XXXV

Tant dissabte com diumenge, les màquines de guerra van continuar amb el seu joc. Almansur, però, vist el fracàs tan contundent de l’atac de divendres, havia decidit canviar la tàctica: els almanjanecs tenien l’ordre de disparar contra la porta de Mar i oblidar-se del tros de muralla que havien estat bombardejant.

Potser Al·là el va escoltar, però el cert és que el primer llançament d’un almanjanec contra la porta va picar directament a la fusta i la va esberlar. Això va encendre els ànims dels andalusins, que van comprendre que, si els rocs continuaven encertant la porta, aviat obririen un camí per entrar a Barcelona. Però durant tot el dissabte cap roc més no va encertar la porta, i la primera esquerda es va mantenir sense canvis.

A la nit, els defensors van reparar per dins la porta esberlada, i l’endemà al matí no semblava que aquella via pogués ser la de l’èxit.

L’esquadró de genets del comandant Bakr va ser destinat, des de dissabte, a portar missatges als altres campaments andalusins, els que rodejaven la ciutat. Per això, Youssef i Hamid, obligats a anar i tornar encerclant Barcelona, lluny de les fletxes de les muralles, van haver de deixar sol Gondemarus. El noi va passar el dia recorrent el campament, tafanejant. Es va entretenir molta estona mirant com les màquines de guerra llançaven pedres contra la ciutat i com els servidors de les màquines les manipulaven i atenien perquè seguissin vomitant les càrregues mortals.

Darrere dels almanjanecs era on duien els ferits pels projectils dels soldats de Barcelona. Tot i així, i encara que era l’únic lloc exposat del campament, no semblava gaire perillós, perquè no hi arribaven gaires fletxes, i les que ho feien anaven sovint a clavar-se a terra o a les estructures de les màquines, sense fer cap mal.

Els ferits s’acollien sota un tendal, on els rentaven les ferides amb aigua bullida amb herbes, com havien fet amb Gondemarus feia uns dies, i els extreien les fletxes, si encara les duien clavades. El noi va estar col·laborant una mica, portant gibrelles d’aigua neta i ajudant a moure els ferits, quan calia, però, finalment, com que no entenia bé les ordres que li donaven, va pensar que allà feia més nosa que servei. Per això va seguir passejant pel campament, sempre a una distància prudencial de la muralla.

Després de l’atac fallit del dia anterior, l’ambient s’havia relaxat; els soldats andalusins estaven tranquils i optimistes. No semblaven gaire preocupats pel seu fracàs, i es limitaven a esperar les ordres d’Almansur. Els ferrers treballaven amb les armes dels soldats, i de les fargues que havien posat en marxa sortia una olor de ferro calent que animava a la guerra. Molts soldats feien cua davant de les fargues perquè, a canvi d’una moneda, el ferrer els esmolés l’arma. Alguns altres portaven a reparar les proteccions de cota de malla, que eren molt diferents de les que Gondemarus havia vist entre els cavallers comtals.

Una mica més enllà, els talabarders reparaven les peces de cuiro que conformaven la protecció de la majoria dels guerrers andalusins, i ajustaven botes i sandàlies als peus dels genets.

El jove va seguir caminant, rodejant les muralles, distret per la vida del campament, fins que va arribar a poca distància del Castell Vell, la casa dels vescomtes i porta Nord de Barcelona. Allà l’ambient era més relaxat que a la porta de Mar, on les màquines de guerra continuaven colpejant la muralla, a l’espera de poder-hi obrir un forat, si podia ser aquell mateix dissabte. A les cases del camí que venia del nord s’hi havien instal·lat els soldats i els comandants musulmans. Unes dones, les primeres que veia entre la gent d’Almansur, estaven servint menjar a uns quants soldats. Gondemarus s’hi va apropar i es va sorprendre quan va sentir que les dones, una de gran i una de més jove, parlaven entre elles en vulgar.

—Hauràs de portar més brou, que aquests fan cara de tenir gana.

—Sí, mare, ara ho faig. —La més jove estava a punt d’entrar a la casa quan la mare la va cridar.

—Espera! Els has cobrat ja, a tots aquests? Apa, ves i cobra’ls.

