XXII

El dia era tan agradable i el paisatge tan serè que Gondemarus, en certs moments, va arribar a oblidar la situació tan perillosa en què es trobava. L’ase anava tirant de la llitera inclinada on reposava, més mort que viu, el ferit que havia trobat a prop d’Olèrdola, i el noi caminava al costat de l’animal. Com que s’avorria, va començar a parlar a l’ase, que no semblava gaire afectat ni per la xerrameca de Gondemarus ni per haver d’arrossegar aquell home ferit.

—No sé, amic ruc, què en penses, però a mi em sembla que a aquest pas podem trigar dos o tres dies a arribar a Barcelona… I no sé què ens hi espera, allà. De seguida que hi arribem aniré al Palau Bisbal i parlaré amb Arnulf i, és clar, em demanarà què ha passat i, la veritat, no sé què li diré. Que em vaig perdre? No, no; que em van deixar enrere. No va ser culpa meva! I quan em demani per Marcus? Ara que hi penso… potser Marcus ja és a Barcelona a hores d’ara i ho ha explicat tot… Sí, podria ser, però coneixent-lo ves a saber què ha dit de mi… De tota manera, l’ardiaca el que voldrà saber de debò és què ha passat amb Olèrdola i amb el germà del vescomte. Això vol dir que em portarà a veure el vescomte Udalard… Ai, ai, ai! Com li explico jo que potser el seu germà i la dona del seu germà i tots aquells soldats tan grossos són morts?

—No sé com ho has d’explicar, noi, només sé que tinc molta set…

Per un moment, Gondemarus va pensar que l’ase havia adquirit la capacitat de parlar i va tenir un lleuger ensurt, però de seguida es va adonar que qui havia parlat era l’home ferit que arrossegava tot el dia.

—Sou viu! Vull dir, esteu despert! Me n’alegro molt, home; no m’ho esperava. No és que pensés que éreu mort, no, però no m’esperava…

—Prou, calla… Dona’m de beure.

Malgrat haver recuperat la consciència, era evident que l’home no estava gens bé. Tenia la cara de color gris, d’un matís que Gondemarus només havia vist en els morts. Això el va fer preguntar-se si no s’hauria convertit en una ànima, però ho va descartar quan va veure el delit amb què bevia de la bota de vi. De seguida, l’home va començar a tossir i a ennuegar-se, i el noi, amb molt d’esforç, el va haver d’incorporar una mica perquè no s’ofegués.

L’ase no s’havia deturat i tota l’operació era cada cop més complicada per al cos escanyolit de Gondemarus.

Finalment, el ferit va sospirar i va tornar a jeure, i el noi va aconseguir aturar l’animal per poder-se dedicar al seu protegit.

—Ja està, ja està… Com us trobeu?

—On som? Qui ets? —va preguntar el ferit amb veu desesmada.

—No us en recordeu, de mi? Us vaig atendre en aquella casa a prop d’Olèrdola…

La menció d’Olèrdola va despertar els records de l’home, que va començar a plorar en silenci. Gondemarus no sabia què fer. En la seva vida, naturalment, havia vist plorar molta gent; fins i tot recordava una captaire que gemegava tota l’estona per fer més pena i aconseguir més almoines, encara que, després d’una estona de veure-la plorar, el resultat semblava més aviat ridícul. En canvi, les llàgrimes que li queien al seu protegit per la cara i que se li fonien amb la barba, sense que ell tingués l’ànim d’eixugar-les-hi, li causaven una gran impressió, perquè eren, clarament, d’una tristesa profunda. Finalment, l’home es va animar a parlar.

—Sí, la casa de Sant Miquel, ja me’n recordo. Només hi era jo? No hi vas trobar ningú més? Una dona rossa i tres nens…

—No, no hi havia ningú més, estàveu sol, ajagut.

