I
Gondemarus es va despertar de sobte, molest per les pessigolles que li feien les puces que se li passejaven per la cara. A més, la palla vella que li servia per endolcir la duresa del terra del Palau Episcopal estava massa bruta i enfangada perquè resultés còmoda, i encara que Gondemarus era jove, els ossos li sobresortien molt del cos, sobretot els omòplats, i li costava trobar la bona postura per dormir. Com sempre, tenia gana, però això no era cap novetat. Per al noi, qualsevol menjar era poc, i la veritat és que molt sovint tampoc no tenia gaire cosa per cruspir. A més, de natural feia cara de gana, tan escanyolit, amb el nas punxegut i la mandíbula poc marcada. En el món del Palau, i més en els darrers mesos, Gondemarus era molt poca cosa, i, si no fos perquè uns quants esclaus eren més miserables que ell, el xicot pràcticament hauria estat el més humil dels servidors.
Va tenir la temptació de pixar allà mateix, però es va aguantar perquè no feia gaire que havia rebut una pallissa per no fer-ho en el lloc adequat, que era el pati. Gondemarus no trobava que fos tan greu, perquè, de fet, allà on ell dormia passaven els cavalls del senyor bisbe quan anaven cap a l’estable, i més d’un cop i més de dos els animals es pixaven i deixaven anar tot el que els convenia sense que ningú els retragués res. Però ja se sap que una cosa eren els cavalls del bisbe i una altra, un pobre desgraciat com ell…
Es va abaixar la camisa i es va prometre a si mateix que d’avui no passava d’intentar procurar-se’n una de nova, perquè la que duia ja li anava petita i tenia tants forats que gairebé no el tapava gens. No seria fàcil aconseguir-la, perquè Gondemarus no es podia permetre comprar roba, però tenia un pla. Des de feia unes quantes setmanes, rondava fra Galindo, que dins del Palau era l’home per a tot i s’encarregava de guardar amb pany i forrellat les existències que abastien el bisbe. Galindo custodiava un rebost al soterrani que era una meravella; sempre hi havia vuit o deu tones de vi, d’oli, de llard…, sacs d’ordi i de blat, que potser arribaven a un kafís de gra, petites muntanyes de cebes i naps, arengades seques, sal i, fins i tot, pa sec. Tot això en un costat del rebost, on circulaven dia i nit una família de gats de tres colors barrejats, negres, blancs i marrons, que no només es cruspien totes les rates que s’atrevien a apropar-se al tresor, sinó que també miolaven de valent quan algú que no era fra Galindo gosava tocar alguna d’aquelles delícies. Però l’altre costat de l’estança era tota una altra cosa. Allà, fra Galindo hi deixava mercaderies i andròmines que el Palau i els seus habitants podien necessitar, però que no es menjaven: pics i pales, estris per al bestiar, cordes, politges… Gondemarus tenia l’esperança de trobar en aquella banda del rebost alguna peça de roba no gaire vistosa que el frare reboster no trobés a faltar. No era una empresa senzilla, perquè, encara que aquella zona era la més fosca i, per tant, la més discreta, no seria fàcil arribar-hi ni eludir la vigilància del frare. El noi entrava sovint al magatzem a carregar i descarregar queviures, i, de fet, aquelles visites s’havien convertit en una manera més o menys fàcil d’omplir una mica l’estómac, perquè sempre era possible fer lliscar entre la calça i la pell alguna ceba o un parell de naps. Però això cada cop era més complicat, amb l’estat que presentaven tant la camisa com la calça: la roba tenia tants forats i estava tan malmesa que els vegetals li podien caure a terra en el moment més inoportú.
Per tant, solucionar la qüestió de la camisa s’havia convertit en una prioritat per a Gondemarus, que va sortir al pati amb aquella idea entre cella i cella. Mentre deixava anar la bufeta, va recórrer amb la vista, com feia cada dia, els murs del Palau Bisbal. Era un edifici imponent que s’aixecava un bon tros per sobre de la muralla. Quan es pujava al terrat del casalot, el que es veia fora muralles era impressionant. El Palau era a la punta nord-oest de la muralla, encarat cap a la serra de Serola, i des del terrat era possible veure els rierols que baixaven de la muntanya, els camins que hi duien i, fins i tot, la Via Francisca, que havien construït els romans ja feia molts anys. Era una meravella de vista, perquè els camps conreats s’estenien ben bé fins al peu de la muntanya, només interromputs pels dos turons que s’avançaven a la serra. Hi havia camps de blat i d’ordi, arbres fruiters i, sobretot, vinyes, el regal del Senyor als cristians per tal que poguessin beure i alimentar-se al mateix temps. I per aquí i per allà, algunes esglésies i monestirs i viles rurals, i fins i tot ruïnes que havien deixat els antics…
Gondemarus es va quedar abstret amb el penis a la mà, ja sense pixar, pensant en la vista des del terrat, quan un calbot el va despertar del somni i el va fer avançar tots dos peus i trepitjar els pixums.
