VIII

Gondemarus estava entusiasmat amb la seva troballa. El túnel de Regomir havia resultat una font de tresors que mai no s’hauria imaginat que podria tenir. Encara que el recorregut l’havia de fer a les fosques, perquè no s’atrevia a entrar una torxa a la Torre Regomira per no aixecar sospites, ara trigava ben poc a recórrer tot el túnel i sortir al magatzem exterior.

De dins del magatzem havia rapinyat menjar, roba, espelmes, sacs de gra… Fins i tot hi havia vist eines de ferro, però no va gosar agafar-les, perquè estava segur que les trobarien a faltar, eren massa valuoses. No, li convenia més passar desapercebut i continuar fent incursions a la cova de les meravelles que era el magatzem.

Un dia, fins i tot va mirar amb precaució a través de la porta del cobert per determinar una mica la seva ubicació. No ho tenia del tot clar, però segur que era més enllà de la desembocadura del rec comtal, entre la muralla i el mar. El que sí que va poder veure era que el magatzem estava en un descampat i que no gaire lluny hi havia un altre tancat que també servia per desar-hi barques i estris de pesca, a més d’embalums que devien transportar els vaixells que arribaven a Barcelona. El magatzem estava situat en una petita depressió des de la qual es feia difícil observar les muralles. I que t’observessin, pensava Gondemarus, cosa que el feia feliç.

Aquell matí el noi havia decidit que, quan fos possible, sortiria del magatzem i aniria a investigar l’altre tancat. Potser encara podria trobar altres estris interessants per revendre a algun pagès o a algun artesà dins de Barcelona.

Els homes d’armes de l’entrada de Regomir ja ni se’l miraven, i ell cada cop era més feliç. A més, Arnulf no havia tornat a aparèixer des que li havia encarregat la feina i no hi havia ningú que el controlés. Amb l’excusa que havia de marxar aviat cap a Regomir perquè ho havia manat l’ardiaca, Gondemarus s’escapolia de totes les feines del Palau Bisbal i només hi apareixia a les hores d’esmorzar i de sopar, per dormir-hi una estona, i para de comptar. Quin gust més bo que tenia la llibertat!

El jove criat va baixar les escales que conduïen al soterrani xiulant, distret, i es va dirigir directament cap al forat del túnel, dissimulat darrere d’unes quantes pedres a la zona més fosca de la cambra. S’havia acostumat a arribar a la torre i ficar-se directament en el túnel. Així, quan tornava tenia tot el temps del món per fer coses al soterrani que justifiquessin la seva presència en aquell lloc. Tenia mig posada, per exemple, una capa de morter en una paret i, a més, feia veure que reparava una pica per posar-hi aigua. Amb allò ja n’hi havia prou. Va començar a enretirar les pedres i, quan ja tenia mig cos dins del forat, va sentir amb horror com una mà l’estirava dels peus i el feia retornar al soterrani.

—Caram, caram, caram. Mira què hi tenim, aquí! Un dels criats del Palau, a punt de fugir de la feina.

En un primer moment, Gondemarus no va reconèixer la veu. A més, tot just sortir, el seu capturador el va agafar dels cabells molt a prop de les arrels. No era Arnulf, però entre que el soterrani estava prou fosc, i l’ensurt i el dolor que estava patint, el noi no aconseguia esbrinar qui el torturava d’aquella manera. En tot cas, les mans eren fortes, tant la que li estirava els cabells com la que havia començat a clavar-li mastegots.

Entre estirades i cops, Gondemarus i l’home que el tenia agafat van apropar-se a la zona més clara del soterrani, al costar de les dues úniques lluernes de l’espai. I allà el noi va poder reconèixer qui mortificava: era Marcus, el mestrescola, el terror dels nens que circulaven pel Palau Episcopal. Gondemarus, prim i escanyolit, amb un nas gros i punxegut, la mandíbula fugissera i els cabells plens de clapes i crostes, no havia hagut de patir mai les atencions del frare de mans llargues. Què coi hi feia, allí, el mestrescola?

—No estic fugint, mestre Marcus, no estic fugint! És la meva feina, estic fent la feina que em va encarregar l’ardiaca Arnulf. No he fet res de dolent, jo!

Marcus el va deixar anar, i Gondemarus va aprofitar per fer un pas enrere i quedar fora de l’abast de les mans del frare.

