VII

Witardus i Sexabert van fer bona part del viatge junts, seguint les instruccions de Borrell. De fet, el camí més curt des de Manresa per anar cap al sud passava pel pont romà del Llobregat, que era el territori per on s’havia de moure Sexabert i parlar amb la gent que hi vivia.

En les darreres dècades s’havia anat assentant població al voltant del pont romà i d’una petita església perquè el congost del Llobregat era un lloc de pas gairebé obligat si es volia arribar a les terres despoblades del sud. Per tant, si algú tenia intenció de pujar des d’Al-Àndalus fins a les poblacions importants dels comtats, probablement hi enviaria primer uns exploradors per evitar sorpreses. I això és el que estava fent ara el comte Borrell, però a l’inrevés. Si els cordovesos enviaven algun guerrer magribí a espiar, oli en un llum, perquè si algú el veia, el podria distingir d’una hora lluny. Però el més segur és que despatxessin algun mercenari cristià, que podia passar desapercebut sempre que no parlés amb els habitants dels comtats. Tot i això, Sexabert havia de preguntar i tenir els ulls ben oberts.

Witardus, en canvi, tenia una missió més difícil, perquè havia de patrullar la zona fronterera entre els dos poders. Ningú no sabia on començaven els uns i acabaven els altres, perquè hi havia moltes poblacions i edificacions aïllades que ni sabien on eren. La frontera es trobava, si fa no fa, on acabaven les fortificacions d’uns i d’altres, però tot plegat era molt imprecís.

Sexabert i Witardus es van acomiadar a la sagrerà de l’església de Martorell, on van resar junts un moment abans de separar-se. Witardus era el castlà, el cap del castell, de Mura. L’edifici depenia del comte Borrell, però el fet que estigués situat en un lloc remot i que, amb els anys, s’hagués convertit en un indret tranquil, allunyat dels perills d’altres èpoques, havia tornat la vida de Witardus avorrida. Per això, quan sentia que el comte Borrell no era gaire lluny de Mura, agafava el cavall i uns quants infants i s’apropava a veure’l, per si havia de menester alguna cosa.

Ara Witardus estava content perquè la missió que li havia encomanat el seu senyor feia una flaire de perill i de risc que l’encenia. Estava fart d’estar-se en un castell on els problemes domèstics superaven de bon tros els militars.

Witardus va anar seguint el camí dels romans, la Via Augusta, perquè era el més planer cap al sud.

Hi havia poca gent, i sempre que trobava algú que pujava del sud o que estava aturat al camí, s’hi parava al costat per demanar-li què havia vist. La majoria eren pagesos que vivien molt a prop del camí, i la presència imponent del cavaller els feia tremolar mentre els parlava. No, ningú no havia vist res; si de cas, tots deien que el camí era molt tranquil, hi passava poca gent.

Quan va superar el castell de Gelida, una fortificació que feia molts anys havia estat dels musulmans, les trobades amb els pagesos encara es van fer més esporàdiques. Witardus va decidir arrecerar-se per fer nit una mica lluny del camí i així poder pensar amb més calma.

No feia fred i no li va caldre cap foc per escalfar-se, encara que li hauria agradat rascar la pedra foguera i veure’n sortir les espurnes, però per precaució preferia no fer-ho.

Hi havia un rierol amb un petit pla a prop, a no gaire distància del camí, i allà es va instal·lar, va desensellar el cavall i el va deixar pasturar i beure. No era la millor pastura, però serviria per uns quants dies; el cavall no se’n ressentiria tan ràpidament.

Portava uns trossos de pa i de carn seca al farcell, i això va sopar, acompanyat d’un vi que duia en una bota comprada a Martorell. Amb la panxa plena, Witardus es va estirar a pensar què faria a partir d’aquell moment. Si seguia pel camí, arribaria a Olèrdola la nit de l’endemà.

El fet que no hagués tingut cap notícia rellevant d’aquella fortificació només podia voler dir dues coses: o bé l’havien pres els sarraïns, o bé, si s’estava preparant una incursió des del sud, els invasors encara no hi havien arribat o havien emprès alguna altra ruta. En el primer cas, si els andalusins havien pres Olèrdola, poca cosa s’hi podia fer i no calia córrer. Amb una fortificació així a les seves mans, els andalusins voldrien fixar-se al terreny i consolidar la conquesta, per tant no pujarien gaire ràpid cap a Barcelona. I si encara no havien arribat a Olèrdola, difícilment en sabrien alguna cosa i tampoc, doncs, no venia d’un dia.

