LA REBOTIGA

La rebotiga és esquifida, i, del poc espai que té, encara en prenen un bon tros quatre armaris reconers pintats de vermell.

Al mig hi ha una taula de noguera tapada amb una baieta verda, ribetejada de groc.

Sobre la taula una gran llumenera de quatre brocs, amb pàmpol verd, sa campaneta i ses moquetes.

En una repisa hi ha un caputxí de cartró que es posa i treu la caputxa, segons si el temps és sec o humit, i en els quatre panys de paret altres tants quadros de caoba i claus romans, en sos ànguls; quadros que representen el siti de Girona, l’entrada dels francesos a Tarragona, la batalla del Bruch i la tornada a Espanya de Fernando VII.

Sota la taula hi ha un braser amb sa pala. Tots els objectes de metall brillen com si fossin nous, i en sos bisells i recons encara s’hi coneix la polsina de guix parrell o de banya de ciervo amb que diàriament se freguen.

Prop del braser hi ha cinc cadires de braços amb assientos i respatller de cuiro, subjectats amb grossos claus de llautó, que al mateix temps constitueixen son adorno.

L’amo de la casa és el senyor Eufrasi, dic, el doctor en farmàcia D. Eufrasi, home expatriota, realista, casat, de xeixanta dos anys, que té la barba molt forta i que s’afaita cada dia per decoro de la facultat.

Són tres quarts de vuit, i la rebotiga, com si tingués fisonomia humana, sembla que esperi a algú.

En una safata negra hi ha sobre la taula mitja dotzena de gots, i en el braser una cafetera amb aigua.

Don Eufrasi treu el rellotge de plata, mira l’hora, obre la vidriera que dóna a la botiga, i, tot passant el braç per l’obertura diu al seu practicant:

—Lagenam syrupi citrei ad usum domesticum conditam.

El practicant s’aixeca amb viva sol·licitud, i d’un armariet baix que està darrera el taulell, ne treu una ampolla i la dóna al doctor, que la hi pren, i torna a la vidriera.

Se mira l’ampolla contra claror, la destapa, l’ensuma, se tira una gota de xarop al palmell de la mà, llepa, i paladeja amb la cara d’home satisfet.

En aquest punt se sent un bastó picant a terra i una tosseta, i entra embossat fins als ulls, amb barretina negra i barret fins a les orelles, un tertulià.

—Santa nit tinga, senyor Doctor.

—Molt bona nit. Vamos, que avui vostè és el primer, senyor
Nofre. Ja veig que aquesta tos se va estovant.

—Sí, senyor, gràcies a Déu.

—Ja li tinc amanit el xaropet.

—Visca molts anys, senyor Eufrasi. Ara aviat vindrà el senyor
Quim. L’he deixat a la cantonada parlant amb son gendre.
Miri-se’l: aquí el tenim.

Amb el senyor Quim n’entra un altre. Tots són quasi bé de la mateixa edat.

Ja són cinc; s’assenten; l’un acosta els peus al braser, l’altre les mans. El senyor Eufrasi agafa la pala i dóna una remenadeta.

L’un diu: —Ajà!

L’altre. —Ah! ¡Aquesta escalforeta retorna!

Toca un quart de nou.

—Senten? —diu el senyor Quim. —Avui tot el dia va desballestat.
Al Pi toca un quart de nou: jo vaig amb el rellotge de Santa
Maria i tinc les vuit i dotze…

—Jo vaig bé i tinc les vuit i tretze.

—Jo avanço, perquè tinc les vuit i disset…

Crac… crac… crac… tothom tanca el rellotge.

La rebotiga queda en silenci. El doctor té agafada la pala entremig de dos dits i la fa balandrejar al compàs de la pèndula de la botiga.

El senyor Nofre tus.

Immediatament l’apotecari agafa la cafetera, tira un bon raig d’aigua al got i hi deixa caure un rajolí de xarop.

—Tinga, senyor Nofre: tinga i bega… Ja l’acabarem, aquesta tos: no tinga por.

El senyor Nofre beu. Tots se’l miren.

El senyor Quim pregunta al del seu costat:

—¿Què es cert que volen tirar a terra les cases velles de la plaça de l’Angel?

—No ho sé perquè no he vist encara el diari; però ja, del modo que van les coses, crec qualsevol disbarat.

Altre silenci.

L’apotecari pren un pols de tabaco, allarga la capsa als altres y tots ne prenen.

—Atxem! —Atxem!— Atxem!

—Jesús! —Jesús!— Jesús!

I tornen a callar.

Al cap d’una bona estona l’apotecari badalla y es fa creus a la boca.

Després estira les cames i, repanxingant-se, dóna un cop a cada braç de la cadira y diu:

—Endemes, sí, senyor… Aquest món és un món de mones.

