XIV

La veritat és que tot el que podia haver anat malament va anar malament. Bé, tot no, perquè Marcus va salvar la seva possessió més important, la vida. Quan l’antic mestrescola i els dos cavallers, Baldomà i Oriol, van refer el camí per tal de trobar els homes d’armes que venien a unes poques hores de marxa, amb les ordres de Geribert de portar-los a Olèrdola, Marcus va començar a patir un intens dolor de morenes que semblava com si un punyal el travessés des del cul fins a les entranyes. El mal que li feia li impedia seure correctament a la sella i això li va provocar un dolor de ronyons afegit. A més, la conversa dels dos cavallers li resultava insofrible, del tot anodina i sense interès. Només parlaven de cavalls, i explicaven anècdotes incomprensibles que tant provocaven grans riallades com cares de comprensió i solidaritat entre ells, però que a Marcus només li augmentaven les afliccions. El frare va estar força callat, enfonsat en els seus pensaments durant tot el trajecte, i de mica en mica es va anar quedant enrere, mentre els cavallers, més ràpids i més bon genets que ell, s’avançaven un bon tros.

Cap dels tres viatgers, doncs, no estava al cas quan les fletxes van començar a caure sobre seu. Oriol en va rebre una al clatell i, mentre lliscava lentament de la sella, un parell més a l’esquena que van acabar de rematar-lo. Baldomà no va ser abatut inicialment, però el seu cavall va resultar ferit a la gropa, va perdre l’equilibri i va caure cap a un costat, deixant el seu genet a terra presoner pel pes de la muntura i malferit en una cama. El cavall de Marcus es va aturar de sobte, nerviós, i això va salvar la vida del frare, perquè diverses fletxes van passar per davant seu, just allà on hauria estat si la bèstia no s’hagués plantat.

El frare, en comptes de sortir esperitat, va cometre l’error de baixar de la muntura, mirant de protegir-se al darrere del cos de l’enorme animal, però quan l’home va trepitjar el terra, el cavall va sortir disparat i es va perdre a tota velocitat pel camí. Aleshores, Marcus es va llançar a la vora del pas i es va amagar tan bé com va poder sota d’uns esbarzers que se li van enganxar a l’hàbit i a la pell. Allà, mig amagat, oblidat el dolor de les morenes i els ronyons, sense notar les punxes de l’arbust, va poder veure tot el que va passar a continuació.

En un primer moment, només se sentien els crits del cavaller Baldomà, aixafat pel cos del cavall, que renillava i esbufegava i, de tant en tant, provava d’aixecar-se, cosa que, pel que es veia, provocava un gran dolor al seu genet. Encara que Baldomà cridava demanant ajuda, Marcus no hi va anar, sinó que es va endinsar encara més en l’esbarzerar.

I va fer bé, perquè no va passar gaire estona fins que mitja dotzena d’homes van aparèixer per un turonet que hi havia a l’est del camí. Marcus els podia veure força bé i estava raonablement segur que no el descobririen. Eren fornits, portaven barbes descurades i, el frare n’estava segur, no parlaven andalusi, sinó un altre idioma, una llengua molt diferent del llatí o del vulgar que tothom utilitzava als comtats. A Marcus li sonava molt aquella manera de parlar, i finalment hi va caure: una vegada, uns comerciants navarresos s’havien apropat a Barcelona, i ell els havia sentit parlar aquella llengua. Navarresos! Què hi feien aquells homes, allà? Eren bandits? No tenia cap sentit que uns bandits bascons ataquessin els viatgers de la Via Francisca, tan lluny de les seves terres.

Els navarresos es van apropar fins a Baldomà i es van palplantar al seu costat. El cavaller caigut els va cridar i insultar i, fins i tot, els va amenaçar amb un punyal, fins que dos dels atacants se’n van cansar, van treure unes espases llargues i, sense dir res, van traspassar Baldomà, mantenint les espases dins del cos fins que el cavaller va deixar de moure’s i de gemegar. Llavors les van treure i les van netejar a la roba del cavaller mort. Un altre home va agafar el punyal que Baldomà havia deixat caure i va clavar-lo al clatell del cavall, que encara s’agitava.

Després d’aquella mostra de brutalitat, Marcus gairebé ni s’atrevia a respirar, per por que el descobrissin. No semblava, però, que aquells homes tinguessin gaire interès a buscar el tercer genet del cavall que havien vist passar a corre-cuita. Potser pensaven que havia fugit camp a través, cosa que ara Marcus lamentava no haver fet per culpa de la seva poca traça amb els cavalls. El frare, amagat entre els matolls, va veure com els bascons saquejaven els cadàvers dels dos soldats de Geribert i s’emportaven les armes, les armadures, els escuts pintats a franges vermelles i part dels arreus del cavall mort, així com el cavall supervivent.

