LES QUATRE RAMBLES

Hi ha afició, a Barcelona, a partir les coses en quatre.

Jo no sé si això procedeix de les quatre barres de sang; però tenim els quatre cantons del Call, els quatre cantons de Bellafila, les quatre Rambles, l’olla amb les quatre carns…

Parlem ara de les quatre Rambles, i comencem per dir que ja sabem que en rigor no són quatre, sinó una sola; però, així i tot, convenim que cada una de les seves denominacions té un caràcter peculiar que la diferencia completament de les altres.

El tros anomenat Rambla dels Capellans, se distingeix per la falta de moviment de joventut, d’apariència magra. La paret de Betlem ocupa un bon tros de l’acera dreta i ja li dóna quelcom d’aspecte clerical; els estudiants que per allí transiten, educats entre mossèn Fulano i mossèn Menguano, sembla com si fessin tuf de solterons, i fins en el modo de tallar-se els cabells i de portar el vestit de curt capellanegen.

Jo mateix, que quasi no tinc res de capellà, si alguna volta, distret, he donat un passeig per aquell tros, m’he trobat al cap d’una estona com si m’entrebanqués amb la sotana, i em venien ganes de pendre polvo, i em venien a la memòria coses en llatí, que no pot ser sinó que en aquella atmòsfera se mantinguin constantment efluvis clericals, ja que enlloc me succeeix lo que en aquell siti.

Atravesso des de Betlem a la Virreina, me trobo en la Rambla de les Flors, i ben considerat no se m’acut al pensament, per molt que discorri, un lloc més adequat per vendre-hi lo que allí es ven.

Per tot aquell dilatat espai el cel és més alegre, els veïns tenen afició a aucells, que són entre lo animal, lo més adequat a les flors; camina un per allí amb l’abandó i voluptuositat que els jardins inspiren. Allí és on amb més facilitat s’admet la idea dels rejovenimens de què parlen les antigues faules; els requiebros surten espontanis dels llavis; les hores passen ràpides amb l’olor de les flors. Contemplant les jovenetes que al dematí s’hi passegen, és impossible no comparar a la morena de roges galtes amb el clavell; una cara pàl·lida, d’ulls ben tallats i amb certa grogor d’aquelles que són indicis d’un organisme delicat i de melancolia, fa pensar tot seguit en la passionera; una joveneta, vestida de glassa, simpàtica, de faccions que revelen un cor obert i carinyós, sembla una rosa blanca animada, i la noia endreçadeta, pobra i límpia, que no crida l’atenció, però que encanta vista de prop, fa el paper de la viola boscana.

Mes, així com en un jardí, passat el temps de les flors, si no se’l cuida hi creixen els escardots i les plantes silvestres d’aspecte menos agradable i d’olor mai buscada, així també la Rambla de les Flors, quan deixa de ser-ho, es converteix en passeig de camalluentes i mossos d’Esquadra.

Els diumenges, a certa hora, hi acudeixen amb els mocadors encarcarats, un al cap amb un nus que deixa les puntes tiesses com dues orelles de burro, un al coll amb coloraines dominades pel groc d’ocre i el vermell més enverinat i la punta del detràs subjectada pel lligam del davantal que quasi dóna volta a tota la falda i és molt llis i llarg, i un a la mà ben plegat, que els hi serveix per molts diumenges, puix per mocar-se, en porten un altre a la butxaca. Allí parlen de la seva terra, de l’aplec, del promès i dels defectes dels seus amos i de les renyines que tenen amb ses amigues, i de quant gasten en roba i de quant tenen estalviat en el recó de la caixa.

Des del teatre del Liceo fins al de Santa Creu, hi corre la Rambla que en diuen del Mig, i no hi ha tal mig ni tal aca: però ja està dit així i no hi ha com dir-ho així per a entendre-ho.

Allò és el centro de la cultura barcelonina. De tal modo és característic aquell tros, que els capellans i els camalluents no es fan estranyar en cap carrer de Barcelona, i, posats allí a passejar, se converteixen en gent inverossímil que sembla que ha errat el camí.