—No es deu haver salvat ningú, ningú, ningú… —Es va tornar a posar a plorar i Gondemarus una mica més i s’hi afegeix, contagiat de la pena que l’home sentia—. Potser sí que s’han salvat uns quants, els que eren al castell, però la resta… Ai, la meva família…

L’home va fer un gest de dolor intens i es va posar la mà en un costat, com si també li faltés l’aire. Va agafar Gondemarus amb l’altra mà, buscant consol; es va agitar, va mirar als ulls el noi, i sobtadament es va deixar de moure. El noi no sabia si s’havia mort o només s’havia desmaiat, però ell ben poc hi podia fer. Es va desfer de la mà que l’aferrava i es va apartar de la llitera. Només aleshores el jove va ser conscient realment de la transcendència d’aquells moments. Una persona que havia perdut la família, la dona, els fills i tot el que tenia en aquest món, i que vivia el seu darrer dia. Va tornar a apropar-se al ferit, va posar-li l’orella sobre el pit i es va fixar si respirava, i va arribar a la conclusió que, definitivament, l’home havia mort.

Gondemarus es va aixecar i es va atansar a l’ase, que també semblava que feia cara de pena, i el va abraçar durant uns segons. Gondemarus era allà, sense família, sense amics, perdut en un lloc desconegut, rodejat d’un ferotge exèrcit enemic, al costat d’un home que acabava de morir agafant-li la mà, i com a única companyia, un ase. L’animal el mirava compartint la seva pena.

El dramatisme dels darrers minuts no van evitar que el jove s’adonés que se sentia un brogit de gent. No tenia clar d’on venia el soroll, perquè feia estona que a banda i banda del camí hi havia turons escarpats, i els rebots del so als penya-segats no permetia esbrinar on naixia el so.

Fos d’on fos, el noi no tenia cap altre remei que moure’s o amagar-se, ja que quedar-se allà enmig era massa arriscat. Primer de tot calia desenganxar la llitera que tant d’esforç li havia costat construir.

Es va apropar al desconegut mort. L’expressió de la seva cara era d’una certa relaxació; ja no mostrava aquell aspecte de dolor constant que havia tingut des que el noi l’havia trobat a la casa de Sant Miquel d’Olèrdola. Un ull havia quedat més obert, i Gondemarus, vencent les seves aprensions, va tancar-l’hi per tal que l’aspecte del mort fos encara més digne. A més, va posar-li bé la roba, que estava fosca de sang de les matadures que es devia haver fet en la caiguda. Mentre li arreglava els parracs, va observar que l’home duia un penjoll de cuir amb una mena de mà plana feta de fusta negra. Commogut, Gondemarus l’hi va treure i se’l va penjar al coll. Així, aquella persona potser viuria una mica per sempre a través d’aquella mà plana. Almenys algú tindria encara un record d’ell. Després, el jove va desenganxar la llitera i, amb l’home a sobre, la va arrossegar amb dificultat fins a un clot a deu passes del camí. Va buscar pedres i matolls, i de manera força rudimentària va cobrir el cadàver. Això era tot, ja no hi podia fer res més. Gondemarus va pensar a pregar, i va demanar en silenci a Déu que acollís l’home desconegut, i suposava que també a tota la seva família, que probablement havia mort el dia anterior a Olèrdola.

El soroll de la gent que s’apropava era progressivament més fort i Gondemarus va decidir tornar a posar-se en marxa.

Quan va arribar al camí, l’ase no hi era. Aquell coi d’animal feia sempre la seva. La fugida de l’ase era un problema greu per a Gondemarus, no només perquè es quedava sense muntura, sinó que també perdia els queviures que havia aconseguit a Sant Miquel. Va mirar cap a tots dos costats del camí i no el va veure enlloc. S’havia de decidir, o cap al sud, d’on venia, i on potser l’ase, que era lent però espavilat, hauria volgut tornar perquè ja ho coneixia; o cap al nord, cap a on es dirigia, perquè potser el ruc volia continuar en la mateixa direcció, ves a saber.

Després d’un moment de dubte, el noi va decidir continuar cap al nord a pas ràpid, a veure si trobava aquell ase tan cabut. A més, el brogit de gent, que rebotava a les muntanyes, semblava encara més intens que feia una estona i, tenint en compte com s’havien comportat fins aleshores els andalusins, potser era millor que anés en direcció contrària d’on intuïa que es trobaven.