La noia, que era morena i tenia els cabells rinxolats, es va apropar a uns soldats que menjaven escudella i, amb gestos, els va demanar que li paguessin. Els guerrers, que eren molt joves, van fer el desentès, rient, i fins i tot van començar a aixecar-se per marxar, davant dels crits de la noia, als quals es van afegir els de la mare. Gondemarus va decidir intervenir-hi, encara que ell, amb la poca alçada que tenia i el seu aspecte poc bel·licós, no era precisament un prototip d’heroi, ni podia descoratjar a ningú. Però no va caldre: un veterà que menjava al costat de la casa es va aixecar amb parsimònia i va deixar anar tres o quatre frases contundents, que ni Gondemarus ni les dues dones no van entendre, però que van fer que els nois, mig rient, mig avergonyits, traguessin una bossa de cuiro amb monedes i en llencessin unes quantes als peus de les dones mentre marxaven d’allí.

Gondemarus va córrer a agafar les monedes perquè la noia no s’hagués d’acotxar i aleshores les hi va donar.

—Té, són vostres…

—Ah, gràcies, tu parles com nosaltres —va dir la noia amb un gran somriure.

—Sí, soc de Barcelona, però ara estic… estic vivint amb ells.

—Més o menys com nosaltres, noi, els pobres no tenim dret a escollir bàndol! —va dir la mare, rient—. Com et dius?

—Gondemarus.

—Jo soc Elsenda i aquesta és la meva filla Tudina. Què, tens gana?

Quina pregunta! Gondemarus no recordava cap moment de la seva vida en què no hagués tingut gana.

—Dona, sí… Una mica.

—Posa un bol al noi, filla, ja m’encarrego jo d’aquests.

La majoria dels soldats ja havien marxat, fins i tot el veterà que havia ajudat les dones, i Gondemarus, convidat per la filla, va entrar a la casa.

A dins hi tenien un foc amb una olla amb brou, que era el que oferien als soldats, i també un jaç gran i bastant brut a terra, una mica allunyat de la porta. Per sota de l’olor familiar del brou, hi persistia una olor que a Gondemarus li va despertar un neguit; era una olor que ja havia sentit abans, però en aquells moments no li venia al cap on. Va seure sobre un tronc per fer foc que encara no estava tallat, i Tudina li va oferir una escudella amb brou. Quan es va acotxar per servir-lo, Gondemarus li va veure per un moment els pits, ferms i joves, i va quedar bocabadat. Contemplar uns pits de dona no era un fet tan extraordinari, però en aquell moment Gondemarus va sentir una vibració en tot el cos que no havia experimentat mai. Tudina es va inclinar una mica més per parlar amb el noi, i la gonella que duia va tornar a obrir-se, i va oferir a Gondemarus de nou l’espectacle de la seva pell. El noi, després de recrear-s’hi, va aixecar la vista i es va trobar amb la mirada sorneguera de la noia.

—Què, t’agraden? —va preguntar Tudina amb els ulls espurnejants.

—Eeeh… sí, molt, són… molt bonics.

—Si em promets que no els agafaràs fort, et deixo que els toquis. —Tudina va posar-se bé la gonella perquè l’accés als seus pits fos més fàcil al noi.

Gondemarus va deixar a terra l’escudella i va allargar les dues mans. Com que la noia estava inclinada cap endavant, els pits penjaven lleugerament, i el noi, amb molta delicadesa, va passar el palmell de les mans pels mugrons durs. El frec d’aquells mugrons als palmells va ser una experiència nova per a ell. Sense deixar de tocar, va pujar una mica les mans obertes fins que va abastar els dos pits de Tudina, que, a poc a poc, havia canviat el somriure burlaner per una expressió diferent, més reconcentrada.

—Saps, Gomarus?

Gondemarus no va tenir esma ni de corregir el nom a la noia.

—Digues…

—La mare i jo vivim del que podem, del que surt, m’entens?

—Sí, sí —va dir Gondemarus, sense entendre res, però amb les dues mans fermament agafades a aquelles dues meravelles que la noia posseïa.

—Sospito que no deus tenir diners, oi?

—No, jo no tinc res. Mai no he tingut res. —Gondemarus va somriure amb la boca torta i va aixecar les espatlles en senyal de resignació.

Tudina es va tirar suaument enrere i Gondemarus va haver de deixar d’agafar-li els pits. Aleshores se’l va mirar un moment mentre s’arreglava la roba i, després d’un moment d’indecisió, va dir:

—Dec estar boja o deu ser la por que ens matin els andalusins en qualsevol moment, però avui em sento viva i generosa. Vine, Gomarus, que no tenim tot el dia. —I va estirar la mà cap al noi.

Gondemarus es va aixecar, oblidada l’escudella, i va agafar la mà de Tudina, que, després de tancar la porta, el va arrossegar al jaç.

