UN QUE NEDA BÉ

Amb el nedar succeeixen dues coses, que són: saber-ne i no saber-ne.

Jo no puc ficar-me en les regles d’un art que té molt de gimnàstic, conseqüentment d’higiènic, perquè després d’haver-me examinat tres i quatre vegades en presència de persones tan competents com numeroses, he averiguat que no hi entenc pilota.

Parlo amb aquesta franquesa perquè respecte a l’assumpte que vull tractar, tant se val que jo sàpiga nedar com que no en sàpiga, que si el no saber-ne hagués d’ésser causa de que vostès fessin poc cas d’aquest important escrit, prou cuidado tindria jo de fer veure que ell sabia més que Brican.

Vaja, menos brossa i anem al grà. El grà és un home que neda bé, i de qui, en general, no se sap l’ofici, la terra, ni l’apellido; no se sap sinó que neda bé.

Jo no vull dir ni donar a entendre que tots els que saben nedar, sigan idèntics ni semblants al subjecte de qui parlo; mes el subjecte existeix, i jo amb això en tinc prou per descriure-ho imparcialment, sense por de crear-me enemics en la platja, l’olla, ni la mar vella.

L’home que neda bé…

Mireu-lo; fins en el mes de desembre, embolicat en la capa, en el modo de caminar li coneixereu que enyora l’aigua.

Sempre que l’ocasió es presenta, mou brassos i cames; en el llit es tira com si el seu cos hagués de topar amb les flexibles masses líquides; dorm en actituts natatòries i somiant dóna braçades a dreta i esquerra, comunicant de vegades tal moviment a son cos, que el desperta un nyanyo que s’ha fet amb la capçalera.

D’aquest home, quan ne parlen els seus coneguts, no diuen fulano, ni mengano; sinó aquell que neda bé. Si per casualitat li saben el nom, per a distingir-lo d’altre que s’anomeni com ell, diuen fulano el nedador.

Ell no va a teatres, passeigs, ni cafès; passat el temps dels banys, que per ell no tarda molt a passar, es floreix, es consum, perquè no troba gust en cap de les moltíssimes frivolitats que serveixen de recreació o sisquera distrauen als demés mortals.

Nedar, o parlar de nedar… i res més.

El teatre per ell és ximplesa… el cafè malsà i fastigós; el passejar fer el tonto; la política, una farsa; l’amor…

Jo els diré.

Aquest home va a una casa on hi ha minyones, més o menys senyoretes, com es diu ara.

Totes li són indiferents.

Per hermosura, per gràcia, per bones prendes morals que les adornin, ell no les hi veu o no les hi aprecia.

Cent vegades estará en conversació amb elles, mil vegades tindran conjuntura propicia per a revelar son mérit i l’aprofitarà per lluir-lo (¡endemés elles!); però el nostre home, insensible a sos atractius i fins a sos agasaigs, permaneixerà fred e inexpugnable.

Mes si algun dia la més lletja (si és que hi ha minyones lletges), la menys agraciada, la menys viva, li diu, per exemple:

—Ja ens ho han dit que vostè neda tan bé. ¿Què es pensa que no ha arribat a les nostres oïdes? Tot se sap, home, tot se sap!…

Veu’s aqui l’home que comença a estufar-se i a descobrir repentinament en la xicota una pila de bones circumstàncies que ni ell les havia reparat mai, ni ella somniava tenir.

—De totes aquelles mosses —diu amb el deix que li és natural quan es troba en terra—, no n’hi ha cap que tingui solta sinó fulana. És d’allò més agradosa i té un no sé què que m’encera. Si jo mai per mai havia de fer un pensament i ella s’hi deixava caure, em sembla que no fóra mal negoci, perquè congeniaríem. Sempre se m’havia figurat que valia més que les altres; però no sé perquè no m’hi enfondava gaire.

Al cap d’uns quants dies torna a la casa, a on troba la consabuda minyona i sols posa atenció en el que ella fa i diu.

La pobra noia, ignorant lo fàcil que li fóra captar-se les simpaties del que neda bé, o per millor dir, consolidar la inclinació que ell li porta, li parla d’aquelles coses que solen ser objecte d’agradable conversació entre joves, i fins potser de bona fe celebra son caràcter, sa figura i son modo de vestir.

El nostre home es queda admirat de que un sol moment hagi pogut sentir la més mínima inclinació a una xicota tan sense cap ni centener.

—Jo crec que no hi era tot (diu entre sí), el dia que me’n vaig anar mig prendat d’ella. ¡quina conversa més sosa! quin poc senderi! ¿Què es pensa que sóc ximple per venir-me a retreure si tinc tal caràcter i si sóc alt o baix? ¡Potser sí que s’ha pensat pescar-me i que jo no veuria l’am! ¡Vaja, no sé com he estat tots aquests dies figurant-me-la tan diferent del que és!

En efecte, ell no sap que la minyona li havia agradat perquè casualment i sense sospita de la seva presumpció, li havia tocat la corda sensible.

