantment que Geribert, que era el cap de l’expedició, estigués per ell.

El primer dia, l’aristòcrata no en va ser gaire conscient fins que, a la nit, quan es va gitar al costat d’Ermengarda sota un tendal obert que havien habilitat els seus homes per passar aquella nit càlida del final de la primavera, va començar a pensar en tot el que li havia dit i deixat de dir Marcus durant el trajecte. I en el fet que, quan no era amb ell, el frare s’estava al costat d’Ermengarda, també lamentant-se de tot i de tothom. Després d’uns moments de silenci, tots dos van dir alhora:

—T’has fixat…?

I van començar a riure per haver parlat al mateix temps.

—Deia —va continuar Ermengarda— si t’has fixat que el frare aquest que ens ha encolomat el bisbe s’ha passat el dia remugant.

—T’anava a dir exactament el mateix! Que si Vives és molt bo, però viu encegat pels seus petits plaers; que si l’ardiaca Arnulf és molt eficaç, malgrat que no té temps ni per fer una oració en tot el dia; que si el cap de guàrdia de la porta Regomira és un vell decrèpit, malgrat que va ser en el seu temps el millor guerrer del comtat, i així tota l’estona…

—Amb mi ha estat fins i tot una mica pitjor. Quan ha començat a lloar el teu germà, li he parat els peus, perquè ja veia venir que de seguida arribaria el retret.

—Doncs jo et confesso que m’ha quedat mal gust de boca, perquè m’ha parlat de la teva germana i no he sabut replicar-li.

—Què t’ha dit de Riquilda? —va preguntar Ermengarda mentre es tombava cap a Geribert i se li arrapava una mica.

—De fet, una mica de raó no li falta —va començar Geribert; «malament», va pensar Ermengarda—. Diu que la teva germana té massa fe en els llibres i en els homes, i això potser ha fet que no recordi que és simplement una dona…

Ermengarda, en sentir això, va agafar per sota de la manta que els cobria els testicles del seu marit i els va masegar sense miraments.

—Aiiii… Que em fas mal!

—I més que te’n faré, si no deixes de dir bestieses. La meva germana és massa saberuda, és veritat, però té més cap que tota la teva família junta. Bé, si deixem de banda la teva mare…

—D’acord, d’acord, però para ja, que demà no podré cavalcar si continues així!

Ermengarda va apartar la mà dels testicles, però abans va aprofitar per esgarrapar-los una mica.

—Això perquè recordis a qui has de fer cas, a la teva dona o a un malparit de frare!

—Doncs aquesta esgarrapadeta tampoc no ha estat tan ma-lament… I, mira, més amunt d’allà on m’agafaves, el meu cos també està demanant les teves mans…

Aquella nit ja no en van parlar més, però l’endemà, Geribert es va llevar amb la idea de desempallegar-se de Marcus. Quan va anar a pujar al seu cavall, que ja li tenien preparat, va trobar el frare i el seu ajudant sobre les seves muntures, disposats a emprendre el camí.

—Bon dia, vescomte… Ai, disculpeu, us hauria de dir castlà… Però és que Olèrdola bé mereixeria un vescomtat, no us ho sembla? —va dir Marcus amb una cara pretesament alegre.

Gondemarus, al seu costat, patia per l’ase. Li feia angúnia que un animal tan petit l’hagués de carregar durant tant de tros. Les cames gairebé li fregaven el terra, i si l’ase trotava una mica, els peus li anaven topant amb el camí. A més, ell pesava poc, però ara ja feia dies que menjava regularment, i encara que continuava tenint la cara angulosa per la falta de greix, el cert és que les costelles, quan se les mirava, que no era gaire sovint, no se li veien tan marcades com abans; l’animal segur que ho notava. Encara que Marcus era un personatge repel·lent, fins i tot per a algú amb tants pocs miraments com Gondemarus, el cert era que treballant al seu servei no es podia queixar. El frare, un cop descobert el secret del noi, s’havia fet l’amo del soterrani de Regomir, i Gondemarus, que s’havia passat tota la seva curta vida obeint, es va posar a les seves ordres de manera natural.

Des que Marcus es va assabentar de l’existència del passadís, hi havia fet tres incursions. La primera només va ser perquè Gondemarus sortís del magatzem de l’altra banda del túnel i tafanegés una mica més del que havia fet fins aleshores. Va sortir de la barraca fora muralles i, procurant que no se’l veiés gaire, va arribar fins a l’estany del port, on desembocava el rec comtal, una mena de bassa que, en els últims anys, havia començat a omplir-se de brutícia de la gent de Barcelona, que abocava allà les sobralles. Tot i això, el noi va observar que a l’estany d’aigües marronoses nedaven amb alegria centenars de capgrossos, i això el va fer pensar que un dia hi aniria a caçar granotes per menjar.