Els vestits que allí s’usen, no tenen la senzilla elegància dels de la Rambla de les Flors, ni l’austeritat solemne que convé a la dels Capellans, ni l’amanerament i poc garbo dels que tapen a les camalluentes; mostren més estudi, més coneixement de l’art de vestir-se, més riquesa, més aficions mundanes, més refinament de gust.

Allí hi ha cadires i poltrones per a seure; tot són modistes, venedors de diaris, cafès, perfumeries, fondes, guanteries, gravats, retratos. En una paraula: allí està compendiat lo bo i millor de la capital. Fins l’editor d’aquest periòdic hi té una botiga de llibres.

I com en aquest món cada cosa està feta per una cosa corresponent i les lleis universals les atrauen i harmonisen, a la Rambla del Mig acudeixen totes les vanitats, tots els notables, totes les persones que estimen la civilisació, admetent-la amb totes ses ventatges i defectes: les belles arts, el luxo, l’ostentació, la frivolitat, i, en una paraula, tots els fills de l’ociositat i de la riquesa.

Tan pròpia és aquella esfera del poeta, que en el front porta el porvenir de la humanitat (sàpiga o no revelar-lo), com del ballarí de teatre, que a puntades de peu fa bullir l’olla, mentres li fan el llit a l’hospital.

No hi ha des de la Rambla del Mig a la de Santa Mònica més tretxo que el que ocupa la ridícula fatxada del teatre de Santa Creu; però en tan breu espai s’hi troba una transformació especialíssima.

Atxacosos, soldats i nyinyeres (¿com se deu dir niñeras en català?) componen el públic d’aquell siti, i ¡observin amb quina discreció elimino d’aquest públic la gent més pública que el freqüenta!

La paret de la Drassana, els canons de la porta del Banc i la vista de Montjuich, influeixen no poc en que aquell tros soldadegi, i (aquí de la llei d’atracció) és punt que pot dir-se axiomàtic el que, si en un desert s’hi planta una nyinyera, al cap del mes hi naix un soldat; així com, si tanqueu ben bé un soldat en qualsevol siti, al girar el cap ja hi trobareu a la vora seva una nyinyera amb criatura i tot. La lley d’aqueix fenòmeno natural no és coneguda; però el fenòmeno existeix i no és dels que menos contribueixen a fer admirar la sabiduria del que féu el món.

Allí es mengen taronges i es beu orxata de xufles, s’enamora amb marcialitat i es concebeixen els transports de les passions més pures entre les indigestions infantils i els ferums del ranxo que surten per les reixes del cuartel.

Allí el galantejador sol preparar-se un esdevenir de torna de pa i tros de butifarra que l’arravata i li fa vénir salivera; allí molt sovint li succeeix que, quan deuria acabar la relació caient a terra i besant les mitges blaves de la donzella, té d’aixecar-se tieso i quadrar-se, i estirar el braç i posar-se la mà al front i tornar-la a deixar caure amb revolada, perquè, entremig de dues paraules amoroses gramaticalment inseparables, ha passat el capità que té mal gènit.

En aquell petit tros de passeig, que comparat amb tota Barcelona és ben poca cosa, és a on cauen més criatures, d’alguns segles en aquesta part, i fins podria ser que molts estrafets deguessen la seva desgràcia a les distraccions patides per les nyinyeres que els portaven en braços quan eren petits.

No hi ha cosa més natural que aquestes repetides caigudes. El soldat jove, briós i apassionat en extrem, pinta a la nyinyera, amb tota la fogositat de la joventut i de l’ofici, l’amor que l’arravata. La mossa se l’escolta amb la boca badada i no es recorda del que fa, ni veu lo que la rodeja. Arriba ell a allò de què quan prengui la llicència se n’aniran casats a la seva terra, a on serà mestressa de sa casa, i que en compte d’haver de bregar amb la quitxalla d’altres, podrà passar el dia apeixant a sos propis fills. Allavors l’embadaliment de la mossa arriba a l’últim grau; expressa la seva admiració alçant els ulls al cel i obrint els braços, i ¡cataplum! vet aqui la criatura a terra amb un nyanyo al front, quan ne surt més barato.

X. (Robert Robert).