XXXI

L’haurien matat sense cap mena de problema, sense ni tan sols dedicar-hi una fracció del seu pensament, si no li haguessin vist la hamsa penjada del coll. La hamsa, la mà de Déu, la mà que simbolitzava amb els seus cinc dits els cinc pilars de l’Islam: xahada, salat, zakaf, sawn, hajj; xahada, salat, zakaf, sawn, hajj; no hi ha més Déu que Al·là i Mahoma és el seu profeta; resar, resar cinc cops al dia en direcció a la Ciutat Santa; oferir almoina a aquells que la necessiten, compartir; fer el dejú en el mes del Ramadà; viatjar com a pelegrí, almenys un cop a la vida, per visitar la Ka’ba, el cub on es troba la pedra negra sagrada, allà a la Meca.

El fet que dugués la hamsa no significava que aquell noi fos musulmà; potser era jueu. Per això el van despullar i li van mirar el penis escanyolit. No, no era musulmà ni jueu, però un cristià amb una mà de Déu era un fet inusual.

—Què fem, Youssef, el matem o no?

—Porta la hamsa…, però no està circumcidat. No sé què dir-te…

—I si aquells dos —Hamid va assenyalar els cossos degollats de la parella d’esclaus, estirats, encara tremolosos, a l’entrada de la cabana— eren musulmans i estaven educant el fill en el Llibre?

La possibilitat que ells dos, que se suposava que eren devots fidels i seguidors d’Almansur, haguessin matat per equivocació una parella de musulmans els va neguitejar molt.

—Al·là ens està provant, Hamid, està mirant-nos ara mateix i s’hi està fixant molt, ves què et dic, per veure si som dignes del cel o no ho som. És una prova, i no sé què hem de fer. Aquest noi és un enviat, encara que ell potser no ho sap.

—Home, Youssef, em sembla que no n’hi ha pas per a tant… Crec que tens raó i que no és normal que porti la hamsa al coll, que potser fins i tot és musulmà, encara que no estigui circumcidat, però això que sigui un enviat… potser en fas un gra massa. No, la qüestió no és aquesta, la qüestió és si el matem; si el deixem aquí, malalt com està, i ens en anem; o si ens l’enduem… Què vols que en fem? Ets el veterà; decideix-ho tu.

Youssef era el veterà, sens dubte, havia lluitat al costat d’Almansur des de les primeres campanyes de l’hàgib, quan tothom l’anomenava Abu-Amir i no Almansur, un gegant de barba blanca temible a la batalla. Però això no li donava cap pista de què havia de fer amb el noi. Qualsevol alternativa li semblava complicada, i a ell no li agradaven les complicacions. Si el seu cap li deia que ataqués l’enemic, ell l’atacava; si no s’havia d’atacar, no s’atacava. I ja està. Però això de prendre una decisió tan complicada, amb tantes opcions, el superava. Ell no era el millor musulmà del món, això segur, però el senyor Abu-Amir, sí, i com que era el general, Youssef faria el que el senyor Almansur volgués que fes.

—Així doncs, el mato o no el mato? Au, que no tenim tot el dia…

Gondemarus continuava inconscient, del tot aliè a la disjuntiva mortal que aquells dos soldats es plantejaven. Des que havia caigut del cavall havia recuperat lleument la consciència un parell de cops, just quan aquella parella d’esclaus li havia donat aigua i farinetes. Estava tan atordit en aquelles breus estones que no va acabar d’entendre si estava somiant o si realment estava ajagut en una cabana que feia pudor de fems d’animal.

—Farem una cosa, Hamid —va decidir Youssef—, esperarem fins al vespre. Si no es desperta ni reacciona, el deixem així, tal com està, i marxem. I si es desperta i reacciona… aleshores ja ho veurem.

—Però, i el comandant Bakr? Què li direm? Ens ha manat que patrullem la zona i que busquem pous i llocs d’acampada per a l’exèrcit, i tot plegat només hem trobat aquests camps i no hem avançat més.