La segona incursió pel túnel va ser una mica més desastrosa. Marcus va voler acompanyar-lo, però quan feia poca estona que caminaven en la foscor, el frare va començar a respirar fort i a dir que s’ofegava, i van haver de tornar enrere. L’endemà, Gondemarus va preparar una torxa. Va xopar amb greix uns draps vells —de fet, la seva antiga gonella—, que va trobar en un racó del soterrani de Regomir. Amb els draps ben molls, estelles de fusta seca i un pal va fer la torxa, i, amb la llum d’aquell estri, que va durar fins que van arribar al final del túnel, Marcus no va patir cap atac d’ansietat i va aconseguir veure el magatzem, que, com sempre, era buit, però no va gosar sortir a l’exterior.

A Gondemarus el descobriment del túnel li havia canviat l’ànim, li havia donat confiança en ell mateix, perquè realment era la primera cosa a la seva vida que havia fet tot sol, sense que ningú no l’hi hagués manat, per la seva voluntat i amb el seu enginy.

El fet d’haver de dependre ara de Marcus no li agradava gaire, però tant era. En el fons, el túnel no era tan important com el fet d’haver-lo descobert. A més, estar lligat a la sort de Marcus no estava tan malament. El frare continuava embadalit pels nois i les noies joves, però el físic del seu nou criat semblava que no l’atreia en absolut; de fet, més aviat li provocava repulsió, cosa que era una sort per a Gondemarus. I al costat d’aquell home passaven coses interessants. El viatge a Olèrdola, per exemple. El més lluny que havia anat ell a la seva vida havia estat l’alou dels jueus, just sota el turó de la Rovira, i va ser quan, per unes raons fosques, la seva mare —o aquella dona que més o menys en feia el paper— va portar-lo per carregar unes cebes, que després van vendre als carrers de Barcelona. Aleshores li va semblar que havien anat molt lluny, però és que el noi tenia les cames molt més curtes i no cavalcava, com ara, sobre un ase, que li feia més dolç el camí.

També era cert que Marcus el maltractava; cada ordre anava acompanyada d’un mastegot o d’una pessigada o d’una estirada de cabells, però a Gondemarus tampoc no li semblava tan greu. Des que vivia amb els frares, el noi no havia rebut tant com fins aleshores, però la violència de Marcus estava molt lluny de les bastonades que va rebre pels carrers de la ciutat quan era un nen i, per tant, hi estava bastant avesat.

El frare no li havia explicat pràcticament res, però el fet que el bisbe l’hagués destituït de mestrescola, i que uns dies després hagués de marxar de Barcelona cap al sud, de ben segur volia dir que n’havia fet alguna de grossa, o potser, simplement, que a Vives se li havien inflat els nassos de suportar Marcus.

El frare estava molt neguitós, encara que ho dissimulava. No li feia cap gràcia haver d’anar al sud, i menys amb Geribert, a qui coneixia des de petit. Marcus no els havia fet gaire cas, de nens, ni a ell ni a Ermengarda, perquè estava més interessat en Udalard i en Riquilda. Per sort, ara acompanyava la parella que no havia molestat gaire quan eren marrecs, i això li donava un cert marge de maniobra. Havia decidit que l’única oportunitat per sortir del sud era instal·lar-se a Olèrdola. Si convencia Geribert, estava segur que podria aconseguir quedar-se al castell i no haver d’anar a parar a alguna ermita de frontera, on la vida d’un pobre frare no durava gaire i, en tot cas, sempre era dura i desagradable. No ho volia de cap manera, i pensava, amb raó, que encara que les comoditats d’Olèrdola segur que no es podien comparar amb les de Barcelona, podria fer-s’hi un raser. Un home il·lustrat com ell, acostumat a manar i a fer anar rectes els novicis, amb bons coneixement de la litúrgia i de la filosofia, seria ben rebut a l’escarransida cort d’Olèrdola. A més, amb el racó que s’havia fet amb el que havia anat pispant del Palau Episcopal, esperava que la seva vida a la ciutat-fortalesa fos relativament còmoda. Si no es quedava a Olèrdola, de poc li servirien tants coneixements i una bossa plena d’or, enmig de bandolers, pauperes revoltats o musulmans armats. El seu futur, doncs, passava per convèncer Geribert i Ermengarda que el necessitaven allà, al seu costat, i no a la quinta forca, i per això havia d’esforçar-se per fingir una qualitat per a la qual no se sentia gaire ben dotat: ser simpàtic. Per ara, els seus intents d’apropament al matrimoni més aviat havien fracassat. Havia provat de lloar-los, però no semblava que les seves alabances exagerades afectessin en absolut una parella formada per la filla d’un comte i el fill d’un vescomte, molt acostumats a tenir gent al voltant cantant-los les virtuts.

