SOBRE GUSTOS

Noyeta, la noya que viu en la vall; que quant lo sol s’ alsa te ’n vas à fangar, las mans ab duricias, los peus altre tan, la cara morena, la boca de pam, las seyas escassas, los ulls negra-blaus, lo cos sensa forma, cabells esgarriats, las dents ennegridas, vestit estripat, no saps qué son pintas, mitxas ni raspall, sabatas ni vanos, no mòlt menos guants; aquells que ab flors jugan, que fan jochs florals, ¡te ’n diuhen de cosas! de elogis ¡te ’n fan! mes pera casarse no ’t van a buscar Déu ser que no aspiran á premi tan alt. Tens sort de no enténdrels, tens sort que à la vall sos versos no ’s sentan, y aixís tot fangant en ells no somias creyenthi casar, sino ¡ay! te quedabas ab un pam de nas. Jo al menys ab franquesa te dich que no ’m plaus, noyeta, la noya que vas à fangar.