El millor que podia fer era cavalcar fins al lloc més estratègic de la regió, allà on la Via Augusta, la Via Mercadera i la Via Francisca passaven més a prop l’una de l’altra. Aquest lloc estava vigilat per una torre de defensa amb castlà, i en deien la Torre Granada. Witardus va decidir que hi aniria l’endemà i, si no hi trobava res d’especial, giraria cap a Olèrdola. D’aquesta manera no es desviaria gaire del camí i potser fins i tot resultaria profitós. Sí, faria això.

Quan va sortir el sol, el cavaller va ensellar el cavall, es va posar l’ausberg i el casc i, agafant les armes, va prendre el camí cap a la Torre Granada.

Com ja havia passat el dia abans, Witardus no va veure ningú a la via, cosa que no li va fer cap gràcia. Es va apartar del camí principal i, encara que sabia que trigaria una mica més a arribar, va preferir anar per corriols més o menys paral·lels a la Via Augusta, més discrets. I va fer bé, perquè a mesura que s’apropava a la Torre Granada, va copsar que les coses no anaven a l’hora.

La Torre Granada era una construcció relativament nova, tan alta com dotze o quinze homes l’un sobre l’altre. Quan estigués acabada seria pràcticament inexpugnable, perquè havien posat l’entrada de la torre a una alçada de tres homes i per entrar i sortir calia llançar una escala de corda que després s’enretirava. Però el problema era que mai no havien acabat la torre i, a més d’aquesta entrada, ara n’hi havia una altra arran de terra que, amb el temps, es taparia. Una porta feia el servei i permetia, a més, que la planta baixa de la torre es pogués utilitzar per guardar-hi els animals.

Doncs bé, en aquell moment la porta era oberta i no s’hi veia ningú. No era normal ni lògic.

Witardus va lligar el cavall a un arbre i va decidir apropar-s’hi amb precaució. Normalment no hauria deixat el cavall per res del món, però sabia que seria més vulnerable des de la torre si anava muntat i, a més, no volia exposar l’animal a ser ferit per una fletxa o una llança.

Així doncs, s’hi va anar apropant acotxat, amb l’espasa a la mà i amb un coltell a la cintura, i va tenir la precaució de fer-ho per la banda oposada a la porta de la planta baixa.

Segons s’hi atansava, va sentir unes veus d’homes. Potser eren els castlans, però Witardus va preferir arriscar-se a donar-los un ensurt que no pas rebre ell una sorpresa. Va aconseguir arribar al peu de la torre, a l’altra banda de la porta baixa. Allí es va aturar. Clarament hi havia algun cavall dins de la torre, a més dels homes que parlaven, però allò no volia dir res. Continuava sense tenir clar si eren gent del comtat o invasors, i no volia cometre una estupidesa. Va respirar fondo, es va eixugar les mans suades i va treure el coltell que duia a la cintura. Si havia de lluitar en l’espai reduït de la base de la torre, l’espasa que emprava normalment era massa llarga i poc maniobrable; amb els moviments d’un combat fàcilment podria topar amb les parets i desequilibrar-se. Agafar l’espasa amb una sola mà, la dreta, trauria potència al cop, però li permetria fer servir amb l’altra mà el coltell de poc més d’un pam que duia a l’esquerra.

Va enganxar-se a la base de la torre amb el coltell per endavant fins a arribar a prop de la porta. Sí, els homes no parlaven en la seva llengua, sinó en l’idioma sarraí, tan gutural i diferent. Però potser aquells dos o tres sarraïns —Witardus va elevar un prec ràpid a Déu perquè no fossin més de tres— eren només uns comerciants honrats que, simplement, esperaven el pas dels viatgers per vendre o comprar alguna mercaderia. Witardus es va dir a si mateix que la seva imaginació un dia el mataria. Què coi, comerciants? No, devien ser exploradors, soldats. Bé, l’única manera de saber-ho era entrar-hi i esbrinar-ho.

Va respirar fondo dos cops i va saltar dins de la torre cridant com un boig. Els tres sarraïns —eren tres, mala sort— van quedar-se un moment immòbils. Eren soldats o, com a mínim, en tenien l’aspecte. El més proper a Witardus, un home baixet i amb la cara marcada, va reaccionar ràpidament i va aconseguir treure el ferro de la cintura, però no li va donar temps de res més. El cop que li va clavar Witardus amb el pom de l’espasa el va estabornir. L’home va caure atordit a terra.