El camí feia revolts i això li impedia veure si l’ase era per allà o no. Li hauria agradat tenir l’habilitat d’alguns caçadors, que eren capaços de reconèixer si les petjades que quedaven marcades als camins eren recents, i si eren d’un ase o d’un cavall, i fins i tot quina bèstia en concret les havia fet, però, per descomptat, ell no tenia aquesta habilitat.

Finalment, el va descobrir amb tota claredat, però no pas allà on s’esperava. El ruc pujava tot decidit per un camí lateral, cap a un castell, de fet una torre fortificada situada sobre d’un turó.

Des d’on era, Gondemarus no veia com dimonis s’ho havia fet l’ase per trobar aquell camí; el noi va arrencar a córrer fins que va veure una desviació que, probablement, havia agafat l’animal, perquè girava cap a la dreta i semblava que poc després pujava en direcció al castell. Així doncs, Gondemarus no s’ho va pensar gaire i va començar a seguir el camí costerut. Necessitava el seu ase.

Quan va arribar a dalt de tot, el jove va topar una escena inesperada. Un frare i un home d’armes estaven discutint, clarament molt encesos, a la porta del castell. El seu ruc menjava herba molt a prop, al costat d’un parell de rucs més, tots tres indiferents al guirigall dels dos homes. Des del castell, dos o tres homes més s’ho miraven ben divertits. Una mica més enllà de la porta, un parell de frares comentaven en veu baixa la discussió.

Gondemarus, amb el do de la inoportunitat que sempre l’havia distingit, va decidir interrompre la discussió per aclarir que aquell ase era seu i que no hi hagués dubtes respecte la propietat de l’animal.

—Senyors! Senyors!

—… no teniu cap mena de dret a manar res aquí, prior! —deia en aquell moment l’home d’armes.

—Gelida està sota la jurisdicció de Sant Cugat d’Octavià i ja us poden haver dit qualsevol bestiesa, que això no canviarà mai aquest fet! I si no t’agrada. Sego, te’n tornes a veure els teus monjos de Santa Cecília i els dius… —deia amb una veu nasal el frare, un home jove i polit.

—Ehem… Ehem… Senyors, és que jo vinc…, bé, venia pel camí amb aquell ruc, aquell d’allà que està menjant, i aleshores l’animal ha marxat quan jo estava enterrant, bé, més o menys, un pobre home ferit… —Gondemarus havia agafat lleugerament una màniga de cadascun dels homes, amb la intenció de cridar-los l’atenció i així poder seguir el camí cap a Barcelona o, encara millor, que l’aixopluguessin i li ordenessin què havia de fer—. Bé, l’he enterrat perquè ja havia mort, no quan estava ferit, és clar, pobre home…

L’home d’armes i el frare finalment havien aturat la discussió davant de la interrupció d’aquell noi escanyolit i brut que els estirava de la màniga mentre deia coses del tot incomprensibles.

—Què carai t’empatolles? —li va cridar a la cara Sego.

Gondemarus, que ja estava prou espantat, va prendre consciència que aquella interrupció tan irreflexiva per part seva podia acabar molt malament. No s’empipava a un home d’armes i a un frare sense sortir-ne escaldat, almenys si ho feia algú com ell, un criadet sortit del no-res. Va decidir seguir parlant, però en un to de veu més baix i, si podia, més calmat.

—No, que deia que aquell ase d’allà, el de les alforges, és meu.

—I què és això de l’home mort? —va preguntar el frare.

—Ah, és que es va morir quan el portava a l’ase. El vaig trobar malferit en una casa… Havia caigut pel penya-segat d’Olèrdola quan hi van entrar els andalusins i per això…

—Olèrdola? Vens d’Olèrdola? —va preguntar, de sobte molt interessant, el frare.

—Bé, d’Olèrdola exactament, no. De Sant Miquel, que està al costat. Però jo venia de Barcelona amb Geribert.

Les paraules d’aquell noi pollós tenien cada cop més interès per als dos homes, que, si més no per ara, havien oblidat del tot la discussió que mantenien fins feia un moment.