Ben segur que si aquella criatura, amb un xic més de malícia, hagués sabut atinar en tirar-li cada dia un entretoc respecte al nedar, i a la fama de nedador que ell gosava, s’hauria casat amb ell i hauria estat ben peixada; perquè ell, fóra d’aquesta mania, és un tros de pa i una dona que li donés per la banda en faria el que voldria.

Aquest home que neda bé, és de poques paraules, desmanyotat i no s’ocupa del que passa pel món.

Quan s’ha acabat el rigor de l’hivern, llavors que ja tothom pot fer l’ou, però que encara hi ha molts que porten capa, ell se la treu com si alleugerint-se de roba precipités la vinguda de l’estiu, i al trobar a un amic o conegut, la seva primera frase és:

—Ja s’acosta el bon temps!

Pel mes d’abril, desitjós i impacient de l’època dels banys, sol anar molt sovint a guaitar per la muralla de mar a veure com està l’aigua, com si en treure un pronòstic de si l’estiu vinent serà més o menys convenient el banyar-se.

En aquesta temporada ja diu amb certa complascència a tots els coneguts que troba:

—Aviat hi serem.

I a les primeres calors, un dematinet es lleva ple de goig, s’arma de toballola i sense piular se’n va a la mar vella.

Arribat allà, mira a tot el seu voltant amb la esperança de que cap nedador se li haurà anticipat, i en efecte, sol tenir el gust de que en aquella matèria ningu li ha passat la mà per la cara: ell és el primer que es fica a l’aigua: ja voldria tornar a ser a Barcelona per fer-ne gala.

S’assenta amb la satisfacció de l’home que se sent superior; es despulla amb tota calma i amb certa solemnitat pròpia d’un acte tant important en la seva vida, s’entreté el ratet de rúbrica per dessuar-se i amb un mètode i una parsimònia admirables, es frega amb arena les aixelles i es mulla el cap. Prèvies aquestes dues libacions i arrebatat per l’atractiu del nedar, dóna quatre passes de frente i va augmentant ràpidament son plaer amb la mateixa gradació que va sentint pujar-li l’aigua cames amunt, i apenes se la sent als genolls, aixeca els braços sobre el cap, junta les mans, es deixa caure de cara i desapareix en les profunditats del sagrat pèlag, d’aquell Tirreno de florides, de rialleres costes, com diria en Castelar.

El que passa en l’interior del que neda bé, durant el primer cabussó de l’any, és una cosa tan íntima, tan gran… és una fruïció tan profunda i immensa com el mateix mar, i no seré jo qui m’atreveixi a contar-ho. Mireu-se quan al cap d’un bon rato treu el cap a gran distància del siti a on s’havia sumergit, traient-se l’aigua dels ulls, tirant-se els cabells endarrera, i després de quatre airoses braçades, ara fa el mort, ara s’assenta, ja està de boca terrosa imitant el moviment de la tortuga, ja s’acosta a la platja nedant amb la mà dreta, ja de repent es gira i torna mar endins movent sols la mà esquerra.

Durant els primers dies d’estiu, quan els aficionats poc entusiastes estan indecisos sobre començar a banyar-se, ell saluda als seus coneguts amb la significativa frase:

—Ja n’he pres quatre.

—Ja n’he pres cinc.

—Ja n’he pres sis.

Vol dir banys.

¡Amb quin aire de superioritat contempla als nedadors poc esperts!

¡Amb quina malícia més innoscent els deixa ficar-se a l’aigua, adelantar-se nedant i de prompte s’hi tira ell, neda bon rato per sota i se’ls apareix davant havent-los guanyat aventatge!

En l’arena de la mar vella és a on troba ell coneixements i amistats, advertint que únicament li són simpátics els nedadors modestos i curts de gambals; perquè no pot sofrir que ningú es tingui per tan bon nedador com ell, i a pesar de no tenir mala índole, amb son pare renyiria si en semblant matèria tractés de posar-se-li davant.

De vegades va a veure els que es banyen a l’olla o en els antics desembarcaders i allí experimenta dues sensacions molt fortes.

Una li proporciona el gust que sent al contemplar-se tan superior a aquells pobrets que en mig de la civilització ignoren els més senzills rudiments de l’art de nedar, altra és la llàstima que li fa aquella nombrosa caterva que es pensen haver fet una gran cosa quan a l’acabar l’estiu parlen d’haver anat a nedar tantes vegades, sent que el que real i verdaderament han fet, ha sigut banyar-se, com podrien haver-se banyat a casa en una immunda banyera d’estany.

Mes va passant la calor i el nostre home, que ja no pot alabar-se d’haver-ne pres quaranta, ni pot lluir la seva agilitat en l’aigua, s’entristeix, torna a parlar poc, apenes freqüenta el tracte dels amics i experimenta algo d’aquella enfermetat que a tants anglesos ha fet hereus impensadament.

—Ja se’ns acaba! —diu amb verdadera tristesa a tots els coneguts que va trobant.

—Ja se’ns ha acabat, —i torna a entrar de ple en el període d’avorriment i ja no se’l veu en lloc.

Si l’home que neda bé pogués fer-ho, crearia en mig de l’hivern calor artificial en l’atmòsfera, sols per poder fer uns quants cabussons en la mar vella.

X. (Robert Robert).