UNS HOMENS DE BÉ

Entre les coses que em fan fàstic hi enclouesc certs hòmens de bé.

Va de veres.

Són hòmens, aquells, que ningú en té res que dir: estalviadors, casolans, de costums ordenades, religiosos, tot lo que vulgau; mes són canalla de cap a peus, i l’ànima els pudiria si les qualitats de l’ànima fossin perceptibles a l’olfato, o si eixos hòmens tinguessin qualsevol d’aquelles coses que des de temps immemorial se n’ha vingut dient ànima.

Sé de cert que vostès ne coneixen molts d’aquests hòmens: abunden en el món com totes les malalties, i en sa major part, no sols gosen d’una reputació envejable, sinó que són presentats com modelos d’honradès i enteniment, i moltes vegades ells són els que dirigeixen als demés, desde puestos molt eminents.

Aquests hòmens de bé són, molts, de baixa extracció. Tal volta son pare fou un jornaler que no sabia llegir ni escriure; tal volta era un botigueret sempre atrassat; potser sa mare va ser una apenada bugadera, hostalera o criada de servei; i si aquest home de bé el sentissen parlar del poble baix, per lo molt que el desprecia (cometent així la infàmia de despreciar sa pròpia sang), se figurarien que és fill d’algun d’aquests innumerables prínceps que amb el trono al coll, van pel món oferint constitucions lliberals a tots els ximples de l’Univers.

Però aquest mateix home recomana molt a sos fills el respecte a la família, i s’escandalitza de veure molts pares que no saben criar-los.

Converteix, aquest home de bé, l’egoisme en una estimable virtut; perquè sempre està dient que no es fica amb res, i és, en efecte, no perquè respecti els interessos dels altres, sinó perquè no vol que ningú l’amoïni.

El dia que el govern li augmenta la contribució, és cosa de sentir-li maleir els farsants de Madrid, els que ha estat venerant fins llavors; diu mal dels diputats que ell mateix ha elegit per congraciar-se amb el governador; trona contra el sistema constitucional que l’ha tret de l’estat miserable e indigne en què visqueren sos pares; i, després de xerrar una hora sobre totes les coses que es refereixen a la governació de l’Estat, se desfoga amb verinosa vehemència contra els que s’ocupen de coses públiques.

És veritat que ell, de política, sols ne parla quan li toquen la butxaca, i, si bé sempre predica l’orde i l’obediència al govern, cada vegada que el govern que ell ha volgut el mortifica, creu que és menester que s’acabin aqueixes farses i que el poble en faci una de grossa.

És aficionat a parlar mal dels usurers; però, quan averigua que el gènero que ell ven escasseja en la plaça, l’augmenta de preu, i es frega les mans amb molta sal i garbo, dient:

—Ara, qui en vulgui, se farà repicar i tindrà de pagar-ho al preu que jo digui.

Enyora el temps dels frares!…

Tota aqueixa canalla de què parlo, s’afigura que, si hi tornava a haver els frares, amb les mateixes condicions que abans, els jornalers treballarien més barato, ells seguirien respectats dels frares i tot, se’ls diria don fulano, l’aristocràcia no els tractaria a puntades de peu com abans…

Jo, per tots aquests polls reviscolats, m’alegraria de que tornessen les antigues formes de govern amb totes aquelles coses algun temps venerades, i avui dia rebutjos de sostre mort.

Tota aquesta gent, que no sap més que son ofici, li dirà a vostè, amb molta formalitat, que la religió és indispensable per contenir als ignorants; i quan parlen d’ignorants se pensen que parlen d’altres i no d’ells.

Aquests hòmens de bé parlen del poble com si ells n’estessin a cent llegües.

Si venen vi, hi tiren aigua; si acanen tela, l’estiren tant com poden; si venen carbó, hi barregen pedres; si pesen, ho fan amb balances desiguals; mes no tinguin por que deixin de queixar-se mai de la immoralitat i de la mala fe del temps present.

En mig de grans trastorns públics, disfressen son egoisme dient que ells sols se cuiden de casa seva i que lo mateix hauria de fer tothom. M’agradaria veure un home d’aquests quan se li estés cremant la casa, per creuar-me de braços davant d’ell i dir-li amb molta calma:

—Veig que les seves màximes són molt bones, i no em cuido més que de casa meva.