—A veure, explica’t bé, que no t’acabem d’entendre. Has vingut de Barcelona, dius, amb Geribert. Geribert, el germà del vescomte Udalard, és així?

—Sí, Geribert, ja ho he dit! —Gondemarus va aixecar la veu, molt irritat perquè ningú entenia el que per a ell era claríssim.

El frare va alçar la mà, però es va contenir.

—Modera’t, noi, quan parlis amb gent gran. —El frare se’l va mirar fixament i va canviar el to de veu, de molt autoritari a molt serè—. Ara m’ho expliques tot des del principi. No vull gaires detalls, si de cas ja te’ls demanaré jo. Primer de tot, digue’ns qui ets. Gomença.

Gondemarus va intuir que havia estat a punt de rebre un clatellot. No és que no l’haguessin pegat mai de la vida; de fet, havia rebut prou pallisses quan era petit, sobretot d’un dels esclaus del Palau Bisbal, que li havia colpejat l’esquena amb un bastó. Però el fet que el monjo no l’hagués pegat va centrar Gondemarus. Aquell religiós sabia manar i l’havia posat al seu lloc sense violència. Ara, el frare havia pres les regnes del destí del noi, i això li donava una certa tranquil·litat. Estava una mica cansat de tanta llibertat.

—Em dic Gondemarus, soc un criat del Palau Bisbal de Barcelona i acompanyava Marcus, que és el mestrescola de la catedral, bé, ara ja no ho és, ho va ser, almenys durant un cert temps, perquè sembla que el bisbe Vives havia dit…

El frare va aixecar el dit i el va agitar davant dels ulls del noi de manera amenaçadora.

—Gondemarus, centra’t o rebràs…

—D’acord, d’acord… Doncs això, Marcus, el que era mestres… Marcus, deia, van destinar-lo a Olèrdola i per això acompanyàvem Geribert, la seva dona Ermengarda i un munt de cavallers i d’infants cap allà.

—I?

—Doncs nosaltres anàvem a cavall, bé, jo anava amb un ase, aquell d’allà per cert, que és meu…

El frare va aixecar les celles de manera molt ambigua, però Gondemarus va entendre perfectament que calia no desviar-se gens del fil de la historia. El noi va seguir, obviant la qüestió del ruc:

—El cas és que els que anàvem muntats ens vam avançar, i aleshores ens vam trobar amb uns genets d’Olèrdola que van dir que els sarraïns eren a prop. Geribert i els cavallers se’n van anar galopant cap allà; Marcus i un parell d’homes van anar a buscar reforços, a avisar els infants que havien quedat enrere, Borrell i Udalard, és clar; i jo…

—Tu et vas quedar més sol que un mussol —va dir, rient. Sego, l’home d’armes.

—Sí, exacte. —Gondemarus també va riure de la seva pròpia desgràcia, en complicitat amb el soldat. Va mirar el frare, esperant que rigués també amb ells, però per l’expressió del seu rostre va quedar clar que el religiós no tenia el mateix sentit de l’humor que els altres dos—. Ja continuo, ja… Doncs em vaig quedar sol, només amb l’ase, i després d’unes hores de caminar vaig veure de lluny un gran exèrcit, que devia ser el dels sarraïns. Aleshores vaig girar cua perquè jo el que volia era arribar a Olèrdola, però no vaig trobar el camí. Vaig atansar-me a unes cases, on hi havia aquell home malferit, el que us explicava, el que he mig enterrat, que ha mort fa poc, i que em va dir que el lloc es deia Sant Miquel. Des d’allà es veia Olèrdola, i hi sortia molt fum. L’home em va explicar que els havien assaltat per sorpresa i havien fet una gran matança.

—Geribert i Ermengarda són morts?

—No ho sé, perquè també em va dir que els senyors s’havien tancat dins del castell i no sabia si els andalusins havien aconseguit entrar-hi.

—O sigui que podrien ser vius encara… I tu què vas fer, aleshores? —va dir el frare.