Els altres dos soldats ja els va trobar amb les espases a punt. Witardus, des que era petit, havia estat preparant-se per a un moment així. El seu pare era home d’armes de Sunyer, l’anterior comte, i ell havia arribat fins a castlà per la seva fidelitat a Borrell i per la seva habilitat en les baralles i bregues que tot home havia de passar. Però mai no s’havia trobat en un combat com aquell.

No va tenir temps de pensar, i es va veure a si mateix clavant una guitza a un dels dos homes que l’atacaven, mentre introduïa el coltell en el pit de l’altre.

Quan l’home que havia rebut el cop de peu es va incorporar, es va trobar amb l’espasa del cavaller que el colpejava a l’alçada del ventre. Va caure a terra, esventrat, i en pocs segons ja era mort, com el seu company.

Witardus es va trobar enmig d’aquells dos cossos, rodejat d’un bassal de sang que s’anava estenent a terra, l’olor de la qual va posar tremendament nerviosos els tres cavalls que hi havia allà lligats. Va guardar-se l’espasa, encara que va mantenir el coltell a punt i es va dirigir cap al primer home que havia colpit, que era a terra escopint dents i traient sang per la boca i per una orella, i el va agafar per la roba per aixecar-lo.

Witardus va cridar:

—Tu, com et dius? Contesta!

L’home va començar a parlar amb dificultat, per culpa del cop a la boca, i ho va fer en la llengua andalusina, que Witardus pràcticament no coneixia. El cavalier necessitava saber què coi feien aquells tres en una torre de guaita deserta dins del territori del comtat, però sense saber l’andalusí no aconseguiria una informació prou clara. Calia portar l’home a un altre lloc, a Olèrdola si encara estava lliure, i que algú que l’entengués li arrenqués la informació.

Després d’escorcollar els cadàvers i no trobar-hi res d’aprofitable, Witardus va lligar l’andalusí amb unes cordes que hi havia a la quadra i va decidir explorar la torre, a veure què hi trobava.

A la planta baixa hi havia una escala de mà de fusta que ascendia al pis de dalt. Hi va pujar i, a part de queviures i alguns mobles, no hi va trobar res més que li donés una pista del parador dels castlans.

La resposta d’on eren els guardians de la Torre Granada la va obtenir poc després, quan va treure els tres cavalls dels sarraïns, que considerava el seu botí de guerra, i va trobar sota la palla dos soldats morts.

El presoner el va mirar amb espant. Evidentment, pensava que Witardus ara el despatxaria a ell com a venjança, però el cavaller estava més interessat en la informació que l’andalusí li pogués revelar que no pas a satisfer la seva ira. A més, si ell hagués estat d’incursió en territori enemic hauria fet exactament el mateix que els soldats andalusins i, per tant, no era d’estranyar que aquells dos haguessin acabat de bocaterrosa. Es va plantejar que el presoner cavés una tomba per als cristians, però va decidir que, si no volien acabar com aquells dos, valia més que el sarraí capturat expliqués ben aviat si formava part d’un exèrcit més gran —que segur que sí—, on eren els seus companys, quants eren i quines intencions —segur que bones, no— duien.

Va carregar els dos cadàvers dels cristians en els cavalls i va deixar fora de la torre els cossos dels sarraïns morts, perquè se’ls mengessin els voltors.

L’arribada de Witardus amb tres cavalls carregats amb un sarraí lligat i ferit i dos cadàvers de soldats cristians va causar sensació a Olèrdola.

El pare de Borrell, Sunyer, s’havia implicat molt en la reconstrucció de la fortificació, després que les muralles romanes haguessin estat abandonades des de feia segles. Olèrdola era un lloc estrany, un altiplà en pendent tancat per una muralla. Els romans havien pensat que en tenien prou amb aquell mur, però Sunyer estava convençut, i amb raó, que l’altiplà, malgrat els penya-segats que el rodejaven, podia ser accessible per un grup de guerrers valents que estiguessin disposats a grimpar per les roques. Per això havia fet bastir murets que l’envoltessin tot.

