XXXIII

El matí de l’1 de juliol tots els barcelonins i els refugiats a la ciutat que van poder van pujar a les muralles o a les torres. Era el millor lloc on es podia veure l’espectacle del desplegament de l’exèrcit d’Almansur.

Els cordovesos van començar a arribar pel sud, i quan va circular la notícia, els darrers homes i dones que no havien entrat encara a Barcelona es van apressar a fer-ho.

Des de la porta del Castell Nou, la imatge era impressionant. Una gernació enorme de genets a cavall, homes a peu i carros fluïa per la via Erancisca, tots embolcallats per una broma de pols i de llum del sol, que es reflectia en els milers de llances, escuts, cascos, espases, morrions i fletxes; allà on aquells homes duien un objecte de metall, hi havia un reflex, un raig de llum que embogia la vista, com si un collaret farcit de pedres precioses comencés a preparar el terreny per a l’entrada al pla d’aquells homes amb fama de ser els més sanguinaris d’Europa.

Portaven banderes de colors, verds, blancs, daurats, vermells, que onejaven amb l’harmonia del vent de juny.

Es van anar apropant a bon ritme, però sense córrer, i quan van arribar a la muntanya de Montjuïc, sense deturar-se, es van dividir en dues meitats que van girar en direccions contràries, cap a l’est, cap al mar i cap a l’oest, cap a la muntanya. Com si fossin dos grans escurçons de llum i de soroll, les dues columnes van començar a envoltar Barcelona mentre els seus habitants s’ho miraven sense acabar-s’ho de creure. Era fascinador i terrorífic al mateix temps.

La columna que es va dirigir a envoltar la muralla entre la serra de Serola i la ciutat va anar deixant soldats en els camins, formant petits campaments els uns a la vista dels altres. Semblava evident que aquells soldats concrets el que pretenien era que no arribés cap mena d’ajut als defensors. En canvi, la columna que es va dirigir més cap a la porta de Mar, la porta Regomira, era molt més gran, i així, entre el mar i la muralla est, va muntar el campament principal.

Tanmateix, eren tants els andalusins que molts es van haver d’instal·lar a les maresmes del nord de la ciutat, fora muralles, i també a les cases i als magatzems abandonats, perquè a l’oest no hi cabien. I encara que les maresmes del Cagalell, entre la ciutat i Montjuïc, a ple estiu no estaven gaire humides, tampoc no era un espai adequat per instal·lar-s’hi, perquè era un lloc enfangat, ple de mosquits.

Cap al migdia, la ciutat ja estava del tot rodejada. Encara hi havia alguns mercaders, pagesos i pauperes fora de les muralles, a tocar dels murs, que per alguna raó no acabaven d’entrar a la ciutat. No era una actitud tan suïcida com podria semblar, perquè era força improbable que els andalusins muntessin cap mena d’atac mentre s’estaven instal·lant i, per tant, aquells que encara s’apressaven a recollir les darreres mercaderies o a agrupar els ramats no s’estaven jugant la vida.

Els pauperes que estaven fora, en canvi, no entraven perquè no eren benvinguts dins de la ciutat; no hi aportaven res, només eren boques per alimentar i, per tant, les autoritats no els consideraven dignes de ser protegits. A més, els enemics probablement no en tindrien tampoc gaire interès, perquè ni vius ni morts no els servien per a res, ni tan sols per a esclaus; massa mal alimentats, massa malalts. No, els pauperes estaven tan segurs a dins com a fora de les muralles, una seguretat que només representava que tenien tan poca importància que fins i tot l’esforç de matar-los podia ser sobrer.

Aquell primer dia tots els que eren a dins de les muralles van prendre consciència del que podia representar el setge, i el preu tan alt que es podia pagar si aquell paorós exèrcit aconseguia entrar a la ciutat.

Udalard, que va veure el desplegament des de dalt del castell Regomir, va témer per primer cop que les muralles no fossin una defensa prou bona. Riquilda, Geriberga i el bisbe Vives eren al seu costat, contemplant atònits el desplegament de força dels sarraïns.

