XXVI

Lubet Cicili era l’acòlit cruciferari del bisbat de Barcelona. Havia estat escollit no només per la seva devoció, sinó també per la seva força i envergadura. El nom de Lubet li venia perquè havia nascut amb molt de pèl i els seus pares van pensar que s’assemblava a un llop. Ara, que ja havia fet els quinze anys, era un tros d’home, i per això, mentre esperava ordenar-se un any o un altre, era l’encarregat de dur la gran creu de les processons i passejar-la precedint el bisbe quan anava a fer missa. Els altres acòlits eren massa nyicris per fer aquella feina. Aquesta era la seva gran virtut, i no era poca cosa. Aquesta i que les seves obligacions com a cruciferari eren més aviat escasses, i això li permetia acompanyar el bisbe Vives quan sortia del palau i s’endinsava pels carrers de Barcelona. Vives no hi veia gens bé, de fet, des de petit, però en els darrers anys havia perdut molta vista. Per llegir, per exemple, s’havia d’apropar moltíssim al paper i, segons com fos la mida de la lletra, ni així aconseguia desxifrar-la. Tot ho veia força borrós i, per prevenir accidents i topades, s’havia acostumat a ser acompanyat per algú a tot arreu. Lubet Cicili era l’acompanyant més habitual, perquè el noi aprofitava el seu volum enorme per obrir pas i així evitar que esclafessin el senyor bisbe.

Aquell matí, l’acòlit i el bisbe, de bracet, van dirigir-se cap al carrer dels Banys a fer una visita. No era gaire lluny del Palau Bisbal, però només aquell tros de carrer ja estava del tot atapeït de gent.

En els darrers dies, Barcelona s’havia omplert d’homes d’armes, de pagesos i de pauperes, que entraven a la ciutat per obligació o per protegir-se d’un possible atac dels sarraïns. Vives ho trobava tot plegat una mica exagerat, primer perquè no creia que Almansur fos tan poc xarot d’atacar una ciutat ben emmurallada, i en segon lloc, era massa aviat, perquè els sarraïns encara no havien travessat el Llobregat, que se sabés, i, només travessar-lo, els esperava l’exèrcit comtal comandat per Borrell. Per tant, no calia córrer tant per anar a aixoplugar-se a la ciutat. En part, va pensar Marcus, això era culpa d’Udalard. El seu pare, el vescomte difunt, no hauria deixat entrar tanta gent dins de les muralles fins que el perill no fos proper, perquè en definitiva aquella gernació consumia recursos que després potser farien falta. Però s’havia d’entendre que els mercaders de Barcelona, bé, gairebé tots els mercaders de Barcelona, estaven contents que la ciutat estigués tan plena perquè això comportava augmentar els negocis. Tot plegat era una molèstia. A més, amb tants passavolants preocupats pel que podia succeir en les properes setmanes, les esglésies eren ben plenes de penitents, i el bisbat no donava l’abast per atendre’n les necessitats espirituals. També era cert que els donatius s’havien disparat, però l’Església de Barcelona anava fins ara ben servida i, per tant, aquesta prosperitat sobtada tampoc no havia representat un canvi excessiu respecte del que disposaven fins aleshores.

Lubet Cicili semblava un vaixell que aparta les ones mentre conduïa del braç el bisbe Vives entre la multitud. Quan van arribar a la casa dels banys, el bisbe va demanar a l’acòlit que l’esperés a la porta. Va entrar a l’edifici i va picar a la porta de l’habitatge més baix. Pocs moments després, Donabella li va obrir.

—Bisbe Vives, benvingut a aquesta casa que, de fet, és vostra.

—No ha calgut que em presentés, pel que veig.

—Vós sou prou conegut i no necessiteu presentació. A més, ja us ho he dit, aquesta casa és propietat del bisbat i jo us pago un lloguer; sou, doncs, el meu arrendador. —Donabellael va convidar a passar amb un gest, però de seguida es va adonar que el bisbe tenia problemes de vista i, per això, suaument, el va agafar d’una màniga i el va introduir a la casa—. Voleu seure?