Com són gent que mai s’han cuidat més que de lo que a ells exclusivament els interessa, no han tingut certes passions incompatibles amb els caràcters fredament calculadors, i no creuen en cap gènero de virtut. La seva desmoralització passa a sos fills, davant dels quals no reparen en fer burla de tot acte extraordinari d’abnegació, de patriotisme, d’independència, i els acostumen a interpretar-ho tot del modo menos favorable a la humanitat.

Se queixen amargament dels perjudicis del progrés material; però tots viatgen en vapor, gasten gas, tenen accions de ferrocarrils, i, per mica que puguin, funden una societat de crèdit o de segurs, a menos que s’hagin d’acontentar amb fer-se assegurar la casa, la collita i el bestiar.

Se lamenten de la corrupció de les grans ciutats; però no tingueu por que se’n vagin a viure a fora, si no és per escapar d’una bullanga o del còlera, i mai veuen arribada l’hora de tornar-se’n.

Se queixa de que el govern permeti la publicació d’escrits indecents e immorals, mes per això permet que sa filla llegeixi els anuncis del diari, i els parrafets en què es dòna compte de tot allò que pot despertar idea del vici o del crim, i mai s’ha pres la molèstia d’averiguar si la funció que fan al teatre és o no perillosa per sa filla.

I aquest home, aquests hòmens, passen per molt honrats, per molt racionals.

Tot lo d’aquell temps diu que era molt bo, i en aquell temps sos avis anaven a menjar la sopa d’aquells frares que ells n’han comprat els béns.

Aquests són els que avui gemeguen al parlar del Papa, i els que en 1848 el posaven com un drap tort, i li deien miquelet i carbonari. Ara es lamenten del poc respecte amb què el tracten «quatre gats».

Aquests hòmens de bé són els que es desfan en improperis contra els que desitjaríem veure abolida la pena de mort, sense saber que, si aqueixa pena fos justa, ningú la mereixeria més que ells, que s’avergonyeixen de la mare que els va parir, del pare que els va engendrar, que infamen als pobres, que fan el mateix que sos pares: que maleeixen un règim polític que els ha fet persones, i que tenen depravat l’escrapuló de cor, que, ¡malaguanyat!, els posaren sense merèixer-lo ni necessitar-lo.

Parleu-los d’un que ha mort, i mentres os estareu desfent pintant-los lo que va patir en una llarga agonia, ells estaran pensant en la ganga de l’hereu.

No tingueu por que may planyin a la noia inocent enganyada, al que per la seva bondat ha sigut víctima d’una estafa, al pobre carregat de criatures… No. L’home de bé os contesta:

—Perquè era tonta.

—Perquè se’n fiava.

—Qui el feia casar?…

Confesso la veritat. Planyo a tots els hòmens, per dolents que els hagi fet l’educació i la naturalesa; però, entre els hòmens dolents, els primers són certs hòmens de bé, i els que jo planyo menos, perquè són els que menos perill corren de ser castigats per les lleis escrites ni les socials.

Jo estic segur de que en concepte d’alguns d’ells dec pasar per un mònstruo, i aquesta és una de les poques alegries meves. Me sabria greu ser simpàtic a un d’aquests hòmens que no estimen ni creuen res de bo.

N’hi ha molts, d’aquests, que mantenen un parent pobre, cosa que ningú ignora quan succeeix; perquè, com sols ho fan perquè la gent ho sàpiga, i el saber-ho la gent no els consola prou del sacrifici que fan, el pobre parent ho paga amb mil amargures.

Aquests certs hòmens de bé de qui parlo, són per tot lo mateix, així en la nostra terra com en les altres, i es raça que durarà; perquè és d’ingrats i egoistes, que, com és sabut, fou lo primer que hi hagué en el món. Ells són una prova de què el desarrollo moral de la humanitat se troba encara en gran atràs, i tal volta per això els repugna instintivament la paraula progrés.

No dubto jo que, molts que em llegeixen, coneixeran més d’un exemplar de l’espècie, així com crec també que pocs d’aqueixos hòmens me llegiran; perquè molts d’ells ni saben llegir català, ni els agrada llegir res més que les cartes de negocis i les notícies de preus corrents.

Jo sé que podria continuar parlant-ne, d’aquesta mala nissaga… mes és de si asquerosa i estic desitjant treure-me’l d’entremans.

Acabem, i ¡mal viatge facin certs hòmens de bé!

X. (Robert Robert).