XXIX

—Ooooli! Duc oli d’oliiiiva! Ooooli!

Donabella va agafar la gerra de l’oli, que era buida, i va sortir al carrer, on l’oliaire duia una tenalla de fang molt grossa, que arrossegava amb un carro molt petit tirat per un ase jovenet.

—Omple-me-la.

L’oliaire, un jove que duia una mena de sac brut i brillant per sobre del cos, va agafar una tassa i la va introduir a la tenalla per treure’n l’oli. Quan va considerar que la gerra ja era plena, la va tornar a Donabella.

—Tres tasses, un dirham.

Aquells dies els preus pujaven gairebé per moments. Donabella va mirar l’oliaire amb ràbia, però no va dir res, va pagar i es va emportar la gerra plena d’oli cap a casa. Els rumors de la presència dels andalusins a prop de Barcelona havien disparat els preus. Tothom volia tenir el rebost ple en previsió del que pogués passar i els comerciants de qualsevol cosa se n’aprofitaven. De tant en tant, alguns servidors del vescomte vigilaven que els preus no es disparessin, però la sapiència popular deia que aquests servidors eren fàcilment subornables, i amb una petita part dels beneficis es conformaven i feien la vista grossa.

Eos veritat o no, el cert era que les notícies que arribaven escalfaven el mercat. Cada matí, desenes de persones esperaven que obrissin les portes de Barcelona per entrar-hi i pagaven gustoses les taxes als homes del vescomte o als homes del bisbe per poder estar-se a l’aixopluc de les muralles. També hi entraven ramats, que s’havien d’acomodar en algun dels molts espais sense construir de l’interior de la ciutat. Això i la calor que feia, que ja era molt intensa, havien fet que tota la ciutat pudís a xai, a cabra i a gallinassa, a més de les olors que hi havien afegit els nous residents.

Donabella va desar la gerra d’oli al costat de la llenya i la va tapar amb un drap per evitar que hi entrés algun insecte. Aleshores va seure i va forçar-se a menjar una mica, perquè havia perdut la gana d’ençà de la visita del bisbe Vives i havia d’animar-se.

El bisbe havia proclamat que, al seu costat, Arnulf perdria tot el que fins ara li havia estat cabdal, la lectura, el saber, l’Església, el poder… Això havia trasbalsat Donabella, que no podia deixar de donar la raó al refotut bisbe. Ella només podia oferir-li amor i companyia i, potser, a la llarga això no seria suficient per al cor inquiet de l’ardiaca. Al cap d’un temps d’estar junts potser Arnulf se’n penediria i, encara que no arribés a dir-l’hi, li retrauria tota la vida que l’havia allunyat dels seus i de la seva essència. A més, serien pobres, perquè la família d’Arnulf difícilment li assignaria diners en un cas així, i l’ardiaca no estava acostumat a viure en precari. Ella ho podria aguantar, però ell…

Una altra possibilitat era viure com a amant secreta o, com a mínim, discreta, de l’ardiaca, més o menys com feien ara, sense aspirar cap dels dos a res més. Però això, Donabella ho sabia molt bé, amb el temps no seria possible. Arnulf, pel seu naixement i intel·ligència, estava destinat a arribar molt amunt i, si per a un ardiaca tenir una amant ja era dificultós, per a un bisbe o un abat seria del tot impossible.

O potser no, que algun cas hi devia haver, però segur que Arnulf no ho voldria. No, la seva relació no podia anar més enllà, no podia continuar. Probablement el millor que podien fer o, més aviat, el que hauria de fer ella era obeir el bisbe i, un cop passat el perill sarraí, allunyar-se de Barcelona i d’Arnulf per sempre, i viure allà on la deixessin en pau.

Donabella va acabar de menjar i va decidir anar a la catedral, a portar uns quants fulls de paper al magatzem. De fet, no era del tot necessari, encara podia esperar un parell de dies, però amb sort veuria Arnulf i, encara que se sentia trista, volia gaudir de tots els moments que encara li quedessin amb ell. L’ardiaca no sabia res de la visita que li havia fet Vives i era millor, sens dubte, que mai no se n’assabentés.

La dona va agafar un bon feix de fulls de paper, la clau del magatzem de la catedral i va sortir al carrer. Casa seva no era gaire lluny del temple, però entre el pes del paper i la tristor que sentia, el camí se li va fer llarg.

