XXXVI

Era ara o mai. Marcus va veure Gondemarus assegut tot sol a l’ombra d’un tendal, en aquella hora tòrrida del 5 de juliol. El noi mirava les musaranyes amb un somriure beatífic. Cap dels seus dos benefactors sarraïns no semblava rondar per allà.

Aquest cop Marcus anava preparat. Havia pensat endur-se Gondemarus amb ell a l’interior de la ciutat a través del túnel, i allà decidiria què fer. El noi sempre havia estat un bon criat, una mica maldestre, però fidel i dòcil. El podria guiar pel túnel i, després, potser li facilitaria les coses dins de Barcelona. De tota manera, el frare havia pres precaucions i s’havia amagat entre la roba un ganivet que havia afanat sense gaires problemes a un grup de soldats poc curosos. No és que pensés utilitzar el ganivet per a res, però potser li caldria l’arma per obligar el noi a fer-li cas en primera instància. Després, quan ja l’hagués dut al túnel, segur que l’obeiria sense problemes, perquè Gondemarus, com sempre, es resignaria a la seva sort, i aleshores no li caldria amenaçar-lo. A més, Marcus no se sentia gaire còmode amb la idea d’utilitzar una arma, perquè no ho havia fet mai, i pensava que encara acabaria lesionant-se. En qualsevol cas, primer ho intentaria de bones maneres, a veure si hi havia sort.

—Gondemarus, com anem? —va dir Marcus amb el seu millor somriure.

El noi, en un primer moment, no va saber qui era, perquè li quedava a contrallum, però de seguida es va adonar que aquell aparegut era Marcus.

—Marcus, que consti que jo no us vaig abandonar ni he abandonat ningú! No em pegueu! —Gondemarus ja havia començat a protegir-se la cara amb els braços per defensar-se del clatellot que esperava rebre del monjo.

—Quan t’he pegat jo, eh? —va dir Marcus, i el noi va pensar que aquella pregunta era massa fàcil de respondre, i que potser valia més quedar-se callat—. No, home, no, vinc a veure un vell amic, que ets tu, per convidar-lo a una aventura.

—Aventura? Jo no en vull saber res, d’aventures…

—Au, aixeca’t i anem, i pel camí t’ho explico.

Gondemarus, com si tingués un resort, acostumat com estava a obeir, va aixecar-se, encara que no li venia gens de gust.

—Però jo, Marcus, no me’n puc anar perquè… perquè em necessiten aquí.

—Ja m’ho imagino —va dir, una mica espantat Marcus, pensant en el soldat magribí que l’havia colpejat quan havia retrobat, feia uns dies, Gondemarus—. Però no t’entretindré gaire estona. Au, anem —el va apressar.

L’home, sense mirar Gondemarus, va arrencar a caminar cap a la zona dels magatzems i, tal com esperava, el noi el va seguir amb una certa reticència, però dòcilment.

—Però on anem, Marcus?

Marcus el va agafar amistosament de l’esquena, cosa que no va fer gens de gràcia a Gondemarus, i li va dir:

—Ho saps tu millor que jo, noi. Te’n recordes d’aquell túnel que vam descobrir junts quan érem al castell de Regomir?

—No el vam descobrir junts, el vaig descobrir jo, el túnel!

—Com tu vulguis, el vas descobrir tu, no em barallaré per això. I raó de més perquè ara em guiïs cap allà, perquè… Oi que la sortida era per aquell magatzem de per allà? —Marcus va aixecar la mà i va assenyalar de manera molt inconcreta cap a una zona dels magatzems.

—On voleu dir?

—És que no m’hi veig bé. L’edat… Quan tinguis la meva edat ja descobriràs que els objectes es difuminen, es confonen. Guia’m tu, que jo ara estic mig cec.

Gondemarus s’ensumava alguna cosa. Coneixent Marcus, segur que no li deia la veritat; el més probable era que no sabés on era l’entrada del túnel. Doncs ell no l’hi diria, ni de bon tros.

—Tu no saps on és, oi.’ I per què vols saber on és el túnel? Quina en portes de cap?

Marcus es va quedar admirat que el noi s’hagués espavilat tant en pocs dies i li parlés amb aquella manca de respecte. Ell que pensava que era un babau, i resultava que havia entès perfectament el que passava. Caram amb Gondemarus! Era el moment d’intentar una altra cosa.

