A SARAU

Ja no se’n diu sarao de disfresses: ara se’n diu ball de màscares.

Tot és u, diran vostès.

No ho creguin.

Abans s’anava a sarau de disfresses, i tant per anar a Llotja com per anar a la Patacada, tothom se disfressava, ballava i esbroncava.

Ara se sopa.

Tot l’any hi ha algú que voldria poder-se disfressar per dir-ne quatre de fresques a son sogre, a son cunyat, a algun veí, a algun regidor, etc.

Arriba el temps de poder-ho fer amb comoditat, i ningú té res que dir-se.

N’hi ha molts que corren atrafegats perquè no els manqui targeta; que dues hores abans de començar el ball ja estan empolainats, rissats de cap i oprimits de mans i peus; pategen d’impaciència com els cavalls, perquè mai acaba de passar el temps, se cremen las sangs perquè mentrestant se’ls desfà el llaç de la corbata; no assosseguen…

I bé, ja és arribada l’hora.

És un fàstic, això d’haver de ser els primers. I deixen entrar gent.

Per últim no poden contenir-se més, i avant.

Quina cosa! Els que van a balls públics, quasi bé sempre hi troben més o menos concurrència de la que voldrien; i quasi bé tots, la segona volta que hi van, diuen: «—L’altra vegada estava millor».

Eh, que estrany?

Doncs, tornant als balls d’ara, els que volen fer-hi el graciós, fan fàstic, i els que són naturalment graciosos, per miracle troben un ditxo que faci riure.

Aquí hi ha un rotllo.

Passa una bolera petita i gruixuda, un xic despitregada, i un tros bruta. És ampla de cintura, no duu cotilla i sua.

La veuen venir i diuen:

—Noi, mira, mira, quina una! Calleu que ens divertirem.

—D’a on surts, pilota?

—Qui t’ha enganyat?

—A on vas, amb aquest nas?

—Tu, a on tanques?

Un se li posa al davant, per a no deixar-la passar, i li diu una indecència a l’orella.

La bolera li dóna una revolada, li diu ladron poc més o menos; fa son camí i tots els de la colla esclafen la rialla.

—Què li has dit? què li has dit? —pregunten al valent.

Ell respon, i se’n riu un; i els altres, com han anat al ball, riuen també.

Entengui’s ara que aquesta colla és dels que s’han divertit més.

No els torna a succeir res; se miren a totes les dones que van passant esperant-ne una broma, tirant ulladetes a totes per a incitar-les, mes és en va.

Un d’ells fa un badall.

—Quina hora deu ser?

—De jorn. Jo ja voldria que fos més tard per anar a sopar.

—Jo també, perquè veig que aquí no hi ha la vida.

Sentades en els sillons hi ha dues dones disfressades. Són primetes, parlen baix.

Un jove amb el barret a l’orella i una gran tufa de cabells que de tant en tant ell aixeca, se les mira d’un tros lluny.

—Si serà ella? Si no ho serà?

Passa una hora, passa una hora i mitja…

L’home, tot passejant, passa ben arrimat per la parella, s’hi frega perquè s’adonin d’ell, i tan fort ho fa, que la més prima aixeca el cap.

—Jo ho sabré.

Elles s’estan a sota d’un palco. Si? Ell que lloga el palco i se n’hi entra sense fer remor, i escolta per darrera, a veure si la coneix per la veu.

Mentres sona la música, no pot sentir-la; mes, així que para, posa l’orella i sent una veu esquerdada que diu:

—Jo hi poso escalunyes i moixarnons, i cregui’m que és cosa d’aferrussar-s’hi.

—Malvinatge la vella! —diu l’home.

Ell se pensava que era una pèrfida voluble, i es troba amb una dona inhibida, pel tribunal dels anys, de tota infidelitat.

Una pastora tota plena de penjarelles retenyides s’acosta a un dels que encara van al ball per a tenir una excusa per portar guants blancs, una volta a l’any.

—Ola, Jaumet! Adiós, adiós!

La fila de la pastora és de poc tono. L’enguantat li fa mala cara, i només li diu:

—Adéu.

Ella coneix que el mortifica, i se li atura.

—Què tal; encara guanyes vint-i-cinc duros?

Ell, amb una mirada s’entera de si algú els escolta, i, acostant-s’hi, li diu baixet:

—Sí, doncs, sí. Qui ets?

Però ella li respon cridant:

—Sóc una que l’any passat cada dia et veia quan te feies la truita al dematinet per endur-te-la a l’escriptori. Escolta: ¿que encara tens qui et renta de franc?

Ell està cremat: fins fingeix una rialleta i respon:

—Sí, encara, encara. Que coses saps!

—Oh, si te les deia totes. Adéu, adéu, adéu, adiós, adioooos!…

L’home no es diverteix. Rumia, i diu:

—Si molt convé, és la germana de la dispesera. Si ho sabia de cert, demà em buscava dispesa nova.

Se li acosta un company.

—Aire amigo! És dir que tenim pastora, eh?

Ell fingeix que vol fingir, i respon:

—No sé qui deu ser, i daria quatre duros per averiguar-ho. Noi, no es pot dar un pas que tot seguit no se sàpiga.

—Que t’ha dit coses fondes?

—Poc m’ha dit; però jun… Lo que més me crema és que, si és cert lo que presumo, es capaç de comprometre… Entens? Això va de tu a mi. És qüestió d’una dona honrada, i la veritat, com és casada…

—Noi, qui es menja la carn que rosegui els ossos. Arregla’t.
Adéu, vina a sopar.

—Després. Ara no tinc humor i espero una cosa.

El company se’n va i diu als altres:

—Minyons! ¡Quin esbronc se n’ha dut en Jaumet! Se pensava dur molt amagat un tràfec amb una casada, i ara mateix l’hi acaben de plantificar al mig del saló.

Entretant en Jaumet, que ja s’afigura que l’altre ho contarà i que un altre creurà que és cert lo del tràfec inventat per donar-se llustre, ja gosa més que si el fet sigués cert.

Ja es diverteix; ja té gana, i, per a donar més color de veritat a sa enganyifa, fa veure que busca a algú, mira tot esbarriat, i, si algun company vol entretenir-lo, diu:

—Dispensa’m un moment. Aviat nos veurem.

—Ah! —li responen amb malícia—. Fes, fes, no et vull destorbar.

—Ca! no! —replica ell, mig rient—. Si no és res…

Ja la gent s’ha cruixit: tothom va ple de pols i gotes d’espelma; ja s’ha esqueixat l’alfombra; ja han caigut sis o set parelles en el galop infernal.

Els estudiants xiulen i fan el gos; compareixen al saló gent que ja han anat a buscar els abrics. El dia clareja, els de la llet de burra recorden la ciutat.

La meitat dels que ixen del ball se’n van dient:

—Vet aquí un grapat de pessetes fora de la butxaca, i a l’últim per res. Ja voldria ser al llit.

Toquen l’ase, s’embossen…

I l’endemà hi tornen.

X. (Robert Robert).