Ara, Olèrdola era el puntal del sud de la defensa dels comtats, i el fet que Borrell hagués encarregat a Geribert, el germà d’Eidalard, el control de la fortificació era un gran honor i una gran responsabilitat. Per això mateix, ara que bufaven vents de guerra, calia que Geribert fos al seu lloc.

Witardus va pensar que potser era convenient que parlés a Borrell de la qüestió.

Abans d’entrar en el recinte de la muralla, la comitiva va passar per davant de les cases dels pagesos rics que vivien al costat del camí. Algunes eren tancades i no s’hi apreciava gaire vida, encara que els pocs que els veien passar s’aturaven i els assenyalaven. El cavaller va travessar la porta de la muralla, defensada per dues torres quadrades no gaire altes, i va demanar que avisessin el castlà, que devia ser un home de confiança de Geribert.

Mentre l’anaven a trobar, Witardus i la comitiva, ja dins del recinte fortificat, van continuar pujant el turó on s’ubicava Olèrdola fins al castell, el nucli de la fortificació, i on es podia mantenir, en cas necessari, la darrera defensa.

El camí, un cop passada una bassa que li quedava a l’esquerra, era costerut, i Witardus va decidir baixar del cavall, atès que l’animal feia un parell de dies que no menjava gaire i devia estar cansat. Els altres tres cavalls, lligats, van continuar portant la seva càrrega, el presoner i els dos cadàvers.

A més, aquella zona estava plena de petits habitatges de pedra que, pel que semblava, estaven construïts aprofitant la roca que aflorava de la muntanya. De fet, el terra estava excavat i fins i tot s’havia bastit un canaio enmig del carrer per facilitar la baixada de l’aigua de la pluja o, el que era més habitual, l’aigua bruta que els olerdolans produïen.

La comitiva va deixar enrere una petita església, i aleshores Witardus va poder veure el castell, una mica encinglerat. El cavaller va tenir una certa decepció. Allò no era res de l’altre món. Hi havia una torre quadrada, amb aspecte de ser romana i, enganxada a la torre, un gran casalot de dues o tres alçades, molt més petit del que s’havia imaginat. Torre i casalot estaven rodejats per una muralla baixa, no gaire per sobre de l’alçada d’un home. L’entrada al castell es feia des del segon pis, perquè només era possible accedir a la porta pujant per una escala de mà o amb una politja que es podia posar i treure del llindar de l’entrada.

A la porta del mur que rodejava el castell ja l’esperava el castlà. Era un home cepat, gros, amb una barba pràcticament blanca que podia enganyar respecte a la vitalitat del seu propietari. Witardus el va reconèixer de seguida.

—Isimblert! Tu ets el castlà d’Olèrdola? No ho sabia!

—Hola, Witardus! Feia temps que no ens vèiem. Et feia a Mura.

Witardus va posar el veterà guerrer al corrent de tot el que havia passat. A Isimblert no li va estranyar el que explicava l’home de Borrell. Havia enviat patrulles feia dos dies a veure què passava en el territori. Les escasses notícies que havien arribat del sud eren confuses, però semblava que un exèrcit es movia per aquelles terres, i, coneixent l’afició d’Almansur per fer incursions en terres cristianes, no seria d’estranyar queaquelles tropes es preparessin per fer una ràtzia en els comtats. El presoner que havia portat Witardus podia ser-los de molta ajuda, si és que aconseguien fer-lo parlar.

I va parlar. Van lligar l’home a una cadena enganxada a la paret interior de la talaia romana, a la part més baixa i fosca del castell. El presoner no va aguantar gaire estona la tortura, i molt abans que el cos li defallís, l’andalusí va explicar que era un hasham, un soldat professional del Califat pertanyent al Banu Birzal, un grup armat que havia participat en la revolta contra els fatimites del nord d’Àfrica on van ser derrotats, i, després, van combatre Almansur, per tornar a ser derrotats. Almansur, com havia fet sovint, va ser generós amb ells i els va perdonar la vida a canvi que lluitessin per ell i pel Califat de Còrdova, i tots, en grup, es van apuntar al nou exèrcit de l’emir.

Abu Ayub ibn Salad, que era com es deia el soldat capturat, va explicar que el seu Banu havia vingut des de Qarmuna, a prop de Còrdova, però que ell i altres companys eren de la guarnició del hisn de Xibrana.