—Mira, Gondemarus, ja he vist que els teus amos…

—No són els meus amos, no soc un esclau.

—Molt bé, com tu vulguis, aquells dos soldats amb els que, diguem-ne, vius. Satisfet? —Marcus no va esperar la resposta i va seguir parlant i caminant, amb el noi al costat—. Deia que aquells dos soldats teus semblen bones persones i et tracten bé. Ho entenc, ets un noi jove i espavilat, treballador, amb bona planta… I jo? T’has preguntat com em tracten a mi? Jo soc gran, un monjo d’una religió que no és la seva, no els serveixo de res, en definitiva. Per tant, ja t’ho dic: em maltracten, em peguen, em fan fer les feines més servils i baixes que troben, només per humiliar-me. I, a més, el que és pitjor, saps què passarà quan acabi el setge i els andalusins no hagin aconseguit entrar a Barcelona? Doncs que es desfaran de tots aquells que els molestin i no els serveixin de res. Tu no has de patir, però jo… Jo tinc els dies comptats si no m’ajudes a fugir, Gondemarus. Com molt bé has vist, perquè ets llest, no recordo exactament on era la sortida del túnel i sense tu no la trobaré. Per això m’has de guiar, m’has de portar fins allà perquè pugui fugir d’aquí i salvar la vida.

Gondemarus es va commoure. Era la primera vegada que algú li demanava un favor, i també era el primer cop que ell tenia la llibertat d’atorgar o de negar-s’hi. A més, l’hi demanava un monjo, un mestre, gairebé un canonge de la catedral. Es va decidir. L’ajudaria, malgrat que Marcus no era precisament una persona agradable, però no l’acompanyaria pel túnel; tot plegat no tenia pèrdua un cop hi entraves a dins. Encara que no portessis llum, només havies d’anar tocant la paret fins al final; era molt senzill.

—D’acord, t’hi portaré, però només fins a l’entrada.

—Molt bé, molt bé, com tu vulguis. Per on és?

Van seguir caminant, ara guiats per Gondemarus, fins que van arribar al magatzem on hi havia la petita cabana interior que amagava l’entrada del túnel. El magatzem estava ocupat en aquells moments per un grup de soldats i per això Marcus, amb bon criteri, va agafar uns sacs, els va omplir d’herba per donar-los una mica de volum, en va donar un a Gondemarus i ell en va agafar l’altre, per entrar-los al magatzem com si fos una feina que els havien encarregat.

Els dos o tres soldats que hi havia a dins ni se’ls van mirar i, de fet, van marxar del magatzem de seguida que van entrar el frare i el noi.

Youssef, mentrestant, es va estranyar de no veure Gondemarus. Va preguntar si algú en sabia res, i finalment uns genets de la mateixa companyia de Bakr li van comentar que l’havien vist amb el monjo que era presoner o esclau del comandant. Youssef es va preocupar, després de l’experiència de l’últim dia, perquè el fet que Gondemarus i Marcus estiguessin junts no podia ser bo per al noi. Amb les indicacions dels genets va anar seguint-los la pista, fins que va veure, de lluny, els dos barcelonins carregant uns sacs i entrant en un magatzem. Youssef va decidir ser subtil i seguir-los discretament, en comptes d’anar corrents a veure què passava. Va esperar un moment i després va entrar a l’edificació.

Era un casalot relativament gran, fet amb pedra de base, i fustes no gaire ben unides, que habitualment devia servir per desar-hi els estris dels pescadors de la zona. Encara que era fosc i no hi havia finestres, els forats entre els taulons permetien entreveure l’interior del magatzem. Amb gran sorpresa per a Youssef, un cop hi va entrar, no hi va trobar Gondemarus ni Marcus. No podia ser. Va recórrer amb la mirada l’estança i va veure que, a primera vista, no hi havia cap altra sortida que la que havia fet servir ell. Aleshores es va adonar del petit cobert fosc i hi va entrar. A terra hi havia dos sacs que podien ser els que havia vist que carregaven el monjo i el noi.