Va ser un dels sueus qui es va adonar primer del que passava. «Fuddel», va cridar, i va esperonar el cavall per apropar-se a un dels pocs sueus que parlaven un llatí més o menys intel·ligible per a la gent dels comtats.

Després de parlar en veu baixa un moment, els dos homes es van acostar a Geribert, que ja tenia l’orella posada en veure els nervis que s’havien apoderat dels mercenaris estrangers.

—El guerrer va veure unes senyores —va dir el que pretesament sabia parlar l’idioma.

—Unes senyores?

—Sí, senyores de guerra, no ho sabré. Eum de… de cafalls. —I el mercenari sueu va obrir la boca, va ensenyar una dentadura groga i corcada i va renillar com un cavall—. Cafall?

Geribert hauria esclafit a riure si no fos que temia que el que li volia transmetre el mercenari no era pas un acudit.

—Venen cavalls? Amb senyores?

—Sí, sí, cafalls, guerracafalls…

Aquella nova paraula, guerracafalls, el va fer posar del tot en alerta. Va trotar fins a la capçalera de l’expedició i va veure, lluny, entremig dels sueus, que, exaltats per entrar per fi en acció, havien començat a riure i cridar mentre s’ajustaven les corretges, la polseguera que aixecava el que se suposava que era un grup de genets cavalcant. Geribert es va aixecar sobre els estreps i va cridar als cavallers que venien al darrere:

—Ràpid, ràpid, veniu! En formació, en formació! —va cridar mentre alçava el brac i el movia formant un semicercle.

El camí no era gaire ample, encara que per sort ja havien passat feia estona alguns petits penya-segats que donaven al riu Anoia, i, malgrat que el terreny era sinuós, era prou pla per desplegar-se.

Els sueus van baixar dels cavalls i van treure les immenses espases que duien, mentre els cavallers de Geribert es van anar apropant al cap de la fila. Els qui millor coneixia el noble eren aquells que havien estat des de feia anys al servei del seu pare. Aquests homes, en general bregats, van apropar els cavalls els uns als altres, tocant-se els lloms. Els que arrossegaven llances, les van col·locar en posició, mentre que els que només duien espases les van treure de les beines.

Els cavalls estaven nerviosos, però precisament perquè aquells eren els homes més ben entrenats, les seves muntures notaven la seguretat dels guerrers i per això no rebutjaven estar tan junts amb els altres cavalls.

—Quiets, quiets! Esperem a veure qui són… —cridava Gilabert mentre buscava amb la mirada Ermengarda, que, sense que ningú no li hagués dit res, s’havia posat a organitzar ella sola, sota la mirada desaprovadora d’uns quants cavallers, la segona filera d’homes a cavall, els més novells o que, simplement, no havien lluitat mai al costat de Geribert i dels homes del vescomtat.

No es podia pretendre que aquelles desenes de cavallers s’arrengleressin amb la mateixa habilitat que els veterans, entre altres coses perquè els seus cavalls no estaven acostumats a aquests enrenous i es movien nerviosos d’un costat a l’altre. Però, com a mínim, si calia fer una càrrega o sortir del darrere dels veterans per atacar per un flanc els agressors, podrien ser força útils.

Tot i els preparatius, aviat el grau de tensió va baixar, perquè es va fer evident que els genets que venien cap a ells no eren gaire nombrosos i, a més, semblaven cristians. Podia ser que, malgrat tot, fossin enemics, perquè no seria estrany que hi hagués mercenaris cristians lluitant amb els andalusins, però en tot cas no era el més comú.

Geribert va haver de refrenar les ganes de brega dels sueus, que, sense fer cas dels indicis que indicaven que els que venien eren amics, ja havien situat un parell d’homes amb arcs en llocs elevats, mentre els altres mercenaris començaven a llançar crits desaforats per aterrir el presumpte enemic.

Per sort, els sueus es van calmar abans que arribessin els genets, que eren sis i venien d’Olèrdola, i que un dels lloctinents de Geribert, Ausà de Palol, coneixia, perquè hi havia viscut algun temps.