—Doncs vaig bastir una llitera per arrossegar l’home ferit i vaig fer cap a Barcelona, fins que l’home es va morir no gaire lluny d’aquí. El ruc se’m va escapar i, seguint-lo, he arribat fins a vosaltres. I ja està…

El frare, un cop acabat el relat de Gondemarus, va prendre la iniciativa:

—Molt bé, doncs ara ves a abeurar el teu ruc, entres al castell, et rentes i menges, i després ens veiem. Ah, i si et diuen alguna cosa aquesta colla de bèsties —va dir assenyalant els homes d’armes que els miraven des dels merlets—, els dius que ara estàs al servei del prior Odó.

—Prior? De quin monestir?

—De Sant Cugat d’Octavià. Apa, ves a fer el que t’he dit.

Gondemarus no es va fer pregar. Un cop va portar el ruc dins del castell, el va atendre, cosa que l’animal devia agrair, i després va anar a la cuina, on va menjar crestes i menuts de gall, una exquisidesa que poques vegades havia tingut l’oportunitat de tastar. Després de menjar, es va recordar que el prior li havia ordenat que es rentés i, encara que no li venia gaire de gust, va trobar un doll d’aigua i es va remullar la cara i les mans i es va refregar vigorosament el cos amb les mans humides. La veritat és que rentar-se de valent deixava el cos amb una sensació ben agradable i Gondemarus es va prometre a si mateix que ho faria més sovint; no calia esperar que la pell estigués tan ennegrida. Ningú no el va molestar perquè el castell —una torre, un pati d’armes emmurallat, un petit edifici i poca cosa més— era tan petit que tothom havia sentit el que deia el prior Odó a l’entrada, i com el noi estava sota la seva protecció.

Després d’un dia de tantes emocions, Gondemarus tenia ganes de descansar, i estava pensant a fer una becaina, quan un dels sentinelles va començar a cridar mentre assenyalava cap al sud. Aquells crits d’alerta van provocar un terrabastall entre la trentena de persones que habitaven el petit castell. En pocs minuts, gairebé tots, inclòs Gondemarus, havien pujat a la muralla a veure què passava. I el que passava no va sorprendre el noi, perquè ell aquella immensa massa de gent ja l’havia vist la matinada del dia anterior. Ara, però, en ser de dia i contemplar-la des d’un punt elevat, s’havia de reconèixer que impressionava molt més.

L’exèrcit, que es movia cap al nord, ocupava un espai impossible d’abastar amb un simple cop d’ull. Un dels homes del castell va comentar que la massa de gent semblava un eixam, i Gondemarus va pensar que tenia tota la raó. Feia temps, una vegada, a la banda exterior del Palau Bisbal, sota el sostre volat s’havia adherit un niu de vespes que va costar Déu i ajuda de treure. Les vespes que hi vivien, quan van veure que els destrossaven el niu, es van desplaçar com un núvol fosc i amenaçador. Així es veien aquells milers d’homes des dels murs del castell, on la trentena d’homes i dones començaven a pregar que l’eixam no es fixés en la seva petita edificació, lluny de tot.

—Per cert, com es diu aquest castell? —va preguntar Gondemarus a una dona que era al seu costat observant, com ell, el moviment de l’exèrcit d’Almansur.

—Es diu Gelida… O aviat potser haurem de dir que s’hi deia, perquè si aquells d’allà passen per aquí, del castell no en quedaran ni els fonaments.

El comentari de la dona va fer reaccionar el prior Odó.

—Hem de moure’ns, no ens podem quedar de braços plegats!

Sego, l’home d’armes que havia estat discutint abans amb el prior i que Gondemarus suposava que devia ser el castlà, no ho veia del tot clar.

—Però, prior, què podem fer?

—Acumular queviures i armes i pregar perquè no us ataquin. I, mentrestant, nosaltres anirem a Barcelona a advertir-los. No farem servir el mateix camí que ells, tallarem per les muntanyes fins al Llobregat. Els germans Petrus i Bradila aniran al nostre castell de l’Ordal i organitzaran la seva defensa, i…

—Però, germà prior, ni Petrus ni jo tenim cap mena d’experiència en aquestes coses, nosaltres som homes de Déu que…

—És una ordre i s’ha acabat, farem un tros del camí junts, perquè aquest noi i jo —el prior Odó va posar una mà sobre l’espatlla de Gondemarus— anirem fins a Barcelona, que ell té moltes coses per explicar-los.

