X

El comte Borrell es va alçar de la màrfega on havia passat la nit amb el cos suat i cruixit. La comitiva i ell, tot just una vintena de persones, havien arribat a Ben Viure, un llogarró a tocar del Llobregat, a mitja tarda, però s’havia posat a ploure tant que havien preferit fer nit allà mateix. La casa, la millor del poble, pertanyia a un pagès lliure, encara que les terres eren del bisbat de Barcelona. Li havien fet lloc a prop dels animals, en teoria la zona més confortable de la casa, encara que, després de la nit que havia passat, Borrell ho dubtava.

El comte va obrir la porta del corral; el sol havia sortit no feia gaire estona. Va veure pixar en un marge Sunifred Llobet, que com que portava un hàbit ben llarg, se l’aixecava per no mullar-se’l amb el pixum. Borrell el va imitar, encara que va ser una mica més elegant i es va alçar la gonella i se la va aguantar amb la barbeta per no esquitxar-se. En acabar, es va girar i gairebé va topar amb el cavaller Witardus, palplantat com un estaquirot davant de la casa.

—Collons, Witardus! Quin ensurt! Apareixes com un fantasma… Acabes d’arribar?

—Comte Borrell, bon dia! No, he arribat quan començava a clarejar. He estat viatjant de nit per ser aquí al més aviat possible.

—Deus estar cansat després de fer un viatge tan apressat. Anem a veure si mengem alguna cosa, i, de passada, m’expliques tot el que m’hagis d’explicar.

Darrere la casa hi havia una era amb vistes al Llobregat. Després de la pluja del dia anterior, el matí era esplèndid, amb una atmosfera neta que feia encisador el panorama del riu. Allà a l’era hi havia una taula i dos bancs que Borrell i Witardus van fer servir per seure, mentre els pagesos s’afanyaven a dur-los vi, llet bullida, formatge, cansalada, ous cuits, pa i un plat amb naps, api i pastanagues.

Borrell, com feia sovint, va treure una bossa de dins de la gonella on portava sal de Cardona per salar els ous, el formatge i el que els vingués de gust.

Tots dos tenien gana, i Witardus, a més, estava força cansat després d’haver fet un viatge tan llarg amb poques aturades, les mínimes perquè els cavalls i els seus dos acompanyants no rebentessin.

Entre mos i mos, Witardus va explicar a Borrell la captura dels exploradors sarraïns i el que els havia confessat, sota tortura, el presoner.

—És evident, Borrell, que tant si són quaranta mil sarraïns com si en són menys, hi ha un exèrcit molt nombrós que s’apropa o ja és dins dels comtats. No podem badar.

—No, no podem badar, és clar, però no m’acabo de creure que siguin tanta gent. El presoner va dir quaranta mil soldats, o bé quaranta mil persones que venien amb l’exèrcit? Perquè potser també comptava les putes, els criats, els esclaus i tota la trepa que acompanya les forces… Si fos així, podrien ser-ne la meitat.

—Va dir soldats, n’estic segur, o això almenys va dir el traductor; jo no sé andalusí.

—Tant se val, tant si són vint mil, trenta mil o quaranta mil són moltíssima gent i és evident que no els podrem aturar en un sol cop. Tindrem una possibilitat si els enxampem en un terreny favorable, un terreny que escollim nosaltres. Primer de tot hem d’aplegar les forces. Ara descansa unes hores, Witardus, però a la tarda vull que vagis a Ègara i apleguis tots els que estan treballant en la construcció de les esglésies per portar-los cap a Barcelona.

—Ui, Borrell, no sé si això d’aturar la feina els farà gaire peça als frares… ni a l’abat quan se n’assabenti… I em sembla que els frares són de Sant Cugat d’Octavià.

—Aquells malparits de Sant Cugat! Ai, que Déu em perdoni… No, segur que no els farà cap gràcia, però t’emportes Sunifred Llobet, que és un frare prou conegut, i així et faran més cas, i, a més, els dius que qui mana de debò és el seu comte, i que tu n’ets l’enviat. I, de l’abat de Sant Cugat, ja me n’encarrego jo.

—Com tu diguis, comte.

—Quan hi arribis, mira de trobar un terreny favorable per a una batalla.

—Favorable? Què vols dir?

—Mira, nosaltres serem, segur, molts menys que ells. La nostra cavalleria sempre ha estat més bona en el xoc que l’andalusina, però som més lents, i no podrem presentar un front gaire llarg perquè ens falta gent. Això vol dir que necessitem un terreny que no sigui gaire ample, no ho sé, tres-centes o quatre-centes canes com a màxim, perquè ells no ens puguin rodejar i hagin de xocar amb nosaltres. I també que tingui una bona sortida per darrere, per si van mal dades i ens cal reagrupar-nos.

Witardus es va entusiasmar amb aquella idea.

—I amb elevacions a banda i banda perquè puguem situar els arquers —va dir—. I un terreny ample al darrere d’aquesta vall, on es puguin estar els infants de les mainades, i no gaire lluny perquè puguin acudir ràpidament si derrotem la seva cavalleria!

—Sí, això serviria, i tant, però ara no em ve al cap on podríem trobar aquest indret. Quan siguis a Ègara, investiga, pregunta; algú deu saber on és aquesta vall que ens portarà a la victòria.

—Comte, et vull demanar un favor…

Borrell es va posar seriós.

—Digues, Witardus —va fer Borrell, mirant-se’l amb expressió transcendent.

—Em pots tornar a passar la sal? Com milloren els ous cuits si els en poses unes engrunes! —va dir Witardus amb un gran somriure.

—Ha, ha, ha! Té, tota per a tu, la millor sal de la terra! Bon profit, amic.