II

La vescomtessa vídua Geriberga va pujar el primer tram de les escales del Castell Vell amb poca energia. Duia, com sempre, els cabells blancs amb alguna veta fosca recollits i coberts amb una còfia de color, l’única concessió a la bellesa que li agradava dur.

Mai no li havia acabat d’agradar el Castell Vell, ni quan hi havia viscut amb el seu marit i els nens. Aquell edifici que servia, al mateix temps, com a porta nord de les muralles de Barcelona, era tot menys acollidor. Si bé a tot el comtat ja feia calor, aquelles parets sempre eren humides.

Havia dormit a la planta baixa, a prop de la cuina i de la quadra, dues grans cambres buides i sense vida. L’edifici, que emmarcava la porta d’entrada de la muralla, no feia bé la funció d’habitatge dels vescomtes, perquè les necessitats militars manaven en la distribució.

Encara que no estava cansada, la vescomtessa es va aturar al replà de les escales i va mirar per la lluerna. Començava a clarejar, però ja hi havia prou llum per veure l’activitat intensa que es desenvolupava a l’exterior.

Abans que obrissin la porta els homes d’armes, a trenc d’alba, s’hi havien anat agrupant homes i dones amb farcells i alguns carros de mà que volien entrar a ciutat al més aviat possible. Alguns fins i tot havien passat la nit, que havia estat dolça, recolzats a les muralles o buscant aixopluc al costat d’algunes de les cases que havien anat sorgint els darrers anys a banda i banda del camí.

Des d’aquella finestra privilegiada, la dona veia aquella gent que, en general, semblava satisfeta; els camps farcits de fruits o ja a prop de la sega; també podia veure, una mica més enllà, el mar, per on navegaven naus carregades de mercaderies… Tot plegat indicava prosperitat i benediccions per a aquella terra que el comte Borrell, el seu senyor i, des de feia poc, consogre per partida doble, regentava amb benèvola mà de ferro.

Encara que la vista era engrescadora, Geriberga va continuar pujant lentament les escales que portaven al segon pis. Allà dormien els seus fills amb les seves dones. A la cambra gran, Udalard, que ara era el vescomte, amb la seva dona Riquilda. A la cambra petita, Geribert, el segon fill, amb Ermengarda, la germana de Riquilda. El petit, Adalbert, era a la casa del Port, amb les dues esclaves i el masover, els únics servents que sempre havien tingut els vescomtes.

Geriberga sabia que era molt d’hora, però coneixia Udalard i estava pràcticament segura que no el despertaria. Era un bon moment per parlar amb el seu fill amb tranquil·litat i treure’s de sobre el neguit que li llevava la son.

La cambra d’Udalard, situada en una de les torres circulars, tenia porta, pràcticament l’única porta interior del Castell Vell, com corresponia a l’habitació del vescomte.

A Geriberga no la va aturar el fet que estigués tancada. La va empènyer amb l’espatlla i va entrar a la cambra. Tot i ser la cambra més moblada del castell, ben poca cosa hi havia: un tamboret de fusta, una taula on els esposos havien deixat unes poques pertinences —una pinta d’ivori, un anell de plata, una bossa amb monedes— i, com era habitual, el terra era cobert de branques d’herbes aromàtiques, que netejaven l’ambient i refrescaven l’aire. A la màrfega, hi va veure els cossos nus del seu fill i de la seva jove. Dormien donant-se l’esquena sobre el jaç farcit de llana. La seva jove, que tenia setze anys, tenia un cos fibrat i bonic que Geriberga, que sempre havia estat una mica carregada d’esquena, va envejar.

—Què coi fas aquí, mare? —va dir, de sobte, Udalard.

—Txxx… Calla i aixeca’t, que hem de parlar; no la despertis.

Udalard va incorporar-se i es va cobrir amb la gonella. Amb compte va agafar el cinturó, les sandàlies i el ganivet, i va sortir de la cambra amb la seva mare, encara que no va poder evitar girar el cap a l’últim moment i donar un cop d’ull al cos de Riquilda.