Youssef va somriure i va mostrar així un dels béns que més apreciava, les dues dents folrades d’or que li havien implantat l’any anterior a Còrdova.

—Bakr no dirà res, t’ho asseguro. Almenys, no em dirà res a mi.

Youssef sabia un petit secret del comandant. A les alforges del seu cavall, Bakr duia un flascó amb vi, un vici al qual estava acostumat. Youssef l’havia sorprès al principi de la campanya i Bakr li va fer jurar que no en diria res. El veterà tenia el comandant a les mans, i encara que no era la seva intenció denunciar aquella feblesa, això no volia dir que no se’n pogués aprofitar. Bakr segur que no li retrauria res de res.

Hamid va resultar ser un bon sanador. Com que no s’havien de moure en unes quantes hores d’aquella cabana, el jove soldat va decidir intentar guarir en la mesura que pogués el noi malferit. Va fer bullir aigua i va introduir-hi un manat d’herbes que duia al sarró; la majoria les havia anat agafant al llarg de l’expedició. Un cop van estar bullides, va abocar la infusió en una tassa i, a part, va agafar les herbes remullades, les va posar en un morter que hi havia a la cabana i les va matxucar. Després les va embolicar amb un drap net que duia i va aplicar el cataplasma al parietal del noi, on tenia una ferida mal curada, inflada i groguenca. A continuació va incorporar el noi i va intentar que begués la infusió.

Potser va ser pel mal gust de les herbes, o potser perquè el cos de Gondemarus ja n’havia tingut prou d’estar en repòs, però el cert és que després de la cura de Hamid, el noi va començar a revifar. Gondemarus, que pràcticament no podia obrir els ulls, va sentir lentament que tornava a ser conscient del seu entorn i del que hi passava. Estava molt marejat i adolorit, però sense obrir els ulls ni parlar, va començar a recordar el que havia succeït. Va rememorar el mal de panxa, i es va fixar que almenys aquella part del cos semblava funcionar prou bé. I després també va recordar com havien arribat a unes barraques —probablement era a dins d’una—, i que havia sortit del no-res una colla de gossos que van posar encara més nerviós de l’habitual el seu cavall, i com l’animal el va llançar pels aires. Sí, més o menys així havien anat les coses.

L’home que el cuidava devia ser el que vivia a les barraques, perquè el prior Odó segur que voltava per allà a prop.

Més relaxat, Gondemarus va anar deixant que el seu cos es despertés, que tornés de mica en mica a la consciència plena. Va intentar obrir els ulls, però la llum que venia de la porta, que tenia just al davant, li feia mal, i va decidir que ja els obriria al cap d’una estona, quan se sentís millor. Va pensar que qui l’atenia era un home, que li havia donat unes herbes molt poc gustoses però reconfortants. No s’hi estava malament en aquell moment, no.

Gondemarus va decidir demanar una mica més de beure, però quan va provar de parlar només li va sortir una mena de ronc gutural, gairebé animal. El seu infermer el va incorporar i el va agafar fermament entre els braços per ajudar-lo a respirar i a recuperar-se. El noi es va sentir agraït pel gest tan dolç d’aquella persona i, amb gran esforç, va obrir finalment els ulls.

—Alhamdulillàh! Alhamdulillàh! —va dir, en un to clarament d’alegria, l’infermer.

Gondemarus no el veia bé, entre la penombra de la cabana i el fet que l’home estava a contrallum. Però allò que acabava de cridar li havia sonat molt estrany. No era vulgar ni llatí, n’estava segur, però quin idioma era aquell, doncs? Va entretancar els ulls una mica, en un intent d’aclarir la visió, i el que va veure encara el va desconcertar més. L’home que el sostenia era menut, morè, de pocs cabells. Duia una barba retallada i un bigotet fi, però sobretot tenia un nas ganxut molt aparatós. No li sonava de res.