—Hisn de Xibrana? De què coi parla? —va preguntar a cau d’orella Witardus a Isimblert. No volia interrompre el relat del presoner, que ara, a part de deixar caure sang, suor i excrements del seu cos malferit, parlava tan ràpid que, de vegades, el traductor li havia de dir que s’aturés.

—El hisn de Xibrana és, pel que en sabem, encara que no conec ningú que l’hagi vist, un castell que deu estar a un dia o dos a cavall, o potser tres, no ho sé —comentava Isimblert—. És el centre de les guarnicions del Califat a la frontera. És normal que aquest paio estigués fent d’explorador, perquè teòricament deu conèixer millor la zona que no els soldats que viuen a prop de Còrdova.

Abu Ayub va continuar parlant i parlant, fins que només li va quedar un fil de veu, una bona estona després. Li van donar aigua i menjar, i el van deixar lligat a la masmorra, a veure si el descans li feia recordar alguna cosa més que els resultés útil.

Isimblert i Witardus, acompanyats d’un parell d’homes de confiança del castlà, van anar a seure al costat de la llar de foc, ara apagada, que hi havia a la sala. Era una modernitat que havia volgut el comte Sunyer i de la qual ara gaudien els habitants del castell. Witardus ja n’havia vist algunes, i sempre li semblava que les cambres amb llar de foc perdien encant, perquè no s’omplien de fum reconfortant, i eliminaven la necessitat de dormir amb els animals, cosa que a Witardus no li importava en absolut. En qualsevol cas, al costat de la llar hi havia unes cadires i uns bancs que convidaven a xerrar. Un parell de gossos vells es feien passar la calor ben estirats a terra, on sentien a la pell la frescor de la pedra.

—Quaranta mil homes… És impossible, no poden ser tants. Un exèrcit d’aquestes dimensions no podria apropar-se sense que ens n’haguéssim adonat. Ens hauria arribat informació de la gent del sud, sens…

—Isimblert, prou! No sé quants sarraïns són, però tant se val, nosaltres no podem aplegar ni la meitat de soldats.

—I si el presoner no ha dit la veritat? —va aventurar un dels homes del castell.

Isimblert va fer que no amb el cap.

—No m’ha semblat un home tan valent i lúcid per mentir-nos d’aquesta manera. No. Aquests milers d’andalusins existeixen i són ben a prop nostre.

—Però és massa increïble! Tanta gent… Això no és propi dels andalusins! Potser el que volen és passar pels comtats i anar a atacar els francs, o arribar fins a Roma, ves a saber! —va dir un altre home d’armes.

—No sé què volen —va exclamar Witardus—, però és urgent que sapiguem del cert quanta gent són i, si és possible, quines intencions tenen, perquè el comte pugui preparar les forces per aturar-los.

—Te’n deixes una, Witardus —va dir Isimblert—. Si tota aquesta colla és als voltants, no seria estrany que ens ataquessin. Si volen conquerir territori, hauran d’ocupar Olèrdola. I si la seva intenció és fer una incursió profunda en els comtats, val més que no deixin enrere un entrebanc tan gran com Olèrdola en el camí de tornada. Si el comte els aconsegueix derrotar a l’interior, ens podrien trobar a nosaltres a la tornada i, aleshores, seríem aniquilats. El més probable, doncs, és que també ens ataquin, i ben aviat.

—Encara et deixes una possibilitat: també podria ser que l’objectiu principal fos només un, no ho sé…, Barcelona, Girona, Perpinyà, Elna… I que aleshores no ataquessin aquí, o que només hi enviessin alguna partida per rapinyar, però sense conquerir… No em facis cas, no sabem res, tot són especulacions. Crec que el millor que puc fer és avisar Borrell de seguida, perquè convoqui les mainades i…

—I ja, posats a fer, avisa Geribert que baixi amb gent al més aviat possible… Witardus, queda’t a passar la nit aquí i, quan surti el sol, ves a trobar Borrell. Vosaltres dos l’acompanyareu —va dir Isimblert, assenyalant els dos homes d’armes al seu costat—. Per cert, què en penses fer, dels tres cavalls que has portat?

—Suposo que vendre’ls aquí; endur-me’ls em retardaria…

—T’ho deia perquè a mi em convindrien, però ja saps que aquí a la frontera no anem sobrats de diners i no et podré pagar gaire…

—Ha, ha, ha! Isimblert, els anys t’han pintat els cabells, però et mantenen la garreperia intacta!