—Si aconsegueixen entrar… —va començar a dir el vescomte.

—Fill, no entraran si no els obrim la porta; és impossible, no et preocupis per això —va dir, molt segura de si mateixa i sense ganes de començar una discussió, la vescomtessa vídua Geriberga.

—Si aconsegueixen entrar, repeteixo —com sempre, la seva mare havia aconseguit irritar-lo amb la seva manera de fer i de dir les coses—, no hi haurà res que els deturi i podran prendre tota la ciutat sense gaire oposició. Hem de fortificar alguns carrers, per tenir, en cas necessari, unes altres barreres de defensa i salvar la major part de Barcelona.

—Udalard, creus que poden travessar les nostres defenses? A més, on posaries les barreres, si no saps per on poden entrar ni en quina direcció es duria a terme l’atac? —va dir Riquilda, a qui no agradava que el seu marit, de qui tants dubtaven, mostrés vacil·lació en aquells moments tan crítics.

—Doncs a mi no em sembla malament això que dieu, vescomte. Però el que diu la vescomtessa no és forassenyat tampoc. Com posaríeu aquestes barreres que dieu, en quin eix i quin sentit tindrien? —El bisbe Vives tenia ganes de baixar del castell a causa de la seva mala vista; estar-se tot aquell matí al sol i haver forçat els ulls mirant al lluny com els andalusins els rodejaven li havia provocat mal de cap.

Udalard va apartar els ulls de la part exterior de la muralla i va caminar pel passadís que contornejava el castell, fins que es va plantar a l’altra banda, aquella que s’encarava cap a l’interior de Barcelona.

—A veure… Almansur s’ha instal·lat primordialment en el burg de mar, apuntant cap a aquesta porta. Segons sabem, al voltant de les muralles hi ha situats campaments d’andalusins, però són els soldats del pla, i els del nord i el sud són menys nombrosos. L’assalt, si s’arriba a produir, serà per aquí, si és que n’hi ha algun en les primeres setmanes. —Udalard es va aturar un moment per meditar i després va continuar—: Jo tancaria alguns carrers, sobretot els que baixen de la muntanya cap a mar. Més o menys per sota de Sant Miquel. Hem de restringir-hi el pas i només permetre que la ciutat es comuniqui de banda a banda pel Decumanus, així la gent tindrà un pas pel carrer principal de la ciutat.

—I creus que això servirà d’alguna cosa? Segons per on entrin, més aviat ens haurem construït nosaltres mateixos una ratera. —Geriberga va agafar el braç del seu fill—. Però és que no entraran, creu-me, tancar carrers seria una feina inútil que, a més, abaixaria la moral dels defensors. Així doncs, decidit, no ho fem i no cal parlar-ne més!

Tots, tret d’Udalard, van començar a marxar, però abans que haguessin fet un parell de passes, el vescomte va aixecar la veu:

—Ho posaré en marxa ara mateix i pobre el que em qüestioni, sigui qui sigui! N’estic fart!

Aleshores el vescomte va marxar a grans gambades, mentre les dues dones i el bisbe es quedaven enrere, una mica avergonyits per l’escena.

Udalard va baixar les escales del castell i va trobar a la porta Regomira un dels seus homes, Micarró, com sempre discutint amb Feies, el principal home d’armes del bisbe.

—Micarró, vine aquí! Hem de tancar tots els carrers que baixen, just per sota de Sant Miquel, i deixar obert només el Decumanus.

—Tancar? No ho entenc, què vol dir tancar?

—Hem de preparar una defensa per si els andalusins entren per aquí. Construirem uns murs i… Saps què?, anem a veure com ho farem. Feies, vine amb nosaltres.

Arnulf també havia estat observant des de bon matí el desplegament dels andalusins i, quan feia una estona que era dalt de la muralla, va adonar-se que només podia pensar obsessivament en Donabella. Al llarg de les properes setmanes, o potser mesos, estaria molt enfeinat i, a més, amb tanta gent a la ciutat, les visites a la casa de la seva amant es farien una mica més complicades i es tornarien més indiscretes que fins ara. Per això, com que a aquella hora tothom que podia pujava a les muralles a contemplar els moviments dels sarraïns i, per tant, no hi havia gaire gent al carrer, va decidir que necessitava veure la vídua. No sabia si la trobaria a casa, però va determinar anar-hi de totes maneres.