Al cap d’una estona, aquells homes de parla incomprensible van marxar per on havien vingut.

Marcus encara va deixar passar una estona fins que es va animar a moure’s. Com que tenia por que el poguessin estar observant sense que ell ho sabés, va anar reptant per la vora del camí i va passar molt a prop del cos dels dos companys morts. Quan ja no va poder arrossegar-se més, es va decidir a posar-se dret i, mirant amb por cap enrere, va dirigir-se cap al nord, on esperava trobar els homes d’armes a qui havien anat a buscar.

Mentre caminava, amb la roba bruta i estripada, va tenir temps per pensar en el que havia passat. Bandolers navarresos en el cor dels comtats? No era normal. Els bandolers es movien sempre per zones del territori que coneixien perfectament i no semblava que aquells homes visquessin entre Olèrdola i Barcelona. No, aquells homes no eren bandits, sinó mercenaris. Però els mercenaris rara vegada assaltaven i mataven gent pels camins, perquè això els podia impedir ser contractats després pel senyor de la terra. Si havien comès aquell assassinat era perquè formava part d’alguna estratègia. L’única possibilitat real era que aquells homes que havien despatxat Baldomà i Oriol amb tanta eficiència formessin part de l’exèrcit cordovès, que, potser, ja havia ultrapassat Olèrdola i es dirigia cap a l’interior dels comtats.

Distret amb aquelles cabòries, Marcus va tornar a trobar-se de cara amb la mala sort. El frare es pensava que avançava cap als homes d’armes, els pagesos i els carros de queviures que, suposadament, eren davant seu. De fet, ja sentia fressa de gent que caminava una mica més enllà, i per això va pensar que havia arribat on eren els servidors del vescomte Udalard i del seu germà Geribert. Aleshores va començar a córrer, aixecant els braços i cridant. Se sentia alleujat i segur, després de tantes hores de patiment i d’haver vist la mort de tan a prop. Mentre corria i cridava, els ulls se li van humitejar de l’emoció.

Marcus va girar per un revolt del camí i va topar de cara amb un grup nombrós d’homes, la majoria a cavall. A cavall? No eren homes a peu, amb carretes i bestiar, els qui anaven a reforçar Olèrdola? Els dubtes del frare es van esvair quan el van veure. Un dels genets, l’únic que duia una armadura d’escates, va assenyalar-lo i va cridar ordres als altres genets. Les ordres, inconfusiblement, eren en andalusi.

En un moment, quan tot just començava a girar cua, Marcus es va veure rodejat de dos homes a cavall que l’amenaçaven amb les llances. El frare, convençut que trobaria la mort, es va agenollar a terra i es va posar a plorar i a xisclar de terror. Els dos genets el van obligar a punta de llança a aixecar-se i el van fer caminar, mentre l’anaven burxant, cap al seu cap, l’home de l’armadura d’escates.

Encara que terriblement espantat, Marcus es va adonar que aquell era un grup nombrós de genets, més d’un centenar, i que els cavalls que duien no eren els mateixos que s’acostumaven a veure en els comtats, més petits, més foscos i més fibrosos; feia la sensació que aquells eren animals molt ràpids, gens avesats a portar càrregues. A Marcus li van fer molta por. I tam bé va observar que, a part dels genets, que anaven vestits de manera més lleugera que els cavallers dels comtats, hi havia un munt d’homes a peu, molt més heterogenis que qualsevol grup armat que hagués vist mai. Alguns duien el cap cobert amb un mocador que els envoltava la cara i que subjectaven amb una cinta; d’altres duien cervelleres; uns quants no duien res, i n’hi havia de rossos, de bruns, de pèl-roigs i de calbs; n’hi havia de pell molt fosca, gairebé negra, i d’altres molt blancs de cara, com si el sol els defugis. I les banderes i els draps que duien lligats a les llances eren diferents de tot el que havia vist mai: n’hi havia de verds, de daurats, de blancs, tots plens de filigranes que va reconèixer com l’escriptura àrab.

El van empènyer fins a arribar davant del genet que semblava el cap de la tropa. Marcus va pregar espantat que pogués fer-se entendre. Ell no parlava andalusi, o sigui que si el cap o algú altre del grup no coneixia el llatí o la llengua vulgar, el frare no tenia gaires esperances de continuar viu abans que el sol es pongués.

—Ma ismuka? Ma ismuka!