—Si m’acompanyes fins a una cadira, amb molt de gust.

—Bé, bisbe, vós direu. Perquè sospito que no veniu en persona a parlar de les condicions del lloguer…

—No, no, i ara. De fet, no sabia que fossis llogatera del bisbat. Veig que ets una dona intel·ligent, i ja et deus imaginar de què et vull parlar.

Donabella feia temps que temia una visita semblant. El fet que la relació amb l’ardiaca Arnulf cada cop fos més intensa i continuada no podia passar desapercebut per sempre. Quan no era Arnulf el que era a casa seva, era ella que anava a la catedral a portar les raimes de paper i a preparar les comandes que les diverses esglésies feien a través de l’ardiaca. Sempre es veien, i sovint la passió els desbordava. Al principi tots dos havien estat molt reticents a tocar-se i besar-se en la petita cambra del temple, però el desig era molt intens i amb aquelles parets de pedra el soroll que poguessin fer quedava del tot esmorteït. A més, la catedral era un aixopluc habitual de moltes parelles de Barcelona, encara que estigués mal vist. Tant entrar i sortir, tants somriures còmplices, tantes carícies en públic quan pensaven que ningú no els veia…, era evident que molta gent ho acabaria sabent o, com a mínim, sospitant. L’Honrat Vives no podia ser a casa seva si no era per aquesta raó. Tot i així, Donabella no va voler reconèixer de sortida allò que era evident.

—Suposo que us interessa saber com, sent una dona sola, continuo aportant el paper a les esglésies. Com potser deveu saber, el meu marit, Petrus, va morir fa algun temps. Jo li havia ensenyat l’ofici de paperaire i, de fet, ell era el meu ajudant i no a l’inrevés. Quan va morir, les esglésies de Barcelona em van deixar de comprar i aleshores vaig demanar ajut i comprensió a l’ardiaca de la diòcesi.

Vives es va fregar els ulls, que li ploraven habitualment, i després va mirar la dona sense veure-la gaire. S’hi va apropar per distingir-ne millor els trets, conscient que molt sovint això era mal interpretat, però a hores d’ara ja li era ben igual.

—Sí, realment el nom t’escau. Ets una dona força bonica. No m’estranya que el meu ardiaca s’hagi enamorat de tu.

No, no hi havia escapatòria. El bisbe Vives tenia molt clar el que passava.

—L’ardiaca Arnulf és un home bo i honest. Els tractes que ha fet amb mi pel paper que faig a casa són bons per a la diòcesi. Mai les esglésies de Barcelona havien gaudit d’un subministrament de paper de tanta qualitat i a tan bon preu com ara.

—No ho dubto en absolut, això. Conec les virtuts d’Arnulf, potser millor que tu, però també conec els seus defectes. És un home apassionat, lliurat sempre a les causes que considera justes, bon administrador, intel·ligent… Però per això mateix ara està a punt de perdre-ho tot i, el que potser és pitjor, l’Església perdria el millor home que podria tenir als comtats durant molt de temps. Arnulf ha perdut el seny per tu, i ho trobo natural, perquè l’Església entén el que és natural com a obra de Déu i per si mateix no ho condemna. Però que sigui el que la natura li dicta no vol dir que sigui el que vulgui Déu.

—Bisbe, vós mateix esteu casat! Com podeu dir que això no ho vol Déu?

Vives ja esperava que en un moment o altre el tema del seu matrimoni sortís a la conversa, i per això estava ben preparat.

—Mira, Donabella, jo vaig conèixer Emo i m’hi vaig casar abans de ser servidor de Crist. Sempre hem estat junts i, quan vaig ser cridat al servei de Nostre Senyor, vaig tenir molts dubtes. Una veu interior em deia que havia de servir l’Església, però, al mateix temps, m’estimava aquella dona, i l’amor, com bé saps, pot ser molt carnal, sobretot quan ets jove. —Donabella va pensar aleshores en el plaer que Arnulf i ella es procuraven—. Però ens enteníem i sempre ens hem entès, i tant ella com jo sabíem que si acceptava seguir el camí de l’Església el nostre matrimoni no podria ser mai més carnal. I ho hem complert, d’això ja fa més de trenta anys, i no ha estat fàcil, perquè ens hem desitjat, o almenys jo a ella, tots els dies que han passat des d’aquell moment. I crec que som feliços, sincerament.