Aquell lloc feia pudor de peix en salaó, però ara no se’n veia cap, de bocoi amb sardines salades. Tot era molt fosc, i Youssef volia examinar millor l’indret per descartar que hi hagués una sortida. Va sortir del magatzem un moment, i a la primera foguera que va trobar, on hi havia uns soldats coent un pollastre, va agafar un tió encès, entre grans protestes, xiulets i riures dels homes que hi estaven al voltant, i va tornar a entrar al magatzem amb unes quantes branques amb fulles seques, que va encendre amb el tió. Ara s’hi veia millor.

Primer de tot va tornar a la cabaneta de dins del magatzem, el lloc on havia trobat els sacs. Amb llum ho va percebre ben aviat: en un racó més o menys net, hi havia, no gaire dissimulat, un forat pel qual cabia una persona. Aquella era la sortida, segur. Youssef no s’ho va pensar i es va ficar al forat amb el tió encès.

Gondemarus i Marcus caminaven a les palpentes, el noi al davant. Gonderamus s’havia vist pràcticament obligat a acompanyar el monjo, encara que havia jurat i perjurat que, després de deixar-lo al començament del túnel, ell giraria cua. No sabia dir que no.

—Camina, i no t’aturis.

—Ets tu el que m’agafes i em frenes tota l’estona, Marcus. Si em deixessis anar, aniria més ràpid!

—No, aquí a les fosques no et deixaria anar per res del món!

De sobte, Marcus es va aturar i, com que tenia agafat de la roba Gondemarus, una mica més i el tira a terra.

—Calla! No diguis res! Xst!

—Però, Marcus, què dius! Si…

—Que callis et dic! —va mussitar el frare.

Tots dos van estar un moment en silenci, en la foscor més absoluta. Gondemarus no sabia a què treia cap aquella aturada, i més tenint en compte que al frare sempre li havia fet por la foscor del passadís.

—No ho sents? —va preguntar, a cau d’orella, Marcus.

Gondemarus va fer l’esforç d’aguditzar l’oïda, i després va dir:

—Jo no sento res…

—Hi ha algú darrere nostre. I mira… llum. Porta una torxa!

Ara sí que Gondemarus va percebre el que Marcus li estava dient. Era veritat, se sentia algú que caminava sense gaire cura pel túnel i, encara que molt tènuement, oscil·lava una llum. El noi es va espantar, no sabia ben bé per què, però la sensació d’estar fent una cosa prohibida i arriscada el va començar a consumir per dins.

—Amaguem-nos, Marcus, amaguem-nos!

—Però on? On?

Gondemarus coneixia bé aquell túnel, que, no feia tant, havia recorregut molts cops. Ell sabia que, més o menys, eren a prop del lloc on el passadís es feia més ample.

—Una mica més endavant hi ha més espai, ens enganxarem a la paret de l’esquerra i potser no ens veuran els que venen. Anem-hi?

Ara Gondemarus era qui tenia més pressa. Primer de tot va posar els braços en creu i va anar fent ziga-zagues tocant els costats del túnel, ara l’un, ara l’altre. Després d’una quinzena de passes es va adonar que entre un costat i l’altre de paret hi havia més distància.

—És aquí, Marcus, enganxa’t a la paret, ràpid.

El monjo estava molt espantat. Si els soldats andalusins els havien seguit, volia dir que entrarien a Barcelona per aquell camí. L’assalt imprevist i soterrani a la ciutat rai; ell perdria el seu tresor i potser també la vida, per no haver explicat abans aquest secret. Marcus, a les fosques, acotxat, es va sentir molt feble. Amb la llum i el soroll que s’aproximaven, el monjo va recular i va fer canviar de lloc Gondemarus. Ara el noi estava més a prop de l’entrada i Marcus, en canvi, tenia a menys distància la sortida pel soterrani del castell de Regomir.

De mica en mica la flama i les passes es van anar apropant. Semblava evident que es tractava només d’una persona, un home sol, amb barba blanca. Youssef, que avançava esbufegant i una mica acotxat per por de topar amb el sostre, estava preocupat perquè la torxa se li estava consumint. No havia vist cap rastre més de Gondemarus i Marcus, però això gairebé no li importava. Estava atònit; sospitava que aquell túnel inesperat acabava a l’interior de la ciutat, i això seria un descobriment extraordinari per a la seva gent, que li reportaria grans honors davant Bakr i del mateix Almansur.

