L’HOME DE BARRI

Coneix tot el veïnat i el coneix tot Barcelona.

En un sol dia se’l veu a l’Encant, al Padró, a ca la Ciutat quan treuen la rifa, a la parada, al Martillo i a l’ensanche.

De tots els fabricants ne sap la història, i de la gent del seu barri en té pel cap dels dits tota la parentela, vicissituds, bones prendes i defectes.

Sap fer el gos, sap fer jocs de mans i versos, és d’un teatre d’aficionats; té, amb altres companys, un piset llogat a Gràcia; se la pica de bon mosso, és de moltes germandats, ha sigut oficial de la milícia un cop, i dos cops capità Manaia.

Encara que predica l’ateisme, el veuran cada any posar cadenes de paper, mata i canyes verdes de l’un cap de carrer a l’altre, i fa la capta pels ciris del Sant de la cantonada.

Els dies que la professó no passa per casa seva, hi sol anar ell, perquè tot son gran delit consisteix en què no es faci cosa en què ell no hi sigui.

Quan l’empedrat del barri s’espatlla i els veïns ne parlen entre si, se recorden aviat del geni actiu i manifasser del nostre home i li encarreguen que posi un comunicat ben fort en el diari.

I no tingueu por que hi faci falta; perquè el posar un comunicat és la seva menja.

Molt sovint hauran vist vostès en els periòdics certs escrits molt formals sobre si un carreter ha estat a punt de matar un gos que costava tretze duros; sobre el lluïment d’uns exàmens de nois que varen dir de cor el compendi de la Historia de España del pare Isla, sobre el mal modo d’un agutzil a l’anar a cobrar una multa, sobre un piano que se sent tocar a deshora. Aquests remitidos o articles comunicats solen dur per firma «¡Unos testigos imparciales!». «Un amigo de la verdad…». Tots són fets d’ell.

I ja té prou cuidado en preguntar a tothom que troba si els ha llegit, i no es descuida tampoc de llegir-los a casa seva i en el cafè, fent constar que ell és qui ho ha fet posar.

Els gasetillers li deuen molt agraïment, perquè sempre que el troben li pesquen alguna notícia; de manera que es pot atribuir amb raó el títol de col·laborador honorari i eficaç de tots el periòdics de Barcelona.

«Home, vostès no diuen mai res de la carretera de Sant Andreu, que és un fàstic. En particular hi ha un tros de trenta cins metres (els vaig comptar), tan ple de sots, que no sols fa vergonya, sinó que pot ser causa de moltes desgràcies».

«Home, fa avui disset dies que a les nou en punt s’apagà el fanal de la cantonada del carrer dels Canvis. No sé si deu estar embussat el conducto o què; però lo cert és que ningú l’adoba. Digui’n alguna coseta».

«Home, ara tiren a terra una casa vella de davant de la meva, i en un tronc d’un arbre del jardí hi varen trobar una niuada de nou rates grossíssimes. Posi-ho en el diari, que és curiós. Ah! Escolti: els manobres ne van matar cinc i en va quedar una de mal ferida».

«Home, en un any el número 14721 ha sortit premiat 5 vegades en la rifa dels Empedrats i el 14722 fa quinze anys que no ha sortit».

En època d’eleccions, ell no para ni assossega. El veuran anar d’aquí, d’allí, animant als tebis, entusiasmant als calents, escalfant als reacios, comprometent a tots i repartint candidatures per tot a on arriba sa influència.

Per Nadal ell és el cap de colla que juga un bitllet enter de Madrid. Roda tot Barcelona buscant còmplices per veure si els toca la grossa, i fins escriu cartes a amics que té en certs poblets perquè s’hi interessin. Ell dóna recibos firmats a tots quants contribueixen a fer el computo i és el primer que mira el parte telegràfic que dóna raó del primer premi.

Sol tenir a casa seva un test amb bàlsam del seu, que serveix per tots els talls de veïns, parents i coneguts. Mes no sols té el bàlsam, sínó que sap mil remeis casolans i els ofereix gratis, tant si els hi demanen com no.

Sap fer el remei que ell ne diu Larruà i en regala ampolles plenes; sap de memòria en Raspail, sap fer grues i té una recepta, feta d’un frare, que és infal·lible per a curar penellons.

