BALLS

Un tros de paper, que com les contribucions s’introdueix per totes parts, va voler, en la nit de l’últim dijous, fer una francesilla, i, agafant el gambeto nou, la barretina morada i la faixa de seda, se les planta cap a seguir balls de màscares.

Començo pel Teatre Romea, on hi ha la societat de La Mascarita. Entro i quedo enlluernat. Quant de llum! Quin soroll! Quin tiberi! I sobretot, quant bé de Déu! Quina collita de bons pomets! Allò sí que era un sarau que valia deu pedres! Ai Déu meu! Si no me’n vaig crec que deixo de ser viudo (perquè deuen saber que jo só viudo, pel que els pugui convenir) i m’apario amb la primera mestressa que topo, perquè alli sí que no hi havia més que triar i remenar. ¡Totes eren boniques! Totes eren hermoses!

—Vaja —em diguí—: Pere, això no fa per tu: ¡ és massa de patent. Anem cap al carrer de la Canuda, que La Margarita potser podrà convenir-te més. Però ca!… La Margarita era feta i pastada a La Mascarita. S’assemblaven tant, aquelles dues reunions, com s’assemblen dues gotes d’aigua: són dues germanes bessones que el que no s’hi fixi amb detenció es creurà que és una mateixa. Nenes boniques com allà, cares hermoses que sembla que a un li diuen vulgueu-me, ullets que piquen com matafaluga, i… ai! Si no me’n vaig d’aquell sarau, jo crec que m’empasso. Allí sí que en Camprodon faria dir al seu Titó:

Las hay muy saladas, muy…!

Creient que la impressió fóra menos forta, torno a agafar el gambeto, que la calor m’havia fet deixar mentres menjava un bocí al restaurant i (que per cert és a comodo, si bé tenen uns mossos… ei! no de l’Esquadra… que compten un de pa i tres i mig de peix, que fan cinc, i un i mig de rabes… diguem set, i tres i mig d’una truita onze, i etc.), i xano-xano, com aquell que ja ha sopat, me les planto cap al niu del Gavilan. Me n’entro cap dins i… renoi!… a Barcelona no hi ha lletges. Quin sarau més gavilan! ¡Però quin sarau més curro! Mentres estava veient aquell planter de minyones, romp la cobla amb un rigodon i comença a ballar D. Quijote, Els reis moros, D. Re, i fins Mefistòfeles! Allavors si que em vaig dir: Pere Pau, cap a casa: anem-nos-en al llit, que aquí el dimoni hi balla.

Prou vaig tractar d’adormir-me; però no em va costar poc ni gaire! Per tot veia nimfes que em feien l’ullet, bruixes que semblaven àngels, mores que em recordaven el paradís de Mahoma, cantineres, pageses. I, això sí, tot bonic, tot hermós i tot bellugant-se al compàs de l’esbojarrat rigodon o de la gaxonda americana. Quan el sol em digué lleva’t, havia fet el ferm propòsit de no tornar al ball fins a la setmana entrant.

PERE PAU PI.