Tothom es va posar en marxa ràpidament. Gondemarus va córrer cap al seu ruc, content de seguir el camí amb ell. El va preparar i s’hi va pujar, i l’animal, amb pas lent, es va anar apropant a la porta on el prior ja hi era muntat en un cavall.

—On vas amb aquest ruc? Que no veus que així no arribarem mai? Deixa’l a la quadra i que et donin un cavall.

—Però, senyor prior, és el meu ruc! No el puc bescanviar per res!

—Primer, segur que aquest ruc no és teu, sinó del bisbe. I segon, quin babau no canviaria un ruc per un bon cavall? O sigui que ves a la quadra i no triguis, que tenim molta pressa.

Gondemarus va anar a fer el canvi amb el cor trencat. Fins i tot li va caure una llàgrima; es va adonar que anava a abandonar, probablement per sempre, l’ésser que més havia estimat a la vida. Va baixar de l’animal, el va abraçar i el va omplir de petons, abans de deixar-lo amb un sospir. El ruc el mirava allunyar-se amb els ulls apesarats; el jove sabia que també el trobaria a faltar.

Quan van sortir del castell, els tres frares i Gondemarus no van agafar el camí per on havia arribat el noi, sinó que es van endinsar al bosc per seguir un corriol molt més estret i ple de revolts que passava per les muntanyes. Gondemarus anava tan trist per haver-se de separar de l’ase que ni tan sols es va plantejar que era el primer cop que muntava a cavall i que, sens dubte, era molt més còmode que no pas anar en ruc.

Al prior Odó se’l veia en el seu element. S’havia posat una cervellera i un protector de malla a les espatlles, i ell i els seus dos frares portaven maces de guerra com a armes, perquè deien que les espases i els ganivets no eren estris adequats per als servidors del Senyor, al contrari que les maces i els garrots. A Gondemarus li van donar un coltell bastant llarg, que duia agafat a la sella i que esperava no haver de fer servir, perquè probablement no sabria ni treure’l d’allà.

Després d’unes tres hores de camí costerut entre arbres i matolls van trobar un petit castell que els quedava a la dreta. Des d’on eren, podien veure el mar més enllà. El sol es ponia a la seva esquena i els reflexos de l’astre en els núvols i al mar formaven una visió meravellosa que va fascinar Gondemarus. Ell, el mar, a tocar de Barcelona, l’havia vist moltes vegades, però de tan amunt, amb un panorama tan esplèndid, potser mai. Quantes coses veia per primera vegada en aquell viatge, pensava el noi, admirat…

Mentre estaven aturats, van passar un parell de cérvols amb tres cervatons, i Gondemarus va sentir que vivia un moment del tot únic. De sobte, els cérvols van sortir esperitats quan va aparèixer un grup de senglars encapçalats per un animal vell, d’ullals grocs i retorçats, que feia por només de veure’l.

Els dos frares i el noi es van quedar glaçats, però el prior Odó va picar el flanc del seu cavall i es va dirigir a tota velocitat, amb la maça a la mà, contra el senglar. Aquell animal tan gros va dubtar entre girar cua o atacar el cavall que venia cap a ell, i allò va ser la seva perdició: Odó es va inclinar cap a un costat mentre cavalcava i amb la maça va colpejar molt fort el cap del senglar, que va caure mort amb el crani rebentat, mentre el prior feia un crit d’alegria.

Potser els altres dos frares estaven acostumats a les explosions del prior, però Gondemarus es va quedar de pedra. No s’hauria imaginat mai que aquell monjo tan aristocràtic i primmirat tenia un esperit salvatge. En veure’l gairebé ballant al voltant del senglar esclafat, que encara tenia tremolors post mortem, el noi va entendre que totes les iniciatives d’Odó tenien molt més de militar que d’eclesial, si és que el prior havia distingit mai entre aquells dos àmbits.