El cap era un home prim i eixut, amb una barba fosca que li pujava per la galta i amb els ulls molt separats. A Marcus li va semblar que tenia cara de no gaudir de la virtut de la paciència. Va provar d’endevinar què volia dir allò que l’home repetia.

—Marcus, em die Marcus! —va cridar el frare, assenyalant-se el pit amb una mà.

—Marcus? —La resposta va semblar que agradava al guerrer. Potser l’antic mestrescola l’havia encertat…—. Marcus… Ma mignatuká? Min eina anta?

Aquestes preguntes eren més difícils i encertar la resposta podia ser molt complicat. El frare va optar per somriure i explicar-se tan bé com va poder amb grans gestos, amb ganes que aquell home l’entengués o, si més no, veiés que estava del tot disposat a col·laborar.

—Jo soc Marcus, sí, gran senyor! —I el frare va fer una gran reverència, que va provocar les rialles d’alguns guerrers que es miraven l’interrogatori—. Soc frare, ho veieu? —I es va separar una mica l’hàbit del cos i va donar una volta sobre si mateix—. Fra-re… Mon-jo… Home de Déu, de Déu! —I va assenyalar cap al cel, gest que va veure que causava una bona impressió—. I vaig a Barcelona, allà, a Bar-ce-lo-na.

—Aaaaah, Madina Barshiluna… —va dir el genet, cosa que va animar Marcus. Semblaven interessats per Barcelona i ell sabia moltes coses de la ciutat, sens dubte.

—Sí, sí, Barcelona! Allà, pel camí, més enllà…

El cap del grup d’andalusins va fer un gest molt clar a Marcus perquè callés, cosa que, per un moment, va espantar el frare. Després, sense baixar en cap moment del cavall, va cridar a un dels homes que anaven a peu, va pronunciar unes paraules incomprensibles per al frare i es va acomodar a la sella del cavall.

L’home va sortir esperitat cap al gruix de guerrers que hi havia més endavant, cridant una paraula que Marcus va suposar que era el nom d’algú.

Al cap d’un moment, el missatger va reaparèixer acompanyat d’un home una mica més gran, que, com gairebé tots en aquell grup, duia una barba molt descurada, però, en aquest cas, emblanquida per les canes. El nouvingut va saludar el genet amb una inclinació de cap, i aquest, gairebé sense mirar-lo, li va assenyalar el frare.

—Wifkan, El-alaoui! Tu, frare, com et dius? —va preguntar l’home canós, en un vulgar perfecte.

Marcus va respirar. Un traductor, probablement un mossàrab o un antic captiu, potser un esclau, tant se valia; l’important és que podria parlar amb algú i, potser, només potser, això li salvaria la vida. Marcus gairebé es va posar a plorar d’alleujament.

—Marcus, Marcus, em dic Marcus! Soc frare, soc… —El frare es va pensar un moment si li convenia o no aparentar ser algú important o si valia més mostrar-se com un no ningú; al final va decidir-se—: Soc canonge, canonge de la catedral de Barcelona, bé, un dels canonges…

—Canonge? I què hi fas, per aquí? Ets molt lluny de Barcelona…

Aquí Marcus va veure una oportunitat més de fer valuosa la seva vida. I no en va dubtar gens ni mica.

—He de trobar-me amb uns homes d’armes. Si em respecteu la vida, us puc explicar ara mateix on són, quants són i algunes coses més…

El traductor, que no s’havia mostrat en cap moment gaire amistós amb Marcus, va traduir ràpidament al seu cap allò que el frare li havia explicat. Quan va acabar de parlar, el genet va fitar Marcus, que va sentir la seva mirada glacial com si fos un coltell que el traspassés de banda a banda. Va trigar uns moments a dir alguna cosa, que al frare se li van fer eterns perquè gairebé sentia físicament com algun mecanisme dins del cap del líder andalusi estava decidint si pagava la pena escoltar el presoner o valia més degollar-lo allà mateix i oblidar-se del problema.

El genet, sempre sense moure’s del cavall, va dir quatre paraules a l’intèrpret, que es va girar cap a Marcus, després d’assentir amb el cap.

—Què és això d’uns homes d’armes? Quants són? On son? N’hi ha més?

Marcus va decidir que diria la veritat. Si això determinava l’extermini de tots els homes d’armes que es dirigien a peu cap a Olèrdola, tant se li’n donava; ell no havia vingut al món per ser un heroi, i segur que Déu l’hi perdonaria. El que era important era que els andalusins pensessin que ell els podia ser útil i no el pelessin després de donar-los la informació.

