ELS VIUDOS

I

El senyor Ignasi ve de passejar a l’hora de sempre. Ben segur que haurà arribat fins al Criadero i des d’allí se’n torna a casa.

Pobre home, com va perdent! Cinc anys ha que se’l veu fondre’s com una candela cap per vall.

Veu’s aquí lo que és el món. Tant humor que tenia, tan alegre que havia sigut tota la vida, ara… en faltant-li ella tot li ha faltat.

Arriba a casa i, per a reposar un rato, s’assenta al costat del vetllador a on la difunta solia cosir de dia i fer mitja de nit…

Cinc anys, i encara l’enyora i li apar impossible que per un cantó o per un altre no surti ella a preguntar-li com abans: —Què tal? ¿Fa de bon anar pel món?

De vegades passa el dematí regirant un calaix ple de cintes, encetalls, agulles de ganxo, capsetes de gafets, sivelles… Quan ella era viva, ell d’allò se’n reia i en deia enfarfecs. Ara ho contempla amb carinyo, ho col·loca tot amb simetria i diu: —Totes aquestes cosetes encara són de la pobra Cinta.

L’últim dia que va sortir a passejar amb ella feia un sol hermós… Era pel maig. Arribaren fins al Criadero i no passaren d’allí, perquè ella tenia esgarrifances.

Se’n tornaren a casa i, pel camí, ell, per a distreure-la li deia covardona, delicada d’en Tendre… Des d’aquell dia no es va llevar més.

Per això el senyor Ignasi sempre va al passeig de Gràcia i mai passa del Criadero. La major part dels dies, al dar la volta, sospira.

Un dia vaig sentir una joveneta que assenyalant-lo deia: «Aquell vell, que sembla un trencapinyons, el veig venir cada tarda sens falta del passeig de Gràcia. ¡Que en deu ser de cap verd!».

Bé, què voleu que siga? Havien viscut trenta anys casats amb tota pau i harmonia; se coneixien des de nois; ella era dòcil, afable, neta i aconduïda, i per fi, ell va enviudar a xeixanta dos anys…

No en viurà gaires més.

II

Mai dirien qui s’ha mort. —La dona d’en Tomaset.

Afigurin-se com deu estar ell. Se varen casar enamoradíssims. Tots dos joves, sense mals de cap i casi se pot dir nascuts l’un per l’altre, certament eren ditxosos, i ara que amb tanta alegria esperavan tenir família… se li ha mort ella!

An ell no se’l veu enlloc. Passa tot el dia a casa sa sogra: no se sap moure d’allí, no es cuida de res… Pobre xicot! Se coneix que l’estimava.

He vist en Tomaset… què està magre! Anava tot distret. Jo l’he saludat: ni sisquera m’ha vist. Els metges li diuen fa temps que vagi a Suïssa; ell no ho volia de cap manera, perquè com ella està enterrada aquí… Mes, a l’últim, els parents mateixos d’ella s’hi han empenyat tant i tant, que ha promès anar-se’n quan entrin les calors fortes…

En Tomaset ha tornat. No se’l veu ni en teatres ni en diversions. De vegades passen tres mesos que a penes surt de casa. Abans mai feia falta de matí i tarda a casa la seva sogra; però encara s’entristia més, i ja no hi va sinó de tant en tant.

Alguna volta que altra el veig amb una família molt amiga de la seva…

Li han tingut d’arreglar la casa, perquè, d’ençà que ella va morir, ell no se’n cuidava.

Els metges varen aconsellar a en Tomaset que sortís a passejar per fora a cavall, i li ha provat d’allò més; s’ha adobat molt. Ell té vint-i-cinc anys; semblava que en tingués trenta; però ara ha posat una cara que fa goig.

Diumenge, per primera vegada, el vaig veure en el teatre, amb una família molt amiga de la seva, i vaig pensar: Quin miracle!

Mai dirieu qui s’ha casat. —En Tomaset.

Que volen que siga. És jove. Un home sol no hi pot estar… I ho ha ensopegat; perquè la segona dona és una galant minyona i li porta bon dot.

Saben qui és? La més gran d’aquella família tan amiga de la seva.

III

El senyor Miquel s’està davant del mirall, i amb unes pinces s’arrenca el pèls blancs. D’aquí a tres setmanes farà un any que és viudo.

Se pentina amb complacència, se vesteix i emprova un barret nou que s’ha fet fer per a quan puga deixar el de la glassa.

Que bo s’ha posat en un any! Sembla que Nostre Senyor, com diu la gent, el va anar a veure.

És un home que va net com una satalia; encara és jovenet; què són trenta sis anys per a un home? I sempre ha tingut garbo.

És molt ajudat de gènit. Va per tot arreu… I cada vegada que pensa: «Ara só libre, i content jo, content tothom», fa un esbufec de gust i posa un pam de greix.

Tot sovint li diuen:

—Anem, senyor Miquel: ¡ja el tornarem a veure casat!

—Això… qui sap? Ningú pot dir lo que farà demà; no he fet cap pensament… però no me’n defujo.

Però… no el creguen.

La sap molt llarga. Això és ben sabut per tot a on hi ha minyones casadores: ell veu l’ham i fa com qui no se n’adona.

Així parents que poden heredar-lo, criades d’ambicions honestes, mares previsores, filles enraderides, tots quants el rodegen li fan el rendivú, i això és lo que vol, la panxa contenta.

Tots els anomenats, quan se’l miren, pensen: «Acontentem-lo; ell té alguna coseta…».

Tots creuen fer-hi algun negoci, i, mentrestant, qui fa el negoci és ell.

IV

—Que no ho sap, Tereseta? Dissabte es va casar el senyor Tano.

—No pot ser; ell viu apartat de la dona, però no és viudo.

—És viudo, senyora, és viudo.

—Encara no fa vuit dies que he vist an ella.

—Doncs encara no en fa set que és enterrada. Se va casar amb llicència closa.

—Potser amb la Munda? ¡Quin desvergonyiment!

—Més desvergonyiment hauria sigut casar-se amb un altra. ¡Si fa set anys que per tot anava amb ella!

—Anem, no ho aboni. ¡Vaja, hi ha homes que no sé que els faria!

—Però, dona, faci’s càrrec… posi’s al seu puesto…

—No, senyor: jo no m’hi puc posar. Vostè és, perquè tal vegada seria capaç de fer com ell.

—Jo??? Sempre he dit que, si m’enviudava, abans no em tornés a casar… m’hi pensaria.

X. (Robert Robert).