El Senyor Nofre riu i, entre dos cops de tos, exclama:

—Ejem! ejem! El senyor doctor sempre està de broma. Ejem!

El senyor Quim hi afegeix, amb rialleta de malícia:

—Ja ho pot dir. ¡Qui pogués plorar amb els seus ulls!

I tots riuen, i l’apotecari riu també y replica:

—Home, alguna cosa s’ha de dir per passar el rato.

Passa un altra estona, i un que fins allavors ha callat se remena en la cadira, se tira endavant, se moca y comença:

—Ahir vaig anar a donar una volta, perque feia bon sol, i, ai Senyor!, ¡com se torna Barcelona! Vaig veure una botiga nova d’apotecari, que, com hi ha món, me pensava que era de perruquer. Quina cosa més informal! ¡Uns homes amb unes barbasses! i unes capsetes, que semblen per posar-hi sabó o confitures.

—Oh! —diu, animant-se, l’apotecari— avui en dia les farmàcies semblen cases de quinquillaires; no inspiren aquell respecte d’abans: vull dir que no són sèries com correspon. Desenganyin-se, senyors: tot lo del nostre temps desapareix. Vostè parla de les farmàcies! Però ¿i la farmacopea clàssica? A on és? La major part dels nostres apotecaris no tenen més que futeses comprades a França. Molta monada: entén? Tot molt bonic, molt ben embolicadet, això sí, però aquella antiga confiança en l’autenticitat del medicament, aquella convicció íntima, evident, del farmacèutic conscient, que feia els preparats per ses pròpies mans, tot se n’ha anat a rodar; i és una vergonya que el govern s’ho miri amb tanta indiferència; perquè aquest punt és dels principals.

—Ja ho crec! —diu el senyor Nofre tossint—. Lo primer de tot és la salut.

—Si podien veure —diu l’apotecari— si podien veure els estragos que l’empirisme ha fet aquest últim còlera, s’esgarrifarien.

—Ui, ui, ui! Ja ho pot dir.

—A un del costat de casa li varen receptar una cosa que jo no l’havia sentit anomenar en ma vida, i l’endemà ja se l’enduien cap al cementiri.

—El senyor Quim, que s’havia estat amb les mans creuades sobre els genolls, entretenint-se en fer rodar els dits polsers l’un sobre l’altre, pren la paraula molt solemnement i diu:

—Jo sempre em recordaré de l’any vint i tres. Me sembla que el pare que al cel siga… allò, quan va tornar el rei i tot se va posar com estava abans; el meu pare, Déu lo perdó, me va preguntar un dia sortint de veure la parada: «Noi: ¿que te’n sembla d’això?». I jo, essent un bordegas, que encara no havia complert els vint-i-cinc anys, li vaig respondre: «—Pare, això va malament». I lo cert és que des d’allavors ençà, cada dia anem pitjor.

—Oh! Vostè va dir una veritat com un temple, senyor Quim.

—I tal!

—Ja ho crec!

El senyor Quim està ple de vanitat pels elogis que li tributen, però fa el paperot y diu:

—Ps!… Un prou veu les coses, sinó que de vegades, i segons a on, no tot se pot dir; que si un hom, amb l’experiència que té, pogués parlar…! Ja els dic que aquella expressió la vaig dir l’any vint-i-tres. —Vaja, senyors, són tres quarts de nou tocats: un cop fet i fet, ja serà hora de sopar. Passin-ho bé.

—Bona nit, senyor Quim. —Santa nit tinga.

—Déu lo guard de mal. —Bona nit i bona hora.

—També ens en haurem d’anar —diu el senyor Nofre.

—Tan aviat?

Així, poc més o menos, se fa i desfà cada dia la tertúlia de la
rebotiga. Altres nits parlen de la tartana, d’En Roten, d’En
Cantillon i del Conde España (que així l’anomenen), d’En
Badiali, d’En Remorini i de La Straniera.

Molt sovint de les contribucions, i més sovint, encara, del fred, de la calor y del preu de les accions, del vi y de la carn.

Però sempre parlen poc, y cada nit hi ha la tos del senyor Nofre, el xiste de l’apotecari i la frase sentenciosa del senyor Quim.

Aquestes tertúlies se van acabant. Els homes d’aquell temps i de ses costums fan el mateix camí que les llumeneres de quatre brocs; passen.

L’apotecari cada nit se despedeix del senyor Nofre dient-li:

—Segueixi amb els juleps i el xarop; i ja l’acabarem aquesta tos. Abrigui’s bé.

¡Un dia li aniran a dir que la tos ha acabat amb el senyor Nofre! Ell replicarà: «—Fa vuit dies que me’l veia mort». I s’acabarà la tertulia de la rebotiga.

X. (Robert Robert).