Una estona després, una estona massa curta per al gust de Gondemarus, el noi va sortir mig marejat de la cabana, amb el cos ple de petons i amb un emboirament deliciós que encara el feia tremolar. Va tornar caminant al campament on dormia, gairebé sense adonar-se’n. Va veure Youssef resant i va seure al seu costat, per esperar que acabés, mentre pensava en Tudina. Ara entenia l’olor que havia sentit, una olor que superava la de l’escudella; era l’olor del sexe, la mateixa que la mare de Gondemarus, o la dona que en va fer el paper, desprenia després de les seves trobades amb homes. Però així com la seva mare, després d’allitar-se amb algú, estava irritable i acostumava a tenir aleshores la mà més llarga que habitualment, avui amb Tudina havia estat del tot diferent. La noia, encara que semblava tenir una experiència que Gondemarus difícilment podria igualar mai, el va tractar amb consideració, tendresa i passió, i el va deixar del tot xocat.

Ara no podia ser, així, enmig del setge, però quan acabés el conflicte Gondemarus es va prometre a si mateix que aniria a buscar Tudina i, si calia, es canviaria el nom per Gomerus o Gomarus, el que calgués, que semblava que a la noia li agradava més. Va passar la nit somiant els pits de Tudina, l’olor de Tudina, el sexe de Tudina i els petons de Tudina, i quan es va despertar al matí de l’endemà, diumenge, encara tenia el somriure de Tudina reflectit a la cara.

La nit que va passar Marcus no s’assemblava gens a la que havia gaudit el jove. Havia estat buscant Gondemarus vigilant de tant en tant el lloc on el noi dormia amb els dos soldats andalusins, però no el va trobar en tot el dia, cosa que el va fer entrar en pànic. I si el noi havia fugit? I si s’havia mort? I si havien destinat els dos soldats a un altre lloc del campament? I si…? Marcus no podia parar de donar-hi voltes. Sense el noi, trobar el túnel esdevindria impossible, però igualment ho hauria d’intentar. Va decidir-se: l’endemà ho provaria, amb Gondemarus o sense.

Al matí, després de les oracions, el campament es va posar en marxa. Les màquines de guerra van continuar atacant la porta, aquest cop sense gaires esperances d’esbotzar-la després de la poca punteria del dia anterior. Però si la sort s’havia aliat dissabte amb els defensors, aquell diumenge, en canvi, l’encert dels almanjanecs va ser constant. Durant el matí més de deu rocs van encertar exactament la porta i van acabar destruint-la. Com que darrere d’aquella porta hi havia un petit pati i, després, una altra porta, la via no es podia dir que estigués oberta, però l’assalt era més a prop.

Almansur va meditar, perquè havia de prendre una decisió molt complicada. Si ordenava atacar immediatament, tenia sens dubte més possibilitats que mai d’entrar a la ciutat, però no seria gens fàcil. La porta, tot i estar destrossada, continuava sent un obstacle formidable per a la seva infanteria. Els assaltants no només haurien d’aproximar-se arriscant la vida, com el divendres, sinó que, quan arribessin a la porta, no podrien entrar en tromba, perquè les fustes i els ferros caiguts no ho facilitarien. Després accedirien al pati, on segurament serien atacats des de dalt i per les quatre bandes. I, un cop al pati, haurien de tirar a terra una porta igual de forta que l’anterior. L’altra possibilitat era continuar durant tot el dia atacant la segona porta amb els almanjanecs amb l’esperança de destruir-la com la primera. Però la trajectòria que haurien de prendre les pedres per arribar a colpejar la segona porta era encara més difícil d’aconseguir, i possiblement trigarien dies a encertar un primer cop. Això volia dir que els defensors tindrien l’oportunitat aquella nit i les següents de refer la primera porta o, com a mínim, de preparar unes quantes defenses que encara dificultessin més l’atac.

Almansur ho va meditar una bona estona i, després de passejar a soles i mirar el cel, va decidir-se per la segona opció, però amb el matís que, en la mesura del possible, l’atac es faria l’endemà o l’altre, com a màxim. No disposava de prou soldats per llançar-los un altre cop a un atac en què les possibilitats de ser derrotats fossin superiors a les de vèncer. Per tant, primer provarien durant tot el dia si era possible tombar la segona porta amb les màquines de guerra, i després, Déu decidiria.

La destrossa de la primera porta del bastió de Mar va ser un cop molt dur per als defensors de Barcelona. Després de la victòria de divendres, el fet de perdre al cap de dos dies un element essencial de les defenses va ser un gerro d’aigua freda.

