XXXII

—Se m’ha ficat palla entre les natges, enmig del cul! Ha, ha, ha…

—Calla, idiota, que ens sentiran!

—Tu creus que no ens han sentit ja?, si no has parat de xisclar… Ai, ui, buf… I amb la veueta que tens…

—Doncs mira que tu… Calla, vaig a mirar si puc veure alguna cosa… —Ermengarda va apartar amb les mans bona part de la palla que els cobria i va aixecar el cap per treure’l una mica per sobre del paller.

A pocs pams, més a prop del que hauria pensat aquella nit mentre es mossegava i es besava amb el seu marit, va veure l’esquena immensa d’un dels dos mercenaris sueus que havien pogut escapar amb ells. Era el de les trenes rosses, Cebhard o Berthold, no sabria dir-ho del cert. Es va incorporar una mica més i va distingir en la muntanya de palla que tenien al davant els dos cavallers que també havien aconseguit fugir, el jove Ausà de Palol i el veterà Eberald, a qui costava de mirar perquè li faltava un tros de nas i la vista se n’anava constantment a aquell forat tan antinatural que tenia a la cara.

Ermengarda, sota la palla, es va posar més o menys bé la camisa que havia dut tota la nit. Vestir-se en aquella posició la túnica era del tot impossible i per això es va aixecar com va poder, trepitjant, per cert, la panxa de Ceribert, i, un cop dreta, es va posar la túnica, plena de palla pertot arreu.

Des d’allà va poder veure l’altre sueu, Berthold o Cebhard, ves a saber, que estava fent la darrera guàrdia, just quan el sol acabava d’arribar al zenit. El grup, format pels dos cavallers comtals, els dos mercenaris sueus i la parella noble feia ja cinc dies que caminava, amagant-se pels camins.

L’atac a Olèrdola els va sorprendre quan acabaven d’entrar a la fortalesa i es dirigien al petit castell de la part més elevada de l’altiplà. Un escamot de soldats magribins havia pujat per un dels laterals fortificats de manera molt feble i havia causat el caos a l’interior de la població. Al mateix temps, desenes d’homes intentaven assaltar les muralles, no tan protegides com ho haurien d’haver estat a causa de la confusió provocada per l’escamot infiltrat. La combinació dels dos atacs va afavorir l’entrada massiva dels andalusins a Olèrdola, just quan el grup de cavallers de Barcelona i els mercenaris eren a l’alçada de l’església de l’interior de l’altiplà fortificat.

Els cavallers i els mercenaris, que no coneixien l’indret, van haver de batre’s en retirada costa amunt en direcció al petit castell. Els andalusins sortien de tot arreu i cavallers i mercenaris queien i eren abatuts pels assaltants, que no volien deixar ningú enrere. En poca estona, el gruix dels defensors es va veure reduït a poc més de cinquanta homes, després a trenta i, finalment, a una dotzena llarga, que van ser els únics que es van poder refugiar al castell. Dins de la fortalesa, poc més que un casalot reforçat amb una torre romana enganxada, no eren més de vint persones, entre els acabats d’arribar i els habitants d’Olèrdola.

Isimblert, el castlà, estava entre ells, encara que malferit. Tenien prou queviures per resistir força dies, i a més la fortificació era prou sòlida per repel·lir durant molt de temps els possibles assalts.

Els andalusins els van rodejar i es van limitar a posar guàrdia per evitar una fugida, sense intenció aparent d’atacar els assetjats. I així van passar uns quants dies en aquella situació, quan el vigia que era al terrat de la torre ve veure que la majoria dels sarraïns marxaven d’Olèrdola.

Geribert, Isimblert, Eberald i Ermengarda aleshores van decidir que era una bona ocasió per intentar escapar, primer perquè els vigilants no s’ho esperarien, i després perquè, potser, atesa la seva feblesa conjuntural, seria factible derrotar-los.

