XXXIX

Arnulf havia viscut l’assalt amb un martell de guerra a la mà. Ell hauria preferit dur una espasa, com li havia ensenyat sempre la seva família, però dins de l’Església estava mal vist que s’utilitzessin armes tallants per a la guerra. En canvi, un martell, una maça o una porra amb claus eren perfectament tolerables per a un ardiaca o un bisbe. El martell va ser més un destorb que una altra cosa, perquè Arnulf va haver d’aplicar les seves moltes capacitats organitzatives per solucionar els problemes que l’escapçament de la meitat de la ciutat havien provocat, deixant de banda les seves, també excel·lents, arts guerreres.

Gran part dels magatzems de gra havien quedat a la banda dels andalusins, mentre que les principals fonts d’aigua eren a la banda dels comtals. Ni una cosa ni l’altra eren determinants, però el vescomte Udalard estava tan ultrapassat de feina que l’ajuda d’Arnulf es va fer del tot necessària.

Durant tot el dia va pensar sovint en Donabella, però per més que va mirar entre la gent no la va arribar a veure. Estava preocupat, perquè temia que Donabella hagués quedat atrapada a la banda andalusina de la ciutat, però va intentar treure-s’ho del cap perquè tenia massa feina per afegir-hi una preocupació més.

Quan pràcticament ja era de nit va aconseguir escapolir-se de la feina, i va decidir anar a veure Donabella. Va endur-se un llum d’oli encès que el va ajudar a creuar la ciutat. Finalment, va arribar a la casa de la seva estimada. No s’hi veia llum des de fora, i a Arnulf això el va neguitejar més encara. Ara sí que començava a pensar de debò que Donabella estava reclosa a la banda andalusina, i això podia ser terrible, perquè significava que ho passaria molt malament, que aviat seria una esclava de l’enemic, i que, en el millor dels casos, potser s’hauria de negociar un rescat. Arnulf encara donava voltes a com negociaria el rescat de la dona, quan es va decidir a entrar a la casa, no fos cas que estigués dormint o no es trobés bé.

A dins, va observar de seguida senyals de lluita. La taula i els tamborets estaven per terra, i hi havia una gerra i una tassa de vi trencades i, potser, restes de sang que esquitxaven la paret, encara que també podria ser vi. Va anar aleshores cap al pati i la va veure. Encara duia al coll la corda que l’havia escanyat i tenia els ulls oberts i perduts en el no-res.

Arnulf va córrer, però abans d’acaronar-li el front fred ja va entendre que Donabella era morta. Va seure al seu costat, abatut, incapaç de pensar. A poc a poc li va treure la corda del coll i la va agafar en braços, com havia fet tantes vegades quan estaven vius i despullats, quan acabaven de fer l’amor, quan se sentien feliços i disposats a compartir la vida. Va recolzar el dolç cap de Donabella sobre el seu pit i li va tancar els ulls amb suavitat, i allà, en aquell pati gairebé fosc a tocar de l’ara tan fràgil muralla de Barcelona, va sentir-se l’home més desgraciat del món.

Li va besar els cabells i la va treure d’aquell lloc indigne. Amb ella en braços va travessar la cambra i la va estirar sobre la màrfega que havia estat l’indret més especial de la Terra per a tots dos. Li va venir al cap un somni que mai no havia explicat a Donabella i que ara mai no li explicaria, en què estaven tots dos estirats sobre aquella màrfega, despullats, i les parets de l’habitació, de sobte, desapareixien i es trobaven enmig d’un bosc fresc, fragant i acollidor. Un paradís.

Arnulf sabia que mai més no tornaria a ser tan feliç com al seu costat, amb la seva Donabella, i hauria d’arrossegar aquest dolor i aquesta certesa tota la vida.

L’home la va voler netejar i amortallar; va sentir que l’hi devia com un darrer comiat. Quan estava col·locant-li bé els braços, es va adonar que entre les mans de Donabella hi havia un tros de roba, una roba de color marronós, que podia ser perfectament d’un monjo. D’un monjo… Aleshores va pensar en l’arqueta del tresor, i va anar cap al pati. Tal com temia, no hi era. Qui havia matat Donabella ho havia fet per robar-li aquell maleït cofre.