Mare i fili es van allunyar de la porta de la cambra dels vescomtes i van anar cap a l’únic banc que hi havia en aquella planta de l’edifici, la que anava de banda a banda de les torres. Geriberga es va posar bé la roba per seure, mentre que el seu fill es va quedar dret.

—Au, digues… Que ha passat alguna cosa?

Abans de contestar, Geriberga es va mirar bé el seu fill i va pensar en el seu pare, Guitard, que havia mort d’una manera tan estúpida a principis d’aquell mateix any. Li va venir al cap el moment en què Guitard, que estava assegut a la taula de la casa del Port, va agafar un tros de carn de xai amb el ganivet i se’l va posar sencer a la boca. Geriberga va tenir en aquell moment la intuïció que aquell mos era massa gros, però el vescomte Guitard no s’havia distingit mai de la vida per la moderació, i ella no va dir res. A més, havien estat discutint sobre la política del comte Borrell, el cap i millor amic de Guitard, i Geriberga estava empipada amb el seu marit, tan cabut i irracional com sempre.

Per això, quan el vescomte es va posar a tossir, ella no se’l va mirar gaire, i fins i tot va pensar que ho tenia ben merescut, per golafre, un pensament del qual encara es penedia. Guitard es va ennuegar davant de tota la família i, tot i els cops a l’esquena que els seus homes d’armes li van donar, el vescomte va morir sobre la taula, amb la cara plena de greix de xai rostit.

—Mare, que no dius res? Per què m’has fet llevar, aleshores?

—Ai, fill meu, quin ridícul que fas! Des que t’has casat només veus les trenes de la teva dona i has perdut el món de vista! Et recordo que primer de tot ets el vescomte de Barcelona i després el marit de Riquilda! És més, mira què et dic, probablement no estaries casat amb Riquilda si no fossis a hores d’ara el vescomte!

—A què treu cap això, ara? I, a més, no és veritat… Era qüestió de temps, un dia o altre Borrell i el pare haurien concertat aquests matrimonis, segur… Per necessitat política!

—Política, política… Què en sabràs tu, de política?! La política és una barreja d’oportunitat, gosadia, fermesa i habilitat. I de no fiar-se de res ni de ningú… Bé, de ningú tampoc. Et pots fiar de la família, de mi, dels teus germans i suposo que de Riquilda i Ermengarda, també, però para de comptar.

Udalard ja s’estava afartant dels consells de la seva mare, però al mateix temps, i això no s’ho hauria reconegut ni a ell mateix, els necessitava i els buscava com l’aire. Quan el seu pare, el vescomte Guitard, va morir sobtadament havia esdevingut el segon home més important del comtat. Guitard havia estat un home corpulent, valent, i l’únic que no tenia manies a parar els peus al comte Borrell. Tot en ell era exagerat: parlava més fort que ningú, si muntava a cavall sempre volia galopar, fornicava amb totes les dones que se li posaven al davant i, quan volia reconciliar-se amb Déu, les seves penitències eren sempre les més desmesurades.

Udalard, el seu primogènit, era del tot diferent. Tothom deia que havia tret el caràcter de la mare i potser per això era la persona amb qui més havia topat durant tota la seva vida.

—Molt bé, mare, això és tot el que m’havies de dir?

—No, ni de bon tros. Volia parlar amb tu a soles —Geriberga va canviar el to, ara molt més seriós i serè—, perquè no estic segura del que implica el que ara et diré, però em sembla prou important perquè hi pensis. T’has fixat que darrerament no hi ha sarraïns a Barcelona?

—Què vols dir? Sarraïns? Mai no n’hi ha gaires, de tota manera… N’estàs segura? Ho has preguntat als homes d’armes de la porta Regomira? La majoria dels sarraïns que venen a Barcelona passen per allà.

—No he de demanar res a ningú, ja m’ho venen a explicar quan cm troben.

—I per què a mi, que soc el vescomte, no em passa això?

—Al teu pare tampoc no li passava, no et preocupis. Sabia moltes més coses perquè jo les hi explicava que no pas pel que li deien els seus homes.