Com que la sortida del castell era a través d’una porta situada al segon pis, a la qual no es podia accedir si no era amb una escala de fusta, la possibilitat d’una sortida en tromba dels defensors estava descartada. Només podrien baixar d’un en un, i això volia dir que els primers que davallessin haurien d’enfrontar-se pràcticament sols a una munió d’enemics.

Isimblert, com a castlà d’Olèrdola, va reclamar l’honor de sortir el primer i aguantar l’embranzida dels primers andalusins. Com que l’home tenia alguna costella trencada, Ermengarda li va embolicar ben fort el tors amb una peça de roba, el va ajudar a posar-se l’ausberg i el va besar al front per donar-li ànims abans del combat.

Isimblert va baixar per l’escala en un moment, va despatxar els dos primers enemics que se li van atansar i va lluitar com una fera fins que va ser desbordat per l’arribada de més andalusins. El seu sacrifici va donar temps perquè una dotzena dels assetjats, entre ells Geribert i Ermengarda, sortissin de la fortalesa i comencessin a baixar cap a la porta de la muralla. El pla era robar uns quants cavalls i sortir esperitats, però malgrat que el nombre de defensors havia baixat substancialment, el pla va esdevenir aviat impracticable. Eren massa pocs per forçar el pas i, per això, guiats per un dels homes del difunt Isimblert, van començar a baixar per una drecera que possibilitava, amb molt de compte, descendir per un dels penya segats laterals. I després del descens, quan només quedaven nou persones del petit grup que havia sortit del castell, les coses tampoc no van ser senzilles.

Un dels homes estava molt malferit, i un company es va quedar enrere amb ell i no n’havien sabut res més. I un altre, l’home d’Isimblert, va decidir quedar-se per la zona i no fugir cap a Barcelona, perquè volia mirar de retrobar la família.

Posteriorment, en aquells dies de fugida, els sis supervivents s’havien amagat en coves, en cases abandonades i, com ara, en pallers desèrtics. No havien vist ningú o, millor dit, no havien vist ningú viu, perquè van trobar diversos cadàvers de pagesos, i fins i tot alguna família sencera, que havien estat assassinats pels assaltants, i les seves cases saquejades i cremades. Els andalusins aplicaven una política de terra cremada: el que no es podien endur, ho destrossaven.

Els fugitius van poder menjar bé, perquè van trobar molts porcs morts, alguns de feia només unes hores. La dèria antiporcina dels cordovesos els va facilitar el menjar. En algunes cases saquejades van trobar alguna bota de vi sense foradar, que els va apaivagar la set.

La nit anterior havien travessat el Llobregat i havien caminat en la foscor, aprofitant que la lluna, creixent, els permetia seguir el camí sense gaires entrebancs. I van continuar fins que el sol estava a punt de sortir i van arribar al paller i es van aturar.

Durant el matí preferien no viatjar, perquè eren les hores habituals en què els genets magribins solien patrullar. Era millor esperar a primera hora de la tarda fins a la sortida del sol, quan l’activitat enemiga probablement era menor.

Es van arriscar a fer un foc amb llenya ben seca perquè no fes fum, i més tenint en compte que, a la llum solar tan intensa de finals de juny, un petit foc seria difícil de veure. Allí van coure sobre una pedra uns trossos de porc que de seguida van començar a fer una olor que enamorava. Ara la qüestió era decidir cap a on havien d’anar.

—Si seguim recte per aquest camí anirem a parar a la falda de la serra de Serola. Podem pujar per alguna drecera i des de dalt podrem veure si els cordovesos són al pla de Barcelona o bé ja han marxat més cap al nord —va dir Geribert mentre queixalava un bon tros de llom.

—No estem més a prop de Sant Cugat d’Octavià? —va preguntar Ausà de Palol.

—Sí, si seguim vorejant Serola no trigarem gaire a trobar les terres del monestir. —Ermengarda coneixia molt bé la zona perquè l’havia recorregut amb la seva família quan el comte Borrell visitava els seus alous i aprofitava per dormir a Sant Cugat—. El monestir és prou ric i disposa d’una gran quantitat d’homes d’armes. Allà estarem segurs i, a més, tindrem notícies certes de tot el que està passant. Crec que seria el més sensat.