A la ciutat hi havia temples més alegres, capelles més lluminoses, esglésies petites més hospitalàries que la catedral. Malgrat que era el temple principal de Barcelona, el que acollia les celebracions oficials dels comtes, el que tota la noblesa i la jerarquia eclesiàstica tenia com a referència, era un edifici sòrdid i inhòspit.

Donabella va mirar dins el temple, buscant Arnulf, però no va haver-hi sort. Amb la clau que ell li hauria donat, va obrir la petita cambra d’emmagatzematge del paper. Normalment, el primer que feia Donabella era encendre amb la pedra foguera una espelma de seu fos, però aquest cop estava cansada i, com que ja coneixia el lloc, va col·locar a les prestatgeries de l’armari, totalment a les fosques, els fulls de paper que portava. No va pensar que just en aquell lloc hi havia un flascó de tinta elaborada per ella que havia dut allà feia uns quants dies, per si al bisbat el necessitaven, i, amb els fulls, li va clavar un cop i el va llençar a terra. El soroll de la trencadissa la va espantar, encara que immediatament, maleint-se a si mateixa, va recordar el flascó. Llavors va encendre l’espelma i va veure el desastre. El terra era ple de tinta de sutge, resina i goma, un líquid negre que havia tacat la pedra del terra, els seus esclops i la faldilla. El flascó havia quedat tombat, no gaire escardat, i encara contenia tinta.

Donabella estava tan nerviosa que quan va acotxar-se per recollir-lo, li va tornar a caure de les mans, i aquest cop sí que es va buidar del tot. La dona es maleïa els ossos. Tot el terra de la cambra havia quedat negre i ara fins i tot les parets estaven esquitxades. No podia deixar-ho d’aquella manera. Va sortir de la cambra, la va tancar amb clau i va córrer cap a casa. Allà va agafar un cossiol que tenia per a la roba de fer paper i se’l va endur.

En una font, a prop de la catedral, va omplir el cossiol d’aigua i va entrar de nou al magatzem amb la intenció de netejar el terra i les parets. Amb el seu d’una candela va començar a refregar el sòl, amb l’esperança que la tinta desaparegués del tot. Un cop ho va haver refregat bé, va abocar l’aigua del cossiol i va veure, sorpresa, que el líquid es filtrava ràpidament per terra.

A sota d’aquella cambra hi devia haver un clot, potser una altra cambra i tot, perquè, si no, l’aigua no hauria desaparegut a tanta velocitat. Donabella sabia que a sota dels temples de vegades s’havien portat a terme enterraments, sobretot de gent santa i de màrtirs, i va pensar que potser acabava de trobar una cripta secreta, amb relíquies. Si era així, segur que l’Església l’hi agrairia i… i potser acceptarien més fàcilment una relació pública amb Arnulf! No, no; s’ho va treure del cap de seguida, no tenia res a veure l’agraïment per una troballa important amb la benedicció de la Església vers el seu amor. En qualsevol cas, calia donar un cop d’ull a sota d’aquell magatzem; era possible que només fos un petit clot que anés a parar a les clavegueres que els romans havien construït a la ciutat i que potser passaven per allà sota.

Donabella, acotxada, va apropar la candela encesa al terra, i va veure que una sola llosa d’un parell de pams de llargada estava deixada anar, mentre que les altres semblaven enganxades sòlidament entre elles. Amb l’ajut d’una canya que havia de servir, un cop preparada, com a ploma per escriure, va començar a aixecar la llosa. Aquella pedra era molt més fina que les altres i no li va resultar gaire difícil treure-la. Era cert; hi havia una cavitat, però no era grossa. Dins del clot, remullada per l’aigua que havia llençat Donabella, hi havia una capsa de fusta. La va agafar i la va situar al centre de la cambra per mirar què era. Era un cofre, i als cofres amagats només s’hi guardaven coses valuoses.

En un primer moment no va gosar obrir-lo, per por que no hi hagués res a dins i la decepció fos considerable, però finalment es va decidir. De mica en mica va aixecar la tapa del cofre, i aleshores va veure que a dins hi havia tant d’or i plata i joies com no n’havia vist mai, ni al castell del seu pare, a Rosanes, ni tan sols en somnis. El cofre no era gaire gros, però a dins hi havia la fortuna d’un príncep.

