EL BALL D’EN SERRALLONGA

I

Era un diumenge.

Tots semblàvem músics; no se sentia dir més que: «fa sol», «re sol», «si, sol fa». I, en efecte, feia el sol més descarat que pugueu figurar-vos; anava net, senza nube, e senza vel, colrant les cares honrades i embutllofant el clatell de tot bitxo vivent. Fins els hòmens savis deien allò de: «¡quina calor!», i el vulgo repetia amb son infatigable instint: «—Demà la llista de calabres serà llarga».

L’ocupació universal consistia en suar; les converses, ferides de xafagor, eren flonges i insulses; les paraules sortien de la boca a rossegons, com convalescents amb crosses. Tothom feia més badalls que preguntes. En un rotllo se passava mitja hora sense dir res. De lluny en lluny un dels presents, com si sortís de reflexions profundes, s’arriscava a dir:

—Potser si plovia…

—Qui sap, si el temps refrescava…

—Pudé si parés aquest vent…

—Tal vegada al girar la lluna…

En els cafès era un poc més variat el diàleg. Per exemple:

—Ni en el fort de l’agost havíem tingut un dia tan calorós.
Aaaah! (Badall). Va llarga. Noi! Una copeta de conyac.

—Aaaah! (Badall). A mi també!

—Jo no sé què. (Badall). No sé què pendre.

Per fi tothom anava a poc a poc per la sombra, les cames com qui les llença, els braços pengim penjam…

Tot de cop, xinc-xinc! reteplen! Pim-pam! Cataplum!

És dir: trompetes, timbals, corredisses, bombo i escopetades, i entremig, crits de: —¡Ai, Déu meu!— No alarmar-se! —Reina santíssima! ¡Deu ser el cop!

Jo que sento dir «el cop», me poso a córrer cap al bulto tot content, pensant: «Ajà! Ja hi som!…». I ca!

II

Era el ball d’En Serrallonga!

Tots som uns!

De prompte vaig quedar com si m’haguessen exhonerat dels vint-i-sis graus (de calor) que duia a sobre.

Ara que ja ha passat… els dic que el ball d’En Serrallonga és cosa tan de gust que, sols de pensar-hi, encara m’envio l’escupina.

No han vist mai un artifici més ignocent, una composició més senzilla, un candor més inefable; i, amb tot això, tan honest que les monges poden veure’l sense escrúpol.

¡Quina diferència entre el refinament artístic dels grans teatres i el deixo patriarcal d’aquella comparsa!

Res d’actituds provocatives, res de glasses transparents i cames en l’aire, res d’abraçades i tòrcer el cos…

I això que hi surt dona Cuana Torrellas. Vaya!

Dona Cuana!

¿Que es pensen que era alguna d’aquestes marcolfes totes plenes de blanquet i carmí que van pel món sense pare ni mare, fent més mal que la pedra?

No. Era un gambirot de disset anys, amb cada mà que en feia dues, ple d’enfarfecs postissos davant i darrera, vestint amb faldilles i gipó, tirabuixons i barret amb plomes. I ¡bona cara tenia el bordegàs, perquè el poguessen pendre per femella! com hi ha món!… Vamos, els dic que ningú hi pendrà mal.

Portava el braços ben separats del cos, com tot mascle, i, al fer la relació, els bellugava com hem fet tots quan dèiem faules de cor.

En Serrallonga era un minyonàs espigat, ben segur el millor mosso del seu poble; caminava amb garbo xuteyant-s’hi a estil de festa major, i feia planta de veres.

Entre els molts comparses hi havia cada guimbarro com un Sant Pau. Tots portaven barba llarga, qui natural, qui postissa. Els que la duien afegida, no se la tocaven mai, donant prova de prudència; els que la tenien pròpia, se la refilaven de tant en tant, fent-ne gala bissarrament.

Uns quants d’ells feien de Mosso de l’Esquadra, amb barrets de gresol ribetejat de galó vermell.

Els altres anaven de bandolers, amb unes cares molt pròpies i escopetes i trabucs. En sa companyia duien un estudiant encongit i greixós, embolicat amb un manteu ple de taques de tots colors i substàncies; i, per fi, el qui feia la capta anava vestit de dimoni inofensiu: cua llarga i banyes forrades d’estopa. Era un dimoni que semblava avergonyit o melancòlic. Tractava de vostè a la gent, i no va fer cap més endemoniadura que demanar diners; que en aquest temps sols al dimoni li pot acudir semblant cosa.

El ball… Oh, el ball!…

Se formen tots en dues files: En Serrallonga i ella, al mig.

—Serrallonga, Déu vos guard. —Qui sou vós, que no us conec?

Música i tiros.

Els que estaven a la dreta passen a l’esquerra, els de l’esquerra a la dreta.

En Serrallonga i ella se’n van del capdamunt de la fila al capdavall.

Diu ella:

—Jo, encara que sia dona, hi pendré la meva part.

Tiros i música.

Els de l’esquerra van a la dreta: els de la dreta a l’esquerra; i els dos protagonistes passen del capdavall al capdamunt.

Més parells de versos, més escopetades, més cops de bombo, més anar i venir.

I, entretant, el dimoni aixeca el cap als balcons, procurant que els forats de la careta li vinguin dret als ulls, alça la bacina i, com un mortal pobre, pregunta: «—¿Que no tenen voluntat?».

III

La premsa de Barcelona ha donat a entendre que no s’havia commogut d’entusiasme amb el ball d’En Serrallonga.

Cada u pot dir lo que li sembli de les coses; mes ¿és possible que una diversió tan antiga, tan local, tan barata i tan senzilla, no hagi sigut de l’agrado d’aquelles persones que sempre estan lamentant-se de que es van perdent la senzillesa antigua, les tradicions locals, les festes que costaven pocs diners?

Jo em represento el goig que els nostres antepassats haurien de trobar per força en aqueix manso espectacle en aquell temps ditxós del culot i la calça curta; quan el nois duien sivelles al barret i els homes a les sabates, i es viatjava en galera, lo qual tenia l’aventatge de donar lloc a què un, tant si volia com si no, s’hagués de enterar de tots els barrancs i fangueres i camps i vinyes d’altre que pel camí es trobaven. De vegades, fins feien el viatge sens ser robats, circumstància que per sa estranyesa era objecte de mil variades conversacions, i a l’arribar a un poble de festa major, ¿qui no es dalia per veure el ball d’En Serrallonga? ¿Qui no el trobava bo, divertit, xocant i quasi quasi patriòtic, en el sentit més auster d’aquesta paraula?

I ara no agrada!

El ball d’En Serrallonga me transporta a aquells temps ditxosos en què eren vassalls penjables i tallables els que avui venen vinagre amb un don com un temple, i s’esgargamellen per fer-nos creure que tot lo nou és dolent. El ball d’En Serrallonga vol dir que, aquells temps lamentats, la gent trobava gust en lo que avui fa asco. Vol dir convents i demés, mals usatges, carrers sense llums, províncies sense camins ni correus, i llumeneres de quatre brocs; vol dir que l’ociós era persona i el laboriós canalla, davant la llei. Vol dir penjats i degollats, esquarterats, llengües traspassades; vol dir mona i serp i gat, dins de la bota criminal… ¿I voleu que no m’alegri de veure’l?

Bah! A mi m’agrada veure lluquets i esca, cogulles, tartranes, rems, ciutadeles i balls d’En Serrallonga per poder dir amb gust: —No n’hem de fer res, de tot això.

X. (Robert Robert).