Quan va arribar a la casa, Donabella no hi era. Tot i així hi va entrar i va seure al jaç una estona, pensant que aviat tornaria. En aquella cambra, que havia estat el principal cau del seu amor, va pensar molt en ella, en aquell primer cop que l’havia vist i en com Donabella l’havia colpejat en confondre’l amb un violador. Va pensar en les arrugues que se li feien quan somreia, en el seu alè perfumat, en l’aurèola tan ben formada dels seus pits. I en les converses després de l’esgotament de l’amor, quan ella es recolzava contra la paret de la sala, nua, i li parlava assenyadament, i com a ell li agradava aquella situació tan singular: una parella despullada, humida i enganxosa encara, després d’una sessió intensa de sexe, parlant de política, de l’Església, del món…

Arnulf va aixecar-se i va sortir al pati on Donabella feia el paper i va dedicar-se a donar una mica d’herba al parell de conills que la dona tenia en una gàbia.

—Ui, una mica més i et torno a fúmer un cop de garrot com el primer dia que et vaig veure! —va dir, en entrar al pati, Donabella, mentre corria a abraçar-lo.

—Hem de parlar! —van dir tots dos alhora, i van riure per la coincidència.

—Va, comença tu, que t’he tingut esperant una bona estona. Seiem, però, no?

—Sí, i tant. Tens vi aigualit? Tinc set.

—Sí, però si vols també tinc llet bullida que he comprat aquest matí.

—No, prefereixo el vi aigualit, gràcies.

Donabella va sortir amb una gerra i dues tasses. El vi estava molt més aigualit del que solia prendre Arnulf; ell estava acostumat que els seus aliments fossin sempre d’una qualitat superior, com els que se servien a la taula del bisbat o, abans, a casa de la seva família. Tot i així, el vi li va treure la set, que era el que volia.

—Has estat a la muralla?

—Sí, fins ara mateix, aquí al costat. Fan molta por, tots aquells soldats. Creus que ens passarà alguna cosa?

—Dona, espero que no, però, és clar, no ho sé del cert. Encara que no vull que se sàpiga, pateixo per la preparació d’algunes torres, que és molt deficient: a les que hem controlat el vescomte o jo no hi haurà problema, però les altres… no ho sé, no ho sé. De tota manera, ara tenim a Barcelona més de quatre mil defensors, cavallers i homes d’armes que han vingut dels quatre comtats de Borrell. Són gent guerrera. A més, un dia o un altre el comte tornarà a reunir un exèrcit i podrà…

—Com que tornarà? Que en saps alguna cosa? Ja en tenia un, d’exèrcit…

Arnulf va callar un moment, preocupat.

—No ho hem dit a la població i, de fet, ho sap molt poca gent. Et prego que no en diguis res.

—I a qui vols que digui el que sigui… Què ha passat, Arnulf?

—Borrell va ser derrotat per Almansur a prop de Sant Cugat. Després, els sarraïns van assaltar el monestir i, encara que no sabem com va acabar l’atac, no ens han arribat més noves, cosa que vol dir que probablement a hores d’ara el monestir ha estat destruït. Ens ho ha explicat el majordom de Sant Cugat, que va arribar ahir amb els carros que duien part del tresor dels monjos.

—I com està el comte? Ha sobreviscut a la batalla?

—Elias, el majordom, no ho sabia del cert. És possible quesí, perquè ens va dir que part de l’exèrcit comtal s’havia pogut retirar i s’havia salvat de la destrucció. Però segur, segur, no ho sabem.

—Això vol dir que no podem esperar ajuda des de l’exterior en molt de temps…

Arnulf, un cop més, es va meravellar de la intel·ligència de Donabella, que de seguida havia entès la situació i havia arribat a conclusions del tot certes. Com no havia d’estimar-la!