Després de regirar-lo una estona, Donabella el va tancar i es va posar a pensar. Seria un tresor molt antic i oblidat? Pertanyia a algú que el podia reclamar? Què n’havia de fer? Era un tresor de feia molts anys o potser pertanyia a algú que el volia mantenir amagat en un lloc d’accés secret? Arnulf li havia dit que aquell magatzem el portava abans el mestrescola, que era un mal bitxo i que es deia Rebus o Magnus o una cosa així. Marcus, es deia Marcus! Un mal bitxo? I què volia dir allò?; seria un lladre, i aquest cofre que s’havia trobat era un tresor robat, o potser això no tenia res a veure i el problema del tal Marcus és que era un mal frare?

De sobte, Donabella va adonar-se que l’altra persona que tenia les claus d’aquell lloc era l’ardiaca, per tant Arnulf. Però aquest no podia ser el tresor d’Arnulf; la seva família tenia prou diners per no haver d’amagar or i joies dins de la catedral de Barcelona. I l’anterior ardiaca, Sunifred Llobet? Amb un somriure, Donabella ho va descartar. Sunifred Llobet probablement hauria regalat totes aquelles monedes al primer pobre que li hagués passat pel davant o, encara més possible, les hauria fet servir per decorar algun altar amb dibuixos del cel.

No, ni Sunifred Llobet ni Arnulf tenien res a veure amb aquell cofre. O era un tresor antic, que no pertanyia a ningú, o bé pertanyia, tal com sospitava, a aquell Marcus que Vives havia desterrat a Olèrdola.

Donabella va tancar el cofre i el va tornar a deixar al clot. Després va tapar bé el forat amb la llosa i el va dissimular tant com va poder amb uns trossos de paper que s’havien embrutat en caure el tinter.

Quan va sortir de la catedral, la dona ja tenia un pla. Pot-ser, i només potser, Arnulf podria gaudir de la vida que anhelava al seu costat, lluny de Barcelona, però amb prou diners per regalar-se una vida dedicada a l’estudi i, sobretot, a l’amor.

Si Donabella no hagués estat tan capficada en els seus pensaments, hauria vist l’objecte del seu desig, Arnulf, treballant a la porta Bisbal. Arnulf era amb un dels homes del vescomte, Micarró, i un home d’armes del bisbe. Feies, un veterà que havia vingut amb ell des de Vic. Tots tres estaven supervisant les defenses de les torres.

—Quan acabem de pujar les pedres a les nostres torres, us portarem més politges per pujar els rocs i l’oli a les vostres —deia Micarró.

—Però en cas d’atac no estarem per anar-nos passant les politges; en necessitem una per a cada torre, com a mínim. I si en poguessin ser dues, millor. Però, és clar, com que vosaltres les acapareu totes, és impossible que nosaltres… —Feles ho deia mirant més Arnulf que Micarró, perquè esperava que l’ardiaca posés remei al problema.

Arnulf, que estava avorrit d’aquesta mena de discussions que no portaven enlloc entre els homes del vescomte i els seus, va tallar l’inici de la disputa de manera dràstica.

—Prou! Aquí no som «nosaltres» i «vosaltres»! Si els sarraïns entren per qualsevol de les torres de la ciutat, a ningú no li importarà si la torre era del vescomte o del bisbat o de qualsevol altre. Els sarraïns mataran qualsevol, sense demanar-li abans a qui serveix. Per tant, oblidem-nos d’aquestes diferències! A veure, Micarró, tu i els teus homes feu que al peu de cada torre hi hagi una bona provisió de pedres, que ens poden servir en qualsevol moment. I tu. Feies, organitza la distribució de les politges i, sobretot, fes-ne fer de noves. No tinguis manies d’anar als nostres magatzems, als del vescomte o als de qualsevol mercader, per trobar les fustes i les cordes necessàries. I no emprenyeu més!

Arnulf va deixar els dos homes amb la cua entre les cames i va marxar de la porta Bisbal, a veure com anaven les obres de la porta Regomira, l’altra entrada del bisbat.