Gondemarus, quan el va tenir a prop, va sortir de l’amagatall, content de reconèixer el perseguidor.

—Youssef, soc jo, Sibi! —Va córrer a abraçar-lo.

La llum afeblida de la torxa, l’aparició de Gondemarus i l’entorn, tan reduït i angoixant van fer que l’habilitat i l’experiència que Youssef havia adquirit en batalla s’esfumessin, en el moment més inoportú. I no va veure l’ombra que se li apropava d’una revolada.

Marcus, espantat, havia tret el ganivet. No va tenir temps de pensar si volia matar o només intimidar el perseguidor, però el cert és que va aixecar-se amb el ganivet per davant i, en un impuls, va enfonsar l’arma al costat de Youssef.

Per a Youssef, la doble sorpresa va ser un xoc. L’aparició dels dos homes i, després, el dolor terrible i inesperat el van fer doblegar-se sobre si mateix i caure de genolls, al mateix temps que deixava anar la torxa a terra.

Marcus, amb el ganivet ensangonat a la mà, va començar a caminar molt ràpid, gairebé a córrer, topant amb la paret, però avançant cap a la sortida a l’interior de Barcelona, que recordava no gaire lluny.

Gondemarus va quedar-se amb Youssef, que estava plegat de dolor, amb els braços encreuats sobre la ferida. El soldat ja havia rebut altres ferides a la guerra, però mai no havia experimentat el dolor punxant que sentia en aquells moments. Gairebé sense llum, es va mirar la mà que tocava la ferida i la va veure fosca de sang. Notava com li corria la sang, probablement molta més de la que podia percebre. Gondemarus va tocar-li la ferida. Va notar el tacte llefiscós i calent de la sang de l’home i va saber del cert que no seria capaç d’ajudar-lo. Per salvar la vida de Youssef calia tornar enrere, fent-li de crossa. Els seus companys, més avesats, el podrien socórrer.

Va ajudar l’home a incorporar-se, el va recolzar a la seva esquena fràgil i, a les fosques, van començar a dirigir-se cap a la sortida que donava al campament andalusi.

Mentrestant, Marcus va arribar al final del túnel, a les escales que pujaven fins al soterrani de Regomir. Li va entrar el pànic, perquè en les anteriors ocasions sempre havia vist llum gràcies al fet que les pedres que tapaven l’entrada estaven enretirades i hi arribava la claror, però avui no era així. Tot era fosc. Es va aturar un moment. I si havien tancat amb morter l’entrada, i l’única sortida practicable era l’altra, la que donava a l’exterior i a la fúria del musulmà ferit? Si no hagués apunyalat, vençut per la por, el gegant barbut, ara podria tornar enrere, però si arribava al campament i el denunciaven, només podria suplicar una mort ràpida i sense tortures.

Va pujar les escales a les palpentes i va topar amb la paret. Per sort, de seguida que va començar a empènyer les dues lloses que permetien l’entrada, aquestes van cedir amb suavitat. Amb el cor alleugerit, Marcus va sortir arrossegant-se al soterrani del castell de Regomir, ja dins de Barcelona. Va seure un moment a terra i va sospirar; després va tancar el forat amb les lloses i, per amagar més l’entrada, va començar a arrossegar pel soterrani totes les andròmines pesades que va trobar. Esperava que això fos suficient per impedir-hi l’accés. A més, va pensar, la ganivetada que havia rebut aquell bèstia potser l’havia matat, i Gondemarus, encara que tornés al campament, segur que no diria res de l’incident, per por que li carreguessin el mort. En tot cas, valia més que anés passant. Frisava per veure el seu tresor, tantes setmanes abandonat; era el primer pas per assolir la vida que es mereixia.

Sortir de Regomir no va ser difícil. Tot l’edifici tremolava de tant en tant per culpa dels pedrots que llançaven els almanjanecs, però hi havia tanta activitat, tants guerrers amunt i avall, que ningú no va parar esment en un monjo una mica esparracat i brut que sortia del castell.

Era mitja tarda, i els barcelonins, després de cinc dies de setge, procuraven no passar gaire pels carrers, per por que alguna pedra llançada pels fonèvols els esclafés el cap, com ja els havia passat a alguns despistats.