Van decidir seguir la recomanació d’Ermengarda, entre altres coses perquè Geribert es fiava molt més del seny de la seva dona que del seu propi seny. Així doncs, van reprendre la marxa en direcció a Sant Cugat, vorejant Serola.

Al cap d’una estona, però, van començar a trobar cavalls morts i, ben aviat, també cadàvers de guerrers comtals. Primer un, després un altre més, després un grupet de quatre o cinc i, finalment, una gran estesa de cossos. A tot arreu surava un núvol de mosques i hi feia una pudor intensa de mort. Als que per la roba es podia deduir que eren cavallers, els faltava molt sovint el cap, probablement perquè els enemics els l’havien tallat com a trofeu de guerra. No hi havia cap cadàver amb roba andalusina, però, en canvi, van trobar molt a prop terra remoguda, on, molt probablement, els cordovesos havien enterrat els seus morts.

—Aquí hi ha hagut una gran batalla, i no cal ser gaire llest per veure que han guanyat els andalusins —va dir Eberald tapant-se el tros de nas per tal de no respirar aquella olor malsana.

Van marxar ràpidament pel camí que seguia una riera seca i, poc després, van tornar a trobar una gran estesa de cadàvers. En aquesta ocasió, però, no es tractava tant de cavallers, sinó de pagesos i homes d’armes que havien perdut la vida.

Els dos mercenaris sueus van escorcollar entre els morts buscant alguna cosa de valor, però no van tenir sort. Tots sis van seguir caminant en direcció a Sant Cugat, que aviat els va aparèixer en la distància.

Com que s’estava fent fosc, no es van adonar fins que no van ser relativament a prop que el monestir havia patit un gran incendi. Hi havia força gent rondant per l’exterior de l’edifici, i algunes fogueres a l’entrada, cosa que, per prudència, va fer que els sis s’apartessin del camí.

Arnau de Palol, acompanyat d’un dels mercenaris, es va aproximar d’amagatotis a l’esplanada de l’edifici per veure què passava. No van trigar gaire a tornar.

—Han atacat el monestir, segur, però ara la gent que hi ha per allà són tots guerrers comtals. M’ha semblat veure un bisbe, fins i tot. Jo m’hi aproparia sense por.

—Doncs anem-hi, no ens entretinguem més —va decidir Geribert.

Van començar a caminar més ràpid cap al monestir. Geribert i Ermengarda anaven junts, i la dona, filla del comte Borrell, estava ben preocupada. Per primer cop en tot aquell viatge tan dur, Ermengarda es va agafar del braç de Geribert, en part per no caure, en part per no sentir-se tan feble.

—És molt mal senyal, Geribert, molt mal senyal. Les restes de la batalla que hem vist…, ara Sant Cugat incendiat… Temo pel meu pare, pel teu germà, per Barcelona, per tots nosaltres.

—Va, dona, no et preocupis. Sí, possiblement s’ha perdut una batalla, però el fet que hi hagi ara tants guerrers davant de Sant Cugat segur que vol dir que… —Al mateix Geribert li sonava tan fals el que estava dient a la seva dona que va callar per no continuar mentint.

Van arribar a les portes del monestir. Allà, encara que ja era de nit, hi havia força gent a l’aire lliure. Ja es veia que l’edifici principal, allà on havien fet vida els monjos, havia quedat destruït, i encara fumejava en alguns espais.

Els guerrers estaven més o menys descansant al voltant de fogueres, amb un aspecte general d’abatiment i tristor. Tots sis es van posar a buscar algun grup de cavallers i aviat Ermengarda va veure’n un que coneixia; Witardus, el castlà de Mura.

—Witardus! Witardus! —va cridar la noia, i s’hi va atansar corrent.