—Seràs malparit! —va dir el noi, girant-se amb mala lluna, disposat a tornar-se’n a l’esclau o el servent que li havia fumut la cieca.
—A més de brut i dropo, tens la llengua llarga, sagal! I veig que t’agrada tenir la mà ocupada.
Gondemarus va alçar les celles i es va quedar astorat. Qui li havia clavat el calbot era ni més ni menys que el segon del bisbe Vives, l’ardiaca Arnulf, la font de les seves desgràcies des de feia alguns mesos. Concretament, la presència del nouvingut havia fet perdre al criat els pocs privilegis de què havia gaudit en els darrers anys. Arnulf, un jove frare que havia arribat aquell hivern al bisbat, era fill del vescomte d’Osona, que no era en absolut una qüestió menor. Gondemarus ni tan sols sabia qui era el seu pare.
—No dius res? Et dius Gondemarus, oi? Ja t’havia vist abans per aquí sense fer gaire cosa, i això s’ha d’acabar. Acompanya’m, que et donaré feina —va dir Arnulf mentre es girava i començava a caminar cap a la porta del Palau Episcopal.
El noi no va tenir cap altre remei que seguir l’ardiaca. Quina mala sort! Només havia tingut temps de pixar i ja l’havien posat a fer feina, i sense poder menjar res de res, mig despullat… Buf, amb aquest ardiaca les coses anaven així.
Arnulf va obrir la porta del Palau sense deixar-se ajudar per l’home d’armes que era allà assegut i en va sortir, seguit de Gondemarus. Com que encara era molt d’hora, un captaire dormia al llindar. Arnulf, sense manies, va clavar-li un cop de peu, no gaire fort però prou perquè l’home s’aixequés com un llamp i s’apartés del camí de l’ardiaca.
Gondemarus, que el seguia de ben a prop, va pensar que aquest ardiaca era ben diferent del seu antecessor, Sunifred Llobet, que, probablement, en la mateixa situació hauria avisat l’home d’armes perquè despertés el captaire sense brusquedat i, després de fer-lo apartar, li hauria donat una moneda i, a més a més, una benedicció. Ara que ho pensava, Gondemarus no havia vist mai Arnulf donar la benedicció a ningú, i no semblava que fos un hàbit gaire comú en la seva vida.
L’ardiaca caminava en direcció al Palau Comtal, i Gondemarus va pensar que s’hi aturaria, però l’home hi va passar de llarg. El noi va decidir que potser es podria posar al seu costat, en comptes d’anar un parell de passes enrere, ja que no semblava que anessin a creuar-se amb cap noble.
—Arnulf…
—Què vols? —va dir l’ardiaca sense deturar-se ni un moment.
—On anem?
—I a tu què t’importa?
—Sí que m’importa; encara no he menjat res des d’ahir a la nit… i tinc gana! I com que ens estem allunyant del palau…
—A tu el que t’importa no és que ens allunyem del palau, sinó de les seves cuines, oi?
A Gondemarus se li va escapar el riure. Tenia tota la raó del món, l’ardiaca. El Palau era casa seva, pràcticament l’única que havia conegut, perquè abans havia viscut, simplement, als carrers de Barcelona. El noi recordava que, durant algun temps, havia viscut amb una dona que li fotia uns grans clatellots quan ell li deia mare i, per tant, no va tenir mai clar si realment era la seva mare i no volia que se sabés, o si simplement era una dona que l’havia acollit. La dona es feia dir Empureia, però ell sabia del cert que aquell no era el seu nom real, perquè ella l’hi havia dit moltes vegades. En fi, Gondemarus no es va fer mai mala sang per això; tant se li’n donava. Feia uns quants anys, un hivern, inesperadament la dona va entrar un vespre al Palau Bisbal després de dir-li que s’esperés a la porta. Això no era inhabitual; bé, al Palau Bisbal mai no havia passat, però en altres cases, normalment bastant tronades, sí. Gondemarus va esperar; tenia una mica de fred i va aprofitar per demanar almoina, sense gaire èxit. La dona, però, no va tornar a aparèixer i, de fet, no la va tornar a veure mai més. Al cap d’una estona, va sortir un monjo del Palau i li va demanar si es deia Gondemarus, el va agafar de l’orella i el va fer entrar a l’edifici. El nen va passar molta por aquella nit, però al cap d’algun temps Gondemarus va oblidar la cara del monjo que l’havia acollit i, per tant, no va saber mai del tot per què havia acabat sent un dels criats, segurament el més jovenet dels que treballaven per al bisbe a Palau.
