MISÈRIA HUMANA!

L’home, per diners que tinga, és ben miserable.

(Que en porten de cua aquestes parauletes! Eh?).

I

Ara no es pensin que avui és el primer dia que me n’adono de la misèria i fragilitat humanes, sinó que ve bé recordar-se’n en l’ocasió present.

L’home és esclau de ses idees i ses idees són esclaves dels fets o successos.

No sé si m’explico.

Ja veuran, deixin-me dir i m’entendran tot seguit. Endemés vostès per no entendre les coses!

II

De què parlem tres mesos ha?

Del còlera.

I si no n’hi hagués hagut, ne parlaríem?

És clar que no.

Doncs per això els deia que l’home no és duenyo de pensar en el que vulgui i que els pensaments tampoc són duenyos de triar l’hora de manifestar-se: els successos els fan nèixer, i els successos estan subjectes a la llei que domina l’univers, y la llei de l’univers és immutable…

Què tal, sóc cap tonto?

¿A on volia anar a parar que ja no me’n recordo?

Ah! ja sé.

III

Tres mesos ha que estem parlant de còlera.

Home hi havia que tenia en sa imaginació un alegre i variat itinerari de festes majors. «Ballaré amb fulana —deia— dinaré a can sutano, serem quinze, dormirem plegats, farem la gran bromassa i al cap de tres dies, cames ajudeu-me cap a l’envelat de l’ensanche. Hi arribarem a l’hora justa, ballarem com baldufes i l’endemà dematí, altra volta a fora, a la festa major del poble de la dida».

Comitives enteres es disposaven per anar a passar a Montserrat els tres dies clàssics.

Ja tenien distribuït el temps per visitar ermites, degotalls i grutes, i per a pujar a Sant Jeroni, sometent-se a l’ordre que senyala en Cornet, autoritat reconeguda en la matèria.

Altres s’havien compromès per a assistir a solemnes i nutritives pollastrades: qui ho tenia tot disposat per pendre banys, qui per pendre aigües…

A tot això, se sent la ronca veu del còlera, cridant; per tot te deixo! i de seguida ve aquell gran esgarriament d’homes i dones, vells i criatures; bagul d’aquí, maleta d’allà, cotxes, tartanes, carros, carretons, òmnibus i ferrocarrils, tot en doina. Els que havien d’anar a pendre aigües, demanen rom; els que somniaven mam i pollastre, demanen caldo i carbòniques; els que ja es veien enfilant-se per les altíssimes crestes del Montserrat, es deixen caure en una vall ben fonda, i els balladors infatigables són quiets i arrupits, procuren suar i demanen flassades.

IV

Ara diguin-me vostès: ¿com és que els que no tingueren por ni malaltia, ni trastorn a casa seva, varen haver de canviar de pensaments?

Vòstès diran: home, perquè si uns, per exemple, volien anar a festa major i la tal festa major no va celebrar-se, per força tingueren de pensar en altra cosa.

I jo replico: Angela! Aquí tenen com és veritat que l’home no és duenyo de son modo de pensar, i tan gran és la seva misèria, que successos enterament estranys a la seva personalitat, lo dominen i li torcen les idees, li esborren les que tenia i n’hi escriuen unes altres en son cervell.

De lo qual podria jo treure un bon pretext per a afirmar la solidaritat entre l’home i l’home, i entre l’home i la naturalesa; mes jo sóc persona molt considerada i no faré semblant mala partida. Ja veuen que si em fiqués al cap amoïnar-los sobre aquest tema, qui me’n privaria?

V

Passin els ulls per les numeroses botigues del Call i de l’Argenteria, que encara permaneixen vergonyosament tancades.

Imaginin vostès, que és cosa fàcil, quantes il·lusions s’haurien forjat aquells botiguers.

Primer contaven amb les ganes de lluir de les pagesetes del pla, que en temps de ballades, sempre, per poc o per molt, s’hi deixen caure.

Després contaven amb Tots Sants, que sol ser festa d’omplir calaix.

Després tot fregant-se les mans i amb codiciosa solivera, deien: «Vindrà Sant Tomàs, vindrà Santa Llúcia, vindrà Nadal, vindrà Cap d’any…».

Sí que vindran, sí; però vindran tots amb uns estalvis més grans que rodes de carro…

I tots los plans i projectes i càlculs dels botiguers s’han anat tornant tan diferents, que a les hores d’ara ja no els coneixen los mateixos que els varen fer.

¡No els dic res de músics, ballarins, cantants i còmics!

Si anéssim a comparar les reflexions que fan avui amb les que feien tres mesos ha, ¡que n’apendríem de coses!

I si poguéssim veure part de dins el cap dels empresaris de teatre de tota Espanya, altre tant ens passaria.

VI

Ara bé: ¿no és cosa trista el pensar: «Jo estic bo i sa; no tinc por, no perdo interessos, no pateix ningú dels meus», i no obstant em veig obligat a procedir com si el meu ser hagués experimentat alguna alteració? ¿Com és que tinc de pensar si la gallina va més cara? ¿Com és que no hi ha sarau ni teatre? ¿Com és que tinc de pensar en morts, en malalts, en metges? ¿Cóm és que no puc ignorar coses que no voldria saber? ¿A on és, o en què consisteix la llibertat humana? Si jo sóc lliure, cóm és que…

VII

El que menys s’afigurava UN TROS DE PAPER era que tingués de passar l’estiu parlant d’emigració, de fossers i de potingues.

Els meus companys i jo dèiem: escriurem articles de teatres, de modes, de costums catalanes i sobretot barcelonines i havem anat a raure a còlera i a difunts, com si la mort fos comèdia, com si el tenir rampes hagués sigut moda alguna vegada i com si fos costum catalana l’anar a passejar en cotxe ficat dins d’una caixa llargaruda.

¡Ah si avui fos l’últim dia que la fatalitat ens obligués a tractar d’aquestes coses!… Prou ganes en tenim i, parlant amb franquesa, també en tenim algunes esperances.

Un company meu diu amb tota formalitat que això s’acaba.

Tan de bo!

¡Així fos tan fàcil acabar el còlera com aquest article!…

Ja s’ha acabat.

X. (Robert Robert).