—Arnulf? Què et va encarregar?

—Em va dir que… —Ara Gondemarus va començar a suar. Si explicava a Marcus que l’encàrrec d’Arnulf era, simplement, netejar i endreçar el soterrani, es quedaria sense excusa per accedir-hi quan volgués, perquè era evident que una feina així no podia ocupar gaire temps—… em va dir que havia de preparar aquest soterrani i deixar-lo com nou de trinca… I per això estic arreglant les parets i endreçant les coses i tot això…

No va sonar gaire convincent a les orelles de Marcus, un home habituat a tractar amb subordinats i a escoltar tota mena de mentides i de mitges veritats. A més, per sistema, preferia dubtar del que li digués un inferior, perquè així la por els feia més dòcils. El noi aquell li sonava d’alguna cosa, però era tan lleig i tan poc agraciat que no era estrany que no s’hi hagués fixat mai.

—I aquest coi de soterrani s’arregla ficant-se dins de la paret i xiulant? —Marcus va agafar Gondemarus de l’orella i el va començar a arrossegar cap al forat que duia al túnel—. Què has fet? Has trencat la paret i ara et vols amagar; has fet un forat per entrar a robar en alguna dependència, eh!?

—No, no, mestre, no! El forat ja hi era. Si jo el que vull és tapar-lo! —Gondemarus, per un moment, va tenir l’esperança que Marcus el deixaria en pau i, simplement, el faria fer l’obra i tapar el forat, sense adonar-se’n que era l’entrada d’un túnel.

L’antic mestrescola va estirar l’orella del noi i li va fer abaixar el cap fins a l’orifici.

—Que això ja hi era, dius? I hi tenies mig cos a dins quan t’he enxampat? Què amagues?, què hi ha a dins?, tot el que has robat a l’Església o al comte? Crec que et portaré a davant de la Justícia perquè et tallin les mans i et pengin fins que la llengua t’arribi als peus!

Gondemarus va avaluar la situació. Per sort, tot el que havia agafat del magatzem del final del túnel o bé s’ho havia cruspit o ho portava posat, per tant no tenia res amagat que el pogués incriminar. Marcus formava part del capítol de la catedral, però era notori que tenia mala relació amb tots els altres membres. No sabia si s’entenia o no amb Arnulf, però s’hauria jugat el que fos que no era així. Potser si el feia partícip del secret, no diria res a l’ardiaca i aleshores a ell no li passaria res de greu. Era el moment de parlar.

—Venerable Marcus, monsenyor, honrat… —Gondemarus va fer servir tots els títols que li sonaven per tal de millorar la disposició del frare—. No tinc res amagat aquí dins, no; ho podeu veure, si voleu. És un túnel, senyor, un túnel, reverend; el vaig descobrir per casualitat i només el netejo, com em van ordenar, res més, no és cap altra cosa…

Marcus es va estranyar molt. Un túnel! Quina cosa més curiosa, un passadís ocult que sortia de sota de la porta Regomira cap a… Cap a on?

—Com que un túnel? Qui t’ha ordenat que hi entressis? On va a parar? Parla! Per cert, com et dius, noi?

—Gondemarus, senyor, em dic Gondemarus. No, no, ningú me n’ha parlat, del túnel, el vaig descobrir jo tot sol, per casualitat, sense voler, però no hi ha res a dins, us ho juro, senyor, no hi ha res de res, està tot buit…

—Has anat fins al final? Té sortida a algun lloc? On va a parar? —va preguntar Marcus mentre li retorçava una mica més l’orella.

—Ai, ai, ai —es lamentava el noi—. Sí, sí, sí que té un final… Va a parar a un magatzem de fora muralla, a prop del mar…

—I has deixat entrar gent d’aquest magatzem, desgraciat?

—No, no! No ho sap ningú, això del túnel, no… No hi ha mai ningú al magatzem, ningú no ho ha vist, ai, ai, ai… Deixeu-me l’orella, si us plau!

Un túnel secret! Ves a saber quants anys tenia. El podien haver fet els romans, els gots o els musulmans; tots ells podien tenir interès a disposar d’una sortida discreta de la ciutat. Una sortida i una entrada, és clar… En aquell moment Marcus no sabia de què li podia servir aquell coneixement, però va entendre de seguida que allò era un trumfo a la màniga. Ara el que convenia era tenir aquell criat, Gondemarus, a les seves ordres, i que li mostrés el túnel.