Des que s’havien accelerat els esdeveniments, el ritme lent i més aviat esmorteït de les obres de reparació de la porta s’hauria d’haver incrementat, però l’ardiaca temia que, sense la seva supervisió, la mandra infinita que semblaven patir tots els paletes i constructors que treballaven allà no hauria desaparegut.

La porta Regomira era la porta de Mar, i per anar-hi des del Palau Episcopal calia travessar tota la ciutat. Tot just acabava de deixar enrere l’església de Sant Jaume quan gairebé va topar de morros amb les dues vescomtesses, Riquilda i la seva sogra, Geriberga.

—Senyores… —Arnulf es va inclinar una mica, disposat a seguir el camí cap a Regomir, sense aturar-se a xerrar amb les dames.

—Arnulf, em vens molt bé! Precisament fa dies que volia parlar amb tu —va dir Riquilda amb un posat seriós.

—Bé, jo… A la vostra disposició, el dia que vulgueu… —Arnulf es va aturar enmig del carrer per escoltar Riquilda.

Que l’ardiaca del bisbat, la vescomtessa i la vescomtessa mare, a més d’un parell d’esclaus que acompanyaven les dones, s’aturessin enmig del carrer Major en uns dies en què la ciutat estava a rebentar de gent no facilitava la discreció de la conversa. Per això Riquilda va optar per agafar del brac l’ardiaca i el va començar a arrossegar.

—Arnulf, tu i jo podríem anar ara a parlar a Sant Miquel. No t’importa, oi, Geriberga?

—No, no, feu, feu… Ja ens veurem després al Castell Vell.

L’església de Sant Miquel era molt a prop, i tenia fama de ser la més fresca de Barcelona, perquè encara conservava el terra de les antigues termes romanes, unes lloses de mosaic negres i blanques molt elegants. Aquell mosaic vidriat semblava que repel·lia la calor, i molts barcelonins, quan el sol queia amb força, trobaven una estona al migdia per anar a resar a l’arcàngel i cap dels exèrcits celestials. En aquells moments, a l’interior de l’església només hi havia dues dones i un home, i quan la vescomtessa va fer un gest indicant-los que sortissin, se’n van anar molt discretament.

—Arnulf —va dir Riquilda quan es van sentir sols—, sé que ets l’home en qui més confia el meu marit. No, no facis aquesta cara d’escepticisme, perquè per poc que ho pensis t’adonaràs que no t’he descobert res de nou.

—Bé, tots dos som joves, jo també vinc de família vescomtal, tenim responsabilitats molt grans en aquesta ciutat… No és estrany que ens entenguem.

—A l’inrevés, l’estrany és que us enteneu molt bé. La gent que comparteix interessos i poder més aviat acostuma a enfrontar-se que no pas a col·laborar.

S’hi estava bé, a la penombra de l’església de Sant Miquel. Arnulf va deixar la ment en blanc per uns moments. A la paret lluïa un fresc amb una imatge simbòlica de l’arcàngel en disputa amb el dimoni. Tots dos estiraven una balança que contenia l’ànima d’un mort, i Satanàs feia trampa per incrementar el pes dels pecats a l’hora del Judici Final. Era l’únic fresc que explicava aquesta història i, per tant, no es podia saber qui havia guanyat finalment, si el general dels exèrcits celestials, l’arcàngel sant Miquel; o bé el dimoni Lucifer. Arnulf no va poder evitar pensar, com sempre que contemplava la pintura, que la seva ànima darrerament estava carregant molt la balança dels pecats i que, potser, necessitava compensar-ho amb molts més actes virtuosos.

—Ho faràs, doncs? —li va preguntar la vescomtessa.

—Si faré què?

—No m’has escoltat, Arnulf!

—Sí, sí, el que passa és que amb tota la feina d’aquests dies estic una mica cansat, i de vegades se me’n va el sant al cel…

—Ha, ha, ha. —Riquilda va riure amb ganes—. Ho dius en un lloc molt adequat, sens dubte.

—Va, torna’m a explicar el que vols de mi, Riquilda; et prometo que sigui el que sigui, segur que ho faré.

—Et deia que pateixo per Udalard. Encara no hem rebut notícies del meu pare i, per tant, no sabem si ha trobat l’exèrcit d’Almansur i si ha pogut frenar-lo.