El nom de l’assassí semblava obvi. Marcus. Però Marcus no podia ser, Marcus havia desaparegut en l’expedició fallida a Olèrdola. No tenia cap sentit que en aquell moment fos a Barcelona. Com hi podria haver entrat? Però tot plegat lligaria si ell n’era l’assassí. Tot i així, el culpable probablement havia estat un lladre o un violador.

No; s’ho havia de treure del cap, no podia obsessionar-se. Potser algun dels refugiats o un barceloní havien aprofitat el caos de l’atac per robar i, per desgràcia, havien sorprès Donabella. Però Arnulf no podia deixar de pensar que tot apuntava a Marcus.

El monjo, en aquell moment, també pensava en Donabella i en Arnulf. No se sentia satisfet del seu crim. S’havia amagat a les golfes d’una casa entre el Castell Nou i la porta de Mar. Al sostre d’aquelles golfes va trobar un bon amagatall per a l’arqueta. Era un lloc inversemblant i realment no es podia veure gens si no sabies on buscar.

Tot just va amagar el cofre es va estirar a terra i es va quedar immediatament adormit, esgotat pel dia i molt adolorit pels cops que havia rebut. Estava tan cansat que ni tan sols va sentir el soroll dels combats que es desenvolupaven sota de la casa on era. Si es va despertar va ser per l’olor de cremat que el va començar a envoltar. Va obrir els ulls i va veure que, entre les fustes que servien de terra, començava a pujar un fum grisós espès. Era un mal senyal.

Marcus va aixecar-se de seguida i va mirar per la finestra. L’edifici fumejava intensament, i pels carrers es veien els soldats andalusins que havien estat els seus carcellers durant molts dies.

Va tornar a entrar a la cambra, molt espantat. Els andalusins havien entrat a Barcelona! Què faria, ara? Si la casa cremava, l’arqueta desapareixeria amb tot el seu contingut, i si se l’enduia i marxava, segur que seria mort per algun dels saquejadors, que no tindrien cap mena d’escrúpol a tallar-li el coll per quedar-se el seu tresor. El monjo va decidir-se: dividiria el tresor. Una part es quedaria allà, en el bon amagatall que havia trobat. Si la casa, finalment, no cremava, podria tornar-hi a recuperar-lo. I una altra part, poca cosa, se l’enduria ara amb ell perquè d’una manera o d’una altra podria assegurar-li la vida. Per l’experiència que tenia de les darreres setmanes, els soldats andalusins no havien estat especialment interessats a escorcollar-lo, i això no hi havia cap motiu perquè canviés.

Va triar unes creus d’or i pedres amb una cadena daurada. Després va passar set o vuit anells bons per la cadena, i, en una decisió d’última hora, va agafar també unes quantes monedes que li podien servir per subornar algú. Va deixar la resta a l’arqueta, al seu amagatall, i va baixar amb compte les escales de l’edifici, evitant aspirar el fum, i, després de sortir al carrer, va picar a la porta d’una casa veïna, amb l’esperança que l’obrissin.

A la primera casa en què va trucar no li van fer cas, però a la segona va tenir sort i el van deixar passar en veure l’hàbit de monjo.

—Passeu, passeu, de pressa, frare! —li va dir un home ja gran, carregat d’espatlles i ben vestit.

—Gràcies, senyor, gràcies, que Déu us ho pagui!

—No us preocupeu, que aquí, si Déu vol, estareu sa i estalvi. Què feu per aquí? No sé si us tinc vist. Heu rebut de valent en l’atac, pel que veig a la vostra cara.

Marcus va pensar que no li convenia que el relacionessin amb la catedral. Si l’home no el coneixia de res, molt millor. El va seguir per un passadís fins a una cambra tancada sense finestres, on hi havia també una dona gran, molt callada, i dues noies de faccions molt particulars, probablement esclaves procedents d’un país llunyà.

—Seieu on pugueu. Nenes, deixeu seure el monjo. Com us dieu?

—Mmm… Enego, em dic Enego —va improvisar Marcus.

—Molt bé, jo em dic Ursuli i la meva dona —l’home va dibuixar una espiral sobre la seva templa—, que no hi toca gaire, tot sigui dit, Eldetrude. Ah, i aquestes dues són les criades. —No es va molestar a dir-ne el nom.