Marcus va observar amb sorpresa que la ciutat estava partida en dues meitats, perquè els carrers que comunicaven la porta de Mar amb la porta Bisbal estaven tapiats, tret del principal, el Decumanus, encara que a banda i banda del camí hi havia els maons, les pedres i el morter necessaris per tancar-lo en poca estona si calia. El Decumanus el portaria directament a la catedral, una zona on seria més probable trobar gent coneguda, cosa que a Marcus no li convenia de cap de les maneres.

Com que Barcelona estava plena de forasters, el monjo va caminar a prop de la gent que anava en la mateixa direcció, pensant que així passaria més desapercebut. De fet, va veure un parell de novicis que coneixia, però no es van fixar en ell.

Finalment, va arribar a la catedral i va entrar-hi. Abans d’anar a la cambra on tenia amagat el tresor, la dels estris d’escriure, es va dirigir a un altar lateral. Sota de l’altar, i enganxada amb una mica de resina, Marcus havia deixat una còpia de la clau de la cambra. Li feia por que no hi fos, però quan va passar la mà per sota de la pedra, la va notar ben agafada. Ara tenia el camí lliure. Content i excitat, va obrir la porta de la cambra, va localitzar una espelmeta d’oli i la va encendre abans de tornar a tancar. Quan es va fixar bé en els detalls de l’habitació, es va preocupar. Ell procurava tenir cura dels seus espais, deixar-los més o menys polits, però ara l’armari on es desaven els estris d’escriptura i el paper i el pergamí tenia un aspecte diferent, molt més endreçat i net. El terra estava escombrat, cosa que el va amoïnar, perquè, per descomptat, el borrissol de rata que havia deixat a sobre de la llosa del tresor ja no hi era. Es va agenollar i amb el ganivet amb què havia ferit Youssef va fer palanca a la llosa que ell sabia que estava solta. La llosa va sortir amb facilitat i aleshores Marcus va comprovar la seva desastrosa premonició: l’arqueta no hi era. Dins del forat no hi havia res.

El monjo es va tirar enrere i va seure a terra. Va tancar els ulls, va començar a suar, li mancava la respiració. No s’ho podia creure. Era impossible. Algú havia trobat el tresor i se l’havia endut. Potser en aquells moments el tenia el bisbe Vives o l’ardiaca Arnulf, i, per tant, era del tot irrecuperable. Estava perdut. Era un malson. Ara bé, i si una altra persona hagués trobat el tresor i se l’hagués quedat, com hauria fet ell mateix? La seva desesperació es va transformar en ràbia freda, i en necessitat de resoldre el misteri. El sospitós més evident seria el monjo o el novici a qui devien haver encarregat que tingués cura d’aquella cambra. Segons qui fos l’home, a hores d’ara Vives i Arnulf ja sabrien de l’existència del cofre, però Marcus coneixia bé la congregació i sabia que més de la meitat dels monjos i novicis, davant d’una troballa tan valuosa, no diríem mai res a ningú, se la quedarien ells. Què podia fer, a hores d’ara? Com podia esbrinar qui havia estat? Paralitzat pels seus pensaments, Marcus va decidir continuar una estona dins de la cambra, fins que li arribés la inspiració.

Mentre Marcus meditava, Gondemarus i Youssef havien arribat, penosament, al final del túnel. La tornada havia estat llarga i difícil, perquè l’home perdia molta sang i cada cop estava més feble. Ja a prop de la sortida, havia perdut el coneixement i, per un moment, Gondemarus es va espantar, perquè Youssef era molt gran i robust i li seria impossible aixecar-lo i treure’l del túnel si l’home no hi col·laborava. Per sort, el guerrer va reanimar-se i, amb l’ajut del noi, va aconseguir sortir d’aquell passadís. Però l’esforç havia estat massa intens, i Youssef va ser incapaç, des d’aquell moment, d’aixecar-se. De quatre grapes, agafat per l’espatlla dreta per Gondemarus, encara va aconseguir avançar unes vares més abans de caure rodó.

El noi, després d’un moment de cridar-lo pel nom per veure si reaccionava, va arribar a la conclusió que la situació l’havia ultrapassat i va decidir anar a buscar Hamid. Es va aixecar i es va posar a córrer per arribar com més aviat millor a la zona on tots tres havien passat la nit.