Udalard es va quedar parat, però de seguida es va adonar que el que li deia la seva mare era del tot veritat. Ara entenia com el seu pare, que tenia una personalitat que no es podia dir que fos especialment reflexiva, havia encertat tan sovint en les seves decisions, molt més moderades del que era d’esperar d’un home tan explosiu.

—Aleshores, segons t’han dit, ara no es veuen sarraïns a la ciutat… I això com ho interpretes? El comerç va bé, tant amb Mayurka com amb el Califat no hi ha hagut grans problemes. No seria gaire lògic que ens ataquessin…

—Tampoc no era lògic que ens ataquessin l’any passat, ni fa tres anys, i ja ho veus…

—Però van atacar només les terres del comtat! No es van atrevir amb Barcelona, com és normal. Saben que aquestes muralles poden aguantar un setge de mesos, potser un any sencer i tot…

—Home, si creus que és poca cosa que destruïssin Wutina, ataquessin Girona i matessin un munt de pagesos, i s’emportessin desenes de captius, doncs sí, va ser poca cosa… A més, abans dels dos atacs no van desaparèixer els mercaders, i ara sí.

—Doncs això hauria de ser un senyal que no té res a veure una cosa amb l’altra, em sembla a mi.

Geriberga s’estava impacientant davant de les negatives del seu fill, però va recordar com era de cabut el seu difunt marit i va refrenar-se.

—Au, Udalard, fes-me cas i pensa-hi. Esbrina-ho tu mateix, si vols, parla-ho amb el comte, fes el que vulguis, però no ho deixis passar. M’ensumo que s’està preparant una de grossa, i tu, com a vescomte, no has d’esperar els esdeveniments, t’hi has d’avançar.

—D’acord, mare, et prometo que hi pensaré.

Va haver-hi un moment de silenci, una mica incòmode, fins que Geriberga va tornar a parlar:

—Escolta, ja que estem parlant de tot…

De tot? La mare realment s’ho feia venir tot bé quan li convenia… Ara ves a saber per on sortiria, va pensar Udalard.

—Digues, digues, mare…

—Us he vist com dormíeu, tu i Riquilda…, i no és normal!

—Però què dius, ara! Que no és normal la manera de dormir! T’has begut l’enteniment!

—Uns esposos joves no dormen un a cada punta de la màrfega! Dormen ben a prop l’un de l’altre.

Per sort per a Udalard, el seu germà Geribert va aparèixer de sobte, rascant-se el cap.

—No entenc com podeu estar discutint acabats de llevar. Jo l’únic que tinc ganes ara és de fer un mos. Mare, vau fer dur menjar ahir a la nit per a quan ens llevéssim?

—I no ho podíeu haver pensat vosaltres? I les vostres dones? —va dir Geriberga, rient. El seu fill mitjà sempre li despertava el bon humor.

Amb la mort del vescomte, Geribert havia estat proclamat senyor d’Olèrdola, una fortalesa fronterera al sud de les terres del comtat de Barcelona. Geribert, la seva mare n’estava ben segura, no seria un bon administrador com Udalard. Ell necessitava la brega, la festa, el joc. Sent senyor d’Olèrdola, on patrullar la frontera, colonitzar nous territoris, construir torres de guaita o caçar eren activitats del tot habituals, Geribert seria feliç.

—Doncs com no baixeu al carrer no trobareu res per aquí. Au, aneu, i al vespre veniu a la casa del Port, on seré amb les vostres dones. Soparem.

Udalard no es va fer pregar. La conversa amb la seva mare l’havia incomodat i marxar a esmorzar amb el seu germà seria una bona manera de treure’s el mal humor de sobre. Va començar a córrer per baixar les escales, però aleshores va recordar que ara era el vescomte de Barcelona i que, d’ell, se n’esperava una mica més de dignitat, i, per tant, va afluixar el pas. Al carrer, el seu germà el va agafar de l’espatlla i li va dir:

—Què, la mare, tan emprenyadora com sempre, no?

El vescomte, a desgrat seu, s’havia quedat preocupat amb els dubtes de Geriberga. Va apartar amb un cop de colze dues pageses despistades que s’havien palplantat a la porta del Nord i va travessar-la. Els dos homes d’armes i els cobradors de l’impost de l’entrada els van deixar passar amb una salutació de cap.