—Geribert! Quina alegria trobar-te! No sabíem si estàvem encerclats, però ara amb vosaltres i la resta de l’exèrcit… —va dir un dels genets, que venia suat i rebregat i amb l’alè entretallat.

—Para el carro! Explica’m primer de tot qui sou, què feu per aquí i què és això que esteu encerclats… —va dir Geribert.

—Un vigia ha vist que venia una columna de genets i…, ui, perdó, no puc ni parlar… —El soldat, que era molt jove, esbufegava, mancat d’aire.

—Deixa’m parlar a mi —va dir un altre soldat, un home amb la cara gravada per la verola i a qui li faltava un tros de nas—. Disculpa el jove, Geribert. Em dic Eberald i vaig servir el teu pare, el bon vescomte Guitard, que em va concedir una casa i un tros a Selmella, pels meus serveis a la guerra.

—Eberald! No t’havia reconegut… Què t’ha passat a la cara? Una ferida de guerra?

—Ha, ha, ha! Tants anys lluitant al costat del teu pare i no vaig tenir pràcticament ni una rascada i fa un any em pica un abellot, se’m fa un gra molt inflat al nas i va i se’m podreix! Ja ho veus… —va dir, rient, Eberald.

—Doncs, apa, anem al gra… —Geribert es va adonar que la menció del gra no havia estat precisament afortunada, però, després d’un instant de desconcert, tothom va esclafir a riure—. Bé, volia dir que m’expliquessis què ha passat…

—Entesos, Geribert. —Eberald va canviar el to i va començar a narrar els esdeveniments—: Fa dies que Isimblert va cridar tots els homes, fins i tot els veterans, a entrar a Olèrdola, perquè cada cop es veuen més patrulles d’andalusins armats per la zona. Des del castell de Cabra, que no és lluny de Selmella, el castlà Ervigi va enviar a Olèrdola Almentruda, la seva dona, a avisar que havien observat molta polseguera pujant del sud. Hi havien enviat el seu fill Guifré amb homes d’armes a investigar, però no n’havia tornat. A més, fa uns dies van matar els guardians de la Torre Granada, però un dels nostres va poder capturar un dels atacants, que ens va explicar que un exèrcit enorme del Califat s’apropa a la fortalesa. Les nostres patrulles, finalment, l’han localitzat, Geribert; deu estar a unes quantes hores d’Olèrdola, al sud, i sí, és un exèrcit monstruós, com no s’havia vist mai… Han ultrapassat Cabra i Selmella i venen cap aquí.

—A quantes hores d’Olèrdola es troben Cabra i Selmella?

—A cavall i a pas viu, unes quatre hores, però ja saps que un exèrcit es mou molt més lentament…

—Però quants soldats deuen ser? —va preguntar Ermengarda.

—És difícil de dir, però molts milers.

Milers de soldats. Era una molt mala notícia, sens dubte. I pujant cap als comtats; una invasió en tota regla.

Geribert es va quedar molt preocupat, però encara volia més informació.

—Esteu prou preparats? Isimblert ha aconseguit refermar la muralla exterior?

Eberald, amb bon criteri, va apropar-se a Geribert sense baixar del cavall i va abaixar la veu.

—Home, Geribert, ja saps que fins fa poc ni tan sols hi havia una muralla que encerclés l’altiplà. Isimblert ha fet el que ha pogut, ha aixecat murs allà on pensa que som vulnerables, però si volen entrar, entraran. La ciutadella interior es una altra cosa, però ja saps que allà dins hi cap molt poca gent…

Era veritat, la muralla exterior d’Olèrdola mai havia estat completada. Ja hi havia des de l’època dels romans, i potser fins i tot abans, una gran muralla que tancava l’accés a l’altiplà. A més, els cingles impedien arribar amb facilitat a la part tancada per aquesta primera muralla, però era ben cert que, amb habilitat, uns quants homes podien pujar-los i capturar la fortalesa des de dins. Els comtes sempre havien tingut moltes altres prioritats i, un cop la muralla del castell es va considerar prou sòlida, els fons i els homes que havien d’haver estat destinats a construir la muralla que encerclés l’altiplà van anar minvant. Per aquesta raó, no era una bona muralla, encara que els accidents naturals eren, sens dubte, una gran defensa, però imperfecta. Un ull expert ho podria distingir, i Geribert no dubtava que els cordovesos, i més si els dirigia Almansur, com podia ben bé ser, tindrien entre les seves files mestres d’obra experts que sabrien veure de seguida els punts febles d’aquella fortificació. Dependria, doncs, de la voluntat dels andalusins que Olèrdola els servís de fre o no. Si volien capturar la ciutat, els caldria un gran esforç i molts dies, i això els donaria temps perquè arribessin reforços de les terres interiors dels comtats. Si només volien endur-se una mica de botí o si l’objectiu era un altre, potser passarien de llarg o simplement es conformarien amb rapinyar el que poguessin de les terres capturades. En qualsevol cas, calia reforçar Olèrdola, la clau de volta de la defensa del sud.