Aleshores a la cabana va entrar un altre home, potser atret pel crit de l’infermer. Aquest era bastant més gran d’edat i d’alçada, i tenia bona part dels cabells blancs i una barba espessa, una mica groga a les puntes. No sabia per què, però li va recordar el cavall nerviós que l’havia dut fins allí i que havia intentat matar-lo un dia abans… uns quants dies abans… En una vida anterior? No ho sabia.

L’home més vell i una mica gegantí semblava groller i anava vestit d’una manera que a Gondemarus li recordava… li recordava… els vestits de l’exèrcit d’Almansur! Aquells dos homes eren soldats d’Almansur i la llengua que parlaven era andalusi!

Els dos homes el van tractar amablement. El més jove era el que s’encarregava més d’ell, amb delicadesa, mentre que el gran entrava i sortia de la cabana o anava a buscar aigua i menjar. Gondemarus va decidir no parlar per evitar problemes. Potser l’havien confós amb un dels seus i, si veien que ell no entenia el seu idioma ni el sabia parlar, tot podia acabar molt malament.

—El noi està bastant bé, Youssef —va dir, a mitja tarda, Hamid—. Hem de prendre una decisió.

—Sí, ja ho sé, però és que aquest refotut nano segur que no és andalusi i dubto molt que sigui musulmà… Deu ser de per aquí i ves a saber per què coi porta la hamsa al coll. Saps què seria millor per a tots? Matar-lo i acabar amb el problema. —Mentre deia això, Youssef somreia a Gondemarus perquè estigués tranquil i no s’espantés—. Però ara em sap greu.

—I a mi. Mira que és lleig i té cara d’estúpid, però és un noi, gairebé un nen i…

—Com si fos el primer nen que mates… No, no ho podem fer, la veritat és que li hem agafat afecte.

—I si ens el quedem com a criat? O com a esclau, tant se val, tampoc no hi ha tanta diferència. Ja sé que no deu valdré gaire cosa, ens pagarien ben poc per ell, però ens pot ajudar a transportar el botí o a guardar els cavalls, si anem a saquejar algun lloc.

Youssef es va gratar la barba. Fins ara el botí de la campanya no estava sent gaire gran. Tots dos, amb el grup de Bakr, havien participat en la matança de la infanteria i els pagesos d’intendència del camí cap a Olèrdola, però no havien estat implicats en la presa de la fortalesa del sud ni en la batalla de l’altre dia contra l’exèrcit comtal i, per tant, la part de botí que els tocava era la del repartiment general: una misèria. El negoci estava en participar en una bona batalla o, millor encara, en un saqueig, perquè aleshores podies agafar tu mateix el que trobaves de valor. Un bon esclau et podia representar un any o dos de menjar per a la família si el venies bé i ràpid. Però, és clar, si agafaven d’esclau aquell nen que no valia res, tampoc no guanyarien gaire.

Hamid va interrompre els pensaments, sempre tortuosos, de Youssef.

—Vinga, ens el quedem; si és que, a més a més, segur que pràcticament no menja gens, mira com està, se li marquen tots els ossos.

—Doncs au, decidit, és nostre! —va dir Youssef, content que la decisió, en darrer terme, l’hagués pres Hamid—. I li direm… li direm…

—Li direm el noi, Sibi, i no ens trencarem el cap. Vinga, marxem.

Van ajudar Gondemarus a aixecar-se. El xicot encara estava feble, però amb l’ajuda de Hamid va poder sortir de la cabana. Es va sorprendre de veure els cadàvers d’un home i d’una dona a terra, enmig d’un hort, una gent que no havia vist mai. Sí que va reconèixer, en canvi, l’indret, i fins i tot el lloc on havia caigut del cavall. Per cert, dels gossos que havien provocat la caiguda no n’hi havia ni rastre. Van pujar-lo a la gropa del cavall de Youssef, i ell es va agafar a la cintura de l’home. Encara que el cavall no era robust, Gondemarus pesava tan poc que l’animal gairebé ni se’n va adonar. Se sentia marejat i atordit, però l’actitud dels dos homes, clarament guerrers d’Almansur, havia estat molt amistosa, per ara, i no tenia por.