Donabella va pensar que això també se li hauria de preguntar a donna Emo, perquè molt probablement va tenir poc a dir en la decisió del seu marit d’abraçar el sacerdoci. A més. Vives havia complert el seu somni de servei a l’Església, i ara era el bisbe de Barcelona, un dels pastors més importants del comtat. I Emo, què n’havia obtingut? Una vida grisa al costat d’un home obsedit per la seva tasca, tan noble com es volgués, però una vida seva, i no d’ella.

—I què voleu de mi? Heu parlat amb Arnulf?

—Tens una mica de vi? Tinc set.

Donabella es va aixecar i va agafar una gerra amb vi i una tassa, i també va agafar una altra gerra amb aigua.

—Quanta aigua voleu amb el vi?

—Posa’m tres quartes parts d’aigua, i la resta, de vi.

Vives va beure amb delit i després va donar la tassa a Donabella.

—Us demanava què voleu de mi, i si heu parlat amb Arnulf de tot això.

—Primer la segona pregunta; no, no n’he parlat amb ell, primer volia fer-ho amb tu. I el que vull de tu és la raó per la qual encara no he parlat amb ell. Crec que Arnulf no renunciarà a tu; deixaria l’Església i el seu magnífic futur per estar al teu costat. L’única manera de solucionar això és que el deixis tu. Jo entenc que és una decisió molt difícil, i que t’ha de néixer del cor i de la raó, però estic disposat a facilitar-t’ho. Si deixes Arnulf, podràs disposar de terres i d’una casa, lluny del comtat de Barcelona, però en un lloc on puguis viure del teu treball. El bisbat és prou ric per poder disposar de terres als comtats d’Osona, de Girona i d’Urgell. En qualsevol d’aquests tres indrets pots assegurar la teva vida i ser feliç, no només pel teu benestar material sinó perquè hauràs procurat benestar a l’Església, a la qual, no cal que t’ho recordi, et deus com a cristiana. Pensa que, en definitiva, la vostra relació va començar arran d’un intercanvi comercial…

Donabella es va sentir insultada. No s’esperava que Vives fos tan vulgar. Com si ella s’hagués enamorat d’Arnulf per assegurar-se la venda de paper!

—Per qui m’heu pres, bisbe?

—Entenc que et molesti. Estic convençut que els teus sentiments cap a Arnulf són nobles, i els seus, sens dubte, també. Però crec que això que et proposo seria el millor per a tots dos. Ell és fill i germà de vescomte i la seva família no podrà ajudar-lo si deixa l’Església després d’un escàndol així. No tindrà, a partir d’ara, accés a moltes coses que sempre ha considerat naturals, als llibres, a la feina intel·lectual, a les discussions teològiques i polítiques. Sí que tindrà el teu amor, i això és moltíssim, però, Donabella, per a ell no serà suficient. I tu, que ets una dona intel·ligent, ho veuràs de seguida i patiràs per la seva infelicitat que, en bona part, hauràs causat. No dic per culpa teva, que consti, però sí a causa de la teva presència. Podràs viure amb això a la consciència? Si el deixes serà dolorós per a tots dos, ho sé, però si ho penses una mica, veuràs que tinc raó. No vull que prenguis una decisió de seguida; a més, ara venen dies difícils amb l’atac dels andalusins. Fins que no se’n vagin, el comtat estarà trasbalsat i tampoc no té sentit que diguis res. Pensa-hi i ja em comunicaràs la teva decisió.

Quan Vives se’n va anar, Donabella va sortir al pati, on feia el paper, va seure al costat de la roba vella i, mentre donava un tros de pastanaga als conills, va plorar en silenci.