XXI

—No, l’Honrat Vives no hi és, Udalard. Ha sortit al pla, a una finca que tenim al peu de Serola per anar a collir plantes de les seves. Si et puc ajudar…

L’ardiaca Arnulf es va sentir per un instant culpable per la satisfacció que li havia produït l’arribada del vescomte al Palau Episcopal. Durant tot el matí, havia estat estudiant documents i emetent ordres perquè les propietats bisbals i els afers de l’Església de Barcelona rutllessin bé, i n’estava una mica fart. A més, darrerament havia dedicat a aquesta mena de feina menys temps del que es mereixia, perquè la relació amb Donabella li absorbia no només el temps, sinó també els pensaments, i no es podia concentrar tant com calia. Per això, l’arribada d’Udalard, un home de la seva edat i amb una manera de ser reflexiva i agradable, era sens dubte una excusa immillorable per deixar la feina burocràtica per a un altre moment.

—Doncs suposo que sí que em podries ajudar. T’he de comentar un parell de coses, ardiaca. Una és molt senzilla: com ja deus saber, aquests dies estem revisant totes les torres de la muralla per comprovar si estan en perfectes condicions en cas d’un setge dels andalusins. M’agradaria que l’Església no descurés el control de les seves torres, perquè totes i cadascuna són prou importants per a la defensa.

—Sí, cap problema, de fet ja hi havia pensat i jo personalment n’he comprovat l’estat, i t’avanço que les torres de la porta Bisbal estan en perfectes condicions. Encara no he passat per la porta Regomira, però…

—Precisament d’aquesta porta et volia parlar també. En cas de setge, no sé si ho saps, es construeix una tàpia darrere de la porta…

—Una tàpia? Vols dir de totxanes? Però això no aguantaria gaire una escomesa. No entenc…

—Et fa res que segui? Mirar-te des de dalt se’m fa una mica estrany.

Arnulf es va avergonyir per no haver ofert un seient al vescomte mentre ell continuava assegut a taula.

—Saps què? Aquesta cambra és llòbrega. Anem a fer un volt —va proposar Arnulf mentre s’aixecava.

Udalard va somriure. Li queia bé, l’ardiaca, potser perquè era una mica com ell: el fill d’una família vescomtal que s’havia trobat amb unes responsabilitats que, en certa manera, no s’esperava. Al vescomte se li va acudir una idea.

—Molt bé. I em sembla que aprofitaré per ensenyar-te un lloc que no coneixes d’aquí mateix, del Palau Bisbal. A mi me’l va ensenyar el teu antecessor, l’ardiaca Sunifred Llobet, ja fa molts anys. Espero trobar-lo.

Tots dos van sortir de la cambra, que era al primer pis, i en lloc de baixar les escales, tal com s’esperava Arnulf, Udalard va recórrer el passadís, va girar i es va dirigir a una obertura que hi havia a la paret i que, de fet, era un tros de muralla.

—Ui, està bastant ple de trastos… —El vescomte va retirar un parell de fustes velles que hi havia recolzades a la paret i, aleshores, es va endinsar a l’obertura—. Compte, que no s’hi veu gaire; no caiguis.

Arnulf, ja definitivament intrigat, va seguir Udalard i es va trobar que l’obertura era, de fet, el principi d’unes escales estretes de pedra excavades dins mateix de la muralla. Ell no era gaire ample d’espatlles, però pràcticament va haver de pujar una mica girat i, a més, sense veure-hi gens, perquè Udalard, que anava al davant, l’hi impedia amb el seu cos. Finalment, les escales es van acabar, i Arnulf va veure que havien entrat en una cambra molt oberta amb un gran finestral tancat amb petites columnes.

—Quines bífores més boniques! —va dir l’ardiaca, apropant-se a la finestra.

—Bífores? Les finestres?

—Sí, són les finestres que semblen dividides en dos per columnetes fines, com aquestes.

—Ah, no sabia que se’n diguessin així… —Udalard va obrir els braços en un semicercle—. Bé, què et sembla aquest lloc?

Arnulf, que s’havia distret amb les finestres, va observar l’indret. Era una cambra oberta a dalt de tot del Palau Bisbal. L’únic accés semblava que era aquelles petites escales per on havien pujat, i tota l’estança eren bruta dels excrements dels ocells i de les rates que sovintejaven els terrats i els àtics.

—Ara ho veus molt deixat, però quan jo era petit Sunifred Llobet ens havia portat aquí al meu germà i a mi, i de vegades a Riquilda i Ermengarda, a aprendre de lletra. Les classes amb ell eren molt divertides, perquè ens passàvem l’estona jugant, mirant pels finestrals…, bé, per les bífores…, mentre ell ens explicava un munt de coses de les estrelles i els planetes. Aprendre de lletra, no gaire, però passar bé l’estona, això sí que ho fèiem.