—Moltes gràcies, doncs, per acollir-me.

—Aquí podeu comptar amb nosaltres fins que passi aquest malson, no us preocupeu.

Per aquella nit, Marcus podia estar tranquil, al contrari de molts barcelonins que havien quedat a la zona ara ocupada pels andalusins.

A la torre on s’allotjaven les famílies comtal i vescomtal, Riquilda i Geriberga estaven més preocupades per tots els ciutadans que eren pels carrers que no pas per elles mateixes. La torre era realment difícil d’assaltar, i si l’ocupació no durava més enllà de tres o quatre setmanes, podrien resistir sense problemes. Tot i així, les dues vescomtesses patien, sobretot, per Udalard. Havien contemplat des de les finestres els terribles combats, i sabien que el vescomte no s’hauria quedat de braços plegats. La possibilitat que el marit d’una i fill de l’altra estigués ferit o mort era evident, encara que cap de les dues dones no perdia l’esperança.

—Udalard tenia raó —va dir Geriberga—. Va fer molt bé de tancar els carrers, si no, a hores d’ara tot Barcelona estaria ocupada, i no hi hauria salvació per a la nostra ciutat. Em vaig equivocar en retreure-l’hi.

—Creus que se n’aniran, els cordovesos? Ho dic perquè havent entrat a Barcelona potser es plantegen quedar-s’hi per sempre.

—No ho sé, no ho crec. Almansur, el malparir, sempre que ha atacat no ho ha fet per quedar-se un castell o una ciutat, ho ha fet pel botí.

Riquilda, de tota manera, no n’estava tan convençuda com la seva sogra.

Eren en una cantonada de la torre, que era quadrada, i parlaven en veu baixa, perquè allà era impossible mantenir cap mena d’intimitat. A la mateixa estança, Ramonet Borrell, el germà petit de Riquilda i hereu comtal, dormia tranquil, i Aimeruda, la segona muller de Borrell, acariciava el cap de la seva filla Àldia, que, com sempre, tenia la mirada perduda i la boca oberta i plena de baves a punt de caure.

—No sé què pot fer el meu pare a hores d’ara. No crec que pugui plantejar-se rescatar-nos tenint en compte que no fa gaire va perdre la batalla contra aquests mateixos exèrcits.

—No —Geriberga no tenia dubtes—; no té cap altre remei, com tots nosaltres, que esperar. Borrell no atacarà els andalusins perquè no té prou forces per fer-ho.

Udalard, en canvi, no volia esperar. S’havia estirat al jaç del Castell Vell, disposat a dormir una estona per estar fresc l’endemà, però no podia agafar la son. Havia mig perdut la ciutat que li havia confiat el comte Borrell, la ciutat que havia regit el seu pare i que era la principal font de poder de tots els comtats. A més, tant la seva família com la família comtal estaven atrapades a la part de Barcelona sota el control andalusi. I, per acabar-ho d’adobar, les defenses que havia preparat podien resultar insuficients si els enemics decidien que pagava la pena assumir molts sacrificis per conquerir la ciutat. Barcelona, la seva estimada Barcelona, podia perdre’s sencera i per sempre, i això no el deixava dormir.

A l’altra banda de les muralles, Almansur tampoc no dormia. Era a la seva haima, on havia passat tots els dies de setge, i no es pensava traslladar, en principi, a l’interior de Barcelona. L’endemà faria un recompte de presoners, trauria tothom de les cases i calcularia quant podria valer cada persona en el mercat d’esclaus. Si el botí era suficient, aleshores els seus soldats s’estalviarien atacar l’altre costat de la Ciutat Comtal. Si no, caldria tornar a insistir, però el frenava la possibilitat de pagar un preu encara més elevat del que havia costat conquerir aquella meitat de Barcelona.

L’hàgib estava content i havia donat força vegades les gràcies a Al·là per la seva bondat i generositat. Amb el resultat d’avui, potser la campanya seria més curta del que s’havia imaginat al començament del setge, i tornaria a casa dues o tres setmanes abans del que es pensava. Però tot això ja es veuria l’endemà. In-xa-Al·lah.