—Sí, estarem tancats dins Barcelona moltes setmanes. I ara ve a tomb dir-te el que et volia comentar. He pensat… —Arnulf es va aturar, vergonyós—. He pensat que, com que estarem enmig del setge, no caldrà que jo assisteixi a totes les misses i cerimònies, i la feina del bisbat anirà necessàriament una mica desgavellada i, per això…, doncs que he pensat que sovint, si no et sembla malament, podria passar les nits aquí amb tu…

Donabella el va abraçar i el va començar a omplir de petons.

—Ets un sol, un sol!

De sobte, es va separar d’ell amb la cara resplendent.

—El que jo et volia dir també és bo per a nosaltres. Bé, de fet t’he de dir dues coses…

—Doncs va, què esperes? —va dir Arnulf, acaronant-li les mans.

—He trobat un tresor.

—Un tresor? A part de mi?

—Ha, ha, ha! No, un tresor de debò, babau!

—Ara no sé si m’hauria d’ofendre —va dir, tot somrient, l’ardiaca.

—No, home, no. Un tresor de joies i or i plata. Per casualitat vaig descobrir que una llosa del magatzem de la catedral es podia treure i, a sota, vaig trobar un cofre no gaire gros ple de joies!

—Però, però… què dius? Aquest tresor deu ser de la catedral, és de l’Església, no és pas teu!

—No, no, no, t’equivoques. Pensa, pensa un moment! On era amagat? Al magatzem que no feia servir ningú abans que jo, tret de…

—Marcus… —va dir Arnulf amb els ulls esbatanats.

—I qui podia amagar en un lloc així un cofre, que fa pinta de ser nou, un cofre amb joies i or que ha anat rapinyant…?

—Marcus… Però, i si aquestes joies són antigues? Potser es van ocultar, no ho sé, quan van venir els sarraïns o en algun atac…

Donabella es va adonar que la reticència inicial d’Arnulf havia començat a desaparèixer. Pel que veia, si li demostrava que el cofre l’havia rampinyat Marcus, potser la segona part del seu pla sortiria bé.

—El vols veure? El tinc aquí.

Arnulf va alçar les celles, del tot sorprès. Donabella es va aixecar, va agafar la gàbia dels conills i la va enretirar. La gàbia estava enganxada a la muralla, allà on hi havia un petit clot, que era on la dona havia amagat discretament el cofre. El va treure i el va portar, tancat, a Arnulf. L’ardiaca el va agafar i el va obrir. Ell tenia més experiència en joies i metalls preciosos que ella; de petit havia vist tresors més grans que aquell al castell familiar. I ara, al bisbat, també tenia accés a moltes joies i diners procedents dels delmes. Però encara que aquest no fos un tresor desmesurat, podia assegurar la compra d’alous i cases ben importants. Amb un tresor així potser no es podia construir un castell, però sí una bona casa fortificada, amb conreus, bestiar i esclaus i pagesos suficients per a una vida confortable.

—Tenies raó, no és un tresor antic. —Arnulf va agafar una moneda d’or, una de les poques que hi havia dins de la capsa—. Veus, aquesta moneda és un mancús que va fer encunyar Borrell no fa gaires anys. O sigui, que l’ha ficat en aquest cofre no fa gaire; no pot ser un tresor antic, doncs. Aquest, de ben segur, és el tresor que recull totes les malifetes de Marcus durant molts anys.

—Ho veus? No és de l’Església! —va dir, tota contenta, Donabella—. I si no és de l’Església, ens el podem quedar nosaltres! Saps què vol dir això, amor meu? Que quan acabi el setge, podrem començar una nova vida, una vida lluny però feliç, on podrem construir-nos un futur. Tots tres.

—Un futur… lluny. —De sobte, Arnulf va caure en les paraules finals de Donabella—. Tots tres?

—Sí, tots tres: tu, jo i el nostre nen, que ja ha començat a viure.

L’ardiaca va respirar fondo, va tancar els ulls i va somriure a Donabella mentre l’abraçava ben tendrament.