—Es triga gaire a recórrer el túnel? És segur? Hi ha llum? Au, contesta…

—Tantes preguntes alhora m’atabalen, alt senyor! Sí que és segur, crec que gira una mica, però només és un túnel i només té una sortida, no t’hi pots perdre. I no ho sé quanta estona es triga, però no gaire, passa ràpid quan t’hi acostumes. —Gondemarus va començar a entusiasmar-se amb les explicacions; feia massa dies que amagava el secret i el fet de poder compartir-lo el satisfeia—. El pitjor és que tota l’estona està fosc, però no hi ha entrebancs, només cal tenir la precaució de tenir sempre una mà tocant la paret, i no xoques. I, a l’altra banda, al final del túnel, també hi ha escales, però just abans d’arribar-hi el camí puja una mica, amb la qual cosa ja estàs previngut i no topes amb els esglaons i, just quan surts…

—Prou! Tu sí que m’atabales amb tanta xerrameca. Ho sap algú més, a part de tu i jo?

—Nooo, Marcus, no ho sap ningú més… L’hi hem de dir a l’ardiaca Arnulf o al senyor bisbe?

—Ni se t’acudeixi!!! Aquest túnel pot fer un bon servei a l’Església i al comtat, i no és gens convenient que la notícia s’escampi. En qualsevol cas, ja ho decidiré jo, si es pot dir o no, i quan i com…

—Voleu que hi entrem?

—Però que t’has tornat boig? El que has de fer és tancar l’entrada i que no ho vegi ningú, m’entens?

—Sí, però, Marcus, jo que l’he descobert…, en fi, vull dir que ja que soc jo qui l’ha trobat, em refereixo que…

—No et preocupis —va dir el frare mentre agafava el noi per l’espatlla i li ensenyava la dentadura com si somrigués—, et tindré en compte. A partir d’ara, només em serviràs a mi.

Aquella sortida no va agradar gens al jove Gondemarus, que no tan sols veia perduda la possibilitat de fer incursions d’amagat fora de muralla, sinó que també s’evaporava l’efímera llibertat de què havia gaudit durant uns dies. Però poca cosa podia fer, per ara…

Marcus no va tenir clar en un primer moment per a què li podia servir, i més en les seves circumstàncies, el fet de tenir localitzat un túnel clandestí sota la muralla de Barcelona. El que el turmentava contínuament era com amagar el seu cofre en el viatge que hauria de fer cap a Olèrdola. Era massa voluminós, i pesat, i el contingut massa obvi per no atreure l’atenció de bandits, gents de mal viure o, el que era pitjor, de la família vescomtal. Havia decidit que s’enduria l’or i la plata que pogués, de manera dissimulada, i la resta bo deixaria dins del cofre, sense gaires esperances de poder recuperar-ho més endavant. Mentre estigués al sud no podria tornar amb cap mena de permís, i si s’escapava i abandonava les seves obligacions, la notícia arribaria molt ràpidament al vescomte i al bisbe, que donarien avís als soldats de guàrdia i no podria tornar a Barcelona. Ara bé, el túnel sí que li seria d’utilitat, perquè li permetria entrar i sortir de la ciutat sense que els homes d’armes l’escorcollessin, i, per tant, no calia que s’endugués el tresor amb ell. Quan bo decidís, podria tornar a Barcelona i recuperar-lo sense que ningú se n’adonés.

Aquella era la solució!

Aquell túnel, a més, va pensar, tenia un avantatge afegit. Potser podria ajudar-lo a executar la venjança contra els seus enemics. Podria ser la manera de cometre el crim perfecte. Tothom pensaria que ell era fora de Barcelona, i un vespre entraria pel túnel i mataria el bisbe, l’ardiaca, els vescomtes, els comtes… Iot Barcelona, si podia.

Va apartar aquelles quimeres morboses del cap, perquè no anaven enlloc. El que li convenia ara era preservar el secret i, per això, el millor era tenir Gondemarus ben a prop. Si calgués desfer-se’n, d’ell, ja trobaria la manera, però ara el més convenient era no perdre’l de vista, per si de cas.