En un primer moment, el cavaller, que duia la túnica tacada de sang seca en un costat, no la va veure, encegat per la resplendor de les fogueres. Però quan va reconèixer Ermengarda, un gran somriure li va omplir la cara.

—Qiiina alegria! Quina alegria!

Tots dos es van abraçar amb força, cosa que Geribert en altres circumstàncies hauria trobat del tot inconvenient, però en aquell moment li va semblar natural.

—Estàvem molt preocupats en no tenir notícies vostres.

—Han estat uns dies terribles. Primer ens van avisar…

—No, no m’ho expliquis, heu d’anar a veure el comte.

—El meu pare és aquí? Està bé?

—Sí, sí, va, anem-lo a buscar.

Witardus va guiar la parella mentre els seus quatre acompanyants es quedaven a la vora del foc per menjar alguna cosa i descansar. A mesura que passaven entremig de la gent, Geribert observava l’estat tan precari dels guerrers comtals. Molts mostraven ferides, i fins i tot van veure una zona on hi havia uns quants cadàvers recents que esperaven sepultura. Però la majoria semblava en bones condicions, encara que amb la moral per terra. Cares llargues, mirades perdudes, roba estripada… Era un panorama desolador.

Finalment van arribar a un edifici baix, no gaire gran, que probablement havia estat una quadra auxiliar, però que ara, per algun estrany miracle, era l’únic que semblava prou sòlid i sense desperfectes de tot el conjunt del monestir. A la porta hi havia quatre o cinc soldats amb la sempiterna foguera, teòricament de guàrdia, malgrat l’actitud tan poc marcial que Geribert havia percebut en els altres guerrers. Van entrar a la casa, precedits per Witardus, sense cap mena de cerimònia ni preguntes.

A dins, a sobre d’un jaç, al costat d’unes espelmes d’oli que donaven un aspecte especialment trist a l’estança s’estava Borrell, que semblava dormir. A terra, assegut en silenci, descansava l’esclau personal del comte, Branco, que els va mirar amb el posat seriós que tenia habitualment.

Ermengarda va veure el seu pare més envellit que mai. Dormia amb la boca oberta i tenia els ulls una mica inflats. No s’havia tapat amb res i, encara que era un home fort i àgil, se li marcava una panxa que la seva filla no li recordava. A més, com que duia només la gonella, l’aspecte encara era més fràgil.

Witardus s’hi va apropar i, amb consideració, li va sacsejar el braç per despertar-lo. Borrell va obrir a poc a poc els ulls i va mirar el cavaller sense entendre on era ni què passava.

—Comte, mira qui ha vingut… —Witardus es va apartar per deixar que Borrell pogués veure bé la seva filla i, al costat, el seu gendre Geribert.

Després d’un instant de desconcert, el comte va somriure i es va incorporar d’un bot.

—Fills meus, veniu aquí. —Borrell va obrir els braços i Ermengarda i Geribert van córrer a abraçar-lo.

Primer de tot, el comte va voler saber què havia passat a Olèrdola. La notícia de la pèrdua de la fortalesa del sud, la que havia reconstruït el seu pare i on tanta confiança hi havia posat, el va afectar. Però la narració de la fugida de la seva filla i del seu gendre i com havien arribat fins a ell el va emocionar.

—Però ara explica’ns tu, pare…

—Ai, les coses no han anat gens bé, com ja deveu imaginar. Vam enfrontar-nos en batalla amb Almansur no gaire lluny d’aquí, a Rovirans.

—Per on hem passat? —va dir Geribert.

—Sí, allà mateix. Els plans no van sortir bé i…

—El que el comte vol dir és que va ser culpa d’una colla de desgraciats que ens van fer perdre la batalla… —va interrompre Witardus.

—Tu ara calla! No és el moment!