—T’ho explicaré, us ho explicaré tot, però abans m’has de dir una cosa que vull saber…

—Què vols saber? —va preguntar l’intèrpret, una mica sorprès per la temeritat del frare.

—Primer de tot, qui és aquest home? —Marcus va assenyalar el genet—. I tu qui ets?

L’intèrpret va dubtar si proporcionava informació abans que el presoner els en donés, però els llargs anys de pràctica a la catedral com a mestrescola havien atorgat a Marcus una autoritat en el seu posat la seva actitud a la qual l’home es va sentir subjugat.

—Aquest home és Bakr ibn Ali ibn al-Gassa, un dels comandants de l’exèrcit d’Al-Àndalus, i aquests —va continuar estirant el braç i fent un gest que intentava abastar les desenes de soldats que es veien en aquella esplanada— són els seus homes. I jo soc Enego… i soc de Wutina…

Que Enego fos de Wutina volia dir, gairebé segur, que feia tres anys que l’havien capturat com a esclau, quan Almansur havia entrat per primer cop en els comtats i havia fet una incursió no gaire profunda que va arrasar Wutina. La població, que havia crescut al peu d’un castell que tenia quaranta o cinquanta anys, havia confiat massa que aquella fortificació els protegiria, però l’únic que van aconseguir els homes d’armes va ser salvar la vida, i no van poder fer res per auxiliar la gent i protegir les propietats que hi havia al voltant.

Marcus va sentir que havia aconseguit tenir un cert ascendent sobre l’esclau Enego, i que potser era el moment de revelar alguna cosa, abans que el comandant Bakr s’empipés més del compte.

—Doncs tu, Enego, ara, ves traduint exactament tot el que jo et digui. —Aleshores Marcus es va girar cap al comandant, el va mirar i va adoptar un to solemne, del tot allunyat de l’aire acovardit que havia mostrat fins aquell moment—. Oh, benaurat Bakr, fill d’Alí que era el fill d’Al-Gassa… Vós sou un bon musulmà, un home de Déu, i jo soc un bon cristià, una religió del Llibre…

Enego el va interrompre:

—Com que del llibre? De quin llibre parles?

—De l’Alcorà, babau! Tradueix i prou!

Enego va seguir parlant en àrab amb cara de pomes agres. El comandant Bakr es mantenia inexpressiu, i Marcus es va animar a continuar el discurs:

—Com us deia, benaurat comandant Bakr, el fet que tots dos siguem gent del Llibre… —I quan va dir la paraula llibre es va girar i va aixecar les celles cap a Enego, que ho va traduir com a Alcorà—… ens obliga a ser honestos i a respectar-nos entre nosaltres. Vós sou aquí, m’imagino, amb un propòsit determinat i, si no vaig errat, aquests homes d’armes que us deia abans us poden resultar un entrebanc. Penso que ens podem ajudar mútuament. Jo em volia trobar amb ells perquè em conduïssin fins a Barcelona, a la catedral, però, de fet, no els necessito per a res. Si ells i vosaltres voleu anar a la brega, és la vostra decisió, a mi no m’afecta. Els meus afers són celestials i no pas terrenals, i per això, si us sembla avinent, us explicaré qui són, quants són i on espero que siguin, i vós, a canvi, em deixareu partir sa i estalvi cap als meus afers religiosos. Què me’n dieu?

Marcus es va esperar palplantat, fitant el comandant des de baix, amb una expressió a la cara entre satisfeta i orgullosa, un aspecte que el frare esperava que impressionaria el comandant sarraí. Però Bakr tenia massa experiència per sentir-se impressionat per un frare lleig i fatxenda. De Marcus, en principi només li interessava la informació de les forces enemigues que li podia donar. El frare havia insinuat que tenia afers a la catedral de Barcelona i això, si era cert, volia dir que hi havia una possibilitat que algú important o, fins i tot ell mateix, s’avingués a pagar un rescat per la seva llibertat. Per tant, primer de tot calia treure-li la informació del grup armat que estaven buscant i després, potser, esclavitzar-lo o, encara que això era més improbable, intercanviar-lo en el futur per algun sarraí presoner. Tanmateix, no estava en els plans del comandant Bakr ni tampoc del seu cap, Almansur, que els ifrangi, com anomenaven els homes dels comtats, capturessin ningú per la llibertat del qual valgués la pena negociar.

—Digue-li ara mateix que o parla i ens explica què és això dels homes armats que havia de trobar o el faig matar immediatament.