Després d’una estona de cavalcar pel marge dret del Llobregat, van començar a veure més activitat humana, altres genets i, més lluny, un grup de gent. Estaven ajuntant-se al gruix de l’exèrcit andalusi i Gondemarus, agafat a la roba pestilent i suada de Youssef, contemplava l’espectacle: desenes de milers d’homes caminant en direcció a Barcelona.

Encara que en aquella època de l’any els dies eren molt llargs, els homes ja començaven a aturar la marxa per establir el campament per passar-hi la nit.

Youssef i Hamid avançaven lentament amb els cavalls, buscant el grup del seu comandant. Molts dels homes de Bakr, especialitzats a fer d’exploradors i d’avançada de l’exèrcit, tornaven a files. D’altres passarien la nit fora i portarien els seus informes a primera hora del matí, o, quan el gruix de les tropes arribessin allà on eren, informarien de si havien vist activitat enemiga o algun lloc d’interès per al saqueig.

Els dos genets van trobar finalment l’ensenya de Bakr i es van apropar a la tenda del comandant. Van fer baixar Gondemarus i el van portar amb ells. En aquell moment Bakr conversava, assegut a terra sobre una catifa, amb un dels imams que acompanyaven l’exèrcit; tenien un d’aquells debats que tant agradaven al comandant sobre el significat de les sures.

—«Entre els humans hi ha els que diuen: “creiem en Déu i en el dia del Judici Final” i, malgrat això, no són creients» —citava l’imam mentre aixecava el palmell de la mà i el dit índex per simbolitzar que Al·là només era un—. I aquests són molt perillosos, Bakr, gairebé tant com els infidels.

—Benvolgut Abdilah —va dir el comandant—, no hi ha res pitjor que un hipòcrita. Prefereixo un infidel a un hipòcrita perquè l’infidel no ha tingut, potser, l’oportunitat de veure la llum, i en canvi el que…

—Ehem, ehem —va estossegar Youssef, que no era gaire partidari de les discussions teològiques i, a més, tenia ganes de jeure una estona i potser fumar una mica de grifa.

Bakr es va girar, una mica molest, però quan va veure que eren Youssef i el seu company Hamid, va endolcir una mica la mirada.

—Ah, sou vosaltres; com ha anat pel camí? Heu vist alguna cosa d’interès?

Hamid va explicar que no havien trobat cap soldat enemic en tot el dia i que havien localitzat una àmplia zona de conreu a un parell o tres d’hores de distància de les muralles, perfecte per proporcionar vitualles a bona part de l’exèrcit. Ah, i, a més, havien agafat un presoner, un noi.

—Sibi, vine cap aquí! —va dir Youssef a Gondemarus, que s’havia quedat al llindar de la porta sense saber què fer. Quan va sentir la paraula sibi, va pensar que Youssef es referia a ell, perquè sempre li deien així. Doncs si li volien dir Sibi, ja li estava bé; ell continuaria sent Gondemarus, el sibi.

A Bakr i a l’imam Abdilah el noi els va deixar indiferents. Era un problema de Youssef i de Hamid; mentre no els frenés, podien tenir un criat o una criada que els fes la feina que més els convingués. Els guerrers en campanya podien transgredir uns límits que en la vida quotidiana, a casa, no se’ls permetria mai.