—Ja, però a hores d’ara només podem esperar i preparar-nos per si venen cap a Barcelona; no podem fer res més. —L’ardiaca va mullar de manera distreta el dit a la pila baptismal—. I el teu pare, el comte, sap el que fa. Potser no intenta guanyar Almansur, sinó només fer que el persegueixi i que s’allunyi d’aquesta zona.

—Potser sí…, però coneixent el meu pare, m’estranyaria molt que fes això que dius. Si arriba a plantejar batalla, com crec que farà, i guanya, no passarà res, Udalard només haurà hagut de preparar la defensa de Barcelona, però no haurà estat posat a prova. Però si el meu pare no guanya la batalla o no aconsegueix distreure Almansur, els andalusins ens poden atacar perfectament.

—I aleshores pateixes per les decisions que haurà de prendre el teu marit —va interrompre-la Arnulf.

Riquilda es va quedar un moment en silenci. Un raig de llum entrava per una lluerna i il·luminava una de les ales de sant Miquel. La vescomtessa va pensar que li agradaria molt tenir ales com els arcàngels i sortir volant d’allà, juntament amb la gent que estimava, per no haver de patir aquella angoixa de no saber si el pare era viu o mort, si ells mateixos continuarien vius al cap de pocs dies, si Udalard seria digne com a vescomte, si Barcelona resistiria…

—Sí, pateixo. Però no perquè pensi que no és un home valent i preparat, sinó perquè em fa por que s’equivoqui. I un noble mai no pot permetre’s el luxe d’equivocar-se.

—Ai, Riquilda, com es nota que ets jove i filla de comte! Els nobles s’equivoquen tant o més que la resta dels mortals. Però les seves equivocacions poden portar més dolor que l’error d’un desgraciat pauperes; aquesta és l’única diferència. Va, digues, què vols de mi?

—Simplement, vull que estiguis al costat d’Udalard en els moments més difícils, que l’aconsellis i que l’animis. No té ningú en qui confiar, bé, em té a mi, però estic segura que li fa por mostrar-se feble davant meu i, per orgull, no em demanarà consell.

—També té la seva mare. Geriberga és una dona intel·ligent i assenyada que l’aconsellaria bé, segur.

—Tens raó, Arnulf, però Geriberga té dos problemes que la inhabiliten per estar al costat d’Udalard: en primer lloc, és una dona que viu més en el passat que en el present, perquè pensa que ella ja no té futur. Pot portar el seu fill a prendre decisions heroiques pensant en la història, però el que jo vull és que visqui i que ens faci viure a tots…

Arnulf va somriure.

—I la segona raó?

Riquilda també va somriure.

—La segona raó? Simplement, és la seva mare i això Udalard no ho pot oblidar mai. Per tant, potser no li farà el cas que es pugui merèixer.

Quan van sortir de l’església de Sant Miquel, Arnulf va continuar en direcció al castell de Regomir mentre anava rumiant el que li havia demanat Riquilda. Estar al costat d’Udalard? És clar, com no podia fer-ho; de fet, ni tan sols entenia del tot per què li havia demanat Riquilda una cosa que per a ell era absolutament òbvia. No, segur que per a ella també era òbvia, la petició. Havia d’anar més enllà, va pensar Arnulf.

La resposta li va venir d’uns nens que estaven jugant amb una rata del carrer. L’havien arraconat al costat d’un pilar i, amb dos pals, picaven a terra al costat de l’animal, que intentava escapolir-se. En un moment determinat, un dels nens es va apropar més i la rata va intentar mossegar-lo. El nen, un vailet mocós i pèl-roig, es va tirar enrere, va relliscar i va caure de cul. La rata, aleshores, semblava que s’hi anava a llançar a sobre, però un altre nen es va interposar en el camí i l’animal va intentar mossegar-lo, sense aconseguir-ho.

Arnulf va pensar que el que li demanava Riquilda era que preservés i acompanyés Udalard en la prova que els esperava, i no pas que simplement l’aconsellés, tal com havia fet aquell nen per salvar el seu amic pèl-roig.