A poques passes de la porta ja s’havien instal·lat algunes parades arrecerades a les primeres cases que s’havien construït al costat del camí. La majoria dels venedors, però, estaven asseguts a terra, mostrant l’escassa mercaderia que duien, i els més miserables simplement portaven un farcell amb terrissa, naps o llenya per cremar.

Geribert, que encara que era el germà petit tenia més món, va buscar amb la mirada alguna casa que hagués penjat a la porta un sarment amb fulles de parra, perquè això volia dir que tenien vi per vendre i era el que en aquell moment necessitaven. N’hi havia un parell, i Geribert va arrossegar Udalard cap a la que li va semblar que podia tenir millor vi o, com a mínim, millor ombra.

Els dos germans van seure en un banc i immediatament se’ls van apropar uns quants venedors amb menjar de tota mena, cuinat o cru. Van comprar a un nen pa acabat de fer i a un home que no tenia dents, un tros de cansalada. La mestressa de la casa els va dur una gerra de vi i tots dos es van disposar a esmorzar.

—Geribert, tu que has estat a la guerra més temps que jo —va dir Udalard mentre mastegava sense gaire convicció la cansalada—… no notes res a l’ambient? Vull dir, abans de trobar l’enemic, no se sent el mateix que ara?

—No t’entenc…

—Te’n recordes, quan fa molts anys vam acompanyar el pare a fer una visita a l’alou de Martorell?

—I tant!, va ser quan ens van atacar en el congost, abans del pont romà! Buf, quina emoció! A mi, una mica més i… —Geribert, amb l’emoció del relat, es va aixecar i, amb el tros de cansalada a la mà, va simular que li llançaven fletxes i que ell s’apartava per no ser ferit.

—Seu i no facis el ximple! —A Udalard, de vegades, el seu germà li feia passar una mica de vergonya—. Sí, sí, ja sé que una fletxa et va estar a punt de matar, sempre expliques el mateix! Però no em referia a això. Per què el pare va fer que l’acompanyessin tants homes d’armes? Érem més de vint, i els únics sense experiència en el combat érem tu i jo… El pare veia venir que alguna cosa podia passar.

Geribert va tallar un tros de cansalada amb el seu punyal i, després, el va netejar en la gonella verdosa que duia posada.

—El pare era llest, Udalard, ja ho sabem. No sé on vols anar a parar amb tot això…

—No notes ara el mateix que aleshores? La mare diu que fa força dies que no arriben caravanes dels musulmans, ni tan sols gent de la frontera. En saps alguna cosa, d’Olèrdola?

—No, però és normal, tampoc ha de venir gent cada dia des d’allà…

—I quant fa que no arriba un vaixell sarraí al port, a vendre o a comprar mercaderies?

—Ahir mateix; en això no teniu raó la mare i tu. Ahir de bon matí van arribar dos llenys mallorquins, o sigui que vas ben errat…

Udalard es va sorprendre de la notícia: l’arribada dels vaixells mercants de Mallorca no s’adeia gaire amb els seus dubtes. Tot i així, s’hi va resistir.

—Pot ser casualitat, Geribert. Si els sarraïns n’estan preparant alguna de grossa, potser els tripulants dels mercants, simplement, no en saben res, del tema. O potser han vingut a espiar-nos o a portar gent d’amagat…

—Sí, i a menjar cansalada viada i llonganisses, perquè a la seva terra no els ho deixen fer! Ha, ha, ha! Udalard, t’espantes per no res. Des que ets vescomte només veus fantasmes… Que potser has explicat aquestes cabòries a Borrell? Si les hi expliques, t’engega segur!

Udalard va fer un glop i es va empassar sense voler alguns pòsits amargs del vi, cosa que el va fer decidir a deixar ja l’esmorzar. Sí, entre les seves obligacions hi havia aconsellar el comte i, encara que només fos una intuïció, havia d’explicar-li allò que el preocupava. Però potser Borrell se’n riuria, d’ell, i li diria que estava verd. Udalard no ho volia, això.