Aquella nit, Gondemarus va descansar en una tenda, mentre Youssef i Hamid dormien al ras, entre altres coses perquè la nit va ser agradable. Li van donar un brou de verdures deliciós i uns trossos de pollastre molt condimentats i punxats en un bastonet que li van semblar el millor que havia menjat mai a la vida. El noi va dormir com una soca i es va despertar fresc i fort com no s’havia sentit en molt de temps. Es va aixecar i va anar a veure què trobava. Eeia molt de temps que no se sentia tan còmode. Els dos andalusins l’havien tractat molt bé, molt millor que tots els monjos i sacerdots que havia conegut fins aquell moment. Bé, Arnulf no havia estat dèspota, el bisbe Vives dubtava fins i tot si s’havia adonat mai de la seva existència, i Sunifred Llobet també era una bona persona, però, en tot cas, en general no l’havien tractat tan bé com aquells sarraïns. Es va sentir culpable per tenir uns pensaments tan injustos amb els seus anteriors senyors, i per això va treure’s els records de sobre en un instant. Si aquells dos homes, Youssef i Hamid, el tractaven amb consideració, què més podia voler?

Estava a punt de sortir el sol i encara quedaven alguns membres de l’exèrcit estirats a terra, mig adormits, però la majoria es preparava per a la marxa. Gondemarus no sabia del cert cap a on es dirigirien les tropes d’Almansur, però sospitava que volien anar a Barcelona, i això el preocupava. Barcelona no li havia mostrat mai que fos un dels seus fills predilectes, però era la seva ciutat, i l’atac d’un exèrcit com aquell faria molt de mal, segur, i a ell li sabria greu. No tenia ni idea de com podrien superar les muralles, però era evident que aquells homes ja s’havien empescat la manera de fer-ho.

Al llarg del campament van començar a sentir-se els imams que cridaven a l’oració. Els guerrers van començar a agenollar-se. La majoria es van rentar la cara i les mans d’una manera molt concentrada i, en canvi, uns quants només van posar els palmells a terra i després es van refregar la cara.

Gondemarus va trobar-ho tot plegat molt estrafolari, però com que ho feien la immensa majoria dels homes, potser l’estrafolari era ell. El noi es va quedar palplantat, envoltat d’homes que s’acotxaven i resaven assenyalant amb el dit índex cap a una direcció. Potser això va facilitar que Marcus el veiés a una certa distància. Per al frare, que també s’acabava de despertar després d’una nit de somnis pertorbadors, no va ser una gran sorpresa; si l’havien capturat a ell, perquè no al noi? Ara bé, que fos allà potser volia dir que també havien capturat Geribert i Ermengarda, però era estrany que el rumor no hagués corregut pel campament. Uns presoners tan importants haurien estat en boca de tots, i Marcus, a qui havien fet reconèixer alguns cavallers cristians morts a la batalla de Rovirans, estava pràcticament segur que no els havien capturat. I si, se li va acudir de sobte, estaven amagats entre els presoners i ningú no coneixia el seu nom? Potser aquell babau de Gondemarus tenia alguna resposta…

Quan el noi no s’ho esperava en absolut, quan més perdut tenia el pensament en les aparatoses pregàries d’aquells musulmans, uns dits llargaruts i plens d’ossos li van pessigar l’orella.

—Però, mira qui tenim aquí… Si és el pocavergonya de Gondemarus… El que deixa que els seus amos ho passin malament i no els ajuda…

—Ai, ai, ai… —Gondemarus es va agafar l’orella que el monjo li pessigava amb tanta habilitat. Potser perquè havia perdut el costum dels càstigs del frare, el noi va pensar que li arrencaria l’orella i, a més, per una raó d’allò més injusta, perquè ell no havia abandonat Marcus, més aviat havia estat el contrari.