—Venen per la calçada Franca, suposo… —digué Geribert.

—Més o menys, perquè són tants que no hi caben del tot. Però sí, venen des d’aquella direcció.

Era el camí lògic. La calçada Franca era la mateixa que, quan passava per Barcelona, agafava el nom de Via Francisca i que els romans havien anomenat Augusta. Que haguessin agafat aquell curs implicava que els andalusins tenien les coses molt clares i no amagaven en absolut les seves intencions. La calçada Franca es podia vigilar a distància, i si el teu grup no era gaire nombrós, podies topar amb una emboscada en diversos indrets. Però si portaves un exèrcit immens, no havies de tenir cap mena de por de pujar per aquella via. Això era una prova més que els vigies no s’havien equivocat.

Per a Geribert, el fet que vinguessin per aquell camí era la prova definitiva que els andalusins no estaven portant a terme una incursió menor en terres comtals, sinó que avançaven amb seguretat i confiança, i venien disposats a destruir i arrasar el territori. El jove noble va començar a donar ordres:

—Baldomà i… tu, Oriol, veniu… Heu d’anar a buscar els infants que venen al darrere i portar-los al més aviat possible fins a Olèrdola. Si quan hi arribeu veieu que els andalusins ja ens ataquen, procureu dispersar-vos i estar a l’aguait dels reforços que segur que enviaran Borrell i el meu germà, i aleshores us uniu a ells. Un de vosaltres dos haurà de continuar camí cap a Barcelona, on suposo que ja deu haver arribat Borrell, i explicar-li el que està passant. El comte decidirà què és el millor, si venir a ajudar-nos o intentar agafar els cordovesos per dos costats diferents.

—Però, Geribert… —va dir Baldomà, que no era tan llest com bon genet—, què li hem de dir exactament al comte Borrell? És que no ho tinc clar…

Geribert els ho va tornar a explicar detalladament, però no semblava que Baldomà i el seu company Oriol ho entenguessin gaire bé, i mira que era ben senzill. Ja estava a punt de canviar de missatgers quan, de sobte, Marcus es va apropar i el va interrompre:

—Geribert, em sembla que seria més senzill que enviéssiu algú que pogués explicar les ordres de manera més correcta i planera, no? Si voleu, jo estic disposat a fer el sacrifici d’acompanyar els homes i guiar-los fins a Olèrdola…

La jugada era fins i tot excessivament òbvia. Marcus es volia deslliurar de l’exili a Olèrdola o, si més no, ajornar-lo. A més, Geribert i els seus cavallers anaven a ficar-se a la boca del llop, mentre que els dos cavallers babaus recularien. D’acord que després haurien de tornar cap a Olèrdola, però era fàcil deduir que probablement no seria prudent que entressin a la ciutat si ja havien arribat els andalusins. Per tant, aquell grup d’infants tenia moltes possibilitats d’haver de tornar a Barcelona acompanyats del frare corrupte. Geribert ho sabia, i li feia una mica de ràbia, però la possibilitat de desempallegar-se d’aquell home Ilefiscós i no tenir-lo a prop era una gran temptació, així que es va decidir.

—D’acord, Marcus, pots acompanyar-los. Però et vull amb ells de tornada a Olèrdola, sense excuses. Només si el comte us ordena una altra cosa, aleshores et perdonaria que no tornessis. Tu faràs.

—Geribert, com podeu dir això? —va exclamar el frare en un to pretesament ofès—. Mai de la vida m’allunyaria voluntàriament del meu deure. No ho he fet mai i no ho faré ara.

—Deixem-ho córrer, Marcus, i ves-te’n amb els dos cavallers. Però repeteixo que us vull veure de tornada amb els homes. Si teniu l’oportunitat d’entrar a Olèrdola a ajudar-nos i no ho feu, us en faré a tots tres responsables; esteu avisats.

Ningú no va fer esment de Gondemarus, que, sobre el seu ase, va veure desconcertat com dos cavallers i Marcus cavalcaven cap al nord, deixant-lo enrere.