Qui es va encarregar d’ell, sense gaire dedicació, tot s’ha de dir, va ser l’anterior ardiaca, Sunifred Llobet, un astrònom lletraferit i ja gran, poc eficient però molt agradable, bon amic del comte Borrell.
Sunifred Llobet no tenia mai cura de res, només de les seves coses, i sovint ni això. Com que el que més li interessava era l’observació del cel, totes les nits clares les passava despert, instal·lat en una de les torres de les muralles, on tenia bona vista del cel de la ciutat, sempre tan ple d’estrelles.
Però Sunifred Llobet necessitava moltes coses per a les seves observacions, des d’una taula portàtil i una cadira plegable de cuir i fusta, fins a pergamins i estris per escriure, regles i compassos, i aparells molt estranys que li servien per mesurar-la distancia entre les estrelles o, fins i tot, per distingir quins d’aquells cossos que refulgien a la volta celeste eren planetes i quins eren estels. A més, de tant en tant també demanava que li portessin documents molt antics, escrits no només en llatí, sinó també en llengües orientals, en grec o en persa, o en alguna altra llengua estranya, que li servien per entendre millor allò que les estrelles li deien i, així, poder esbrinar quin seria el futur de Barcelona o de tot el comtat o, fins i tot, del món sencer.
Gondemarus va començar ben aviat a ser un dels camàlics de l’astrònom que li portaven els estris amunt i avall. Com que Sunifred Llobet era força despistat, els dos o tres criats o esclaus que l’acompanyaven s’escapolien de seguida que l’home es posava a fer les seves observacions. Gondemarus, però, seia als peus de l’astrònom i s’hi adormia, mig tapat pels pergamins. Ser l’acompanyant nocturn del savi era bo per a ell, perquè li permetia fer l’horari totalment boig de l’ardiaca i, per tant, podia deslliurar-se de moltes feines diürnes. A més, abans dels passejos fins a la muralla, Gondemarus passava per la cuina i agafava menjar per a Sunifred Llobet i per a ell, i ningú no gosava dir-li’n res. A l’ardiaca li agradaven especialment el formatge i el xai fred, acompanyats de pa i de vi. El noi es va acostumar a menjar el mateix, i, mentre ho feia, de tant en tant estirava el braç del savi i li posava a la mà una mica de menjar o de beure, que Sunifred engolia sense ni mirar-s’ho.
Però, a més de menjar, el noi va aprendre moltes coses. L’ardiaca no tenia cap vocació de mestre, però contestava sense enfadar-se les preguntes de Gondemarus, i d’aquesta manera el nen criat va aprendre una mica de lletra. Assenyalava una paraula escrita en un pergamí i la mostrava a Sunifred, qui normalment no es donava per al·ludit durant una bona estona, fins que, de sobte, aixecava la vista, mirava la paraula i la pronunciava, de vegades lletrejant-la. Gondemarus, aleshores, es mirava molta estona les lletres i les anava rumiant i rumiant, els donava voltes al cap i les repetia fins que perdien l’encant d’allò desconegut. Així, sense adonar-se’n, el noi va aprendre més o menys a llegir com a mínim en llengua comuna, que era la que més s’assemblava a la que tothom parlava. Cepheus, Delfino, Draco, Perseus, Ursa minor et Ursa maior… Eren noms tan bonics que Gondemarus els repetia com si fossin una oració totes les nits mentre mirava el cel.
—Espavila, que et quedes enrere!
El crit d’Arnulf el va tornar a la realitat. Ja li passava, ja, això d’estar als núvols. I més quan tenia gana, perquè aleshores semblava que el cap encara se li n’anava més, com si la manca de menjar a l’estómac fes els seus pensaments més volàtils. Gondemarus va accelerar el pas i, de fet, va topar amb l’esquena del jove ardiaca, que s’havia aturat de sobte.
—Quina meravella! No t’ho sembla? —va dir l’home, estenent el braç cap a les ruïnes del Miracle.
Gondemarus va arronsar les espatlles i va mirar el terra:
—Home… Només són ruïnes… Són grosses, sí, però…
—No t’has parat mai a pensar per què a aquest lloc li diuen el Miracle?
—Perquè fa molts anys hi va viure algun sant? —va aventurar, no gaire convençut, Gondemarus.
—No, idiota, aquí no va viure mai cap sant! Aquestes són les ruïnes d’un gran temple, dedicat a l’emperador August, que van fer els romans.