No li va costar gaire trobar-lo; el soldat estava assegut sota el tendal, prenent una infusió aromàtica a la qual ell i molts altres membres de l’exèrcit d’Almansur eren molt afeccionats. Hamid el va veure i el va saludar.

—Mira qui tenim aquí, si és en Sibi! On t’havies ficat, noi?

Gondemarus, naturalment, no el va entendre, però ara calia que Hamid l’entengués a ell. Li va agafar amb urgència el braç mentre assenyalava cap al magatzem.

—Que no ho entens? El teu amic, el de la barba, el grandot, és allà malferit, a terra, amb molta sang! Has de venir, va, corre!

Hamid no tenia clar què era el que passava, però la urgència que mostrava el noi no deixava dubte que havia de reaccionar, i ràpid. Es va aixecar d’una revolada i va seguir Gondemarus, que ja corria cap al magatzem. Quan hi van arribar, de seguida van trobar Youssef, que no s’havia mogut d’allà on havia caigut i on Gondemarus l’havia deixat.

Per a Hamid va ser evident que el seu amic estava malferit, i que potser no se’n sortiria, però el primer que calia fer era treure’l d’allà i portar-lo a curar-li la ferida. Va sortir, per tant, esperitat i va demanar ajuda a uns quants soldats. Entre cinc homes van carregar Youssef fins a deixar-lo en un carro, i, amb Hamid i Gondemarus al costat, el van dur cap a la zona de cures. En el viatge, que no va ser gaire llarg, Hamid mirava alternativament Youssef i Gondemarus i els parlava.

—Youssef, amic, aguanta, vinga, que fa massa temps que estem junts i ara no pots marxar. I tu, Sibi, m’hauràs d’explicar què ha passat, per què Youssef té una ferida d’espasa o de ganivet al costat. No l’hi has fet tu, oi?

Però Gondemarus no deia res, entre altres coses perquè no entenia Hamid, simplement agafava la mà de Youssef i el mirava amb cara de pena.

Finalment, van arribar a la infermeria, on uns metges i els seus ajudants van encarregar-se del ferit. Allà, Hamid i Gondemarus no podien fer res; ara era el moment d’esbrinar què havia passat.

Hamid va agafar fort de la mà Gondemarus, una mica per por que s’escapés, i va anar a buscar un traductor. L’esquadró de Bakr, com que era d’exploració i sovint es trobava en territori enemic, en tenia un d’adscrit, Enego, a qui Hamid havia vist sovint amb aquell monjo esclau o presoner que havia colpejar el noi feia uns quants dies; el que els havia dit on trobar la infanteria que havien delmat en el camí d’Olèrdola.

Va costar una estona trobar-lo, perquè Enego estava una mica apartat, carregant pedres als carros per dur-les a les màquines de guerra.

—Tu, Enego, vine! —va cridar Hamid, al peu de la pedrera.

Enego, baldat i ple de pols, es va apropar a Hamid, agraït de poder deixar una estona aquella feina feixuga, sota un sol abrusador.

—Què vols, soldat? Digues.

—Tu ets el traductor, oi? Vull que em tradueixis el que diu aquest noi.

Enego es va posar a parlar en vulgar amb Gondemarus.

—Hola, noi, com et dius?

—Ah, parles com jo… Em dic Gondemarus.

—Molt bé, doncs, Gondemarus. El soldat et vol fer unes quantes preguntes. Contesta clar i exactament allò que et pregunti, que, si no, costa molt de traduir. Ho has entès?

—Sí, sí, no et preocupis —va contestar el noi, una mica tens pel to fred del traductor.

Hamid va voler saber què havia passat. Enego va traduir frase a frase. En aquell moment, Gondemarus va assabentar-se, finalment, de com es deien l’home gran de barba blanca i el seu amic. Van començar per com havia resultat ferit Youssef, però que tot plegat hagués passat dins d’un entorn tan inusual com un túnel soterrat no va facilitar la comprensió, i, a més, Gondemarus no era un prodigi de claredat en el llenguatge. Finalment, Hamid va capir que Youssef havia estat ferit precisament per Marcus, el monjo, dins d’un túnel secret que portava al cor de la ciutat de Barcelona.

—Però…, però… això és molt important! —hi va caure Hamid—. Hem d’anar tots tres a veure Bakr, i explicar-l’hi, vinga.