Witardus va acotar el cap i el comte va seguir amb el relat dels fets:

—Doncs bé, com deia, el nostre exèrcit, el que en quedava, es va retirar cap a l’oest, cap al castell de Rivo Rúbeo. Allà ens vam agrupar com vam poder, però les nostres forces havien quedat molt malparades. Potser vam perdre un miler d’homes a la batalla, tots els queviures i els carros amb les eines, les armes, les tendes… Els auxiliars es van dispersar i van desaparèixer, i també bona part dels pagesos que, després de la derrota, van desertar. Molts dels nostres estaven ferits i, per tant, era impensable plantejar-se un contraatac quan més aviat tots dubtàvem de si seríem capaços d’afrontar una nova ofensiva. —Borrell va sospirar i va mirar Branco que, sense que el comte hagués de dir res, li va apropar una tassa amb vi—. Perdoneu, però tinc set… Deveu estar esgotats. Voleu descansar i us ho acabo d’explicar demà?

—Borrell, si no ens ho expliques ara, rebentarem. Per nosaltres no et preocupis, ja descansarem quan toqui. Què va passar aleshores? Éreu a Rivo Rúbeo i… —va dir Geribert.

El comte va beure un bon glop de vi, es va eixugar la boca amb la màniga i va continuar:

—Vam decidir muntar un parapet defensiu i ens vam preparat per resistir, convençuts que Almansur en poques hores ens atacaria. Però no va ser així. L’endemà vaig enviar patrulles pel territori per veure què feien els sarraïns. Les que van anar cap al Llobregat em van explicar que el gruix de l’exèrcit enemic baixava pel marge del riu…

—Per girar després cap a Barcelona, m’imagino. —Ermengarda tenia molt clara la geografia de la zona i li semblava molt evident que un exèrcit baixant pel Llobregat només podia dirigir-se a Barcelona de manera natural.

—Sí, encara que això ho vam confirmar més tard. Però una altra patrulla, la que vaig enviar aquí, a Sant Cugat, em va informar que el monestir havia estat ocupat i que cremava pels quatre costats. Només una petita part de l’exèrcit d’Almansur estava saquejant el monestir, i per això vaig decidir que, si teníem en compte que la majoria dels andalusins anaven en direcció contrària, podíem agafar els que eren aquí per sorpresa.

—I tant si els vam agafar per sorpresa! Els vam agafar amb els pixats al ventre! —va saltar, tot cofoi, Witardus, sense fer cas de la mirada assassina que li va dedicar el comte, molest perquè el cavaller l’havia interromput i li havia aixafat el relat.

—Doncs sí. Com molt bé diu Witardus —el castlà de Mura no es va donar per al·ludit malgrat el to sarcàstic del comte—, vam caure a sobre seu quan menys s’ho esperaven. Els andalusins estaven molt entretinguts destruint el monestir, i quan nosaltres vam atacar, es trobaven totalment desorganitzats. No en vam deixar ni un de viu.

—Molt bé! Però veig que el monestir està destruït del tot, malgrat això —va observar Ermengarda.

—Sí, en aquest sentit vam arribar tard. Sembla que van entrar per la força i van fer una matança abans que nosaltres arribéssim. Ens bo han explicat els pocs supervivents que van quedar. Van calar foc al monestir i ho van cremar tot. A dins de l’edifici pràcticament no hi queda res.

Geribert va pensar en l’abat Joan, un tipus que havia tingut sempre molt mala relació amb el seu pare, el difunt vescomte Guitard.

—I els monjos? Estan bé? Van poder escapar?

Witardus va contestar pel comte:

—Només n’ha sobreviscut un, a la resta els van matar com a corders.

—També l’abat?

—Fins aquesta tarda pensàvem que havia escapat, perquè, segons ens havia explicat el monjo supervivent, va marxar amb dos novicis a través de Serola amb la intenció d’arribar a Barcelona. Però aquest matí he enviat uns quants cavallers per resseguir la mateixa ruta i han tornat amb els cadàvers de l’abat i dels dos nois. Els cordovesos els devien perseguir fins i tot per la muntanya.