Home servicial com ell, no hi és en la terra.

A voltes el sentiran parlar de persones molt encopetades. Algú s’afigurarà que les anomena sense haver-hi tingut tractes i sols per a donar-se importància: doncs s’equivoquen: en això si acàs exagera, no ment.

Jo vaig averiguar casualment que la duquesa de N. li estava molt agraïda i l’estimava molt perquè una vegada va remoure mig món per a fer-li venir de Paris un gerro de porcel·lana igual a un altre que ella tenia despariat; i més endavant li va atrassar una dida tan bona, que s’ha quedat a la casa de cambrera, i al cap de set anys que la tenen, n’estan tan contents, que no saben a on posar-la.

Per aquests i altres mèrits té més coneixences i simpaties de les que a primera vista podrien atribuir-se-li.

En la temporada de còlera que acabem de passar, ell ha fet de sa butxaca caldo per veïns pobres, n’ha recomanat molts a juntes benèfiques, ha fumigat, ha enramat carrers, ha anat a buscar el combregar, ha vetllat malalts, ha vestit morts i ha pagat caixes.

Perquè aquest home, encara que lleugerot i tarambana, té un fondo d’honradès que el fa apreciable.

Un dia de bullanga, per cert, va donar un solemne fart de llenya a un minyonàs que en feia dos com ell, perquè, aprofitant-se del pànic universal, se n’emportava, sense saber lo que era, un sac de cagaferro abandonat a la porta d’un clavetaire.

I té una senyal al front, que no se n’hi anirà mai més, d’un dia que volgué aturar dos cavalls desbocats en el passeig de Gràcia. ¡Prou que l’ensenya a tothom!

Quan dic que és l’home del barri, podeu creure que no paren aquí les seves habilitats.

Cada any fa pessebre i es gasta diners i paciència per a complaure els aficionats a aquest gènero d’espectacles. En el seu pessebre mai hi fa falta una fonteta amb aigua natural, un molí de vent que va, o un vapor que camina amb màquina, i fa el fum de cotó fluix.

De secrets per a treure taques, ne té molts, i d’esqué hi ha pocs pescadors que n’hagin remenat tant com ell, fet per les seves pròpies mans.

Quan entre els seus coneguts es tracta d’anar a passar un bon rato a la Satalia, a la font Groga o a Bellesguard, lo primer és consultar-ho an ell, que s’encarrega de la birosta… Perquè també és cert que per cuinar no n’hi ha d’altre, en particular quan se tracta de sopa amb rap, d’un bon romesco, i de tot allò que en solem dir menjars de fora; advertint que és el rei de la curadella… i se n’alaba amb raó.

No hi ha secret que ell no averigüi, ni gent renyida que ell no tracti de posar en pau, per més que a voltes, sense voler, encengui més la guerra; puix no sempre la discreció de l’home correspon a ses bones intencions.

Ben fets o mal fets, la veritat és que ell ha contribuït a que es fessin molts casaments, i es padrí de més criatures que no hi ha en la cambra dels bords.

Va ser una vegada obrer de la parròquia: mes s’ho va pendre amb tal ardor i foren tantes les innovacions que somiava, i volia introduir immediatament, que els capellans i demés de l’obra, gent metòdica i poc aficionada a novetats, el disgustaren del càrrec. És l’única vegada que ha intervingut poc satisfactòriament en cosa a ell encomanada.

L’home de barri viu quasi content de la seva sort; i és alegre i campetxano sempre que li donguin la direcció o gran importància en qualsevol negoci. Mes en el fondo d’aquell home frívol, alegre i filantròpic, hi despunta de quan en quan una certa melancolia.

L’home del barri abriga una ambició (qui no en té una?): ambició noble i digna d’un patrici.

L’enamora, l’encanta una posició cívica pròpia de son caràcter i inclinacions. Mai l’ha demostrada pel clar a ningú; per més que de l’abundància del cor parli la boca…

L’home del barri seria completament feliç si el féssin regidor.

Mes, com la felicitat no és feta per aquest món, és segur que no l’en faran. Tot el barri està conforme en què és digne del càrrec i opina que el desempenyaria bé, però què volen? ¡Coses del món! No l’en faran perquè segueixi sent veritat que en la terra no hi ha felicitat completa.

X. (Robert Robert).