—Ara m’explicaràs què coi t’ha passat i com és que ets aquí. Que potser t’has fet musulmà? Que has renegat de l’Església? Eh, traïdor…

—Ai, deixeu-me, deixeu-me i us ho explicaré, Marcus, si us plau…

Encara que era habitual que un noi jove fos maltractat per un superior adult, que un esclau maltractés d’aquella manera un altre esclau sí que resultava sorprenent. A més, una escena així, enmig de l’oració de l’alba, era del tot molesta i inconvenient. Per això, alguns guerrers van començar a aixecar-se i a mirar-los enfurrunyats. Marcus es va adonar que s’estava jugant el coll amb el seu comportament. Aleshores va passar el braç per sobre de les espatlles de Gondemarus i el va arrossegar a un espai més discret amb un somriure gens creïble als llavis. Al darrere d’una tenda, en un petit clot, quedaven mig amagats, i allà es va aturar Marcus per parlar amb Gondemarus.

—A veure, tu no eres amb Geribert i Ermengarda? Per què els has abandonat?

—No, no, jo no els vaig abandonar… És que el meu ase no corria prou, i em van deixar enrere… Em vaig perdre! I després vaig saber que els havien atacat a Olèrdola, i ja està…

—Com que ja està? Tu creus que soc babau o què? No va passar res més?

—I és clar que van passar més coses! Sembla que es van tancar en el castell d’Olèrdola, i ja no en sé res més, ho juro!

Quan Marcus va sentir que Gondemarus jurava, va notar que li sortia del fons de l’anima engaltar-li un mastegot, i així ho va fer, amb ràbia. Jurar era una cosa molt lletja, i més si ho feia un subordinat, un novici, o un escolar. Eren en un lloc més o menys discret, però, per a desgràcia de l’antic mestrescola, qui el va veure colpejar el noi va ser Youssef, que feia estona que buscava Gondemarus.

Youssef no s’ho va pensar gens, i va córrer a clavar un gran cop de puny al costat de Marcus per defensar el seu Sibi. El frare va sentir que tot l’aire que tenia als pulmons li sortia disparat per la boca, al mateix temps que un dolor intens li recorria el pit. Aleshores va caure a terra, panteixant, però encara va tenir sort que darrere de Youssef, que estava disposat a matar-lo literalment a cops de puny, hi hagués Hamid, que va aturar el seu amic.

Ni Marcus ni Gondemarus entenien l’andalusí, però no calia, perquè, per les paraules que va deixar anar Youssef, el frare estava en perill cert de mort. Hamid el contenia i parlava amb Youssef amb una certa calma, cosa que va anar frenant el gegant barbut. Marcus va aprofitar que Hamid retenia Youssef per aixecar-se i sortir corrents d’allà.

—Ja t’agafaré, malparit, sé qui ets! —va cridar-li, aixecant el puny, Youssef.

—Va, deixa-ho córrer, ja ens encarregarem d’ell, si ens molesta gaire. A més, no saps que ara treballa directament per a Almansur? Val més no pensar-hi, tot plegat només ha estat un mastegot. I tu, Sibi, estàs bé?, t’ha fet mal, aquell gos?

Naturalment, Gondemarus no va entendre el que li deien, però el to de Hamid i el tracte de Youssef eren prou amables per sentir-se protegit i agraït. Els va somriure i, encara que la plantofada li havia deixat la cara mig adormida, va intentar explicar amb gestos i amb algunes paraules inventades que no passava res, que el cop no havia estat tan fort.

Poc després, l’exèrcit es va posar en marxa lentament. Com que Youssef i Hamid havien estat tot el dia anterior de patrulla, aquest cop el comandant Bakr no els va enviar per endavant, i van poder anar caminant al costat de les muntures. De tant en tant, deixaven que Gondemarus agafés les regnes d’un dels seus cavalls, mentre l’un o l’altre s’escapaven a pixar o a veure algun amic que també avançava amb l’exèrcit. El noi sabia que li deien Sibi, i que per a ells aquell seria el seu nom. Com que estava acollit per dos soldats com Youssef i Hamidi, i, a més, duia tot el dia la hamsa penjada al coll, ben a la vista, ningú no es va fixar gaire en ell. Semblava un vailet més dels que acompanyaven l’exèrcit de Còrdova.