La notícia de la mort de l’abat Joan va impressionar Geribert i Ermengarda. Era un home molt conflictiu i murri, que no havia estat gens estimat per les famílies comtal i vescomtal, però el cert era que l’esplendor de Sant Cugat d’Octavià en els darrers anys es devia sens dubte a la política i a la manera de ser, egoista, ambiciosa i recargolada, de l’abat ara mort. Costava fer-se a la idea que Sant Cugat pogués renéixer sense ell, i més després de la gran destrucció que havia patit.

—O sigui que Almansur ara va cap a Barcelona… —va concloure Ermengarda, clarament neguitosa.

—Sí, però això no necessàriament és una mala notícia per a nosaltres. No podrà entrar a la ciutat amb facilitat. El darrer setge va ser el de Guillemó, el 827, i al cap de dos mesos, els assetjadors van haver de marxar. I l’últim que va triomfar va ser a l’any 800…

Ermengarda, que havia sentit aquella historia un munt de vegades de boca deis vescomtes, va corregir el seu pare.

—No, el 801.

—Sí, va començar el 800 i va acabar el 801 —va dir Borrell—. Doncs això, van passar sis mesos llargs abans que Barcelona capitulés. O sigui que tenim més o menys sis mesos per aixecar el setge abans que la ciutat estigui realment en perill.

—Però com més aviat millor, no? No podem deixar Udalard sol a Barcelona. Per molt previsor i responsable que sigui el meu germà, necessita la nostra ajuda.

—Tranquil, Geribert, que durant molt de temps Barcelona no ha de patir. A més, hi ha una cosa molt clara: després de la derrota de Rovirans, no tenim prou força nosaltres sols per aixecar el setge. Necessitem ajuda, i aquesta trigarà.

—Ajuda, pare? —Ermengarda se sentia cansada. Era tard, havia passat uns dies horribles, malgrat que havia tingut al costat Geribert; havia vist morir molts amics. Veia venir el seu pare i no li agradava gens—. D’on vols treure aquesta ajuda que dius?

Borrell va mirar la seva filla i va assenyalar cap al nord.

—D’aquells que estan obligats a donar-nos-la: els francs. Els francs no poden permetre que…

—Pare, no sé com pots ser tan ingenu! Que no ho veus que aquests francs teus no tornaran mai més als comtats, que ens han oblidat per sempre? Oblida-te’n ja, dels teus maleïts francs, i deixa de pensar-hi!

—Mira, Ermengarda. —Borrell es va aixecar i va començar a caminar per l’estança, nerviós—. Ja sé que és molt difícil que vinguin a ajudar-nos, que si ho fan trigaran dos o tres mesos, com a mínim, a arribar; que, a més, s’ho cobraran ben car… Però ho hem de fer, ens toca fer-ho, hem de demanar formalment ajuda al rei dels francs. Tant si venen com si no, el futur dels comtats passa per aquí. Si venen, sabrem que encara formem part d’un poder molt gran, malgrat que sigui indirectament, i estarem defensats del Califat. I si no venen, serà la darrera cosa que els demanarem mai, i nosaltres, i quan dic nosaltres em refereixo a mi i els altres comtes, sabrem del cert que no podrem comptar mai més amb res més que amb nosaltres mateixos.

Geribert va entendre la jugada política del comte, però això no li va fer disminuir el neguit que sentia.

—Això que dius està molt bé, Borrell, però, si no venen, què farem?

—No et preocupis, Geribert. D’aquí a dos o tres mesos ja tornarem a ser prou forts per atacar Almansur, que estarà afeblit per un setge tan llarg. A més, no crec que aguantin tant de temps a les portes de Barcelona. D’aquí deu o dotze setmanes començaran les pluges, i, amb el fred i el fang, el seu exèrcit es posarà molt nerviós i enyorarà les assolellades terres del Califat. No aguantaran tant de temps, i marxaran quan comencem a atacar-los, encara que no aconseguim derrotar-los del tot. El temps corre a favor nostre.