—La veritat —va dir, rient, Arnulf— és que Sunifred Llobet és un savi, un savi encantador i una mica desastre. No devíeu aprendre gaire, doncs.

—Home, sí i no… Vam aprendre moltes coses no gaire pràctiques, però interessants, sobretot d’astronomia. Els nostres pares es van cansar que no avancéssim en res més, i aleshores van fer venir durant un temps el mestrescola Marcus.

—Marcus! Disculpa’m la confiança, però penso que aquest home és un malparit.

—Sí, sí, no cal que m’ho diguis. El vam patir durant uns quants anys. —Udalard va fer una petita pausa i va sospirar inconscientment—. Ara deu estar amb el meu germà Geribert a Olèrdola.

Olèrdola. Aquells dies el nom de la fortalesa es repetia constantment. Havien arribat notícies confuses del sud que indicaven que hi havia hagut enfrontaments amb l’exèrcit d’Almansur, però res no estava del tot clar. No se sabia què passava a Olèrdola, ni si Geribert, Ermengarda i la resta de l’expedició estaven bé. Els exploradors que hi havien enviat deien que milers de cordovesos avançaven, però no se sabia què deixaven al darrere allà on passaven. A Udalard l’entristia pensar en la sort de la seva família i patia per les possessions que tenien al sud.

—Deus estar preocupat pel teu germà i per tota la gent que està patint allà baix, oi? —va dir, comprensiu, Arnulf.

Udalard es va sentir una mica avergonyit en adonar-se que només havia pensat en la seva família, però no en tots aquells que potser eren atacats pels andalusins. Tenia ganes de canviar de tema i, aleshores, va mirar per la finestra i va veure, fora muralles, uns frares que sortien de Barcelona per la porta Bisbal, seguint l’antiga línia de l’aqüeducte romà. No era un fet inusual, però li va fer venir al cap el segon tema que volia comentar a l’ardiaca.

—Arnulf, et volia preguntar si tens gaire relació amb el prior Odó de Sant Cugat. És que he vist ara uns frares que sortien de les muralles i me n’he recordat.

—El prior Odó? Sí, cada dia des que va arribar l’he vist en algun moment. Ahir, per exemple, a la missa de primera hora. Per què?

—Doncs avui no el veuràs, perquè ha marxat tot just sortir el sol. O això em va dir que faria.

—Però el comte no li va dir que s’havia de quedar a Barcelona per a la seva protecció? Si se’n torna a Sant Cugat, Borrell s’empiparà molt.

—No, és que no es dirigia a Sant Cugat. Ha anat al castell de Gelida, que diu que també pertany al monestir. Volia comprovar si les defenses de la fortalesa estaven ben preparades per suportar un atac dels cordovesos. Saps on és Gelida?

—Més o menys —va dir l’ardiaca—. És camí d’Olèrdola, segur. No sabia que aquell castell fos propietat del monestir. Em sembla que Sant Cugat està en plets amb Santa Cecília de Montserrat per la propietat d’aquella fortificació, perquè diuen que els correspon per no sé quina llei que s’han tret de la màniga. Des que és abat Dom Joan, no paren de comprar terres, alous i castells pertot arreu; és un home… com t’ho diria…

—Un ambiciós fill de puta, potser?

Arnulf va riure amb ganes. S’entenia bé amb Udalard, sens dubte.

—Ha, ha, ha… Tens raó, però jo no ho hauria dit així. Més aviat és un home amb una visió molt particular i expansiva de la importància de Sant Cugat d’Octavià. El bisbe Vives, no és cap sorpresa, no n’és gaire amic. El suporta perquè no té cap altre remei. I del seu prior, Odó, què en penses?

—És molt superb, però, potser m’equivoco, d’una altra pasta. És un tipus intel·ligent i no el veig avariciós com l’abat Joan.

—Això és perquè ha estat poderós des del seu naixement, com tu o com jo, i no li ha calgut ambicionar més poder, perquè ja en gaudia. I té unes ganes de brega que molts cavallers dels comtats no arribaran a tenir en tota la vida!

Arnulf va anar al costat d’Udalard per mirar per la finestra. Des d’allà, el pla de Barcelona respirava tranquil·litat i prosperitat. Les vinyes estaven molt verdes i, encara que des de les muralles no es podia distingir bé, l’ardiaca sabia que en moltes el fruit ja sortia, un raïm encara amarg i petit que creixeria i maduraria durant l’estiu. Encara que el paisatge tendia a asserenar l’ànim, Arnulf sabia que la tempesta podia desencadenar-se ben aviat. Si Borrell no aturava Almansur, aquell pla seria espoliat i destruït pels andalusins i la mateixa Barcelona es veuria en perill.