Allò sí que ho va entendre bé, Gondemarus. Havia sentit a parlar d’emperadors tota la vida i, de fet, sempre en mencionaven dos, un tal Carlemany i un que es deia Lotari. El noi no sabia quina relació tenien entre ells, si encara eren vius o no, o ni tan sols si algun cop havien passat per Barcelona. El que era segur és que a totes les celebracions es deia que el que regnava era Lotari, i el comte Borrell sovint esmentava l’altre, Carlemany, quan volia dir que les coses abans sí que anaven bé, i no com ara. Aquest tal August, en canvi, era nou, no li sonava de res, però no era estrany, perquè, si era romà, segur que feia molts i molts anys que s’havia mort. Ara, el que sí que era molt curiós era que a un emperador li dediquessin un temple.
—Aaah… August… Sant August!
—Sant August, sant August! A qui se li acut! Seràs babau! August no va ser cap sant; era un pagà, com gairebé tots els romans. I això que acabes de dir és una blasfèmia!
Gondemarus es va posar blanc. Deixar anar una blasfèmia davant del segon del bisbe segur que no era una bona cosa. Els homes d’armes del bisbat estarien encantats de tallar-li la llengua o d’escapçar-li una orella i després clavar-la amb un clau a la porta de la catedral si Arnulf els ho demanava, com a càstig per haver dit que l’emperador August era un sant.
Però l’ardiaca no era tan cruel i, simplement, després d’espantar el noi, es va girar i va continuar caminant, donant per fet que Gondemarus el seguiria, com no podia ser d’una altra manera.
Encara que a aquella hora del matí feia poca estona que les portes de la ciutat eren obertes, ja hi havia aquí i allà, i sovint a les portes de les cases, alguns pagesos que mostraven la seva mercaderia, collida probablement unes hores abans al mateix Pla de Barcelona.
L’ardiaca i el criat van passar davant d’una dona que, amb ajuda d’una nena, tot just desplegava a terra una peça de roba de sac per dipositar-hi uns pastissos de carn que deixaven anar una flaire embriagadora. L’estómac de Gondemarus es va queixar sorollosament i la boca se li va omplir de saliva.
—Arnulf! Ardiaca! Senyor! Ja sé que no us puc demanar res —va dir Gondemarus al frare mentre li agafava una màniga i mirava de frenar-lo—, però no us vindria de gust un pastís d’aquests tan bons? Vós deveu haver esmorzat abans de l’alba i ara segur que teniu gana… —Un nou tro li va sortir dels budells mentre parlava—. I jo en tinc molta!!!
Arnulf es va aturar un moment, es va posar la mà dins de l’hàbit i va treure una moneda de la bossa de cuir que duia penjada del coll. Sense ni mirar-la la va llançar cap a la dona i va dir a Gondemarus:
—Amb això en tens prou per agafar-ne un parell. Vinga, que no tenim tot el dia!
La nena ja havia enxampat a l’aire la moneda i, com que era llesta, l’havia fet desaparèixer ràpidament, mentre la mare agafava dos pastissos i els allargava a en Gondemarus. El noi en va mossegar un gairebé sense deixar-lo reposar a la mà. El va decebre una mica perquè el pastís no era de carn, sinó de verdures i ceba, tot i que hi havien posat greix de porc al voltant i l’havien fornejat, i per això feia olor com de carn. Però passada la primera decepció, el noi va gaudir del pastís, que era prou bo i es desfeia a la boca. Mmm. Per fi podia menjar alguna cosa. Aleshores va caure en el fet que havia obtingut el pastisset després d’intentar que Arnulf tingués ganes de menjar-se’n un i, per tant, li havia d’oferir el segon pastisset. Amb gran dolor, Gondemarus va atansar la delícia fornejada a l’ardiaca.
—Aquest em sembla que us toca a vós…
—Deixa, deixa… Ara no em vinguis amb romanços. Apa, seguim, que hem d’anar al magatzem de Regomir i has de carregar algunes coses.
Content de no haver de lliurar el seu tresor, Gondemarus va reprendre el pas constant d’Arnulf. La compra dels pastissets li havia fet canviar una mica l’opinió que tenia del nou ardiaca. Amb l’arribada de l’osonenc i la marxa de Sunifred Llobet per convertir-se en sacerdot personal del comte Borrell, el noi havia perdut la posició que tenia dins del Palau Episcopal. Si aconseguia refer els llaços amb el nou ardiaca, potser les coses podrien tornar a ser com abans o, qui ho sap, potser fins i tot millor. La qüestió era aprofitar les oportunitats que se li anessin presentant i la d’aquest matí semblava prou bona per fer-se valer davant Arnulf.