—Jo fins ara estava carregant pedres, o sigui que ja m’està bé venir amb vosaltres —va dir Enego, tan sec com sempre.

El comandant Bakr va entendre de seguida l’enorme importància estratègica del descobriment, i van anar en comitiva a veure Almansur.

Almansur estava escrivint un poema, i els seus criats de confiança i, al mateix temps, guardaespatlles van mostrar-se molt reticents a deixar passar tanta gent a la tenda de l’hàgib i general de l’exèrcit. Sabien que Abu-Amir escrivia poemes quan enyorava la seva dona, i que interrompre’l en aquell moment d’introspecció afectiva no acostumava a ser bona idea. Però la insistència del comandant Bakr va fer cedir els criats. En definitiva, la ira d’Almansur cauria sobre el comandant, si el seu missatge resultava ser irrellevant.

Almansur, que en un primer moment es va sentir irritat per la interrupció, va canviar la seva actitud immediatament, quan va considerar la magnitud de l’oportunitat que se’ls presentava per una afortunada casualitat.

El general va voler parlar directament, amb l’ajut d’Enego, amb Gondemarus. Al noi el va impressionar estar al davant d’aquell home tan alt i fort, tan poderós, tan devot, amb aquella marca al front, la zabiba, l’enduriment de la pell dels sarraïns més religiosos, que resaven colpejant el front a terra, amb comunió amb el seu déu. Havia sentit a parlar moltes vegades d’Almansur, però mai no s’havia imaginat que el veuria personalment, i tan a prop.

—Així que tu ets el jove que ha descobert el soterrani…

—Sí, senyor Almansur.

—I com és que no ens vas dir abans on era aquest túnel? Per què et guardaves aquest secret per a tu?

Gondemarus va empassar-se la saliva, cosa que no va passar desapercebuda a Almansur, i va contestar amb un fil de veu:

—Perquè no volia que el túnel servís per fer la guerra. No vull que es faci mal a la gent de Barcelona…, senyor.

Almansur el va mirar molt intensament i després, dirigint-se al grup, va esclafir a riure:

—Aquest noi m’agrada, i tant! Diu la veritat i, a més, vol ser fidel a la seva gent. Si sobreviu, crec que me l’enduré a Còrdova amb mi.

Gondemarus va somriure. Això darrer no ho havia traduït Enego, però no calia, semblava una cosa bona.

Almansur ja no va parlar més amb Gondemarus. Va fer que el noi, Enego i Hamid sortissin de la tenda, però va ordenar que no marxessin gaire lluny. Aleshores va convocar tots els seus comandants a una reunió.

Mentre Hamid anava a veure com estava Youssef, Gondemarus i Enego van seure a terra, a poca distància de l’entrada de la tenda del cabdill, per si els tornaven a cridar, i van poder ser testimonis de les entrades i sortides dels alts oficials, i de l’excitació que semblava que s’havia apoderat del recinte de comandament.

En un moment determinat, un dels comandants va sortir i va demanar a Gondemarus alguns detalls sobre les dimensions del túnel: com era de llarg, com era d’ample, si estava sec o bé hi havia aigua a dins, si l’entrada al castell de Regomir era ampla o estreta, si el soterrani de Regomir era prou gran per acollir molta gent o era una cambra petita…

Després de molta estona, els comandants van començar a sortir de la tenda d’Almansur traspuant excitació. Fins i tot el mateix general en cap va sortir de la tenda, però amb una certa parsimònia, sol, sense parlar amb ningú, estirant les cames.

Enego i Gondemarus no li treien els ulls de sobre i el veien impassible, aïllat de la tensió del campament. Els passos sense rumb d’Almansur el van portar fins a ells dos. Els va mirar i, amb un gest, els va indicar que s’aixequessin.

—Tu, Sibi, aniràs ara amb un grup dels meus soldats a l’interior del túnel. No vull sorpreses d’última hora. Quan hagueu arribat al final, tornareu a sortir. Espera’t aquí, que et vindran a buscar.

La traducció d’Enego no va fer cap gràcia a Gondemarus. Els andalusins farien servir el túnel per entrar a Barcelona, per estripar Barcelona i, en definitiva, seria ell, l’insignificant Gondemarus, qui ho hauria facilitat.