De lluny, un parell de vegades, Gondemarus li va semblar veure Marcus, però el frare en cap moment no s’hi va apropar i, de fet, el jove no va estar segur del tot d’haver-lo vist.

Marcus estava desanimat i no veia com se’n sortiria, de tot plegat. Quan havia traït la partida d’infanteria comtal va pensar que això seria el preu a pagar per la seva llibertat, però clarament s’equivocava. Després, quan havia fet el plànol de Barcelona, que no li havia quedat del tot malament, va imaginar que a partir d’aquell moment gaudiria de privilegis i que havia encetat el camí de la llibertat. No semblava que això fos així, entre altres coses perquè ni tan sols havia tornat a veure Almansur. El plànol que havia dibuixat amb tant d’esforç l’havia hagut d’explicar a un parell de comandants andalusins, probablement els que manaven les tropes d’assalt, i aquells homes no havien mostrat cap mena d’interès per la seva persona. I ara, què? Què podia esperar? Per més que ataquessin Barcelona era gairebé impossible que hi poguessin entrar. Les muralles eren massa sòlides, infranquejables, això qualsevol barceloní ho sabia des que era un nen. Els avis i els pares ho explicaven: mai ningú no entraria per la força a Barcelona, perquè aquelles muralles eren una defensa massa formidable, impossible de derrotar. Per tant, ja podia Almansur mirar-se i tornar-se a mirar el plànol que li havia esbossat Marcus, que no seria capaç de traspassar les muralles. Excepte si algú l’ajudava a trobar una via d’entrada, a canvi de llibertat i riqueses…

La temptació de parlar als andalusins del passadís soterrani que ell, bé, de fet Gondemarus havia descobert era immensa. Però no tindria cap sentit revelar un secret de tal envergadura sense obtenir garanties que seria recompensat generosament.

I ell ja tenia una recompensa esperant-lo en un clot amagat de la catedral. Per tant, encara que teòricament tenia un trumfo per negociar amb l’hàgib, i també tenia ganes que els barcelonins rebessin un càstig per haver-lo tractat tan malament, potser el més intel·ligent era entrar pel seu compte a Barcelona i esperar allà que els andalusins marxessin per tornar a sortir de les muralles amb el seu tresor.

La millor venjança, probablement, seria viure una vida de luxes lluny de la ciutat mentre aquells malparits barcelonins es consumien en la humitat i la pudor de la Ciutat Comtal.

Marcus odiava Barcelona per tot el que li havia fet, però preferia no arriscar el futur esplèndid que li proporcionaria el seu tresor a canvi d’una venjança que el podia portar a la misèria. Si podia fer mal a la ciutat, l’hi faria, però primer era ell i les riqueses que havia acumulat. Havia de trobar la manera de recuperar-les.

Des de primera hora de la tarda, les avançades de l’exèrcit d’Almansur van començar a albirar en la llunyania les muralles de Barcelona. La majoria dels soldats es van alegrar en pensar en les riqueses i la fortuna que devien amagar aquells murs que els esperaven. Però quasi tots els guerrers es van estremir en observar les torres i els panys de muralles. Barcelona era coneguda com la ciutat coronada, i els més entenimentats van copsar llavors el perquè de l’expressió: la muralla era compacta, però el més sorprenent era la gran quantitat de torres de defensa que s’aixecaven cada pocs metres.

Cada torre semblava un baluard des d’on els defensors podien llançar fletxes pesants amb balistes gegants o rocs amb petites catapultes. A més, bona part de les finestres de les torres estaven protegides amb una mena de defensa de pedra, anomenada matacà, que permetia als defensors llançar pedres o oli bullent sobre aquells que s’aproximessin massa als murs. I amb tantes torres, més que qualsevol altra ciutat emmurallada que aquells homes haguessin vist mai, apropar-se als murs seria un calvari, una garantia que bona part dels atacants caurien morts abans ni tan sols de tocar la base del mur. I els altres, un cop travessessin l’infern de fletxes i rocs que els llançarien des de les torres, haurien de posar unes llargues escales que permetessin enfilar-se als murs i atacar els defensors.