El castell de Regomir controlava la porta de Mar. De fet, era una estructura pràcticament quadrada que sobresortia de la muralla i que els romans havien afegit per mantenir un recinte defensiu dins del mateix tancat de les muralles. Bé, això era el que semblava, perquè aquella mena de castell fortificat enganxat a les muralles havia estat un establiment de banys públics durant molts anys, i ara era magatzem de mercaders, encara que mantenia fins un cert punt la vocació de punta de la defensa de Barcelona a la banda de mar.

La situació era tan complicada que el bisbe Vives, el propietari del castell, havia decidit que es retiressin moltes de les mercaderies que estaven emmagatzemades allà dins per tal de facilitar la mobilitat dels homes d’armes si arribaven a ser necessaris. Aquesta ordre havia causat moltes queixes dels comerciants i, de fet, estaven posant tots els entrebancs del món per impedir que es fes efectiva.

La zona de la muralla era on la millora de les aptituds defensives anava més endarrerida, i tot era culpa d’aquells mercaders avariciosos que volien que la ciutat estigués ben defensada, però sense oferir a canvi cap mena de sacrifici personal. En tot cas, els sacrificis, deien més o menys, els havien de fer els altres.

Arnulf estava disposat a donar un cop a la taula i imposar-se a aquella colla de garrepes, però Vives li havia demanat expressament que fos tolerant i que procurés arreglar la situació sense trencar cap plat.

Quan anava a entrar al castell, Arnulf va veure arribar algú que no esperava trobar; el prior Odó, muntat en un cavall. De lluny, feia cara de cansat, com si fes molta estona que cavalcava. Si venia del sud, potser portaria notícies.

—Benvingut, Odó! D’on vens?

El prior va baixar del cavall i va passar les regnes a un home d’armes de la porta que, una mica sorprès, les va agafar davant de la innegable autoritat que mostrava el frare.

—Hem de parlar, Arnulf, amb tu i amb el vescomte. On és?

—I jo com vols que ho sàpiga? Què passa? Vens de Gelida?

—Sí, i he vist el gran exèrcit d’Almansur. Mai no havia vist tanta gent junta. Són milers i milers de soldats, milers i milers de cavalls, de gent a peu, de carros, armes, esclaus… No sé si hi ha tanta gent als comtats com he vist als meus peus. Però no és l’única cosa que en sé, per això he de parlar amb el vescomte.

—Tu mateix; si vols, l’anem a buscar. Vinga, t’acompanyo.

Els dos monjos van caminar cap al Castell Vell, on esperaven trobar Udalard. Pel camí, Arnulf va continuar demanant a Odó les seves impressions sobre el que havia vist a Gelida. Però bona part de les notícies no eren del castell del camí, sinó de molt més al sud.

—A Gelida vaig trobar un noi que anava amb l’expedició de Geribert i que deus conèixer, perquè em va dir que era un criat bisbal. Un noi escanyolit, amb les dents una mica sortides i una mirada fugissera…

—Gondemarus? Es diu Gondemarus?

—Sí, sí, es diu així.

—I què hi feia, a Gelida? Aquest vailet havia de ser a Olèrdola… —Arnulf va començar a témer el pitjor—. I com és que no l’has dut a Barcelona?

—A poc a poc… El noi ara és a unes hores d’aquí, en unes cases i uns horts d’esclaus que hi ha abans de travessar el Llobregat. Va caure del cavall i ha quedat molt malferit; no sé si sobreviurà…

A Arnulf, no va saber ben bé per què, li va saber greu la notícia.

Odó va continuar:

—De tota manera, em va poder explicar moltes coses. Sembla que Olèrdola ha estat presa pels andalusins, que han fet una matança entre els habitants.

—Però, i els reforços que duia Geribert? I el mateix Geribert? I Ermengarda? Què se’n sap, d’ells? Són morts?

—No ho sé del cert, perquè Gondemarus em va explicar que sabia que s’havien tancat al castell d’Olèrdola i que els estaven assetjant, però no en sé res més.

Arnulf va quedar pensatiu. Que els andalusins haguessin pres Olèrdola, el bastió del sud, era molt mala notícia. Ara era qüestió d’esperar a veure si Borrell els havia aconseguit aturar, i si no… Malgrat que totes les notícies eren dolentes, el que més greu li va saber va ser el que Odó li havia explicat de Gondemarus. Potser aquell noi tan lletjot ja era mort. Quina llàstima…

En cap moment Arnulf no va pensar en la sort de Marcus.