Pel to que el comandant Bakr va fer servir, no va caldre que Pnego traduís gaire. Marcus ho va entendre de seguida i no va dubtar a explicar tot el que sabia d’aquell grup d’homes:

—Són un centenar llarg d’homes d’armes i potser el doble, o una mica menys del doble, de pagesos armats. No duen cavalls, bé, mules i ases sí, per portar els queviures i els carros, però cavalls crec que ni un.

—No porten cavalleria? És estrany… Tu m’estàs enganyant, Marcus! —va dir el comandant Bakr.

—No, no, senyor, creieu-me… El que passa és que la cavalleria es va avançar i a hores d’ara ja deu haver arribat a Olèrdola.

—Quanta cavalleria?

—Doncs no ho sé… Uns cent cinquanta cavalls, més o menys… Els mana Geribert, que pertany a la família vescomtal…, per si ho volíeu saber.

Bakr no va dir res. No era el primer cop que havia experimentat que una estona llarga de silenci podia ser més aterridora que la violència i va deixar passar el temps fitant Marcus des de dalt del cavall.

Finalment, el frare no ho va poder resistir més i va decidir continuar:

—Ells no saben què vol fer Almansur, vull dir què voleu fer… Per això van a reforçar Olèrdola amb l’esperança que el vostre exèrcit quedi aturat allà i, aleshores, arribin reforços enviats pel comte Borrell. Si fos així, us podrien agafar per dues bandes, uns pel davant i altres pel darrere, i derrotar-vos… Bé, això deia Geribert… Jo no, eh?

—Quines armes duen els homes que venen a peu? Saps on són exactament?

—No ho sé, de debò! Vull dir que suposo que deuen portar el que porten els homes d’armes: espases, llances, tot això… Ah, i als carros, espases i fletxes…

—T’he preguntat on són.

—Perdó, perdó… Doncs no poden ser gaire lluny; venien per aquí per la Via Francisca i no saben que la cavalleria ha marxat. Es pensen que els estan esperant una mica més endavant.

Aquella informació va fer pensar Bakr. Un centenar d’homes d’armes a peu, preparats i en estat d’alerta serien molt difícils de derrotar per la seva força. L’avançada dels andalusins consistia en poc més d’un centenar d’homes a cavall i unes quantes desenes de mercenaris navarresos, la majoria mal muntats, amb uns cavalls lents i vells que no podrien combatre seriosament perquè no aguantarien un xoc amb una cavalleria ben ensinistrada. Però, pel que deia el monjo, aquell grup d’homes d’armes d’Ifranja no tenien cavalls i no sabien que el seu propi grup de cavallers els havia deixat enrere. Per tant, si no sabien que la seva cavalleria no apareixeria, però estaven esperant pel camí alguns homes a cavall… Bakr va prendre una decisió, va fer girar la muntura i es va dirigir cap on eren els mercenaris navarresos.

Marcus estava espantat, i aquella marxa sobtada del comandant andalusi el va espantar encara més. Bakr havia callat de cop, o sigui que suposava que no havia donat cap ordre sobre quin seria el seu destí. Ara temia que el seu destí estigués en mans de l’ànim i la bona voluntat d’aquells homes que el rodejaven i el miraven com si fos un monstre sorgit del fons de la terra. Per a la seva tranquil·litat, Enego no el va deixar patir gaire estona.

—Apa, anem, que per ara t’has deslliurat que et tallin el cap…

—Bakr no em farà matar? —va respirar, alleujat, Marcus.

—Jo no he dit això! —va exclamar, rient, el traductor—. Només te n’has deslliurat per ara… Ha, ha, ha… No et preocupis tant, que tots els que estem al servei de Bakr tenim la vida penjant d’un fil i dels seus capricis. La nostra situació no és gaire diferent de la teva ara mateix. Au, anem a menjar alguna cosa, que deus tenir gana…

Enego va començar a caminar cap a un grup d’homes que seien sota un arbre amb l’esquena recolzada en uns sacs, mentre la resta de soldats que els havien estat contemplant durant l’interrogatori deixaven de prestar-los atenció.

Marcus es va adonar que ningú no el mirava i va girar el cap enrere, per veure si hi havia alguna manera de fugir discretament. Enego ho va intuir clarament i va mig riure:

—Ni se t’acudeixi… Que sembli que et no miren no vol dir que no et vigilin. No arribaries gaire lluny, frare, o sigui que pren-t’ho amb calma, respira fondo i resigna’t, que la vida d’esclau no és tan dolenta com la pinten. A més, si tens sort, et bescanviaran per algú o el bisbe pagarà el teu rescat i te’n tornaràs aviat cap a casa.

Marcus va sospirar i, fent cas a Enego, va seguir l’esclau traductor, disposat a menjar alguna cosa.