Udalard va cridar a consell els principals defensors de la ciutat. Hi van assistir, naturalment, el bisbe Vives i l’ardiaca Arnulf; Geriberga i Riquilda; Ramió i els germans Guandalgaud i Odó Levita; el prior de Sant Cugat d’Octavià, Odó; el cavaller Adala, un dels homes més bel·licosos del comtat, amb els seus cinc fills: Guadamir, Pere, Pulcra, Sendre i Cusca, tan agressius com el pare, i molts altres. Udalard volia sobretot que el sentissin i el veiessin més que no pas escoltar les opinions dels altres.

—Ja sabeu que la primera porta del portal de Mar ha estat destruïda —va començar dient Udalard després d’aplegar tothom a la sala del Palau Comtal, la més gran que hi havia a tot Barcelona—. No esperàvem que ho aconseguissin tan aviat.

—De fet, ni sospitàvem que duguessin màquines de guerra, siguem clars, les portaven ben dissimulades —va dir en to punyent, fidel al seu estil, Adala.

A Udalard no li va agradar gens la interrupció, però tenint en compte que el cavaller Adala i els seus fills havien vingut voluntàriament a Barcelona per defensar-la, no va voler mostrar-se molest.

—Tens raó, Adala, no ho esperàvem, però també estàvem preparats per si en duien. No fa ni dos mesos que vam reforçar les quatre portes de la ciutat, i ara en podem estar cofois i tranquils, perquè les mesures que vam prendre han funcionat. La porta de Mar, o Regomira —va dir Udalard en atenció als qui no eren de Barcelona i sovint es confonien amb el doble nom d’aquella entrada—, ha estat l’entrada de la ciutat a la qual hem dedicat més atenció en les darreres setmanes. Han esbotzat una porta, sí, però no es veuen senyals que estiguin preparant un atac per a avui, perquè saben que les altres mesures de defensa de què disposem els aturarien, com ho van fer fa dos dies. I, tot sigui dit, la decisió de tancar els carrers i només deixar pas pel Decumanus, el carrer principal, és una mesura de precaució que també contribueix a la nostra defensa. Continuarem concentrant les nostres forces a prop del castell de Regomir, per si de cas són necessàries en algun moment per a un assalt sobtat. En aquest sentit, el que caldrà és que les cases d’aquella zona acullin més gent, i que estiguin més ben preparades per si els andalusins aconsegueixen entrar. Entenc les molèsties, però crec que són del tot necessàries.

—Però, vescomte… —va cridar un cavaller que havia vingut d’Urgell i de qui Udalard en aquell moment no recordava el nom—. Com podem saber que els andalusins només atacaran per la banda de mar? També tenen gent a la banda que dona a la muntanya… Nosaltres, jo i els meus homes d’armes, estem allotjats en aquell barri, el de mar vull dir, i estem constantment exposats als projectils que cauen i a la possibilitat d’un atac.

—Sí, és clar, però no sé on vols anar a parar amb tot això —va dir, una mica desconcertat, el vescomte.

—Vull dir que no sembla just que el patiment del setge caigui més sobre d’alguns que sobre d’altres, ep, i que no s’ofengui ningú!

El que havia dit el cavaller urgellenc, potser sense mala intenció, era desagradable i poc afortunat. Al costat de la muntanya, a la part alta, on eren ara, s’agrupaven els palaus de la gent més poderosa de Barcelona, el comte, els vescomte, el bisbe, els nobles… Els principals dirigents de la ciutat no es veurien especialment afectats per les mesures que acabava d’anunciar Udalard, però sí molts cavallers que havien acudit a ajudar Borrell a defensar Barcelona des d’altres indrets dels comtats, com ara d’Urgell.

Abans que el vescomte contestés, Riquilda es va avançar:

—Tens raó, senyor, i en som ben conscients. Per això hem decidit que, mentre duri aquesta situació de perill, la meva família i jo mateixa ens traslladarem a viure a una de les torres del costat de mar. I en dir la meva família, incloc també la meva mare i els meus germans, entre ells l’hereu comtal.

—I jo també, és clar —va dir Geriberga, contenta de la decisió que havia pres la seva jove.

Udalard no estava tan content, ni de bon tros, que ara la seva família i la del comte Borrell s’exposessin encara més als rigors del setge, però no va tenir cap altre remei que cedir.

Era una bona idea per mantenir la unió i la confiança dels defensors.

Aquella mateixa tarda, Riquilda, Geriberga, Adalbert, Ramonet Borrell, Aimeruda, Àldia, tota la família, es van traslladar a una de les torres del sud-est de la ciutat. De tota manera, el vescomte es va encarregar que aquell vespre reforcessin al màxim la torre i que l’omplissin, encara més, de queviures, armes i aigua fresca.