Però segur que els barcelonins ja havien picat el terra del voltant de la muralla perquè les escales s’aguantessin molt precàriament i així encara fos més difícil l’ascensió. Per tant, l’estratègia habitual, que a més molt sovint no funcionava amb fortificacions menys preparades, amb una muralla com la de Barcelona semblava destinada al fracàs.

L’altra possibilitat era atacar alguna de les portes. Les portes dels castells eren molt difícils de violar, però les de les ciutats eren una mica més fàcils perquè, a diferència de les dels castells, eren portes d’accés per a la població, i, per tant, havien de ser més grans per deixar passar un tràfec constant de gent i de mercaderies. A més, així com les portes dels castells molt sovint estaven construïdes amb una rampa en ziga-zaga que impedia un atac directe amb un ariet, les de les ciutats normalment no disposaven d’aquesta mena de rampes. Aquesta circumstància, però era coneguda tant pels atacants com pels defensors i, ja des del temps dels romans, les portes de les ciutats acostumaven a ser dobles, perquè els atacants, si aconseguien enfonsar-ne la primera, es trobessin tancats en una mena de pati obert amb una segona porta, que esdevenia una trampa mortal.

Hamid tenia una teoria de per què anaven cap a Barcelona.

—Almansur té amics a l’interior, creu-me. I l’hàgib, que Allà el beneeixi, deu haver comprat uns quants nobles que, quan siguem allà, ens obriran la porta i no haurem de fer cap mena d’esforç.

—No en tens ni idea —va dir Youssef mentre treia un pastisset d’ametlla del sarró i el partia en tres trossos, un per a Hamid, un altre per a Gondemarus i un altre per a ell—. Fixa’t que mai no havíem fet una incursió amb un exèrcit tan nombrós com ara. Si Almansur hagués comprat algú perquè ens obrís la porta, no hauria mobilitzat tanta gent. No, ara que els comtals s’han quedat sense exèrcit, el que farà serà assetjar la ciutat i demanar un tribut per no atacar-la. Oi que aquest pastisset és bo?

—Boníssim! —va dir Hamid amb la boca plena, mentre Gondemarus es menjava les molles que li havien caigut a la roba—. Però, Youssef, t’equivoques. No ens podem estar davant de Barcelona gaire temps, perquè des d’aquí fins a Còrdova trigarem ben bé entre cinc i sis setmanes. Això vol dir que, com a màxim, ens podem estar aquí posa-hi un mes, perquè, si no, els pagesos que han vingut amb nosaltres no podran fer la collita perquè arribaran a Al-Àndalus massa tard. No, no hi haurà setge, és impossible; hi entrarem sense lluitar. O si més no, no serà un setge llarg; o els ataquem al cap de pocs dies o ens en anem ben aviat a saquejar més al nord, ja ho veuràs.

—Et contradius, Hamid. Hi entrem sense lluitar, els ataquem al cap d’un parell de dies, ens en anem cap al nord… Així, dient de tot, qualsevol l’encerta! Ha, ha, ha!

Gondemarus també es va posar a riure, contagiat per les rialles dels homes, encara que no sabia per què els seus protectors estaven tan contents. Potser sentien una cosa similar a la que ell sentia quan en aquells moments albirava de lluny les muralles de la ciutat. No s’havia adonat fins llavors de com s’estimava Barcelona, potser perquè allà hi havia fet tota la vida, i encara que molt sovint ho havia passat malament, també havia tingut engrunes de felicitat entremig d’aquells murs.

Aquella nit, l’acampada dels andalusins va ser alegre. La ciutat que havien vingut a conquerir estava a tocar i l’endemà començaria el setge. Dimecres, 4 de safar del 375 o, com deien els gossos cristians, l’1 de juliol del 985.